VENT
El vent és un moviment natural, generalment horitzontal, de masses d'aire.

Els desequilibris tèrmics entre uns llocs i uns altres provoquen diferències de pressió atmosfèrica, les quals produeixen els vents. Així es desencadena un flux d'aire des de les pressions altes cap a les baixes, amb tendència a seguir la direcció del gradient de pressió. Els gradients forts de pressió, que es representen en els mapes meteorològics amb isòbares molt pròximes, ocasionen vents forts, mentre que allà on el gradient de pressió és petit, i per tant les isòbares es mostren molt allunyades entre elles, els vents són fluixos. Les calmes esdevenen en aquelles àrees on no hi ha diferències de pressió atmosfèrica, especialment al centre dels anticiclons.

Els vents seguirien exactament la direcció del gradient de pressió si la Terra no girés sobre el seu eix, però com que no és així, sobre el vent actua una altra força, la força de Coriolis, la qual tendeix a desviar cap a la dreta, a l'hemisferi nord, la trajectòria del vent.

A l'hemisferi sud es produeix una desviació similar de la seva trajectòria, però cap a l'esquerra. La força de Coriolis és absent a l'equador, però augmenta progressivament cap als pols.

El vent ideal, que esdevé de l'equilibri entre la força del gradient de pressió i la de Coriolis, és anomenat vent geostròfic.

En general, quan les isòbares són rectes, i en latituds altes, el vent flueix paral·lelament a les isòbares, de tal manera que, a l'hemisferi nord, deixa les baixes pressions a l'esquerra i les altes a la dreta, mentre que esdevé al contrari a l'hemisferi sud. Així, doncs, a l'hemisferi nord els vents es mouen en sentit contrari a les agulles del rellotge en règim ciclònic, i en el sentit d'aquestes en situació anticiclònica. A l'hemisferi sud aquest esquema és totalment oposat.

Aquesta situació ideal no s'acompleix exactament prop de la superfície de la Terra, on encara actuen altres forces que modifiquen la direcció del vent. Són les forces de fregament de l'aire amb el sòl, que actuen de tal manera que contraresten en part la força de Coriolis i eviten que el vent flueixi paral·lelament a les isòbares.

Per a poder descriure el vent, cal indicar-ne dues magnituds: la direcció i la velocitat.

La direcció és determinada fàcilment per mitjà del PENELL. Es pren com a direcció del vent aquella d'on procedeix. Generalment són utilitzats els punts cardinals. Així, doncs, un vent de l'est vol dir que ve de l'est i es dirigeix cap a l'oest.

La força o velocitat del vent en superfície és mesurada per mitjà de l'ANEMÒMETRE.

En climatologia és freqüent l'ús de la ROSA dels VENTS.

Als Països Catalans els vents són coneguts amb els següents noms: tramuntana el vent del nord, gregal el del nord-est, llevant el de l'est, xaloc el del sud-est, migjorn el del sud, garbí (o llebeig) el del sud-oest, ponent el de l'oest i mestral el del nord-oest.

Algunes situacions locals favorables poden generar vents locals, més lligats a l'estructura del terreny que no pas als sistemes de pressions a gran escala.

Així, a les zones costaneres hi ha la brisa terrestre i la brisa marina, originades pel diferent escalfament entre la terra i el mar.

Els vents de muntanya i els de les valls són produïts pel diferent escalfament entre els vessants de la muntanya i les valls.

També cal esmentar els vents de drenatge o vents catabàtics, en els quals l'aire fred es desplaça, per la influència de la gravetat, de les regions més altes a les més baixes.

Un altre tipus important de vents locals és el conegut amb el nom de föhn.

El FÖHN és un vent càlid i sec que bufa a sotavent d'una serralada.

En trobar un obstacle muntanyenc, els vents són obligats a ascendir pel vessant de sobrevent i es refreden progressivament, fins que assoleixen el nivell de condensació. En conseqüència, formen núvols que arriben fins al cim i produeixen precipitacions, que els fan perdre la humitat.