El telèfon conté un diafragma que vibra al rebre l'impacte de les ones de so. Les vibracions es transformen en impulsos elèctrics i es transmeten a un receptor que els torna a convertir en so.

Com tots els invents, el telèfon no va sorgir de sobte, sinó que té una llarga història d'antecedents sense els quals hauria estat impossible l'invent definitiu.

L'any 1854, l'inventor francès Charles Bourseul va plantejar la possibilitat d'utilitzar les vibracions causades per la veu sobre un disc flexible o diafragma, per tal d'activar i desactivar un circuit elèctric i produir unes vibracions similars en un diafragma situat en un lloc allunyat, que reproduiria el so original.

Anys més tard, el físic alemany Johann Philip Reis, va inventar un instrument que era capaç de transmetre notes musicals, però no de reproduir la veu humana.

Alexander Graham Bell, físic i inventor nord-americà d'origen escocès, mentre treballava en la transmissió de sons pels sords, va descobrir que modificant un corrent elèctric continu, es poden imitar les vibracions que produeix la veu humana.

L'any 1876 va patentar un equip que podia transmetre la veu a través d'un cable al que va batejar amb el nom de telèfon.

TELÈFON MÒBIL
Podríem dir que el TELÈFON CEL·LULAR o TELÈFON MÒBIL és una combinació del TELÈFON TRADICIONAL i la RÀDIO.

La comunicació sense fils té les seves arrels en la invenció de la RÀDIO per Guglielmo Marconi, que va patentar el primer aparell de ràdio sense fils l'any 1896.

El telèfon mòbil és una fusió d'aquestes dues tecnologies.

El concepte d'una xarxa de ràdio cel·lular es va inventar l'any 1947 als Laboratoris Bell, però va ser l'any 1983 quan es van fabricar els primers equips als EEUU.

La RÀDIO CEL·LULAR consisteix en una tècnica que ofereix TELEFONIA MÒBIL al utilitzar un espectre electromagnètic.