Els Comunistes Revolucionaris i la lluita per l’Alliberament Nacional d’Andalusia
Els Comunistes Revolucionaris i la lluita per l’Alliberament Nacional d’Andalusia
de la Lliga Comunista Revolucionària
(Secció a l’Estat espanyol de la Quarta Internacional)
Andalusia, setembre del 1988
Introducció.
1.
La
qüestió nacional té un caràcter fonamentalment polític. Emergeix en
produir-se una demanda política d’autogovern. Aquesta reivindicació neix
del rebuig d’una comunitat a ésser governada des de fora. Aquesta situació
és vista pel moviment que alça la bandera de l’autogovern com a opressiva.
El
sosteniment social d’una reivindicació nacional es basa i legitima des de
la preexistència d’una identitat popular històricament diferenciada. Quan
es considera que el poder central exterior erigeix traves per al respecte,
preservació o desenvolupament d’aqueixa identitat, neix la consciència del
dret a obtenir un poder propi. L’abast d’aqueix poder pot ser
concretat de formes múltiples (autonomia, relació federal, confederació,
independència...).
La
configuració i el desenvolupament d’un fet nacional és conseqüència
d’un procés la iniciació, creixement, mètodes i objectius del qual
depenen de la classe social que l’impulsa i dirigeix. Cada classe presenta el
seu projecte de construcció nacional formulant-lo a partir dels seus
interessos específics, alhora que el fa aparèixer com a expressió
sintetitzadora de les necessitats del poble que aspira a constituir en nació.
Per
a què un projecte nacional es manifesti i avanci en l’obtenció d’adhesions
socials al si d’aqueix poble és precís que existeixin organitzacions
polítiques que donin a aqueix projecte coherència i continuïtat. L’audiència
de cada projecte nacional estarà lligada a l’actuació d’aqueixes
organitzacions polítiques; dependrà de la seva connexió amb la classe
socialment interessada en la construcció nacional. L’avenç de la lluita
contra l’opressió nacional ha de ser mesurat en termes polítics, és a dir,
en la seva capacitat d’auspiciar mobilitzacions de masses per l’autogovern.
En
principi, la qüestió nacional és de naturalesa democràtica ja que es basa
en el dret de decidir, en la lluita pel reconeixement de la potestat
d’autoorganitzar nacionalment el conjunt de la vida. Implica estimar que la
sobirania resideix i emana del poble que motiva la qüestió nacional.
La
lluita contra l’opressió nacional amaga una potencialitat revolucionària
perquè pot conduir a enfrontaments polítics de masses amb l’Estat burgès
opressor; que aquesta potencialitat es desenvolupi o no, depèn de la
classe social i la direcció política que assoleixin l’hegemonia en aqueixa
lluita.
2.
A
l’Estat espanyol existeixen diversos fets nacionals. Els seus projectes
nacionals han sorgit amb diferències quant a la conjuntura en què van aparèixer,
el seu contingut de classe impulsor, les seves forces i aspiracions...
La
seva emersió, desenvolupament i manteniment han de contemplar-se a la llum
d’una realitat marcada per la feblesa del projecte nacional-estatal burgès.
La
”nación española” va néixer com a creació política comuna de
la invertebrada burgesia peninsular destinada a legitimar el nou Estat burgès.
Raons polítiques, socials i econòmiques han fet que, després de diversos
avatars històrics, aquest projecte no hagi assolit la solidesa i el consens
necessaris per conferir a l’Estat espanyol una base d’estabilitat semblant
a la d’altres estats burgesos europeus. El procés històric ha donat lloc a
una “nación española” constituïda com una autèntica presó
de pobles i per tant a un Estat burgès d’assimilació forçosa.
Contra ell han sorgit projectes nacionals alternatius que s’han nodrit de la
seva crisi de legitimitat.
La
gènesi de la nació andalusa.
3.
Una
identitat és el fruit condensat de la història d’un país. Resumeix el seu
devenir polític, econòmic, cultural i lingüístic.
Andalusia
té una identitat clarament singularitzada. La seva diferenciació cultural és
evident. El parlar andalús actua com un element més d’identitat. Posseeix
una configuració econòmica peculiar, conseqüència de la seva trajectòria
històrica des de la conquesta castellana.
Aqueixa
identitat ha servit històricament com a base, justificació i marc
territorial per a moviments polítics. Durant l’època de crisi de l’Estat
absolutista Habsburg, serveix com a bandera al moviment independentista del
1641, en el qual convergeixen una fracció de l’aristocràcia i una part de
la burgesia comercial. A partir de la crisi de l’Antic Règim, reapareix en
les lluites polítiques i socials que acompanyen l’expansió capitalista; en
las pugnes entre les franges burgeses que competeixen per la seva direcció
(Junta Sobirana d’Andalusia, 1835; defensa de la Unió Andalusa, 1857-62;
Revolució del 1868; Constitució Republicana Federal d’Andalusia, 1883...).
Dóna
origen a un moviment de recuperació culturalista a les acaballes del segle
XIX.
Per
fi, és fonament de l’emersió d’un moviment explícitament vinculat a la
reivindicació política d’aqueixa identitat: l’andalusisme històric
(1908-1936). Aquest corrent defineix ja Andalusia com una nacionalitat.
4.
El
predomini econòmic i polític de l’oligarquia Agrària junt a l’aparició
precoç d’experiències de lluita de classes radical desenvolupades per
sectors del proletariat andalús (Cantó sanluqueny del 1873, dirigit per l’AIT)
faciliten la definitiva unificació política de la burgesia andalusa entorn a
l’acceptació d’un paper subordinat per a Andalusia dins del capitalisme
espanyol. La burgesia andalusa admet i assumeix aquesta situació ja que no li
impideix enriquir-se a partir de la sobreexplotació de la classe obrera i
l’aprofitament de l’estructura latifundista de propietat de la terra. La
dinàmica general del sistema capitalista fa desaparèixer les fraccions
burgeses andaluses que, abans del 1868, han manifestat tendències
democraticoautonomistes i industrialistes. Es frustra la possibilitat de
sorgiment d’un projecte nacional andalús de base burgesa. Contràriament,
justament quan s’expandeixen els focus industrials de Catalunya i Biscaia, a
Andalusia es tanquen les perspectives de desenvolupament industrial –el
1856, Màlaga era la segona província industrial de l’Estat per la seva
siderometalúrgia, manufactura de cotó, químiques, etc.; Sevilla, primera en
pisa, vidre, guix..., quarta en ferro i maquinària; Granada destacava en
paper i fundició mineral, etc.- i la burgesia andalusa es converteix en
portaestendard del projecte nacional espanyol.
La
realitat econòmica d’Andalusia amb la seva polarització de classes, la
seva invertebració, la seva preeminència agrària... impedeix el
desenvolupament d’una petita burgesia urbana amb la necessària entitat com
per a actuar amb un cert marge d’autonomia. Aquesta classe s’apunta al
carro de la burgesia agrària.
Només alguns elements –fonamentalment, intel·lectuals- mantenen una certa
continuïtat amb el discurs regionalista que fluïa dins del programa de
l’extinta burgesia federal. El seu interès per la identitat andalusa no té
efectes polítics immediats.
D’altra
banda, des de ben aviat (1869) apareixen formes d’organització independent
del proletariat andalús que s’estenen
per Andalusia a través de successives formacions. Aquestes
organitzacions obreres resisteixen la constant repressió i mostren una gran
combativitat. No obstant això, cap d’elles no té encara una estratègia
que vagi més enllà del rebuig al capitalisme i a les seves manifestacions
peculiars en un país agrari latifundista i subordinat. La inexistència de
concentracions obreres industrials, la importància de les lluites agràries i
dels conflictes en las mines controlades per capital imperialista provoquen
aqueste singular moviment obrer, però simultàniament li dificulten la seva
centralització política. No existeix, per tant, una reflexió pròpia que
integri de forma conscient la lluita obrera quotidiana en el marc específic
d’Andalusia. En el seu moment es mantindran alguns lligams amb els
andalusistes històrics; fins i tot es veurà amb benevolència la
reivindicació autonomista, arribant a plantejar ocasionalment el dret d’autodeterminació
d’Andalusia (Màlaga, novembre del 1936) però sense integrar-se de forma
expressa, activa i definida en la conformació d’un projecte nacional andalús.
5.
L’andalusisme
històric (1908-1936) en alçar un projecte nacional andalús es ressentirà
de tots aquests posicionaments. Hereu de la tradició federal i culturalista,
sorgeix en un començament amb postures regeneracionistes i regionalistes. A
partir de l’Assemblea de Còrdova del 1919 defensa un programa nacionalista,
en el qual uneix la voluntat d’assolir l’autogovern per a Andalusia dins
d’un marc confederal, la recuperació de la identitat cultural andalusa i la
defensa d’una reforma agrària que faciliti la conversió de la classe
jornalera en pagesia posseïdora, eliminant el latifundisme.
Partint
d’una reduïda base social petit-burgesa, el moviment andalusista intentarà
atreure al seu projecte polític elements de l’avantguàrdia obrera amb escàs
èxit. Per a facilitar aquest objectiu, evitarà constituir-se en partit polític.
Finalment, s’haurà de limitar a la divulgació del seu projecte i dels símbols
andalusos, al recolzament exterior a les reivindicacions obreres de Terra i
Llibertat, a la investigació cultural i històrica, a l’intent possibilista
d’aconseguir institucions que plasmen un reconeixement polític –per tènue
que sigui- de la identitat andalusa: Bases Estatutàries d’Andalusia, 1933.
6.
El
desenrotllisme franquista dels 60 incideix sobre la realitat subordinada d’Andalusia.
Entre el 1955 i el 1975 el percentatge de població ocupada en l’agricultura
passa del 56,7% al 30,4%, mentre en els serveis augmenta des del 21,3% fins al
40,6%. Tot i això, en la indústria s’estanca: un 15,5% el 1955 front a només
un 17,3% el 1975. Paral·lelament, més de dos milions d’andaluses i
andalusos es veuen forçats a abandonar el seu país. Mentrestant, el pes
andalús al PIB estatal passa del 13,7% al 12,5%.
En
aquest període l’agricultura andalusa expulsa mà d’obra davant l’atracció
de les zones industrials en expansió (Catalunya, Europa occidental...). Els
anomenats pols de desenrotllament, la instal·lació d’indústries químiques
–interessades per la baixa despesa salarial-, l’auge turístic i de la
construcció són incapaces d’absorbir aqueixa força de treball que ha
d’optar per l’emigració a l’exterior. Fins i tot, les trameses dels
emigrants són drenades mitjançant el sistema financer cap a la inversió
fora d’Andalusia.
La
funció subordinada d’Andalusia no s’elimina, pren un nou rostre. Aquests
canvis comporten la desertització de pobles i comarques, la generalització
d’agressions ecològiques (Huelva, Màlaga...), el desarrelament de
centenars de milers de treballadors andalusos...
Aquesta
situació afavoreix l’extensió a capes de la petita burgesia i del
proletariat de la consciència que Andalusia és un país especialment
expoliat. L’emigración andalusa juga un paper important en aqueixa presa de
consciència, advertint-se la desigualtat de desenvolupament econòmic. Aquest
fenomen actua tant a l’interior com a l’exterior. La mateixa emigració
junta andalusos i andaluses de diferents comarques facilitant-les el
descobriment clar de la seva opressió comuna, de la seva identitat cultural
comuna. L’exemple de les lluites nacionals de Catalunya –sobretot- i d’Euskadi
actua també en aqueix sentit, obrint el camí per a una politització d’aqueixa
consciència.
Politització
de la identitat
andalusa i lluita autonomista
7.
El
problema nacional andalús
reflecteix en termes reivindicatius la resistència a la subordinació econòmica,
a la prostitució i humiliació de la cultura andalusa, a la marginació política
d’Andalusia.
En
la Transició, es dóna sortida al malestar acumulat. La demanda d’autonomia
es fa unànime.
Les
mobilitzacions del 4 de desembre del 1977 (milió i mig d’andaluses i
andalusos al carrer) del 2 de desembre del 1979, permeten mesurar l’eco del
problema.
El
poble andalús expressa el desig de comptar amb un Poder Andalús capacitat
per a, des d’Andalusia, aplicar la consigna de Terra, Treball i Llibertat;
que exergeixi el control dels propis recursos i possibiliti així la volta
dels emigrants. S’aspira a recuperar la dignitat com a andalusos, a obtenir
la igualtat política i econòmica amb les altres nacions de l’Estat. No
acompanyen aquests desitjos la consciència clara dels mitjans per a
materialitzar-los ni una definició política expressa de les implicacions que
poden amagar per a les relacions entre Andalusia i l’Estat espanyol.
Simultàniament
–i a la calor d’aquestes mobilitzacions- es produeix un ampli i
diversificat moviment cultural de recuperació de la identitat andalusa que
remarca les senyes diferencials d’Andalusia.
El
moviment de masses mostra la seva força potencial en les diades nacionals però
en allò quotidià s’ubica dins les vies reformistes. Els partits amb una
major influència en ell (PSOE, PCE, PSA, PTE) participen de la línia del
consens constitucional i la col·laboració de classes. Tots ells encotillen
les reivindicacions andaluses en el marc de la futura Constitució monàrquica
espanyola. Ho fan sabentment que aquesta Constitució negarà qualsevol
perspectiva de Sobirania Nacional per a Andalusia. Tot i això, carreguen
demagògicament de potencialitats transformadores al model autonòmic
establert a la Constitució. Actuen així davant la pressió social que en
aqueix moment recull àmpliament el desig d’un Poder Andalús –d’assoliments
inconcrets- que no tenen excessiva dificultat a identificar amb l’autonomia.
El
ressonant èxit electoral del Partit Andalusista (aleshores encara PSA) el
1979 –cinc diputats i més de 300.000 vots- reflectirà aquesta situació de
separació entre aspiracions i consciència.
8.
A
les acaballes del 1979, la UCD acorda amb el PSOE fer un gir autonòmic. Es
vol legitimar l’opressió nacional de Catalunya i Euskadi atorgant-los un
status singular. Açò suposa la ruptura del Pacte d’Antequera (estiu del
1978) en el qual l’arc comprès entre AP i PTE s’havia compromès a
canalitzar en procés autonòmic andalús dins la Constitució però amb un
nivell i consideració igual al més alt que aquesta permetés.
La
rebaixa d’Andalusia de l’Art. 151 al 143 provoca un salt espectacular en
la mobilització de masses. El canvi de via és vist com un atemptat contra la
dignitat d’Andalusia, com una nova burla a les aspiracions andaluses. La força
tumultuosa de la indignació popular empeny les direccions reformistes a
cavalcar al moviment. El temor a una hipotètica capitalització andalusista i
la possibilitat sobrevinguda de poder desgastar electoralment la UCD, fan al
PSOE sumar-se al 151, de la mà d’Escudero. Paral·lelament, un moviment
espontani de resistència i afirmació inunda tot Andalusia, abatent les
tradicionals barreres caciquils de caràcter provincialista (orientalisme...).
Totes
les forces compromeses amb la Constitució s’esforçaran a limitar el
conflicte a una qüestió de vies constitucionals i no de continguts,
presentant el 151 amb capacitats desorbitades i diluint les aspiracions
classistes i nacionals que comporta aquesta mobilització.
En
aquesta situació, l’enfrontament entre el Govern Suárez i un moviment
obrer i popular unificat políticament com mai abans en contra seva, es va
donar també en terreny electoral, és a dir, lluitant per assolir la majoria
absoluta sobre el cens al referèndum convocat per al 28 de febrer del 1980.
Així es resumeix la seva andadura anterior i es mostra el grau de control
reformista. S’organitzen espontàniament i amb una amplíssima participació
formes de propaganda pel SÍ en fàbriques, barris, pobles, centres d’estudi..,
però no s’utilitzen mètodes de lluita més radicals: vagues, ocupacions de
fàbriques i finques...
El
triomf del 28-F força políticament el Govern de la UCD a concedir el 151,
homologant formalment Andalusia amb Catalunya, la Comunitat Autònoma
Bascongada i Galícia. Així –i encara a costa de violentar la normativa
legal vigent- la burgesia i els seus aliats pretenen reinstal·lar plenament
el moviment de masses dins el marc constitucional.
La
burgesia, però, ha de pagar una despesa política per la seva incomprensió
del procés de conformació nacional andalús. Malgrat les seves limitacions
polítiques ja descrites, aquest aguditza radicalment la crisi de direcció
burgesa aconseguint inutilitzar políticament la UCD com equip polític de la
burgesia espanyola. Per a aquesta ja no és útil una direcció que suma a la
seva marginalitat anterior a Catalunya i Euskadi, un rebuig visceral a
Andalusia que la converteix en força residual. S’obre una crisi de direcció
política que conduirà al 23-F.
Els
andalusistes participen feblement en la campanya i amb escepticisme sobre les
possibilitats de victòria. El seu objetiu fonamental era accedir a
institucions andaluses fossin les que fossin.
El
PSOE, davant la homogeneïtat del discurs de les forces parlamentàries pro-SÍ,
queda com a principal beneficiari del resultat. Capitalitza àmpliament els
gests del President Escuredo.
9.
Una
vegada conclosa la campanya del Referèndum, els corrents reformistes i els
andalusistes s’esforcen a soldar les fractures nascudes de la lluita que
s’ha disputat. Es neguen a marginar la UCD de la elaboració estatutària i
reprenen el discurs possibilista. L’Estatut de Carmona plasma novament la
seva estratègia: institucions andaluses subordinades al Govern i al Parlament
espanyol, sense poder de decisió sobre els problemes fonamentals (propietat
de la terra, política econòmica, ordre públic...), sense capacitat
d’eliminar la presència militar imperialista.
La
Junta d’Andalusia –constitucional i estatutària- fou presentada, no
obstant això, com aqueix Poder Andalús capacitat plenament per governar
Andalusia i resoldre els seus problemes en funció només de la correlació de
forces nacional. S’ha de
maquillar l’Estatut de Carmona com si fos el fruit natural dels desitjos
manifestats en el període precedent. Que aquesta maniobra sigui necessària,
demostra el nivell de mobilització popular obtinguts amb anterioritat. Que
tingui èxit, exemplifica els límits polítics de l’ascens anterior. Els
sectors que intenten mantenir la flama del 4-D i el 28-F donant-los coherència
política són minoritaris i amb poca implantació a escala nacional (LCR, MCA,
PAU-PTA, SOC...).
L’entusiasme
declina segons el 28-F es converteix en un record difús perdut en la memòria
social. S’accentua el retrocés del moviment obrer i popular, sacsejat per
les derrotes estatals repetides i per la derrota nacional infligida amb l’Estatut.
Si
el 28-F és una manifestació peculiar d’un moviment de masses que encara
conserva el caudal de combativitat acumulat des de l’agonia del franquisme,
una expressió de la seva vitalitat –fins i tot sota la batuta reformista-
que tendeix a abocar-se a la dinàmica nacional, la decepció de les seves il·lusions
obre pas a un replegament general.
10.
El
retrocés del moviment obrer i popular, el seu fracàs nacional, reverteix en
victòria electoral del PSOE. El PCA-PCE, encara conservant una significativa
presència social, redueix el seu percentatge electoral. El PAU-PTA es dissol,
integrant-se part d’ell en les files andalusistes en favor de la unitat
nacionalista. L’andalusisme paga amb escreix els seus darrers apropaments a
una UCD en trànsit de desintegració.
El
PSOE recupera per a si el confús nivell mitjà de consciència política
andalusa que resta després de l’impacte del 28-F. Es recobreix de verd i
blanc, assumint –recordem-ho- l’autodefinició de partit nacionalista
de classe (!!). Usa fins la sacietat els símbols de la nació andalusa
(bandera, himne...). Fitxa exquadres andalusistes, tot fent veure que pot
defensar tan bé o millor que l’andalusisme aqueixos inconcrets interessos
andalusos amb els quals el PA justifica la seva existència. Reprodueix el
discurs buit contra un centralisme indeterminat, potenciant alhora la
catalanofòbia. Es presenta en resum com el “gran partit dels andalusos”,
el depositari del 28-F. Ajudat per l’origen andalús dels seus màxims
dirigents (Felipe González, Alfonso Guerra) aprofita que el moviment de
masses, encara més passiu, reorienta la seva atenció cap a Madrid, tot
esperant rebre des d’allà –on s’assenta l’únic poder real- les
millores moderades que es veu incapaç d’imposar a través de la seva pròpia
lluita. D’aquesta manera, la majoria absoluta andalusa serveix al PSOE com a
trampolí cap a La Moncloa. El 28-F i el 23-F li han obert el camí del Govern
espanyol.
Andalusia
sota el PSOE, la subordinació modernitzada
11.
Després
de l’aprovació de l’Estatut de Carmona i l’accés del PSOE a la Junta
d’Andalusia, la lluita autonomista deixa d’actuar com a horitzó polític
unificador de les preocupacions del poble andalús. Sorgeixen ací a la superfície
les barreres objectives que suposen la gran extensió del nostre país, la
seva desvertebració econòmica, l’escassa concentració obrera industrial,
l’amplitud de l’atur estructural...
El
PSOE utilitzarà la Junta i la seva xarxa municipal per dificultar l’acció
reivindicativa dels moviments de masses i la seva convergència; per estendre
el clientelisme i la corrupció, generalitzant-los fins convertir-los en
elements de sosteniment social bàsic de la seva política.
El
projecte del PSOE a Andalusia té dos eixos interrelacionats:
I.
Refermar la seva presència institucional i social amb l’objecte de fer d’Andalusia
una base estable per a projecció partidària a escala estatal. Identificat
amb un programa de modernització politicoeconòmica de l’Estat burgès
espanyol, la socialdemocràcia pugnarà per imposar a Andalusia la nova
identitat espanyola que propugna. Açò cerca dos objectius:
a.
Combatre i desactivar una identitat andalusa que lligada a la lluita
popular assumeix elements de contestació política i cultural front a l’Estat.
b.
Utilitzar aqueixa integració, que assimila la personalitat andalusa
dins la identitat espanyola modernitzada, com a arma llancívola front
a altres lluites d’Alliberament Nacional a l’Estat, dificultant la
solidaritat amb elles i enfortint així l’estabilitat de l’Estat burgès
espanyol.
II.
Actualitzar el paper subordinat d’Andalusia sense qüestionar els seus
fonaments. En defensar una política d’intensificació productiva agrària i
de desenvolupament del sector terciari assentat en l’especulació urbanística
i el creixement turístic, el PSOE connecta amb els interessos de les franges
més dinàmiques de la burgesia andalusa. Actua en consonància amb els propòsits
de la burgesia espanyola en el seu conjunt i dels imperialismes europeus cara
a l’entrada al Mercat Comú.
12.
En
instal·lar-se quasi simultàniament a la Junta d’Andalusia (Maig) i al
Govern espanyol (octubre, 1982) el PSOE perd tot interès a continuar
enarborant la careta regionalista; abandona ben aviat la política de gests
tot fent dimitir Rafael Escuredo –el seu més qualificat impulsor- i
substituint-lo per Pepote Rodríguez de la Borbolla.
El
PSOE elabora el seu projecte andalús a partir d’una identificació plena
amb l’Estat de les Autonomies com a mecanisme polític integrador i
desactivador dels conflictes nacionals i de les lluites contra l’opressió
nacional. A Andalusia, compta al seu favor amb tres factors interrelacionats:
1. El baix nivell de definició nacional assolit en l’ascens anterior; 2. La
feblesa electoral i l’ambigüitat nacional del projecte regionalista
populista que encarna l’Andalusisme; 3. La reduïda força social dels
sectors nacionals consegüents.
El
procés que li dóna la Junta implica a més en el terreny nacional un canvi
d’actitud social sobre la relació entre Andalusia i el Govern espanyol. Si
en l’etapa precedent la majoria del poble andalús entén aquesta en termes
de reivindicació, de rebel·lia front a l’opressió específica que sofreix,
ara espera la concessió progressiva de les seves demandes. La Junta d’Andalusia
és vista cada vegada menys com un instrument propi de progrés i pressió.
La
socialdemocràcia actuarà des d’aquesta realitat potenciant-la; devaluant
l’abast polític de les institucions autonòmiques, aconseguirà que la seva
existència en comptes d’actuar com un factor a favor de l’increment de la
consciència nacional, funcioni com a element de bloqueig i integració. Més
encara, la seva reducció a un paper quasi administratiu afavorirà el
ressorgiment de localismes.
La
Junta d’Andalusia escomet la rebaixa sistemàtica de l’ús i tractament
dels símbols andalusos tot primant, contràriament, la bandera rojigualda
i la Marcha Real. La presència exclussiva de la bandera verda i blanca
i l’Himne andalús quedarà reduïda a les mobilitzacions populars.
De
comú acord amb la resta de forces del sistema, la Junta d’Andalusia
abandona la commemoració del dia 4 de desembre com a Diada Nacional d’Andalusia,
tot substituint-la pel 28 de febrer. Així, expressa el seu distanciament
d’una data com el 4-D. Aquesta està unida a una mobilització massiva al
carrer, a una afirmació d’identitat andalusa concretada en l’acció i no
en les urnes, a un assassinat policial –el de García Caparrós, encara avui
impunit-, al requeriment popular preconstitucional de Poder Andalús, Terra,
Treball i Llibertat.
13.
El
projecte del PSOE en el terreny nacional no es limita sols a l’aspecte
estrictament polític. En el cultural, actua també sota la idea d’afavorir
la integració a la identitat espanyola, o el que és el mateix,
d’impedir la consolidació i progressió dels elements de definició
nacional sorgits anteriorment. A més a més, en el cas d’Andalusia –i pel
paper històric ja descrit- no oblida que l’afirmació de la singularitat
cultural nacional soscava la façana ideològica i cultural del reaccionari
projecte nacional espanyol, construïda en bona part sobre la negació-apropiació
històrica de la identitat andalusa.
En
aquest front juga al seu favor la peculiaritat de l’opressió cultural
andalusa, no assentada fonamentalment en la imposició lingüística –tot i
que la parla andalusa hagi estat habitual motiu de ridiculització- sinó en
la manipulació ideològica. Això dificulta enormement la resistència
cultural en lligar-la estretament a la consciència política nacional.
Així,
mitjançant la Conselleria de Cultura, les regidories municipals, les
universitats, etc., el PSOE actuarà en el sentit de marginar primer i
eliminar després qualsevol expressió de contestació cultural nacional.
El
PSOE recupera el nucli de la tradicional caracterització espanyolista que
presenta els fenòmens culturals andalusos com a elements vertebradors i
imatge exportable de la essència espanyola: literats (Lorca...);
festes populars (Setmana Santa...); balls (formació del Ballet Nacional Español
–sic-). S’identifica així amb la postura clàssica de la burgesia
andalusa.
La
nova aportació socialdemòcrata al projecte espanyol –l’apologia de la modernitat-
afegirà a Andalusia al vell discurs un embolcall de cosmopolitisme assentat
en la venda ideològica de la integració a Europa.
Si
d’una banda la cultura i història andaluses es mantenen ocultes o
deformades en l’ensenyament, apareixent com a molt com a trets anecdòtics a
afegir a la interpretació espanyolista de sempre (la Reconquista; los
moros...) sense constituir mai eix de la formació cívica de la infància
i joventut andaluses, d’altra es promou i participa de forma entusiasta en
les commemoracions –de ranci sentit reaccionari i militar de les Preses de
les grans ciutats andaluses pels exèrcits dels reis castellans.
L’Expo
92 i la celebració del V Centenari de la conquesta d’Amèrica i el genocidi
indoamericà, constitueixen un bon exponent-resum dels mètodes i objectius
del PSOE. Pren Andalusia com a base per a desenrotllar un esforç de
legitimació de l’explotació colonial espanyola i per extensió de l’acció
presumptament benèfica de les intervencions imperialistes. L’Expo és un
acte d’afirmació espanyolista, d’exaltació de la Conquesta i la “unidad
de España” (Granada, 1492).
14.
La
intervenció sobre la realitat agrària ocupa un lloc preferent en la plasmació
del projecte global del PSOE. Això deriva de la importància del percentatge
de població ocupada al sector agrari –26,7% el 1981- i que aquest sigui el
major contribuent andalús (23%) al PIB estatal, entre altres raons. Per altra
banda, l’èxit de la seva línia de modernització implica obligadament i de
forma combinada, l’increment de les inversions i la productivitat agrària i
la desactivació dels moviments de lluita que puguin dificultar-la.
Actuen
a més factors polítics generals: la paralització del moviment jornaler
assegura a la socialdemocràcia el clima social necessari per a desenrotllar
els seus propòsits tenint en compte el paper d’avantguarda jugat
pel dit moviment en la lluita social i nacional del poble andalús.
Per
a actuar contra ell, el PSOE desenrotllarà entre 1982 i 1984-85 les següents
mesures:
Aquesta
actuació permet a la Junta d’Andalusia:
15.
La
integració a l’OTAN –punt bàsic del projecte estatal del PSOE- es plasma
a Andalusia en una potenciació extrema de les bases ianquis. Rota es referma
com a fondejader de la VI Flota dels EUA, tot augmentant la seva dotació en
tropes i mitjans. Morón consolida les seves funcions i encara rep part del
material de guerra que EUA trasllada d’altres bases de l’Estat espanyol.
Gibraltar continua com a punt de suport de l’Armada britànica i de
l’OTAN. La Junta d’Andalusia assisteix muda –col·laborant per omissió-
a aquesta militarització imperialista del territori andalús, que no només
posa en perill la seguretat de la població pel grau de nuclearització que
amaga, sinó que a més suposa un clar menyspreu a la Sobirania Nacional del
poble andalús.
D’altra
banda, la Junta d’Andalusia accepta impotent –segons estableixen
Constitució i Estatut- que les deixalles radioactives de tot l’Estat s’acumulin
al cementiri nuclear del Cabril. Simultàniament progressa la desertització.
El seu suport a l’hostaleria salvatge i al productivisme agrari (insecticides...)
impliquen la perpetració d’agressions ecològiques constants com les que
sofreix el Coto Doñana. Tolera el manteniment impune de focus contaminants
d’alta toxicitat (Polo de Huelva). Fomenta l’ocupació i explotació de
zones d’alt valor ecològic com Sierra Nevada i tutela agressions
d’envergadura a l’urbanisme popular.
16.
El
projecte del PSOE per a Andalusia consisteix a dirigir un procés de
modernització capitalista, tot mantenint la seva tradicional situació
subordinada dins l’economia espanyola. El PSOE és conscient de la nul·la
entitat actual d’una sèrie de mecanismes que es van posar en pràctica
durant l’etapa desenrotllista dels anys 60 per a atenuar les tensions
socials i reacondicionar l’economia andalusa (exportació massiva de mà
d’obra, pols de desenrotllament...). Així –i partint d’una
subalternitat que no pretén destruir- el PSOE connecta amb els sectors més
dinàmics de la burgesia andalusa interessats a desenrotllar les branques que
apareixen com les més competitives de l’economia andalusa: l’agricultura
i el turisme. La seva potenciació li pretén assegurar una millora relativa
en el concert general de la burgesia espanyola, tenint en compte com aquesta
ha plantejat el seu ingrés al Mercat Comú. Així doncs, el projecte econòmic
del PSOE respon als interessos generals de la burgesia andalusa.
Això
no obstant, aquest projecte no deixa de tenir problemes. D’una banda troba
dificultats sensibles per a liquidar definitivament el superàvit de força de
treball lligada a l’agricultura que segueix residint en pobles i ciutats, la
qual cosa no deixa de constituir un element de pressió social a mitjà
termini.
D’altra
banda, no és possible generalitzar a tot Andalusia la política
agroexportadora basada en les noves branques de l’agricultura intensiva (maduixes,
fruites, hortalisses, flors,...) no només per raons geogràfiques sinó,
fonamentalment, perquè això saturaria els mercats europeus i entraria en
contradicció amb el fràgil equilibri sobre el qual s’assenta la Política
Agrària Comuna de la CEE. Aquesta, altrament, tendeix a afavorir la reducció
de la producció d’una sèrie de productes bàsics (cereals, lactis, olis,
cep...) fins i tot subvencionant l’abandonament de terres. Simultàniament,
aquesta integració crea perills de fallida per a sectors de la petita pagesia.
Alhora
s’ha generalitzat en les ciutats l’ocupació precària (Pla Andalusia
Jove...) i l’economia submergida (amb un pes particular del tràfic de
drogues...); factors que actuen sobre una realitat prèviament desproveïda de
teixit industrial, concretant-se tot plegat en una tassa de desocupació
substancialment superior a la mitjana estatal que afecta especialment les
dones i el jovent.
En
resum, la política del PSOE a Andalusia, tant en el camp com en la ciutat, ha
afavorit una situació que dificulta la unitat i resistència obreres però
que, d’altra banda, tampoc no li assegura estabilitat social.
Andalusistes
i reformistes davant la qüestió nacional
La
configuració present del Partit Andalusista és el resultat d’una evolució
en què ha passat de definir-se com a organització socialista
d’exclusiva obediència andalusa (1977) a la seva actual definició
interclassista. En el camí ha trencat els seus febles lligams inicials amb el
moviment obrer.
El
Partit Andalusista té una composició social interna i un electorat
fonamentalment petit-burgès i assalariat, conformant avui una força de caràcter
burgès populista i regionalista.
El
seu projecte polític s’integra plenament dins el marc del Règim de la
Reforma; les seves propostes de desenvolupament andalús són vagues i
confuses i explícitament situades dins l’ordre capitalista. Oculten el
paper col·laboracionista i espanyolista de la burgesia andalusa en el
subdesenvolupament econòmic i la subordinació política d’Andalusia. Tot i
això, no té lligaments polítics significatius amb la burgesia andalusa, més
afí ideològicament a AP-CDS i avui còmoda i protegida pel PSOE. La denúncia
d’una Andalusia dependent abstracta i la seva actitud de reivindicació
permanent de recursos al Govern espanyol és en el que basa el seu discurs
populista. Aquest, si d’una banda li resta solidesa, coherència i homogeneïtat,
d’altra li permet obtenir suports socials múltiples i de vegades
contradictoris entre si. A més a més, la seva denúncia del desenvolupament
desigual que ha afavorit històricament la industrialització de determinades
zones de l’Estat a costa de la marginació de països com Andalusia, la
planteja de forma que quedi desviada aqueixa responsabilitat cap a algunes
nacions oprimides –Catalunya fonamentalment- i no cap a l’Estat espanyol i
la burgesia espanyola en el seu conjunt.
Políticament
mai no ha exigit Sobirania Nacional per a Andalusia; mai no ha reclamat l’exercici
del dret d’Autodeterminació Nacional. Les seves peticions de reforma
estatutària no qüestionen en cap grau els límits constitucionals, tenint el
caràcter de respostes conjunturals d’encalçament oportunista al Govern
andalús del PSOE.
18.
Per
al PCA-PCE a Andalusia no existeix un problema nacional. El PCA-PCE ha
considerat sempre la reivindicació andalusa com una protesta fonamentalment
dirigida contra els desequilibris econòmics. Per això la solució defensada
pel PCA-PCE ha sigut la reforma de l’estructura del Estat espanyol mitjançant
una certa descentralització. Així a Andalusia s’ha identificat plenament
amb el model de l’Estat de les Autonomies. Encara avui, el PCA-PCE
continua plantejant el seu programa com la “posada en pràctica de les
potencialitats transformadores que amaga l’Estatut de Carmona” i
critica el PSOE com si aquest estigués traint aquestes possibilitats des de
la seva gestió a la Junta d’Andalusia. D’aquesta manera, s’oposa a
qualsevol denúncia del model estatutari. Més encara, s’esforça a
plantejar les seves alternatives remetent-se a la Constitució espanyola com a
marc i programa, tot rebutjant la Sobirania Nacional d’Andalusia.
Conscients
de l’espai obert per la política del PSOE i com a tàctica de recuperació
partidària, configuren Izquierda Unida-Convocatoria por Andalucía (IU-CA)
–Esquerra Unida-Convocatòria per Andalusia-, com un mecanisme que els
permeti:
1.
Connectar amb l’àmplia
franja d’esquerra no afiliada, deixada pel mateix partit en la seva crisi i
per la desaparició del PTE i altres organitzacions.
2.
Tenir una millor presentació
electoral, tot sumant una imatge més pròpiament andalusa –Convocatòria
per Andalusia- i la promoció del cartell d’Anguita.
3.
Crear una estructura i una
dinàmica que faciliti l’apropament i reagrupament posterior de les seves
fraccions escindides sota la seva hegemonia política i que, a més a més,
permeti la integració en la seva òrbita de sectors combatius, amb l’objectiu
d’eliminar pols d’esquerra radical independent.
Amb
IU-CA, el PCA-PCE ha cercat sobretot aparèixer com a l’única opció i l’única
política alternatives a l’esquerra del PSOE.
Aquesta
línia s’ha centrat fins ara quasi exclusivament en l’exercici d’una
oposició institucionalista al Parlament andalús, limitant-se IU-CA al seu
suport i subordinant a ella la resta de la seva activitat. La formació d’IU-CA
no ha comportat cap canvi en la política sindical reformista del PCA-PCE al
si de la COAN. Més encara, ha intentat repetidament substituir o dividir
moviments com el feminista o el pacifista. En comptes d’afavorir les lluites
i la unitat, IU-CA ha estat un instrument per a la passivitat i l’escissió;
una tàctica obsessionada per l’obtenció d’una imatge d’oposició
responsable amb aspiracions de govern i per la millora del seu
percentatge electoral; no una ajuda sinó un obstacle per a la recomposició
dels moviments populars. IU-CA no ha imposat modificació a la política del
PCA-PCE respecte a la lluita nacional i ben mirat ha paralitzat sectors a la
seva esquerra.
El
PCPA afirma als seus documents (Congrés d’octubre del 1985), la necessitat
d’acabar amb les estructures capitalistes i amb l’Estat centralista per a
resoldre la subordinació econòmica d’Andalusia.
Reconeix
Andalusia com una nació, encara que redueixi la seva opressió
fonamentalment al terreny econòmic. Defensa una organització republicana
federal de l’Estat espanyol, desqualificant l’Estat de les Autonomies com
una simple descentralització administrativa. Assumeixen al seu
programa el dret d’autodeterminació. A Andalusia, propugnen l’elaboració
d’un nou Estatut d’Autonomia que faci passar Andalusia de Comunitat Autònoma
a Estat federal, amb plenes competències per a tot allò que afecti el nostre
país. Ara bé, plantegen aquestes solucions a partir de la reforma de
la Constitució i l’Estatut de Carmona, és a dir, mitjançant l’acumulació
de força electoral que possibiliti la seva modificació, des de la pròpia
legalitat constitucional i estatutària. A més a més, en la seva pràctica
quotidiana real (al moviment obrer, als ajuntaments, als parlaments andalús
i espanyol...) posen sordina a aquestes posicions sense fer defensa pública
d’elles.
No
han tingut cap inconvenient a integrar-se dins IU-CA sota un programa que, en
els seus aspectes polítics bàsics i de fons, és clarament contradictori amb
els seus posicionaments formals. El PCPA, però, ha justificat aquesta
integració a partir d’una presumpta possibilitat d’anar creant al seu si
una correlació de forces favorable a posicions combatives i amb l’argument
que a IU-CA s’agrupa tota l’esquerra real d’Andalusia. La sembra d’il·lusions
sobre una modificació d’IU-CA mitjançant la pressió interna i la seva
constitució en front polític només serveixen per a justificar –més enllà
dels conflictes puntuals- el PCPA en la seva adaptació pràctica al PCA (COAN!).
Suposa oblidar que tant el programa com la activitat d’IU-CA estan totalment
lligades a la voluntat del seu creador: el PCA.
La
CUT
La
Candidatura Unitària de Treballadors (CUT) ha estat l’expressió política
d’un sector tradicionalment combatiu de l’avantguarda jornalera. Com a
militants del SOC han desenvolupat una acció sindical radical basada en la
mobilització de masses, en la lluita per la Reforma Agrària, en l’oposició
a l’Ocupació Comunitària i al Subsidi. La CUT ha combatut clarament l’Estatut
de Carmona defensant la Sobirania Nacional d’Andalusia.
La
integració de la CUT dins IU-CA no ha servit per al desenvolupament del
moviment revolucionari andalús, ans al contrari, ha permès que el PCA-PCE
aprofités el prestigi adquirit per la CUT en anys de combat i lluita
intransigent.
Així,
s’han difuminat els seus perfils polítics propis, malgrat el manteniment
d’una pràctica radical (Marinaleda, etc.) clarament contraposada a la línia
general d’IU-CA, la qual cosa no ha deixat d’alçar contradiccions amb el
PCA.
El
desenvolupament de l’esquerra radical a Andalusia requereix una acció i línia
diferent i independent de l’encarnada per IU-CA, una perspectiva i una
estratègia que posin al centre de l’activitat la mobilització de masses;
requereix la configuració de mecanismes de contacte i col·laboració plurals
entre les diverses forces revolucionàries d’Andalusia.
Per
la Revolució Socialista i l’Alliberament Nacional
Per
a la Lliga Comunista Revolucionària la lluita contra l’opressió nacional
combina fonamentalment el rebuig al subdesenvolupament produït per la situació
subordinada d’Andalusia dins el capitalisme espanyol i l’afirmació de la
nostra identitat nacional, a partir de la recuperació de la nostra cultura i
de la nostra dignitat com a poble.
Per
a què el poble andalús assoleixi el seu Alliberament Nacional entenem que és
necessari conquerir el dret d’autodeterminació d’Andalusia. És a
dir, afirmem que és Andalusia qui ha de definir amb plena Sobirania Nacional,
quina és la seva estructuració política i si estableix o no, a quin nivell
i de quina manera, lligams polítics amb altres nacions. Aquesta lluita per
l’Autodeterminació i la Sobirania Nacional pren l’expressió popular de
lluita per un Poder Andalús.
El
Poder Andalús estaria identificat amb tots els objectius d’emancipació del
poble andalús i amb les aspiracions de la classe obrera i els moviments
socials: feminista, ecologista, etc. Especialment hauria d’assumir les
tasques següents:
1.
La Reforma Agrària. La
supressió de l’actual Subsidi Agrari i la seva substitució per un salari
digne –amb la quantia de l’SMI- per a tota la població desocupada del
camp, a canvi de la participació en treballs d’obres públiques i la
realització de cursos de formació professional als espais entre temporades.
La nacionalització de la terra andalusa i el seu lliurament a qui les
treballa, tot defensant el dret dels petits camperols i arrendataris de
possessió de les que actualment ocupen. La planificació nacional de
l’ordenació agrària en tots els seus àmbits.
2.
El desenvolupament d’un
Pla d’industrialització a partir de la transformació i manufactura dels
productes agraris, miners i pesquers andalusos a Andalusia.
3.
La posada en marxa d’un
Pla de Retorn Lliure de l’emigració andalusa per a facilitar la seva
reinstal·lació al país.
4.
L’expropiació dels
recursos financers necessaris per a sostenir totes aquestes mesures.
5.
El dret de treball de totes
les persones andaluses com a orientació bàsica dels punts anteriors, la qual
cosa exigirà una reducció radical de la jornada de treball.
6.
L’organització i
planificació de l’educació i l’elaboració dels seus continguts.
7.
La recuperació de la nostra
cultura i història.
8.
La lluita contra l’opressió
patriarcal com a element que impregni el conjunt de la seva acció, concretada
en mesures contra qualsevol tipus de situacions de marginació, discriminació
sexista o desigualtat: en primer lloc, la legalització de l’avortament
lliure i gratuït.
9.
L’immediat desmantellament
de les bases imperialistes al nostre territori andalús. La prohibició del trànsit
d’armes nuclears per les aigües i espai aeri andalús. La sortida
d’Andalusia de l’OTAN i el Mercat Comú.
10.
El
tancament del cementiri nuclear del Cabril. La confiscació de les indústries
contaminants i la seva paralització fins la seva reestructuració respectuosa
amb l’ecologia.
11.
La defensa de la cultura i
població gitana i l’establiment de mecanismes de promoció social i
educativa amb la participació de les associacions gitanes.
Per
als comunistes revolucionaris la conquesta d’aquest Poder Andalús implica
la superació revolucionària de l’Estat de les Autonomies,
l’eliminació de les barreres constitucionals al govern ple d’Andalusia
pels andalusos i andaluses, la satisfacció des d’ell i des de la
autoorganització popular que el sostinga de les demandes nacionals i de
classe. Les mesures necessàries que haurien de respondre a aquestes demandes
excedeixen les competències que l’Estatut de Carmona i la Constitució
espanyola concedeixen a la Junta d’Andalusia. La seva posada en pràctica
requereix un noi Poder, un Poder Andalús real; un poder popular, un poder
nacional.
Per
a assolir-lo lluitem per establir una aliança de la classe obrera amb tots
els altres sectors explotats i oprimits de manera que la voluntat d’acabar
amb l’opressió específica que sofreixen en tant andalusos i andaluses es
conjugui conscientment amb la d’acabar amb la dominació capitalista.
Aquesta convergència en la lluita s’ha de basar en un total respecte per
les formes autònomes de rebel·lia d’aquests sectors que, des d’avui, són
ja necessàries i imprescindibles per al seu desenvolupament. Tenim ben
present que el procés que conduirà a una situació revolucionària a
Andalusia combinarà multitud de terrenys i reivindicacions específiques
(obrera, camperola, feminista, ecologista, antiimperialista...), que es
desenvoluparan formes d’autoorganització popular múltiples.
Per
a la Lliga Comunista Revolucionària, la lluita per la Revolució Socialista i
per l’Alliberament Nacional formen una unitat.
Els
comunistes revolucionaris andalusos afavorim decididament la formació i
extensió de la consciència nacional andalusa front i contra el projecte
assimilacionista espanyol; recolzem la construcció de la nació andalusa que
ens esforcem a dirigir des del punt de vista dels interessos de la classe
obrera i amb uns continguts socialistes i antipatriarcals.
Trobem
que la victòria i per tant l’Alliberament Nacional d’Andalusia exigeix la
destrucció de l’Estat burgès espanyol. Per a aconseguir aquest objectiu
lluitarem per l’acció conjunta del proletariat i els pobles de tot
l’Estat.
Com
a comunistes revolucionàries andaluses i andalusos ens sentim continuadors de
la trajectòria històrica del moviment revolucionari andalús; des de la rica
i singular experiència històrica del seu corrent llibertari fins les lluites
jornaleres dels nostres dies. La nostra tasca com a comunistes es basa en una
intervenció diversificada en els distints moviments de masses. Lluitem per a
què les seves potencialitats respectives serveixin al màxim al nivell global
de mobilització, organització i consciència revolucionaris. Cerquem
l’enfortiment polític i organitzatiu d’aquests moviments, l’impuls
d’experiències de convergència en l’acció entre ells; anar canviant la
correlació de forces al seu si en favor dels revolucionaris.
En
la resolució d’aquesta tasca juga un paper important el desenvolupament de
la política unitària que venim mantenint amb l’MCA.
Lluitem
per enfortir les organitzacions andaluses dels diversos moviments populars.
Fomentem la seva coordinació nacional, la seva elaboració pròpia nacional.
Defensem la sobirania d’aquestes organitzacions nacionals i l’establiment
de mecanismes de coordinació i col·laboració estatals.
Particularment
exemplifiquem aquesta línia en expressar el nostre suport a l’estabilització
de la Coordinadora Feminista d’Andalusia i a la consolidació de la
Coordinadora d’Organitzacions Pacifistes d’Andalusia. Trobem que
l’esquerra revolucionària ha de treballar per a què sorgeixin, a partir
d’experiències concretes, òrgans d’afirmació cultural nacional per a
vertebrar socialment la reivindicació nacional.
Amb
el conjunt de la nostra lluita cerquem l’enfortiment de les franges més
radicals del moviment obrer i popular andalús, aquelles que precisament han
exercit i exerceixen d’avantguarda nacional.
Partint
sempre d’un profund respecte cap a l’autonomia dels moviments, cercarem
augmentar la implantació i influència del nostre partit mitjançant el
nostre esforç militant i capacitat d’iniciativa i de la defensa de la
nostra alternativa programàtica.
Los
Comunistas Revolucionarios y la lucha por la Liberación Nacional de Andalucía.
Declaració
Política
del
Comitè Nacional d’Andalusia de la
Lliga
Comunista Revolucionària
(Secció
a l’Estat espanyol de la
Quarta
Internacional)
Andalusia,
Septembre del 1988