Quatre
mil petites evasions
Impregnat
de l’alè de Barcelona, el llibre Quatre mil petites
evasions és un recorregut poètic per la "postadolescència"
de l'autor, en uns poemes que abarquen des de l’any 1995 fins
el 2000. El recull és una recerca vital pel camí de
la maduresa i en la qual es pot veure-hi reflectit una certa frustració
existencial. Amb un total de quaranta-dos poemes dividits en dos parts,
Pep Solano publica el seu primer llibre que, segons l’escriptor
montcadenc Ivan Alonso, és " un primer intent de comunicació,
una recerca de veu pròpia, d’una identitat poètica
/.../ els esquitxos d’un poeta que vol cridar les seves paraules
tan lluny com pugui".
El
professor Jaume Radigales, per la seva banda, destaca del recull "La
joventut inherent al seu autor es deixa veure en molts dels poemes
d'aquest llibre. Hi ha, per exemple, un regust a revolta que no em
puc estar de comentar i que fa que en Pep es giri en contra d'alguns
dels signes dels temps que, generacionalment, li han tocat viure.
És així com l'autor s'encara a problemàtiques
de rabiosa i lamentable actualitat com l'anorèxia (amb una
innegable influència dels pictogrames d'Apollinaire o de Salvat-Papaseit)
i com és capaç de reivindicar l'esperit de les avantguardes
que avui semblen estar somortes i recloses al bagul dels records.
No content amb això, en Pep s'hi encara per reclamar postures
dadaistes a la nostra vida: Era un joc:/ construir una poesia dadaista/
amb paraules de diaris/ escollides a l'atzar./ Una parida./ Una de
tantes que he fet. Exacte"
