CRÍTICA DE LA RAÓ IMPURA

Wagner

Màrius Sampere i Passarell

El rei ha mort, visca el rei! se solia dir. Jo dic: Wagner morí (no n'estic tan segur), doncs Wagner perviurà. Aquest Wagner pacient a qui falta ben poc perquè li encastin els bigots de Hitler. Serà miserable, la gent! Ell -la seva silueta inconfusible amb gorra i mocador de seda al coll- componia la música que em despertà un vint-i-vuit de desembre fred com el glaç que m'havia de durar tota la vida. Car sóc capricornià.
No hi ha res que em fastiguegi més que haver d'argumentar, discutir, provar o demostrar allò que considero obvi, la pràctica sistemàtica -i insuportable- de l'ergotisme. Segons la meva opinió, que en cap cas no és modesta, trobo que afirmant n'hi ha prou. Contràriament a la sentència clàssica, crec que de la paraula en neix la foscor, la confusió. Afirmo una cosa i prou, i intento gaudir de la vida en la minsa mesura que ella, l'estreta, s'ho deixa fer. I una de les comptades permissions mundanals inclou l'audició de l'obra wagneriana. De manera que, als objectors o oponents d'aquesta veritat indemostrable, no cal dir-los ase ni bèstia; de la paraula, repeteixo, no en surt la llum, ans bé l'embolic.
Però de la música, no. D'ella n'emana la claror. Segons de quina música parlem, és clar. Bach, el dit pare de la música, era un geni, no cal dir-ho, però també un matemàtic, un mecànic. Gras i tebi, el veig resolent contrapunts i fugues, i totes les combinacions melòdiques i harmòniques que vulgueu, mitjançant la part alíquota del cervell corresponent a la regió de la lògica euclidiana. De vegades penso que l'home no devia sentir plenament el resultat de les seves operacions algorítmiques; es devia refiar de la fidelitat exànime dels números, de la infal·libilitat de la disciplina, de les lleis heretades amb l'afegitó, això sí, de l'aportació personal, tan ben amanida. Però fins al romanticisme no havia d'esclatar el big bang acústic, d'on s'expandiria el so prodigiós. Al postromanticisme comença a pondre's el sol. Ara es produeixen altres aparicions fantasmagòriques, gairebé totes experimentals, de carn asexuada i esperit decadent; sorolls, xisclets, potser en estat de gràcia però de difícil digestió: cal estar alerta amb aquestes noves amistats.
Puc estar d'acord que Wagner no formava, en si mateix, una unitat; música i home no feien una mateixa pesada. Tanmateix, no em doldria la concessió si el món fos pur, i no una reacció química, una ebullició d'herbes de signes antagònics. Tot ésser humà es divideix per u i es multiplica per ics. Per això cadascú es vana del seu nombre indeterminat i es prodiga amb la generositat -i l'elasticitat- del bé i el mal. Bandejant-nos nosaltres, els immaculats, què n'hem de dir, "de los sabios todos que en el mundo han sido"?
Jo sóc la meva tara vivent, ha de proclamar tothom que tingui un dit de sinceritat al front. I l'art se sustenta en la pràctica graciosa de l'error. Ningú a qui no li falti un bull, ningú que no es begui unes gotes de degeneració per esmorzar, ningú que no sigui un viciós (vici revela addicció a la poma de l'enganyifa), ningú que no desafiï l'inquisidor que ens habita, no pot eximir-se de la monocòrdia, l'horitzontalitat, la neutralitat, l'avorriment, la perfecció reductora i humiliant.
El meu músic preferit (també ho era d'en Brossa) sura per damunt dels nivells dels pantans, se'n riu de les lupes i dels bisturís. A més, ressuscitar els morts per estripar-los i introduir-los, entre els teixits erts, una ànima que no era ben bé la seva, és tasca pròpia d'ociosos, d'intel·lectuals menors i gentalla que es vendrien la higiene personal per un plat de llenties.
Vull dir, en fi, que tot el que s'ha publicat darrerament sobre l'afer Barenboim i Israel (amb Wagner, l'ase dels cops, com a figura central), conflicte que la memòria inesborrable de l'horror justifica plenament i que el simbolisme consagra, em du a reafirmar-me, un cop més, que les aigües residuals del passat desemboquen, sempre, al pou mort i pestilent de la misèria humana. Els jueus, gent marcada secularment per algun estigma inescrutable, víctima invariable dels processos històrics, tenen -i els sobra- el dret a la protesta, la ira i el rebuig. Fins i tot a l'odi. Hi tenen tot el dret. Però hi ha, fredament, dues menes de mirades per a l'espectacle general del món: l'anàlisi, que especula amb la divisió de la realitat i fa trencadissa, i la síntesi, que concilia els contraris i construeix un total tolerable, si més no comprensible (pensem que qualsevol "realitat" se'ns esmicola als dits quan n'investiguem la composició). Jo, des d'aquell hivern que he dit al principi, cerco -inútilment- una sola resposta per a totes les coses. I, temptejant a les fosques com tothom, una remor salvadora m'orienta cap a Wagner. Quan Isolda es mor tot dient "no-res, bé summe", la música descriu, quasi a la perfecció, l'onada ascendent, progressiva fins al clímax, de l'orgasme, únic rastre de Déu a la terra.