Folklore Andalús, S.A.

            ¿Pot u sentir-se andalús sense que li agradi tot el que envolta la copla, tot el que envolta les folklòriques, tot el que envolta les corregudes de bous, tot el que envolta els grans topicaços i mites d’aquesta Andalusia de les nostres entreteles que ens fa tant de mal? Jo els explicaré, benvolguts i pacients lectors, quins són els meus valors i jutgin-me després si paga la pena qualificar-me d’andalús o no. No hi ha cap cosa que em reventi més que aqueixos “andalusos oficials” que es vanten de saber de la copla, de bous, de toreros, de vins, de la seva cuina, etc., i resulta o que són gallegs o madrilenys o nascuts a Mataró, per exemple. Han vist el momo i es dediquen a vendre tots els nostres tòpics per tota la geografia nacional. Hi ha coses, però, que em reventen encara més, jo no sé com estic viu encara amb tantes coses reventant-me, que són aqueixos vertaders andalusos de soca-rel que fan negoci amb els nostres suposats valors com són la susdita copla, les folklòriques, els bous, els toreros i tot el que s’ha vingut dient folklore andalús, fora d’Andalusia a costa dels pobres emigrants andalusos que un dia van haver d’abandonar les seves cases per a poder menjar. Els que engruixen el primer grup són els que quasi sempre copen las ràdios i les televisions oficials estatals i andaluses. Són famosos presentadors de televisió o locutors de ràdio. Com s’habran endollat tota aquesta gent a Andalusia sense ser d’ací? És que no hi ha andalusos preparats i capaços de desenvolupar una tasca honesta i profesional en aqueixos mitjans? Salto de la cadira quan comprovo que per a distraure el personal televident a la televisió estatal un gran percentatge dels shows estan constituïts per folklore andalús. Em pregunto: i per què no fan una mica de muñeiras, sardanes, jotas o aurresku basc al so del txistu i el tamborí tan bé com queden? Després no ens esquincem les vestidures quan per exemple a Anoeta els nois bascos riuen a mandíbula oberta fent una paròdia de la Pantoja vexant la seva reproduïda figura envoltada per la bandera rojigualda. És que a més els comprenc, estan de folklore andalús fins els nassos. Aqueix Sr. Parada de la tele, per cert gallec, ens està fent més mal que els terratinents mateixos. Vinga a refregar-nos folklòriques, quasi totes viuen a Madrid, per la televisió. Estic fart que s’espanyolegi tant amb el nostre folklore com si no existissin altres folklores a l’Estat.  “És que els altres són molt avorrits, miri vostè”. I qui li ha dit a vostè que el nostre folklore agrada a tot Espanya? Això se ho hauran dit segurament els que megen d’aquest negoci o volen uniformar Espanya i homogeneitzar-la i no tenen altra eina millor que el folklore andalú. Però per què s’empeguen a anomenar cançó espanyola la cançó andalusa? Segurament aquest argument està recolzat perquè de tant en tant surt una copletista valenciana, manxega, catalana o de Logronyo. Però quantes, Déu meu? En aquests moments estic recordant la pel·lícula de Berlanga “Benvingut, Mr. Marshall”. Com en aquesta admirable i graciosa pel·lícula em fan vestir amb les robes típicament andaluses tot un poble manxec. Els que engruixen el segon grup són també emigrants que han abandonat la bastida o el volant i que han olorat el negoci de la nostàlgia i la venen a través de revistes barroeres i insofribles emissores de ràdio de freqüències modulades. Bé, i què hi ha de dolent en tot això? Doncs almenys és que jo em sento incòmode. Veuran. Si llegesc aqueixes revistes és que se’m cau la cara de vergonya. Sí, ja sé a quina classe de lectors van, però per això em fa ràbia. En aqueixes revistes només llegesc beneiteries de folklòriques, algunes de les quals ni són andaluses perquè han nascut a Madrid però que viuen d’aquest negoci, intercalades amb els bons dels nostres embotits i els nostres vins. Si escolto les ràdios d’aquestes gents és que ja vorejo l’infart miserere. Ací només hi ha cançons dedicades a l’amic que es deixà en el poble, al nuvi que, pobret, aviat es restablesca del bac en la moto i tot això entre pernils del poble i vins de la terra i olé, i així tot. Jo em pregunto: és que no hi ha una altra Andalusia més seriosa? Una Andalusia amb problemes d’estima a la resta d’Espanya? Una Andalusia amb empenyiment i sana ambició? Però és que s’adona tota aquesta gent que Andalusia a més de servir per a distraure el personal i convertir-se en bufona de la cort també té problemes de projecció, de subsistència, d’autoestima? No podria ajudar tota aquesta gent amb els seus respectius mitjans a conscienciar l’andalús en la solidaritat i el sentimient patris, que és des d’on es comiença a formar un poble seriós amb ganes de viure dignament i no de prestat en terres alienes? És que tota aquesta gent del negoci folklòric andalús en les seves revistes i emissores no recorden el moviment obrer, els problemas de l’insignificant i autòcton empresariat andalús, del molt greu problema de la pesca, de les pàteres en les nostres costes, del greu problema de la immigració en l’agricultura i també de la nostra cultura com la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la literatura, etc.? És que Andalusia només és cant, folklore groller i verges patronals? Doncs no. Exploten el tòpic i els va a tots d’allò més bé, només cal veure el tren de vida que porten. El trist és que així no sortirem mai de la misèria moral i de l’anarquia eterna a què malauradament ens ha dut la nostra dissortada Història i la nostra pròpia indolència i ja se sap que els pobles indolents estan condemnats a les pitjors humiliacions. I quina és major humiliació per a un poble que veure com els seus fills han hagut de buscar millors horitzons fora de les seves fronteres per a llevar-se la fam? Bé, i quina classe d’Andalús és vostè? Doncs miri, per a anar pel món m’he posat vàries banderes: la del treball, la de la desmitificació, la de la seriositat i a tot aquell que em vol escoltar li dic que Andalusia no només és folklore, que un dia va encapçalar el món en ciències i humanitats i que per culpa de la seva conquesta pels guerrers castellans vam caure en la més greu de les misèrias i indolència, però que de mica en mica anem recuperant-nos i que, malgrat tot, m’agrada la xanxa d’allò més i que, tot i que els més famosos andalusos malauradament són la Pantoja i la Jurado, a la nostra terra també van nàixer varis premis nobels, com l’onubenc Juan Ramón Jiménez o el sevillà Vicente Aleixandre i que al meu poble, Utrera, va nàixer l’autor del més gran poema en llengua castellana i el major políglota de la seva època. Imitant el poeta Miguel de Castro que deixà escrit:

“L’Andalusia que jo cant

no és a la sambra ni a les festes

ni és la que admiren els estranys

ni és la que canten els poetes”

jo m’atrevesc a escriure:

“L’Andalusia que jo amo

no és l’Andalusia que venen des de Madrid

la de les coples, casetes i passos

és la d’Andalusia que lluita contra els seus topicaços”

Per favor, Don Blas, torna i tira del temple andalús tant de bergant!

Juan Pedro López Núñez

            Agost 2001, Premià de Mar