Cappares de la cr�tica liter�ria?
CARLES HAC MOR

Fa poc, a Vic, al local de l'Associaci� H, hi va haver un debat, for�a viu, amb motiu de la presentaci� de l'antologia de poesia a cura de Manuel Guerrero Sense contemplacions. I, com passa sovint darrerament, hi van sortir aquestes dues q�estions: primera, la pretesa manca d'una cr�tica liter�ria diguem-ne posada al dia i, segona, la persist�ncia de criteris cr�tics tronats i sustentats per patums antiquades.

I el gran fet �s que aquestes, que antany pontificaven sense aturador, avui, si �s que continuen predicant, ho fan al desert; i de cr�tica liter�ria actualitzada, s� que n'hi ha, sense cappares i amb m�s o menys encert (dep�n des d'on ho mirem en cada cas).

I la podr�em exemplificar, la cr�tica, amb tants de noms que m�s val no dir-ne cap, llevat del ja esmentat Manuel Guerrero: la sola exist�ncia del seu l�cid pr�leg-assaig de l'antologia que ha fet ja rebat de sobres aix� de la suposada present manca de cr�tica i de la vitalitat de les velles patumotes.

Segons com, per�, sembla que l'actual pluralitat de veus cr�tiques pel que fa concretament a la poesia no satisf� tothom.

Dir�eu que a l'ambient hi ha unes certes ganes que, amb arguments postmoderns, alg� o alguns bramin i dogmatitzin si fa no fa a l'estil d'aquells clap clars d'antany, que ho feien amb tesis que ja fa molt que van restar atrotinades del tot. D�u nos en guard, que ara ens sortissin uns pares amb pretensions de caps, uns cappares, de la cr�tica! Va de retro!

Sort que, ben mirat, aix� �s ja no impensable, sin� impossible.
Si hem mort els pares, tot seguit hem d'acabar, d'una vegada per totes, amb el concepte de pare, o de pares, a fi que hi hagi com m�s punts de vista millor. I, si cal, vinga!, que els cr�tics s'estossinin els uns als altres, perqu�, d'aix�, tothom en sortiria beneficiat.

Oim�s: de cr�tic, ho �s tothom. Ho s�n, evidentment, els qui escriuen articles, textos, pr�legs, llibrets i llibres qualificables de cr�tica i de teoria sobre poesia, i els qui fan antologies; ho s�n els poetes amb les seves po�tiques i articles i etc�tera, i amb la seva poesia; i ho �s el lector de poesia; i fins i tot ho s�n els qui no llegeixen mai poesia, els quals, amb la seva pr�ctica de no llegidors, aix� mateix critiquen la poesia.

�s a dir, l'especialitzaci� i professionalitat d'alguns no han de servir per fer callar ning�. Amb afirmacions aix� hauria de continuar la democratitzaci� (i no pas banalitzaci�) de la pr�ctica de la poesia i dels judicis sobre aquesta. I qui no ho vulgui democratitzar, doncs que hi digui la seva, que alguna bona, o mala, ra� segur que deu tenir. La diversitat de corrents po�tics i de perspectives sobre les poesies (la idea de poesia, en singular, ja �s obsoleta) ha esdevingut un b�. El cr�tic, com a casta, s'ha de dissoldre (�s una opini�, discutible, com totes). De moment, els cr�tics patums ja s'han esfumat, i ja hi ha molta gent que judiquen tots alhora i que no pretenen tenir autoritat o, si m�s no, no la poden tenir.

Per sort, el concepte d'autoritat -tant lligat al de pare i al de cap- ha quedat desautoritzat. Per tant, si us plau, no demanem opinions autoritzades -que recorda massa el mot autorit�ries-, i molestem-nos a escoltar tots els parers, o parem l'orella nom�s als que vulguem triar, o no n'escoltem cap i -per escriure o per llegir- tirem pel dret, que tamb� �s una possibilitat engrescadora.

En literatura, com en tot, cadasc� raona segons els seus interessos i desinteressos; i aix�, a m�s de l�gic, �s bo per a les poesies, per a les cr�tiques, per a la cultura -ai, qu� dic ara!-, per a les cultures. Eliminem els singulars a fi que, paradoxalment, emergeixin els individus.

Diari Avui, 16 d'abril de 2002