terra, el resultat seria una aclaparadora victòria del sí per damunt del no.
Això no faria més que reflectir el pensament sincer de la gran majoria del
nostre poble, la qual considera l’estat espanyol com un estat amic, i per tant,
grat company de viatge en l’esdevenir de la nostra terra. Això si és que
consideren el poble andalús com un poble amb algun tret cultural diferenciat
del propi poble espanyol, que ens permeti parlar de poble-nació, en el sentit
estricte de l’expressió.
El sentir actual del poble andalús queda totalment vinculat a l’estat espanyol o imperi actual del totpoderós regne de Castella, com a conseqüència d’un desenvolupament històric conjunt, a través del qual, els interessos de l’estat centralista de Madrid, han anat imposant progressivament el seu pes sobre la resta d’interessos territorials dels diferents pobles-nacions, explotant els seus recursos històricament, cosa que, en el cas d’Andalusia, ha conduït al nostre poble, com també ad altres pobles (no tant als que més reivindiquen y han sabut reivindicar històricament), a la situació socioeconòmica de pobresa i estancament en què ens trobem actualment.
Malgrat
tal situació, la qual en una realitat racional hauria de traduir-se en una
reivindicació constant del poble andalús front l’estat espanyol per la
millora de la seva situació i la consecució 
de
la lògica capacitat per explotar de forma pròpia la nostra terra fèrtil (al
marge d’altres possibilitats que el nostre nombre d’habitants ens
proporciona i que tractaré d’explicar en capítols posteriors), el poble
andalús sembla apaivagat històricament davant de tal injustícia, ja que,
excepte en la figura de Blas Infante i els seus contemporanis col·laboradors
(la lluita dels quals fou una causa semiperduda per la influència del
caciquisme latifundista-institucional de l’època), mai no s’ha generat un
moviment de protesta frontal a l’estat espanyol, que tracti de donar al nostre
poble el que es mereix per les seves pròpies capacitats generatives (algunes ja
ben explotades per interessos aliés als nostres), ni menys ni més, simplement
allò merescut. Un fet que, observant-lo des de la perspectiva històrica
d’incultura de què, malauradament, han fet gala les masses del nostre poble,
pot arribar a tenir una explicació, almenys coherent, però que enfocat des de
la novella posició històrica de jovent format, del qual afortunadament podem
gaudir les actuals noves generacions d’andalusos i andaluses, és un absurd i
una desraó que imperativament hem de corregir, i d’un cop per sempre
unir-nos, reivindicar-nos i no cessar en la nostra lluita fins a poder veure el
poble i la nació andalusa, en el vertader paper que la natura va atorgar a
aquest poble en forma de recursos productius.
El perquè hem arribat a aquesta situació actual és una pregunta la resposta de la qual queda totalment explícita, si fem una visió objectiva (que no és precisament la que se’ns ensenya a l’escola) del desenvolupament històric dels diferents pobles i nacions de la península Ibèrica. Al contrari del que ens pretenen fer creure des de petits, abans de la invasió de la península pels romans, aquesta estava habitada per una multitud de diversos pobles, de divers origen segons la zona d’influència, que res no sabien ni volien saber d’una unió global i actuaven cadascun de forma diferenciada, i com a molt, si n’hi hagué entre els pobles més allunyats, interaccionaven cadascun a favor de els interessos particulars (malgrat que allò lògic seria pensar en la existència de conflictes armats entre ells, com ocorria en la època a tot Europa). És a partir de la invasió romana que podem començar a parlar d’una unió cultural dels pobles espanyols, com a conseqüència de la implantació del Llatí i l’eliminació dels llenguatges autòctons (llevat del basc, el qual ha sigut capaç de perdurar fins als nostres dies), tret que compartíem amb mig món, la qual cosa no indueix molt a reconèixer-ho com a element diferenciador del poble espanyol. Tot seguit, amb l’arribada dels diferents pobles invasors, i més concretament del poble àrab (al qual tant hem d’agrair el poble andalús, puix que mentre la resta de la península vivia en l’obscurantisme cultural derivat del cristianisme, nosaltres gaudíem les matemàtiques, l’astronomia i altres innovacions aràbiques de les quals a posteriori s’aprofitaria la resta del món), els habitants catolitzats de la península varen començar a organitzar-se en grups de resistència a males penes interrelacionats, la qual cosa provocà l’aparició de diferents llengües romanços, amb trets diferenciats segons la regió o regne d’aparició, i, juntament amb això, la lluita entre els diversos regnes (Castellà, Aragonès, Navarrès, Portuguès i Nazarí -amb seu a Andalusia-, l’últim vestigi musulmà de la península) per unificar en si els altres, i per tant, colonitzar els diversos pobles sota la bandera d’un nou estat, a l’estil dels que de forma similar estaven apareixent per l’Europa més avançada, i poder així adaptar-se als canvis internacionals que en aquesta època s’estaven produint, amb l’aparició dels estats moderns (terme que Maquiavel fa nàixer de la figura del rei espanyol Ferran el Catòlic). Per causes que lògicament no crec que sigui aquesta la reflexió apropiada per exposar-les, el potent regne de Castella fou progressivament imposant la seva espasa (que no ho oblidi ningú) front la resta de regnes, fins al punt d’arribar a unificar sota els seus regnats el total dels regnes adés exposats, uns regnes que, excepte el navarrès, havien sigut, eren o serien més endavant potencialment colonitzadors, tot un mèrit.
És a partir d’aquest moment, ço és amb la conquesta, bé armada, bé pactada del total del territori de la península Ibèrica, quan podem començar a parlar d’estat Espanyol, tal com es concep avui, malgrat que les relacions jurídiques entre els diferents pobles no s’unificaran fins molt després, ja en temps de la monarquia Borbònica d’origen francès, la qual traslladà la fórmula francesa de govern centralitzat a l’estat espanyol. En aquest moment, per una banda el regne més combatiu pel seu passat de tots els “sotmesos”, el de Portugal, assolí la seva independència i poder així escriure el seu futur, lluny dels lligams culturals i de dependència de l’estat espanyol de clara i marcada influència castellana (la llengua castellana, per exemple). Si no hagués estat així, a hores d’ara els portuguesos serien espanyols, que parlarien castellà i que formarien una comunitat autònoma (probablement en unió amb altre dels pobles més explotats per l’Estat colonitzador, Galícia, en la identitat del qual evidentment hi ha més de portuguès que no pas de castellà), en la qual el portuguès seria llengua cooficial juntament amb el castellà. Si això hagués ocorregut, actualment ningú no qüestionaria la identitat espanyola de Portugal i els seus habitants, i de segur molts qüestionarien el seu sentir propi de poble, al marge de l’evolució cultural castellano-espanyola. Aquest és un fet que demostra la colonització a la qual han sigut i segueixen sent sotmesos els diferents pobles diferenciats que ocupen territori espanyol. Un colonialisme que per a uns pobles es tradueix en una simple invasió cultural o implantació dels trets culturals castellans, substituint els de la pròpia regió o nació (cas de Catalunya o Euskal Herria), o cohabitant amb ells (cas d’Andalusia i Galícia fonamentalment), més una explotació de recursos econòmics, al més pur estil de les dutes a terme per les potències colonitzadores del segle XIX a Àfrica i Àsia. Així s’ha realitzat i es realitzarà (a no ser que siguem nosaltres mateixos els encarregats de paralitzar-ho) de forma encoberta en el progrés conjunt de l’estat espanyol, però que realment ha servit per convertir unes de les regions menys fèrtils per la seva pròpia naturalesa, Madrid i el seu entorn (on ni tan sols hi ha ni espai), en la regió més avançada d’Espanya, amb uns índexs econòmics, unes infraestructures i un nivell de vida molt superiors als dels pobles colonitzats econòmicament (Andalusia, Galícia, Múrcia, etc.), i sols comparable a la dels pobles la colonització dels quals ha sigut únicament cultural (Catalunya i Euskal Herría, com també els seus pobles germans: País Valencià, Illes Balears i Navarra).
Per altra banda, és en aquesta etapa històrica quan la llengua castellana s’imposa a la resta de llengües peninsulars ajudada per la política d’Estat de l’època, imposant així diversos camins a les diferents llengües que convivien a la península. Unes, les més arrelades, aconseguiren seguir la seva evolució a l’ombra del castellà (Gallec, Català i Èuscar), generant fins i tot l’aparició de dialectes diferenciats (cas del català: Valencià i dialectes Balears). Altres, pel seu menor ús o arrelament entre la població que l’utilitzava, o el menor fervor nacionalista d’aquestos pobles, desaparegueren amb el temps, convertint-se en dialectes Històrics (Astur-lleonès i navarro-aragonès), dels quals han pogut arribar fins a nosaltres diversos vestigis (el bable asturià, per exemple).
¿Què va ocórrer, però, amb la llengua romanç que es generà a Andalusia a partir de l’intercanvi cultural amb el poble àrab i de l’existència del qual tenim constància a través de les khardjat, el Mossàrab?
És en la pròpia resposta a aquesta interrogant, per allò que pogué ser i no és, on trobem el primer signe del que jo he vingut a catalogar com a segrest de la identitat nacional andalusa.
Sí, pel fet que el dialecte mossàrab tingués una clara influència aràbiga, degut a l’obsessió del catòlic estat espanyol per eliminar tot aquell tret social que pogués recordar a l’època anterior, els andalusos i andaluses ens vàrem veure privats d’un llenguatge que ben segur, i donada la gran quantitat d’andalusoparlants que, com ara, havia en l’època, hauríem desenvolupat, per sumar al nostre ja per si amplíssim patrimoni cultural, i que ens hauria equiparat a la posició d’altres pobles peninsulars. Realment, però, el fet de posseir o no una llengua pròpia no deixa de ser un argument romàntic d’obligada reivindicació, ja que el poble andalús té les suficients característiques per desenvolupar un sentiment de nació, fins i tot més que no cap altre poble de l’estat ja que compta i tot amb una frontera natural sens dubte clarament determinant en l’evolució del nostre ben merescut status de poble culturalment diferenciat.
Al marge d’això, quan em referesc a la paraula segrest, estic parlant de la situació actual en què la imatge que l’estat espanyol pretén traslladar al món, segurament perquè de totes les imatges possibles sigui la que més triomfa, és la imatge pura i dura del poble andalús. La migdiada (“siesta”), l‘ole!, el barret cordovès i el Tio Pepe, el vestit de sevillana i el bou d’Osborne, la “juerga” i el flamenco, són elements caracteritzants, que jo sàpiga, van nàixer (si no és que viuen i es representen únicament a Andalusia) a la llum del nostre poble, i molt lluny està un madrileny de tals imatges, i un basc o un gallec ja ni en parlem... Per tant, l’acte d’emmascarar la identitat d’un poble, amb l’objectiu d’apoderar-se d’ella i lluir-la gustós davant la resta del món, impedint que aquesta pugui veure la llum amb el poble que mereix, i que la resta del món confongui la vertadera identitat del poble al qual representa, és un segrest en tota regla, que a més, si l’enfoquem des d’un punt de mira psicosociològic, comporta que el propi ciutadà andalús vegi la seva imatge unida a la de l’estat espanyol, i no es plantegi ni tan sols la possibilitat de negar la seva condició com a tal, malgrat que, com demostraré en següents capítols, aquest es dediqui a explotar la nostra terra segons els seus interessos, i no permeti l’evolució lògica del nostre poble en funció de la seva capacitat productiva.
En conclusió, ha sigut el colonialisme econòmic de l’estat espanyol (que analitzaré detingudament en següents capítols) d’Andalusia, el responsable de la situació d’estancament i pobresa a la qual em referia al començament, com també el seu colonialisme cultural i fonamentalment el segrest de la nostra identitat cultural-nacional, el qual permet mantenir sedades les masses populars d’aquest poble, tot evitant la seva mobilització i lluita frontal a favor de la consecució i defensa del nostre objectiu fonamental: els interessos socioeconòmics del proletariat andalús, i per extensió, del poble andalús en el seu conjunt.
Durant el desenvolupament del capítol anterior, he fet referència en alguna ocasió a les possibles senyes d’identitat del poble andalús, que d’una manera concisa serveixen com a referència cultural d’imatge de l’estat espanyol davant els ulls del món. Per altra banda, també he mencionat els més que possibles dubtes del propi poble andalús davant la idea de ser o sentir com un vertader conjunt diferenciat, que ens atorgui el paper de comunitat històrica nacional que exerceixen altres pobles dins del si de l’estat pluricultural espanyol i, per tant, la possibilitat de considerar-nos una nació en tots els sentits, almenys socials i culturals, de la paraula.
A més, el fet de parlar de termes com colonització o segrest de la identitat cultural, fa que obligatòriament hagi de donar una explicació coherent i raonable sobre les causes reals que puguin fer parlar al poble andalús de reivindicacions nacionalistes, més enllà de les reivindicacions territorials. És a dir, res d’allò exposat adés seria vàlid, de no ser capaç de demostrar les raons actuals i històriques que el poble andalús té per poder considerar-se una nació, ajustant-se aquestes al que la societat moderna entén per nació, i valorant-se segons els cànons definitoris del nacionalisme i les seves reivindicacions durant la història.
El terme “nacionalisme” es refereix a l’orgull de pertànyer a un conjunt humà, amb un territori, una història i una vinculació cultural (llengua, costums, tradicions, etc.) comuna i determinada, el desenvolupament del qual sigui conseqüència de la interrelació voluntària dels membres que el formen, i no per la implantació obligada de tals trets.
A priori, el poble andalús comparteix tals característiques amb el conjunt de pobles de l’estat espanyol i, per tant, el seu sentir nacional no pot ser deslligat del sentir nacional, passi la redundància, del poble espanyol en el seu conjunt. Si analitzem, però, d’una forma objectiva els dits fenòmens, com també el seu mode d’implantació, ràpidament ens donarem compte que sobren raons per poder profunditzar en la identitat nacional del nostre poble, ja que per una banda, les dites exigències sobrepassen el límit d’allò comú a la resta de pobles de l’estat, individualitzant així el poble andalús, i per altra les similituds més destacables congenien perfectament amb altra sèrie de nacions i estats, els quals, per conseqüència del seu passat, igualment comparteixen amb el poble espanyol, millor dit, amb l’actual estat imperialista del sempre poderós regne de Castella.
És cert, i
seria una estupidesa negar-ho, que el poble andalús comparteix amb la resta de
l’estat la totalitat d’exigències que la definició anterior planteja. La
llengua castellana, el territori situat al sud dels Pirineus (que serviria com a
frontera natural amb l’estat Francès), el desenvolupament històric conjunt
fugaçment explicat en el capítol anterior i que ha significat per als
diferents pobles de la península la situació que actualment viuen, els bous,
el cristianisme generalitzat i el que d’ell es desprèn (Setmana Santa i les
seues representacions, Bateigs, comunions, bodes i altres, etc.), els horaris de
vida, i sobretot el reconeixement conjunt de la personalitat espanyola, fan que
vertaderament existesca un sentiment nacional espanyol, en el qual ha de quedar
inclòs el poble andalús.
Al marge d’això,
però, el nostre poble té també el seu propi sentir nacional ja que totes i
cadascuna de les característiques anteriors poden ser reduïdes un graó més
avall i quedar incloses dins del sentir únic i exclusiu d’Andalusia, amb la
qual cosa innegablement podem parlar del concepte real de nació
andalusa, desvinculat si es vol del sentir nacional espanyol, malgrat que
unit irremeiablement a l’estat colonialista castellà-espanyol, sense que això
tingui perquè suposar un efecte negatiu al sentiment andalús, i així la
generació d’odi al poble espanyol, sinó tot el contrari.
Parlar d’Andalusia
és parlar d’un poble la identitat del qual com a tal es remet a quasi 3.000
anys d’existència i convivència en els territoris situats des del Cabo de
Gata a la part més occidental de Huelva en la frontera amb Portugal (la qual
fou imposada pels romans en el seu origen), i des de Despeñaperros a Algeciras.
Quan la Península
Ibèrica estava composta per un sens fi de pobles diversos, la seva àrea d’influència
no abraçava més enllà de la de la pròpia ocupació territorial on habitaven
i el seu entorn més pròxim, allà pel 900 aC, i els diferents macropobles o
imperis més desenvolupats de l’època posaren els seus ulls en la magna
capacitat productiva i de generació de riquesa de la península (els celtes per
exemple). El sud va estar sota la influència d’una sèrie de cultures l’objectiu
primordial de les quals era el benestar del seu poble mitjançant la generació
de riquesa a través d’activitats comercials amb els pobles indígenes (els
fenicis, per exemple), i no l’ús de la violència per a la consecució dels
seus objectius (com va ocórrer al nord). Això generà una resposta social
similar a l’estímul rebut (els tartèssics, el més florent de tots els
pobles indígenes de l’època, a la zona oest d’Andalusia, per exemple), i
en no combatre entre ells i comercialitzar mútuament, és a dir,
interrelacionar-se directament per compartir informació, desenvoluparen una
cultura conjunta que podem considerar
l’origen del poble andalús. En aquesta època apareixen també els
bascons, els asturs, els càntabres, etc.
Però és amb
l’arribada de la colonització total de la península pels romans i el
reconeixement en la primera divisió administrativa efectuada en temps del baix
imperi, d’Andalusia (Bètica) com a terra diferenciada, com en la segona
divisió en què es respecta aquesta condició al contrari del que ocorregué
amb altres (Tarraconensis, per exemple), quan podem
començar a parlar de la nació andalusa com a poble diferenciat. Només Galícia
(Gallaecia) pot presumir d’un desenvolupament similar, tot i que el seu
reconeixement fos un fet posterior com a conseqüència potser de la seva
posterior conquesta, com la dels altres pobles del nord (asturs i càntabres van
ser els pobles més combatius, junt als bascons que aconseguiren dur endavant la
seva llengua autòctona després de la descolonització romana, malgrat la influència
del llatí). Aquesta resistència va fer que la influència governamental romana
fos molt més acusada en aquests territoris, mentre Andalusia gaudia d’una
Autonomia superior a la de la resta de províncies (eren altres temps, company!).
Posteriorment,
amb la decadència de l’Imperi Romà d’Occident, van començar a arribar a
la península una sèrie de pobles invasors que es van assentar sobre diverses
zones (els suevs a Galícia), i que es van enfrontar amb els visigods (arribats
en nom de Roma per defensar suposadament els pobles hispànics dels bàrbars
europeus introduïts i assentats pel nord). Només el territori andalús va
rebre la influència colonitzadora de l’Imperi Bizantí, fet que ens
desvincula històricament de la resta de l’estat i la, tantes vegades repetida
pels seus defensors afèrrims, evolució historicocultural conjunta després de
l’aparició d’Hispània. Això suposa alhora la continuació de l’intercanvi
cultural del poble andalús amb pobles no propis de la vella Europa (fenicis,
cartaginesos, bizantins), que posteriorment amb l’arribada dels àrabs quedarà
totalment ratificada, la qual cosa indubtablement ens
atorga un nou tret nacional-cultural diferenciat de la resta d’Espanya, ja
que no existeix cap altre poble a la península que haja rebut aquesta aportació
historicocultural provinent de les civilitzacions orientals pròximes. Aquest
fet resultà clarament enfortit per la nostra situació de porta d’entrada a
Espanya a través de la Mediterrània pròxima a Àfrica i Àsia i el nostre aïllament
de la meseta via Despeñaperros, sens dubte un punt bastant conflictiu a
l’hora d’intentar una expansió per les seves peculiars dificultats geogràfiques.
Evidentement,
tot i que l’imperi àrab arribà a conquerir quasi la totalitat de la península,
parlar de la influència àrab a Espanya és parlar d’Andalusia, fins al punt
que els àrabs anomenaren Al-Andalus la totalitat dels territoris conquerits a
la península, situant la seva capital a Còrdova. Així, es podria dir que
aquesta és l’única etapa històrica en què el poble andalús i els seus
dirigents sotmeten la gran majoria del territori de l’estat actual sota la
seva influència. Posteriorment, amb l’avanç de la reconquesta, seria Granada
(l’esplendorós regne nazarí) la que vindria a desempenyorar un paper
determinant en la història d’Espanya, amb la seva atrevida resistència de
tres segles de durada a l’empenyiment cristià, recolzada en la població autòctona
convertida culturalment i religiosa a l’Islam, i que no suposava un corrent de
lluita interna front al poder àrab, degut a les seves millors condicions de
vida en relació al món obscurantista cristià, conegut per ells mateixos i els
seus avantpassats. Per això, és en
aquest moment que el poble andalús pren definitivament, almenys a efectes
historiogràfics, consciència absoluta
de poble independent.
Afortunadament,
la vinculació que en aquesta època el poble andalús tenia amb la religió islàmica,
com a conseqüència de la colonització anys enrere per un poble àrab
procedent de Damasc amb el qual ràpidament es trencarien lligams de dependència
per passar a ser un regne diferenciat malgrat que de tradicions i cultura àrab,
s’acabarà amb la reconquesta del cristianisme, o millor dit, la nova
colonització del poble andalús per un nou imperi recentment nascut la capital
del qual es reconeix a Madrid. D’aquesta manera, Andalusia no ha arribat a la
situació d’estancament sociocultural en què actualment es troben els p
obles
dominats per l’Islam, l’origen del qual prové d’aquesta època (600-700
dC aprox.). Això suposa una de les escases, tot i que d’elevat pes pel que
això podria significar avui, lectures positives que jo puc fer del colonialisme
economicocultural castellà d’Andalusia.
D’altra banda,
val a dir que aquesta desvinculació podria haver-se produït un parell de
segles després, ja que, com he dit al capítol anterior, el cristianisme de
l’època sotmetia la societat en què actués, en comparació a la societat
islàmica, a un obscurantisme cultural i social ben similar al que actualment
estan sotmesos els països musulmans en relació al món occidental. Per exemple,
mentre a l’Espanya catòlica s’acceptaven com a veritats innegables les
explicacions del cristianisme a tots els problemes plantejats, i la seva
societat era inamovible i jeràrquica (feudal), i d’un marcat caire
agropecuari, a la societat Andalusí s’utilitzaven les matemàtiques, l’astronomia,
i el comerç era l’activitat econòmica fonamental, lliurant així la
possibilitat als esgraons més baixos del poble d’aspirar a la variabilitat de
la seva situació. És a dir, novament com a fet
cultural diferenciador de la resta de l’estat, el poble andalús té el
privilegi de poder presumir d’haver
format part en distintes èpoques
històriques i amb característiques totalment diverses,
del grup de societats mundials que pel seu aperturisme i forma d’entendre
el progrés social, es poden considerar
culturalment i social més avançades que la resta de doctrines contemporànies (societats
occidentals i no occidentalitzades en l’actualitat, per exemple).
L’evolució
conjunta d’Andalusia i l’Estat Espanyol després de la reconquesta, ha de
quedar exposada amb claredat als capítols anterior i posterior a aquest, com a
fórmula més efectiva de completar la informació històrica de territorialitat,
colonització i identitat cultural pròpia ací presentada.
En
conclusió, l’exposició d’aquest argument ve a intentar, i crec haver pogut
fer, demostrar la vinculació del poble andalús a un territori geogràfic i un
desenvolupament historicocultural propi, diferenciat del que també comparteix
amb l’Estat Espanyol en el seu conjunt.
En l’explicació
d’aquest fet s’ha d’acudir irremeiablement a les fronteres naturals que,
per ambdós costats del territori, separen Andalusia d’altres comunitats o, en
el seu cas, d’altres continents: La
frontera muntanyosa de Despeñaperros,
que ha dificultat històricamente la transició entre Andalusia i Castella (al més
pur estil del que els Pirineus fan entre Espanya i França, o els Alps entre
aquesta i Itàlia, Suïssa, etc.), i la Mar
Mediterrània, que separa
Europa d’Àsia i Àfrica, i històricament ha servit de trànsit als pobles no
europeus per accedir a aquesta.
ANDALUSIA
ÉS UN POBLE AMB UN TERRITORI I UNA
HISTÒRIA CULTURAL PRÒPIA DIFERENCIADA!
En l’última
part del capítol anterior, i ja que he estat parlant de la influència dels àrabs
en la cultura Andalusa, ens referim a la impossibilitat del dialecte mossàrab
de poder arribar a consolidar-se com una llengua pròpia, com ho van fer altres
llengües nascudes del llatí que tots coneixem, a conseqüència de la
persecució que l’estat catòlic espanyol realitzà sobre tots aquells trets
que fessin olor d’àrab, i per tant recordessin al passat musulmà, arrastrant
així la influència aràbica sobre els nostres cognoms, els nostres costums (en
una important però no total mesura), els nostres ritus, etc. Tot i això, en
queda constància en el nom dels nostres rius i ciutats, com també en la
totalitat del nostre territori en forma d’art. Dic això perquè sembla que un
dels elements fonamentals per a què un poble pugui ser considerat com una nació
és el fet de posseir o no una llengua pròpia. Així, potser la dada puntual de
ser el castellà la llengua que serveix com a vehicle d’expressió del poble
andalús és un dels factors fonamentals en la no-diferenciació del poble andalús
i el poble espanyol en el seu conjunt, i com a conseqüència la negativa de la
nostra identitat pròpia. Novament, però, i malgrat no haver pogut desenvolupar
una llengua pròpia a causa del que jo he catalogat com a segrest cultural de la
identitat andalusa, aquest argument perd pes per si mateix, ja que, tal com
passa amb els diferents pobles-estats hispanoamericans, els andalusos hem
aconseguit desenvolupar un dialecte del castellà, l’andalús, amb uns trets i
unes característiques definitòries diferencials que fan que els
castellanoparlants siguin capaços de reconèixer un andalús pel simple fet
d’escoltar-lo parlar (el sesseig, el ceceig, la pronúncia fricativa de la h,
la supressió de consonants intervocàliques (la d per exemple), etc., ens
diferencien de la resta de castellanoparlants, com un portuguès ho fa d’un
gallec o un brassiler, un català d’un valencià o un balear, etc.) i, per
tant, ens serveix clarament d’element diferenciador, com li serveix a un
argentí o a un mexicà.
Paral·lelament
a això, al final de l’anterior capítol vaig parlar de segrest de la
identitat cultural andalusa per l’estat espanyol, ja que aquest reconeix com a
pròpia una sèrie d’elements culturals del poble andalús, i la mostra
orgullosament al món sense insistir en llur procedència. El tratge de
sevillanes, el flamenc, el barret cordovès, el tio PePe, la fira, les xales,
l’olé! i la sesta, són elements culturals que, com ja vaig dir anteriorment,
per a bé o per a mal, són elements nascuts, desenvolupats i totalment
vinculats al si de l’art i la cultura andalusa. Això novament demostra la
condició de nació del nostre poble, ja que aquests fenòmens s’estenen i
observen al llarg i ample del nostre territori autonòmic-nacional, i són
representatius del nostre esperit davant la resta dels espanyols, els quals
tantes i tantes vegades l’utilitzen per titllar-nos de vagues i folgosos, tot
oblidant-se en molts casos que els proletaris andalusos hem ajudat a guanyar
moltíssims diners als grans cacics terratinents a Andalusia, com també hem
ajudat a alçar i conduir cap al lloc que ara ocupen comunitats com Catalunya,
Madrid o Euskalherria, ben amb l’aportació del nostre treball, ben amb la renúncia
al nostre propi avanç personal, social i cultural. En definitiva, és cert que
els andalusos compartim amb el poble espanyol en el seu conjunt una llengua més
una sèrie d’elements culturals, com els bous o els festejos catòlics com la
Setmana Santa i la seva manera de viure-la, però ho és tant o més, que en
tots dos aspectes podem trobar diferències notables que aguditzen la nostra
condició de poble-nació, i que a més compartim les similituds adés exposades
amb la gran majoria dels països hispanoparlants d’Amèrica, com a conseqüència
del passat colonial d’aquests i el seu sotmetiment economicocultural (us sona
això de res?) en el passat al totpoderós regne de Castella o Estat Espanyol
monàrquic centralista.
ANDALUSIA POSSEEIX UN DIALECTE I UNA IMATGE CULTURAL PRÒPIA I DIFERENCIADA!
Sens
dubte, ja que hem fet referència a ella anteriorment, un dels elements
caracteritzadors del poble andalús per excelència és la figura de la sesta.
Molts histori
de
la resta dels espanyols, però no el ritme de producció.
Sigui per la
calor de la nostra terra, com pretenen explicar científicament certs sectors,
sigui per simple comoditat o cultura adquirida al llarg dels anys, el cas és
que al treballador andalús li agrada gaudir d’unes hores de son després del
dinar, sempre que pugui, comunament anomenades sesta, que afecta generalment el
seu ritme de producció, car requereix un espai de temps de post-recuperació
fins assolir els nivells d’eficàcia normals, per la qual cosa se’ns
cataloga de vagues. En realidad, però, estudis sociològics recents demostren
que això no és més que una diferència cultural en el ritme de producció i
vida del ciutadà i el treballador andalús, que pot ser perfectament solventat
ajustant els horaris de treball al ritme de producció del treballador, com els
comerços andalusos ho fan en estiu al ritme de vida del consumidor, no
provocant això cap pèrdua per al comerciant (és a dir, igual com un comerç
en hivern obre les seves portes de 10:00 a 13:30 i de 17:00 a 21:30 per no
perdre així venda ja que allò normal en una persona sense horaris fixos és alçar-se
relativament tard i gitar-se relativament aviat per no passar fred, i en estiu
obre de 9:00 a 13:00 i de 18:00 a 22:00, per allò de la calor, per ajustar l’horari
del treballador a aquestes exigències del seu ritme de producció).
Consegüentment,
el poble andalús presenta un ritme de producció diferenciat del de la resta
del poble espanyol, que serveix com a element característic i diferenciador del
mateix, en una nova prova del sentir, encara diria més, el viure del nostre
poble com a nació diferenciada.
ANDALUSIA TÉ UN RITME DE PRODUCCIÓ I VIDA PROPI I DIFERENCIAT!
Per últim, a
mode de conclusió general del capítol, val a dir que crec haver demostrat la
identitat del poble andalús com a poble mereixedor de ser catalogat com a NACIÓ
ANDALUSA, degut al seu caràcter de comunitat humana en què es compleixen
tots aquells requisits imprescindibles per poder-se ajustar a la definició
historiogràfica del concepte de nació i la seva visió política
reivindicativa: El nacionalisme.
Al marge de la
visió nacional que, com a conseqüència d’un passat conjunt de formació
d’un estat modern, tenim amb la resta de pobles germans que formen l
’Estat
Espanyol, i amb els quals em sento plenament identificat ja que de la seva
situació actual, com també del seu passat, depèn plenament la situació
actual d’Andalusia, la meva posició davant l’actual estat centralista-monàrquic
de Madrid és d’un odi sincer reflectit sota el sol d’Andalusia.
A més, el fet més
significatiu de tots els que em puguin fer sentir Andalusia com una nació
diferenciada, és que tots i cadascun dels trets característics adés exposats
fan que en territori espanyol la imatge d’un andalús sigui ràpidament
reconeguda allà on vagi, conseqüència d’aqueixes peculiaritats culturals.
El contrari succeeix a escala internacional, conseqüència del segrest cultural
tantes vegades citat ja al llarg de l’exposició, i que no permet a escala
mundial el reconeixement global de la nostra personalitat nacional comuna.
VISCA LA NACIÓ ANDALUSA!!