Es necessitaria
un mapa prou gran i detallat de Tunissia per poder localitzar el llogarret
de Belli. Venint de la capital, és un lloc de pas obligat per arribar
a Nabeul, ciutat pròspera, plena de tarongers, turistes i artesans
ceràmics. El bar del costat de la carretera sempre es troba ple d'homes
asseguts. Roba vella, bruta, gastada, cossos prims, cares mal afaitades, ulls
tristos, mirada perduda. El roig cadmi del cartell de Coca-Cola ja fa anys
que ha perdut el seu color intens. Nens jugant pel carrer i mirant els cotxes
que mai s'aturen, molts nens. Una parada de taronges, una de peces barates
de plàstic, tot a peu de carretera. I cap dona. Els homes continuen
prenent el te amb gust a menta, deixant passar la calor, l'ensopiment, la
miseria.
Em va atreure la historia de la seva mesquita. Queden encara, en els fonaments,
restes dels murs d'un altre edifici més antic, construit per els musulmans
expulsats de l'Al-Andalus. Derrotats pels cristians, humiliats i obligats
a marxar de la seva terra, van trobar acollida en aquest país tan sec
i erm. Acollida amarga, varies generacions els hi va tocar encara, soportar
el racisme i la discriminació. Ningú sap amb seguretat si tot
això és una llegenda, o efectivament, és veritat. Pels
habitants de Belli, el fonamental és menjar i les històries
del passat no en donen.
Finalment
un dia ens hi vam parar. Al cotxe li fallava alguna cosa. Els del bar varen
venir. No en sabien res de mecànica, però l'experiència
els hi havia ensenyat com aconseguir bones propines. Ell, al conèixer
que jo venia d'Isbania, es va apropar, i en un francès gairebè
ininteligible em va explicar que tenia planejat anar-hi, per treballar, per
guanyar diners per la seva familia, per viure. Com que els seus avanpassats
n'hi venien, ell es sentia amb tot el dret a tornar-hi. Al-Andalus, Isbania,
també era el seu país, la seva terra, casa seva. Em va demanar
la meva opinió. Jo, intranquil per la situació, gens perillosa,
però sí incòmoda per tot un europeu amb ulleres de sol,
mòbil, vestit de marca i amb corbata, parat enmig de Belli, li vaig
donar uns dinars i li vaig respondre qualsevol cosa només per treureme'l
de sobre:
- Oui, vous avez raison. Vous avez le droit de rentrer en Espagne.
Aquell
dissabte tornava. El viatge havia anat prou bé, portava la cartera
plena d'oportunitats de negoci. L'avorrit funcionari de l'aeroport de Tunis
m'estampava el segell al meu passaport, em sentia alleugerit i em venia un
somriure al llavis. Tenia ganes de tornar a casa amb els meus.
Mentre la guapa hostessa em servia la copa de cava de la primera classe, pensava
que ell potser moriria intentant creuar l'estret. Potser jo en seria una mica
culpable. Potser li hauria d'haver parlat dels riscos de l'aventura, dels
enganys de les mafies... Pensava si realment, després de tants segles,
ell tindria dret a venir a Isbania, a tornar a l'Al-Andalus dels seus avanpassats.
Un argument que semblava prou absurd, encara que també fou utilitzat
per construir l'actual Israel. Pensava que si aconseguia sobreviure al llarg
viatge, l'humiliariem, el discriminariem, l'explotariem. Pensava que aquí
també el necessitem, no tenim treballadors per destriar les deixalles
en les plantes de reciclatge o per netejar les granges de porcs. Sí,
ens interessa, té dret a tornar a la terra dels seus avanpassats, el
seu país, casa seva.
Xavier Cros Pagès. Desembre del 2.000.
 |
 |
 |