OBRA POÈTICA COMPLETA DE JOAN VINYOLI

Joan carregat de foscúries

JORDI LLAVINA

A questa era una obra molt esperada, que els amants de la poesia de Joan Vinyoli reclamàvem des de feia molts anys a l'editor Xavier Folch. I era tan esperada per diversos motius. El primer: els dos reculls d'obra poètica anteriors de Vinyoli, Poesia completa 1937 - 1975 (Ariel, 1975) i Obra poètica 1975 - 1979 (Crítica, 1979), havien esdevingut pràcticament introbables (calia ensopegar la conjunció astral favorable dins l'aixopluc atzarós d'una llibreria de vell), però és que, per altra banda, aquests volums no abraçaven la poesia completa de l'autor. Això és, els disset llibres independents que va escriure al llarg de la seva vida, ni tampoc les seves conegudes traduccions, ni, encara menys, la seva obra dispersa i inèdita.
Segon: alguns llibres independents de Vinyoli havien romàs en una situació de semioblit; situació que calia solucionar amb urgència.
Tercer: era convenient disposar en un sol volum de la producció íntegra del poeta per poder-ne apreuar l'evolució (que tot seguit miraré de comentar, mal que sigui per sobre), però també per situar les coses a lloc. Vull dir en el terreny filològic. Per exemple: per poder llegir Llibre d'Amic i Cants d'Abelone com un tot, malgrat la distància de redacció entre l'un i l'altre llibre; per comptar amb la possibilitat de llegir de manera independent -com cal- els Poemes en prosa que s'havien publicat dins El griu l'any 1978 (uns poemes, per cert, la imatgeria dels quals mostra grans afinitats amb la de les proses superrealistes de Del Diari 1918, de J.V. Foix); per conèixer per primera vegada l'obra dispersa: l'obra inèdita i l'obra poètica dispersa, amb l'embrió del poema Iuventus, del 1931, que, a desgrat d'una llengua maldestra i de tota llei d'excessos, ja conté molts dels neguits estètics de Vinyoli; i encara per tenir el plaer de llegir, seguit de la seva obra en vers, les seves esplèndides traduccions de Rilke, principalment, però també de Nietzsche.
Per tot això valia la pena esperar "pacientment durant l'eternitat de disset anys", com deia -irònic- Sam Abrams en l'edició dominical d'aquest diari tot referint-se als que van de la mort del poeta, el 1984, fins a l'aparició d'aquest magnífic volum, que ha realitzat Xavier Macià amb sensibilitat i ciència a parts iguals. I pagava la pena esperar perquè el curador, seguint les normes de la col·lecció, ens n'ha ofert una edició rigorosa, molt ben anotada, descriptiva i respectuosa amb els criteris del mateix poeta; una edició que finalment ens permet esborrar de la llista dels deutes més incòmodes de la nostra cultura el que manteníem amb la poesia d'un dels noms més rellevants -per a mi, ja us ho diré, el que més- de la nostra poesia contemporània.

"SÓC ORELLA I PAS INSOMNES"
Llegida en l'ordre lògic, llibre rere llibre, l'obra poètica de Joan Vinyoli és d'una coherència encomiable. Sí que és veritat que, sobretot en les primeres obres, la llengua és força més insegura que a partir d'El Callat. Sobretot pel que fa al lèxic, massa deutor dels postulats i dels usos del noucentisme. Són obres en què, per donar-ne només un parell d'exemples, fa rimar arbres amb marbres (tan diferent del llibre que acabo de citar, en què farà correspondre, en impecable rima consonant, els substantius port i contracor). Obres en què la flama es fa masculina, amb la qual cosa s'acaba aconseguint un efecte similar al de la verdura ribiana. Vinyoli, desenganyem-nos, mai no ha sigut, ni serà, una referència d'autoritat pel que fa la llengua (com ho serien Verdaguer, Carner i Sagarra). Però, com el poeta conscient i rigorós que va ser, va posar una cura extrema a adequar la llengua, la pròpia llengua poètica, a les seves intuïcions i als seus propòsits estètics; al seu ideari, en definitiva. Macià ho explica molt bé quan diu que la tendència és la d'avançar cap al despullament més gran. L'enfarfec lèxic i sintàctic de les dues primeres obres, de seguida serà corregit en una molt més gran austeritat i mesura.

"UN MISTERI QUASI RELIGIÓS"
És en aquest sentit que val la pena treure a col·lació unes paraules del mateix poeta, pertanyents al seu text teòric fonamental: el pròleg a El Callat. Vinyoli -escriu- es considera un poeta que "viu la poesia més com un misteri quasi religiós o com un exercici espiritual que com un ofici". Aquesta missió transcedent de la seva poesia -que ell aprèn de poetes com ara Hölderlin i Rilke; i que està als antípodes de la praxi de poetes il·luminats com Rimbaud, per bé que, en el nostre autor, cal no descartar mai el component de poeta inspirat, a la manera del francès- l'havia de realitzar amb un gran rigor, quant a la dedicació, i amb una consciència tothora amatent per frenar el més mínim excés retòric, la més petita delusió lèxica.
Recordem que Vinyoli concebia la poesia com un "mètode de coneixement". De tot això es desprèn que el de l'escriptura és un dels grans temes de la poesia vinyoliana. La construcció pacient de la paraula. La paraula que es transmuta en tantes coses: en pa, en llampec, en flors. I, fins i tot, quan el poeta es permet una certa llicència irònica, en coloms: "Faig volar els coloms / de la paraula amb una canya seca / de rellogat al colomar del cant" (El mecànic i la seva família, de Realitats).
La poesia de Vinyoli té, sempre, un fort i inextricable contingut simbòlic. Els seus postulats estètics i ètics arrenquen del romanticisme i es beneficien, malgrat les distàncies que hi va posar, de la lliçó simbolista ("He posseït els camps, la brasa de la tarda, / mes ara sóc orella i pas insomnes"). Ben a tocar del tema que acabo d'enunciar al paràgraf anterior, hauríem d'esmentar dos altres elements simbòlics que en generen dos altres més, de temes: el crit i el cant. El poeta es proposava arribar al "cant líric essencial". Per fer-ho, ha de treballar en l'articulació d'un cant que parteix, en primera i fonda instància, de la pulsió del crit. El Crit, així en majúscules (i Vinyoli, encertadament, va anar defugint les majúscules a mesura que anava depurant més i més la seva lírica, a diferència de Foix, posem per cas), constitueix el Cant en brut. Les paraules, per a Vinyoli, evoquen més que no diuen. Això va ser sempre així, per al poeta barceloní; una convicció, o una intuïció, que sintetitzaria, entre molts altres, en tres versos del seu darrer llibre, Passeig d'aniversari: "Els mots, en veritat, / no són sols per entendre'ns pel que signifiquen, / sinó per descobrir el que, transparents, oculten".
La lectura cronològica de la poesia de Vinyoli em fa concloure una cosa que ja havia descobert en lectures anteriors: que el Vinyoli que a mi més m'interessa comença amb alguns poemes de Les hores retrobades, guanya solidesa amb El Callat, s'aferma amb Realitats i esclata amb la trilogia Tot és ara i res, Encara les paraules i Ara que és tard.

Són molt coneguts els mots del poema A les tres copes dic això, de Realitats: "He decidit escriure / poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum". Aquell clam transcendent dels primers llibres, Vinyoli el modula en una poesia més concreta, més impregnada de quotidianeïtat, més poblada d'objectes pròxims. Més humanament dolorosa, també. El concepte en majúscules (el lluny, posem per cas, o el tan recurrent del lloc), conviu o, més aviat, perd una mica de relleu davant de les referències als pescadors o al Ton adroguer. Tinguem en compte, però, que el seu proper llibre en l'ordre cronològic, Vent d'aram -un dels més reeixits, a parer meu, de tota la seva producció-, acorda i harmonitza sàviament les dues tendències.
He fet notar més amunt la gran coherència del corpus poètic de Vinyoli. Coherència en la manera de dir, en l'ús de fórmules ben personals que van teixint els fils subtils d'un estil inconfusible. Miraré d'il·lustrar-ho amb un exemple significatiu. Les hores retrobades és un llibre de l'any 1951. Conté un poema titulat Vida més alta, que fa així: "Vares tenir la copa de la vida / arran de llavis i bevent mories; / perdut el vi, secreta la ferida, / sofrint, plorant, més altament vivies". Un poema de pretext força abstracte, que entronca molt bé amb la pruïja de transcendència de la poesia de l'autor i amb el convenciment que l'experiència del dolor contribueix, més que no pas a dignificar-nos, a fer-nos més savis; no cal dir que aquest darrer aspecte ha rebut un tractament minuciós en centenars de versos del poeta, com el que m'ha servit per titular aquest article: "Jo, si per atzar algú crida el meu nom, / diré Joan carregat de foscúries" (L'equivalent, de Cercles).
Comparem ara el poema reportat amb aquest altre del poemari de visió vagament lul·liana Llibre d'amic, publicat el 1977 tot i que el poeta en va fer la primera versió durant el lustre que va del 1955 al 1960. Es tracta del poema 3: "Vares venir fins on jo dormia / i em vas despertar, / i em vas convidar a tenir set, / una gran set per a la qual / et vas fer copa on jo la pogués beure". No cal forçar gaire la vista per detectar-ne semblances de dicció, per bé que aquest segon té un pretext força més determinat: un pretext de caràcter amatori o amorós, que podríem relacionar amb una idea molt cara a l'autor segons la qual l'amor constitueix, també, una forma privilegiada de coneixement transcendent ("Altre saber no t'és donat: cal perdre's / en foc humil, però l'amor coneix", Sol davant teu, de Les hores retrobades).

"HOME SOL"
Em sembla que no s'ha insistit prou en un aspecte que trobo molt rellevant en l'obra vinyoliana: el fet de remarcar, vers rere vers, la presència dolorosa de la solitud de l'home. "Sóc home sol", escriu en el poema homònim d'El griu.
Al poema D'on, on, vers on, de Realitats, contrasta el M'illumino d'immenso ungarettià -també és ungarettiana la fórmula uomo solo- amb un "m'omplo de nit, m'emboiro de silencis". Cosa que no és gens gratuïta, per descomptat, i que alguns han definit com l'actitud tràgica de la poesia vinyoliana. "Estem a la intempèrie", dirà en una altra composició (Trajecte breu, de Ara que és tard). "No imploris mai clemència. / Ningú no et sent dins l'eternal fluència" (Vespre a la cafeteria, de Passeig d'aniversari), i, en el poema Viatges, de Domini màgic, expressa el desig o, més aviat, la "necessitat de viure més dins meu / per arribar tal volta a l'únic altre". Una necessitat que, al seu torn, caldria vincular amb aquell neguit de puresa, d'autenticitat; fins i tot de sinceritat de l'home Joan que escriu poesies, més concretes o menys. Amb el desig de tornar a allò primigeni, a allò pur, que va simbolitzar amb la referència ubiqua a les deus o amb el projecte de retornar al lloc.
N'hi ha força més de vertebrals en la seva poesia. El de la tardor, que va trobar una feliç expressió en un dels seus títols, Vent d'aram. El símbol central de l'arbre, que, en la nostra llengua, a més, genera solucions verbals extraordinàries que Vinyoli va saber aprofitar: "arbrar-se", "alzinar-se"... L'arbre antropomòrfic, l'arbre maragallià que fa entroncar -i mai més ben dit- terra amb cel, síntesi de dualitats, d'arrels i branques. "On quedar-me, / si sóc només un arbre d'aèries arrels".
Els símbols de la balma o de la cisterna caldria relacionar-los amb aquella constatació de la solitud radical de l'ésser humà, clam buit. El del vent, amb la veu remugadora de l'ànima, que mai no para de gemegar ("l'únic hoste que mai no m'abandona"). El símbol de la nit és, potser, més ambivalent: per a Vinyoli no té sols una connotació negativa, sinó que la nit és, també, l'espai vital del misteri. I ja sabíem que "sols el misteri és nodriment / del cor que viu i no reposa". Un cor carregat de foscúries o -podríem refer el vers- de boscúries: el bosc és un altre dels símbols persistents dels seus poemes. Un bosc que espera la vinguda temuda del llenyataire o la sorpresa, bellíssima i tràgica, del foc.
He començat aquest article dient que aquesta Obra poètica completa era una excel·lent notícia per als amants de la poesia de Joan Vinyoli. Deixeu-me, però, ampliar l'espectre de públic: ho serà per als amants de la poesia en general i, encara més, l'edició de Macià contribuirà a crear noves simpaties i complicitats envers la poesia d'un autor que, a pesar del públic minoritari que té el gènere, sempre ha sabut connectar amb els lectors àvids de bona literatura. D'autèntica poesia.

Joan Vinyoli, Obra poètica completa. Pròlegs de Joan Teixidor i de Miquel Martí i Pol. Edició i notes explicatives i complementàries de Xavier Macià. Edicions 62 / Diputació de Barcelona. Barcelona, 2001.