Pàgina de Filosofia de R. Sartorio 

      ADOLESCÈNCIA I HISTÒRIA* 

És una il·lustrativa paradoxa que el mateix filòsof que afirmava que la vida feliç no és possible més que al preu de perdre la memòria, fóra, a la vegada, qui més va fer en favor d' una consideració seriosa de la història. És clar que es tractava d' una altra història: no la història monumental o antiquària (amb el seu miscel·lani seguici d' insipideses), sinó la història de l' origen (Enstehung, Herkunft, abans que Ursprung) de la infància, de l' amor i del sexe, del poder i de la mort... Que potser pensés que el descrèdit d' aquella disciplina acadèmica no tenia ja remei i parlés d' arqueologia no té, des d' una consideració nominalista, més importància. La qüestió és: amb quins instruments hom pot datar amb un mínim de precisió l' aparició de l' amor, o mostrar que la infància és una invenció més aviat recent? Provar que àdhuc la sexualitat o la passió tenen una història? Serà necessari, sense haver de recórrer al mite o invocar els nostres somnis, saber que en algun moment vàrem ser immortals?

      Per exemple, l' adolescència.

Hi ha el prejudici estès que són les  determinants biològiques les que  marquen  el  moment  de  trànsit  i la  raó  de  ser  de l' adolescència. Obviament,  hi ha una sèrie de  fenòmens de naturalesa  evolutiva (relacionats amb l' aparició  de  les  característiques sexuals secundàries associades a la maduració) que marquen el moment del trànsit.  Però és característic de  la naturalesa social de l'home que la  determinació biològica  siga  modelitzada  per la cultura.

                    Doncs sí, els nens vénen de París

En  la  major part de  les  societats anomenades "primitives", l' arribada a la maduresa reproductiva ve acompanyada per diversos rituals de transició. Per bé que hi ha una gran variabilitat entre les diverses cultures pel que fa a la intensitat i la naturalesa específica, el cas més típic és el de l' ordalia, en què els nois són sotmesos a una iniciació secreta pels sacerdots o els elements més vells de la tribu, i que sol incloure el sotmetiment a pràctiques lancinants, a vegades amb diverses formes de turment.  En  tot cas, el  simbolisme és sempre el  mateix: els joves són apartats momentàniament de la ciutat (de vegades, l'apartament és físic, i els joves han de sobreviure pels seus propis medis, realitzant alhora una gesta guerrera, com pot ser la mort d' un ilota en el cas de l' ordalia espartana) i, una vegada assolida la marca del ritual, el fins ara nen abandona el seu estatus infantil per a esdevenir membre adult de la tribu.

Generalment, el trànsit simbòlic s' acompanya del real,  des de l' àmbit femení, propi de la infantesa, al masculí, propi del món adult. A partir d' aquí, sense més dilació, el nou home s' incorpora, amb tots els drets i deures que marca el costum, a la vida de la comunitat.

En definitiva, doncs, el trànsit de l' infantesa al món adult es produeix de manera immediata, puntual i directa, per efecte del ritual de transició.

       Altrament és el que passa al si de les societats modernes: en primer lloc, a causa de tot un seguit de canvis demogràfics que porten a allò que s' ha denominat desacceleració del temps vital. Per centrar-nos en l' època contemporània a Europa, la longevitat ha anat progressant de manera contínua i sostinguda, tret de la davallada produïda a l' inici de la Revolució Industrial. (És clar que parlar de demografia -o de qualsevol altre fenomen d' importància- sense parlar de classes socials és donar una visió parcial i fragmentària:  encara al segon terç del segle XIX, l' urbanista Cerdà xifrava l' esperança de vida de l' obrer barceloní en 32 anys, gairebé 15 anys per sota de l' esperança de vida assolida per a la població en general a la mateixa època; una distribució similar es

pot trobar en els casos francès i anglès. Igualment, hi ha una gran variabilitat regional: en 1900 morien a Espanya 29 persones, front a les 18 per mil que morien a Europa. Malgrat això, la tendència a la prolongació de la vida es manté en creixement constant i experimenta des del primer terç del segle XX, amb els progressos dels fàrmacs contra les malalties d' etiologia infecciosa, una pujada espectacular).

Doncs bé, cada fase d' aquest procés, amb els canvis socials i econòmics que comporta, modifica de manera radical la matriu de les divisions entre els grups d' edat, així com les condicions de regulació i les formes d' accés a través de les quals els membres d' un grup d' edat determinat passaran a formar part de l'estadi superior. "Modificar la matriu" de les diferències vol dir que, paral·lelament, es modifica la percepció que els agents socials tenen d' aquests processos. Per dir-ho de manera més entenedora, s' inventa la infància, l' adolescència o la joventut.

En les comunitats estructurades en termes d' allò que Durkheim nomenà solidaritat orgànica (que inclou totes les societats primitives així com les del període de l' Edat Mitjana europea), el nen s' incorpora a la tasca productiva (que, per més del 90 % de la població, és l' agricultura) tant bon punt com arriba a l' ús de la raó, fixat al voltant dels set anys. No rep cap tipus de formació específica ni passa per cap període d' aprenentatge formal, tret de la experiència directa que el treball li proporciona. A partir d' aquell moment, està perfectament integrat al món adult i participa plenament en totes les activitats familiars: la divisió social no deixa cap marge per al que seria un espai autònom de la adolescència o la joventut.

                       ...Juvenes dum sumus                    

Aquest espai, però, es va ampliant al llarg de l' Edat Moderna europea. La societat es torna més complexa i fruit d' aquesta complexitat serà la necessitat d' un període de temps d' aprenentatge formal abans de poder exercir alguna de les diverses ocupacions; necessitat que, d' altra banda, podrà ser satisfeta pels membres que ocupen una posició més favorable en el sistema de les classes socials emergents. Així, al començament, només els fills de la noblesa i les capes superiors de la burgesia comercial nascuda del primer desenvolupament capitalista poden aspirar a gaudir d' un temps de treva i oci abans d' integrar-se a l' activitat productiva. Per atendre la demanda de formació neixen noves institucions educatives i d' altres -com ara la universitas medieval- són reformades; però, encara fins al segle XVIII, el sistema educatiu per excel·lència és el tutorial, basat en la contractació d' un o més instructors particulars que viuen en la casa de l' alumne (aquesta instrucció, cal dir, rarament comprèn, als països meridionals, l' ensenyament de la lectura i escriptura fins ben entrat el segle XVI; i, encara a començaments d' aquest segle, és instructiu llegir, en l' epistolari de Lluis Vives, l' opinió que aquest autor té sobre el nobles valencians, els quals consideren que no s' adiu amb la seua dignitat l' aprenentatge de les lletres; i planys similars trobem, pel que fa al cas espanyol, en les sàtires de Quevedo). De vegades, les noies són enviades al convent i els nois a un col·legi regentat per un dels diversos ordes religiosos, entre els que destaca el dels jesuïtes, veritables mentors i detentors de l' educació per a les élites fins a l' època de la Il·lustració.

                             La dèria educativa                   

Aviat, però, el panorama canviarà. Al segle XVIII proliferen els textos pedagògics. També els filòsofs hi participen: des de Locke fins l' obra emblemàtica de Rousseau, no es trobarà cap que no exposi les seues idees sobre educació. A què cal atribuir aquesta dèria per l' educació?

El desig d' alliberar l' home de les caduques estructures feudals també pel que fa a l' educació, en el context de la lluita cultural dels il·lustrats, n' és, òbviament, una causa. La burgesia ascendent té, és clar,  un nou ideal educatiu, com té un nou ideal d' home: la Revolució Francesa estableix, per primera vegada al món, la instrucció general obligatòria (per bé que el pla educatiu de la Convenció, que preveia la constitució d' una escola per cada 1000 habitants mai no es va poder dur a la pràctica).

Sembla, doncs, que, després d' una existència fosca de segles, els nens es tornen de sobte visibles: tothom en parla, tothom cura de la seua salut física i mental, tothom elabora projectes per a millorar la seua educació...; a la pintura (sobretot als gravats d' època; però vegeu, per exemple, el magnífic vailet dels carrers de París en primera fila de La llibertat conduint el poble, de Delacroix) comencen a aparèixer figures gairebé infantils com protagonistes de les jornades revolucionàries; i, on aquesta presència infantil és més evident és en la literatura: en Dickens, per primera vegada, la infància és el veritable protagonista col.lectiu de més d' una novel·la.

I és que, efectivament, n' hi ha per tot arreu, de nens: són els fills d' aquells a qui les noves condicions de l' economia capitalista han obligat a immigrar a la ciutat per cercar el seu manteniment, formant el nombrós exèrcit industrial al que les precàries condicions de vida porten a la promiscuïtat, disgregació familiar, alcoholisme, abandonament i mendicitat infantil. Això dóna com a resultat l' aparició de societats de nens que sobreviuen al seu albir, i de les quals l' esmentada obra de Dickens n' és un bon testimoni. Cal recordar que en 1825, per exemple, París té unes 10.000 famílies indigents, sobre una població total que no arriba als 700.000 habitants.

El moment sembla madur per a l' establiment del sistema escolar modern. I, en efecte, comencen a organitzar-se escoles de caritat a les ciutats, completament diferenciades de les també incipients i precàries escoles de caritat existents a les zones rurals. En general, són fundacions públiques (municipals) i/o religioses. L' exemple més emblemàtic d' aquestes últimes són les escoles cristianes de Joan Baptista de Lassalle, de les quals Anne Querrien ens ha explicat amb minuciositat el sistema de treball que feien servir -sistema de disciplinació de la població infantil marginada, amb el fi confessat de controlar i conjurar el perill que aquesta representava- i que, certament, tenia ben poc a veure amb l' educació tal i com entenem ara el concepte (i diferent també, cal dir-ho, de com era aleshores entès pels destinataris i protagonistes de l' educació de debò, la de les classes superiors, entre els quals els Germans de Lassalle eren coneguts amb el títol despectiu de Frères ignorantins,  Les Ignorantins o, en Espanya, Hermanos ignorantillos. Per cert que després ells mateixos, fent, sembla, de necessitat virtut, van acabar adoptant-lo com exercici d' humilitat...).

                           Joventut, humà privilegi

Ja parlem de joventut, d' infància o d' adolescència, cal distingir entre biologia i formes de vida. Una cosa és que, en el decurs de la seua biografia personal, els individus passen per una certa fase cronològica; i una altra ben diferent que la comunitat classifique i assigne funcions específiques al grup format per la classe d' edat. No cal dir que la joventut -en les societats en què ha existit en el sentit propi abans esmentat- ha estat sempre un privilegi restringit, ja es tracte de la "joventut daurada" de l' aristocràcia atenenca, hel·lenística o romana, neguitosa, tumultuosa, baralladissa, insolent, iconoclasta... temuda o envejada, però mirada sempre amb sospita i recel per part de la societat adulta [El llibre de José Luis Murga Rebeldes a la república (Barcelona, 1979) és encara d' utilitat]. Al marge d' això, els menestrals, treballadors, camperols, serfs de la gleva o esclaus... en fi, la major part de la població no ha tingut mai fins avui, estrictament parlant, joventut.

És justament amb els inicis de la revolució industrial i de l' escolarització obligatòria quan el privilegi s' universalitza i democratitza. Hom ha dit que el romanticisme és el primer moviment juvenil conscient: es tracta, en una consideració sociològica, d' una exageració, vist el seu caràcter encara forçosament restringit; però el que sí es cert és que amb ell comença aquella idealització de l' edat de jovença que està en la base del culte posterior; i hi ha quelcom més que el sistemàtic conreu d' una certa mel·lifluitat nostàlgica i melangiosa: es va constituint un públic per aquestes efusions sentimentals. Les Afliccions del jove Werter són anatemitzades per l' emulació que del suïcidi del protagonista fan alguns joves especialment sensibles...

I això és només el principi. Certament, el culte a la joventut assoleix unes proporcions inaudites a Occident -i cal pensar que a qualsevol cultura anterior-. Això haguera estat impossible sense la consistència i homogeneïtat relativa (fins i tot, en un cert grau, interclassista) que les institucions (sistema d' escolarització, de manera eminent, una vegada més) i les formes de vida modernes (que postposen contínuament l' entrada en el món adult) atorguen (sense proposar-s'ho, evidentment!) al jovent.

                     Construint l' adolescència

  El que cal retenir no és tant sols l' evidència que la finalitat d' aquestes  institucions era resoldre el problema plantejat pels nens que passaven tot el dia al carrer, sinó de quina manera aquesta "visibilitat" de la infància i la joventut -de la infància i joventut com a problema- i el conjunt d' estratègies que es desenvolupen a fi de controlar-la, fa aparèixer una nova mirada envers ella; una mirada que, alhora que constitueix la infància o la joventut en objecte d' atenció, la fa subjecte de tot un seguit de pràctiques d' intervenció, des de la pedagogia massiva fins a la psicologia infantil: en un mot, la infància i la joventut, tal i com nosaltres la coneixem, és contemporània de l' escola.

I també la seua evolució.

Perquè, de fet, la distribució rígida per grups d' edat és funció del sistema escolar, agrupament que està en la base de la idea de les classes d' edat; i això modificarà, a l' ensems, altres perspectives més difuses i variables. Considerem, a títol d' exemple, l' evolució de l' edat de prendre la primera comunió: aquesta es manté, des de el primer concili laterà, amb lleugeres fluctuacions, entorn als 13 anys, en el que es pot considerar una varietat del ritual d' iniciació a la maduresa. Trento, en el segle XVI, fixa l' edat de la "discreció" (l' ús de la raó) un període que oscil·la entre els nou i els catorze anys, però la tendència és a mantenir el límit superior. Al llarg del segle XIX es produeix una inflexió significativa: diversos concilis provincials discrepen de Trento i Pius IX condemna la comunió tardana. Finalment, un decret pontifici de Pius X (Quam singulari Chistus amore, 1910) ordena la cerimònia de la primera comunió als set anys. Deixant de banda el que de polèmica interna antijansenista podia tenir aquesta decisió, s' emmarca en el conjunt de les tendències de l' època.

      Però, a la vegada que s' assigna a l' infància un lloc nou, retrotraent la seva fi a una edat cada cop més avançada, es comença a estendre el període de temps que hom considera necessari per a assolir una formació adequada a les noves necessitat del mercat de treball.

És aquí on podem situar l' inici d' una etapa, l' adolescència, etapa absolutament desconeguda en totes les societats anteriors (és clar que cal no confondre la paraula amb la cosa, com aquell excèntric erudit local que seriosament pensava -i ho escrivia!- que l' adulescens de l' època romana tenia quelcom a veure amb l' adolescent en sentit modern).

Es tracta, doncs, d' una mutació produïda per l' aparició de dos fenòmens paral·lels: prolongació de la infància, per una banda, i allargament de la joventut, per una altra, fruit, a l' ensems, de la prolongació de la durada del temps d' instrucció.     

* Rafael Sartorio Maulini                 

               (Catedràtic de Filosofia de l' Institut de Batxillerat de Benicarló) [En un treball d' aquestes característiques, sembla el més oportú d' estalviar-se l' enutjós aparat crític de notes a peu de plana. Pel que fa, però, a la darrera part, hom pot  consultar amb molt de profit l' obra de Philipp Ariès (ed.), Historia de la vida privada, vol. 1, ed. Taurus, Madrid, 1985. No cal dir que la perspectiva general d' aquesta col·laboració està basada en l' obra de M. Foucault, Vigilar y castigar, ed. Siglo XXI, Madrid, 1980]