BANDERA DE CATALUNYA

L'origen de les quatre barres, de la bandera catalana, està envoltat de llegenda. La llegenda atribueix al comte Guifré el Pelós (segle IX) el seu origen.

Guifré el Pelós era fill de Seniofré d'Urgell, i va aplegar sota el seu govern els comtats de Barcelona, l'Urgell, la Cerdanya, Besalú i Girona. Va reconquerir Montserrat. Va fundar el monestir de Sant Joan de les Abadesses. Va vivificar el de Ripoll. Va repoblar tot el centre de Catalunya i amb això va consolidar la seva unitat interior.
Va iniciar el gloriós casal de Barcelona, la dinastia catalana que havia de regir, durant més de cinc-cents anys, la vida de Catalunya.

En una de les seves gestes, havia decidit amb els seus fidels una victòria dels francs sobre els normands. El premi que n'havia rebut del rei Carles el Calb havia estat un escut amb fons d'or.

Explica la llegenda que el mateix rei va pintar, amb els dits tacats de sang de les ferides del comte, les quatre barres vermelles.

Modernes investigacions han desmentit aquesta "història".

Així, oficialment, segons les darreres investigacions històriques, la bandera catalana és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit.

Possiblement la bandera, penó o estendard dels comtes va ser anterior a l'escut.

No en tenim cap referència documental fins al segle XIII, però és una de les més antigues d'Europa.

Al principi, els pals de l'escut (les quatre barres), eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment. Aquesta darrera disposició va ser la que es va acabar imposant i és la bandera oficial de la nació catalana: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.