Alfons X de Castella-Lleó el Savi
(Toledo, 1221 - Sevilla, 1284)

Rei de Castella i de Lleó (1252-84). Fill de Ferran III i de Beatriu, filla de Felip, duc de Suàbia.

En prendre possessió, en nom del seu pare, del regne de Múrcia l'any 1243, van sorgir friccions amb Jaume I de Catalunya-Aragó, que prosseguia la reconquesta de València. Concordaren el tractat d'Almirra el 1244.

Rebel·lat el regne de Múrcia durant l'absència d'Alfons, que havia acudit al setge de Sevilla, va ajudar a sotmetre'l l'infant Alfons d'Aragó l'any 1248. Jaume I, va reduir, el 1266 una nova revolta de Múrcia.

Alfons X, ja rei de Castella des del 1252, va continuar la guerra amb Portugal per la possessió de l'Algarve, any 1253, al qual va renunciar posteriorment.

També va obtenir el vassallatge de Teobald II de Navarra l'any 1254, malgrat el suport de Jaume I al rei navarrès.

D'altra banda, va renunciar al ducat de Gascunya, en la defensa del qual va participar Gastó VII de Bearn, i el va cedir l'any 1254 a la seva germana Elionor, muller d'Eduard, hereu d'Enric III d'Anglaterra.

Va prosseguir la reconquesta d'Andalusia, i va conquerir Niebla l'any 1261 i Cadis, i va lluitar amb el rei de Granada, que es va declarar tributari l'any 1266.

Com a nét de Felip de Suàbia, Alfons X va pretendre la successió a l'imperi germànic. La seva elecció l'any 1257 va ser impugnada i hi va renunciar després d'haver intentat, debades, de vèncer l'oposició del papa Gregori X en l'entrevista amb ell a Bellcaire l'any 1275.

Durant la seva absència de Castella es va produir l'atac del rei de Granada, el desembarcament dels benimerins i la mort del seu hereu Ferran de Castella l'any 1275.

El fill segon, Sanç, va salvar el perill i es aleshores es va plantejar la qüestió successòria.

Sanç es va presentar com a hereu, prescindint dels seus nebots, els infants de la Cerda, sostinguts pel seu oncle matern, Felip III de França, i la seva àvia, Violant, que els va portar a Aragó l'any 1277.

Alfons X es va oposar, finalment, a Sanç i va esclatar la guerra civil. Les corts de Valladolid, l'any 1282, van donar el govern a Sanç, aliat amb Pere II de Catalunya-Aragó, amb Dionís de Portugal i amb Granada.

Alfons X va sol·licitar l'auxili dels benimerins, i va morir poc després a Sevilla.

Durant el seu govern va afavorir el comerç, va establir la fira de Múrcia i va protegir les de Baeza, Conca i Cáceres.

Tot i les vicissituds polítiques del seu regnat és recordat per la seva aportació a la cultura.

L'obra literària d'Alfons X va donar impuls definitiu a la prosa castellana, valorada ja en el regnat del seu pare Ferran III quan, en disposar la substitució del llatí pel castellà en els documents de la cort, va establir l'oficialitat d'aquesta llengua.

Essent encara príncep va encomanar la versió castellana dels contes orientals recollits al llibre Calila e Dimna, el qual va influir poderosament en narradors i fabulistes posteriors.

Cap al 1270 va començar la redacció de la Crónica General, que narra la història de Castella des dels orígens mítics fins al regnat de Ferran III.

Amb la General e Grande Estoria va intentar de realitzar una història universal, de la qual, però, únicament va arribar a escriure els capítols que comprenen des de la creació fins als pares de la Mare de Déu.
En la seva època, possiblement també amb la seva intervenció, es va composar Poridat de poridades, conjunt d'exemples i de lliçons morals, d'origen àrab en la major part.

Per a l'esplai de la cort va redactar el Libro de ajedrez, dados et tablas, utilitzant-hi també fonamentalment texts àrabs.

L'obra literària d'Alfons X no és original ni va ser elaborada personalment, però ell va ser qui va estimular, dirigir i corregir el treball d'un grup nombrós de col·laboradors àrabs, hebreus i cristians, els quals van continuar la tasca de l'escola de traductors de Toledo, i van portar a terme la feina més extensa de recopilació realitzada a l'edat mitjana, amb l'originalitat d'incorporar a la tradició cristiana importants aportacions d'origen oriental.

L'obra poètica realitzada en galaicoportuguès té caràcter més personal.

Fonamentalment destaquen les Cantigas de Santa Maria, conjunt de 420 cançons, 360 de les quals són de tipus narratiu, explicant miracles de la Mare de Déu, i la resta de caràcter líric, amb predomini dels 'loores' o lloances a Maria a la manera de les cançons d'amor trobadoresques.

Malgrat que és l'obra més personal d'Alfons X, se sap que hi va col·laborar el 'torreiro' gallec Airos Numes, i possiblement algun altre poeta galaicoportuguès.

Els temes narratius de les Cantigas procedeixen en la seva major part de les col·leccions de miracles de Maria que van tenir gran difusió a l'Edat Mitjana, especialment les de Vincent de Beauvais i Gautier de Coincy, però hi són recollits, a més, miracles de tradició popular.

Alfons X va deixar també 30 composicions profanes, igualment en galaicoportuguès, en gran part cançons d'escarni o poemes de contingut moral.

En canvi, no va cultivar el tema amorós i fins i tot va mostrar desdeny per la tradició lírica galaicoportuguesa de les cançons d'amic, i es va decantar amb preferència cap als gèneres d'origen provençal.