És més dur que el coure, és dúctil i es pot forjar en planxes fines.

Antigament s'anomenava llautó a qualsevol aliatge de coure, en especial el realitzat amb estany.

És possible que el llautó dels temps antics estigués fet amb coure i estany, el que coneixem avui per bronze.

L'aliatge actual es va començar a utilitzar cap el segle XVI.

La seva mal·leabilitat varia segons la seva composició i la temperatura, i es pot barrejar amb altres metalls, inclús en quantitats mínimes.

Alguns tipus de llautó són mal·leables només en fred, altres només en calent, i alguns no ho són a cap temperatura.

Tots els tipus d'aquest aliatge es tornen trencadissos quan s'escalfen a una temperatura pròxima al punt de fusió.

Per obtenir llautó, es barreja el zinc amb el coure en gresols o en un forn de reverber o de cubilot. Els lingots es laminen en fred. Les barres o planxes es poden laminar en barretes o tallar-se en tires susceptibles d'estirar-se per fabricar filferro.

Segons la utilització a que estigui destinat, el llautó té una composició química diferent.
N'hi ha de molts tipus. Alguns exemples són els següents:

- Llautó (Cu63/Zn37): 63% de Coure + 37% de Zinc

- Llautó (Cu70/Zn30): 70% de Coure + 30% de Zinc

- Llautó de forja:
Cu (Coure): 58,0 - 61,0%
Pb (Plom): 1,5 - 2,5%
Fe (Ferro): 0,30% (màx.)
Altres conjuntament: 0,50% (màx.)
Zn (Zinc): la resta

- Llautó per a mecanitzat:
Cu (Coure): 57,0 - 59,0%
Pb (Plom): 2,5 - 3,5%
Fe (Ferro): 0,5% (màx.)
Sn (Estany): 0,4% (màx.)
Ni (Níquel): 0,5% (màx.)
Al (Alumini): 0,1% (màx.)
Altres conjuntament: 0,2% (màx.)
Zn (Zinc): la resta