L'industrial Joaquim Coll i Regàs
Francesc Costa

En Joaquim Coll i Regàs és un senyor ben singular en el Mataró de les darreries del segle dinou. Era un patró del sector tèxtil, però la vocació social motivada per una gran religiositat va dur-lo a prendre actituts reformistes a la seva pròpia fàbrica. Fet que li va proporcionar la consideració de benefector entre els obrers de la ciutat, mentre que els empresaris l'acusaven de boig per gastar-se diners en atencions socials. Vet aquí algunes dades sobre tan singular personatge. Joaquim Coll i Regàs era net del calceter Joaquim, i el seu pare era el sastre Joaquim Coll i Guanyabens (Mataró, 1819-1887), casat amb Josepa Regàs i Anglada (Mataró, 1821-1876). Ell es casa amb Maria Magdalena Surià i Prats (1856-1901), i tenen sis fill, un noi, Joaquim, i cinc noies. Els darrers mesos de la seva vida era molt malalt i incapacitat, morint el dia abans de la festa de Les Santes de l'any 1904. Políticament era conservador, però no consta una militància política molt activa.

Joaquim de jove treballa al costat del seu oncle Antoni Regàs i Anglada, i al seu temps és nomenat director de la fàbrica de gènere de punt situada al carrer de Sant Joaquim, que passa a denominar-se «Sobrino de Antonio Regàs». Els Regàs eren una antiga família mataronina, coneixem el segle divuit l'armer Narcís i el seu fill Felicià que treballa de fuster. Un altre Felicià a inicis del segle dinou té una petita filatura al carrer Moles que funciona de l'any 1824 al 1850, quan davant de l'empenta de les fàbriques de vapor tanca el negoci i passa a fer de mitger, i el succeeix Antoni Regàs, l'oncle de Joaquim. Aquest darrer tira endevant el nogoci fins que a causa de la seva manca de salut la fàbrica va malament. El mes de juliol de 1904, precisament la setmana abans de morir Joaquim, es subhasta la fàbrica, i la compra el metge de Barcelona Rafael Bofill.

Però si d'en Coll i Regàs n'ha quedat un record a la ciutat ha estat per dos motius, un d'ells encara ben present, la casa que encomana l'any 1898 a l'arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch, bella mostra del modernisme artístic que podem admirar al carrer d'Argentona. I també el recordem per la seva actuació de reformador social, que va teoritzar en nombrosos escrits a la premsa local i a la de Barcelona, i va dur a la pràctica a la seva fàbrica. Coll estableix el primer patronat d'obrers sota la inspiració de la «Rerum Novarum», l'encíclica de Lleó XIII sobre les relacions del capital i el treball des de l'òptica cristiana. El «Patronato para enfermos y obreras en cinta» fundat l'any 1892 suposava que els treballadors malalts cobraven uns diners de l'empresa, també les dones els mes abans i el de després de tenir una criatura, i es donaven diners als treballadors que fessin estalvis. Aquesta actuació social va suposar una autèntica revolució a la ciutat, pensem que aleshores quan un treballador deixava d'anar a la fàbrica pel motiu que fos, fins i tot per malaltia, no cobraba res.

Per aquest motiu aviat és considerat «modelo de patronos», i la premsa parla d'ell com «un hombre ejemplar por sus virtudes cristianas, que señala el camino de la regeneración de nuestro estado social, por medio de la caridad, decorosamente aplicada al obrero». El juny de l'any 1898 reb la medalla de plata i diploma d'honor de la «Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País» per haver creat el Patronat, que pagava de la seva butxaca i que en aquell moment afectava a 300 obrers i les seves famílies. La quantitat gastada en auxilis de 1892 a 1898 era notable, es tractava de 2300 pts l'any. Joaquim Coll també va ajudar econòmicament altres obres d'intenció social. L'any 1892 deixa diners sense interès a l'Hospital perquè s'hi construeixi un «establecimiento hidroterápico». També sosté la coral «La Perla», i avança diners per la redempció del servei militar a fills de gent necessitada. Per aquests mèrits va tenir l'oportunitat de ser rebut l'any 1898 pel Papa Lleó XII en audiència particular.

Com que era tan alta l'estima que li tenia la gent de la ciutat, el mes de novembre de 1902 fa de mitjancer en el conflicte obrer provocat per qüestions salarials a la fàbrica Esquerra, a la qual donen suport els altres fabricants per mitjà del «lock out», i la seva participació va ser aplaudida pels representants obrers. El novembre de 1902 una comissió d'obrers de la seva fàbrica li dóna les gràcies per haver implantat el mes abans una gran millora en les condicions de treball, ja que feia acabar la jornada laboral cada setmana el dissabte al migdia i no el vespre del mateix dia, com es feia arreu. Coll argumenta que l'acció l'hi havia inspirat el fet que així els obrers podrien dedicar la tarde del dissabte a les feines de la casa i anar a missa el diumenge. Com a conseqüència de la seva actitud a la fàbrica no hi havia mai vagues. En morir la premsa dels republicans radicals, gens amiga de patrons, capitalistes o capellans, assenyala que va ser «uno de los que comprendió que la desvalida clase obrera merecia los derechos que la actual sociedad le niega». Ressaltant que les condicions socials a la seva fàbrica havien estat molt bones, i que a més el salari era més elevat que altres establiments. Tota una revolució en aquell temps d'explotació intensiva.