L'absurd

 

El jove escriptor ja no escriu. No té res a dir. Des de que la seva primera novel·la, Alè feixuc, va guanyar el premi literari nacional més important i el passat Sant Jordi va ser el títol, amb escreix, més venut a les llibreries del país que no ha escrit una sola ratlla (a banda, és clar, de les clàssiques signatures de llibres a que se sotmeten els famosos escriptors el dia de les roses i els llibres).

El jove escriptor pensa que abans les coses eren més fàcils. Ell va començar a escriure als quinze anys, quan es va enamorar d’una noia de l’institut de la comarca perquè li va fer quatre magarrufes i manyagueries i li va ensenyar les calces (entre d’altres coses). Es va iniciar amb la poesia. Als disset, va guanyar el concurs poètic comarcal i li van publicar el recull de poemes.

Abans de marxar a estudiar Filosofia a Barcelona, el jove escriptor va escriure un altre llibre, aquest cop de contes curts. El jove escriptor feia i desfeia els contes de la seva infantesa: els donava la volta d’una manera brillant i amb un estil magistral. El jove escriptor va presentar Destins desmesurats, el recull de contes curts, a una editorial i passats quinze dies ja rebia una resposta afirmativa. El llibre va tenir un èxit considerable tenint en compte que el jove escriptor estava estudiant primer de filosofia a la Universitat de Barcelona.

Des d’aleshores el jove escriptor ja vivia dels seus llibres i de les col·laboracions que periòdicament feia a diversos diaris d’àmbit nacional. El jove escriptor va guanyar, als dinou, la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona, cosa que li va donar l’empenta definitiva per escriure el que seria, dos anys més tard, Alè feixuc.

En un principi el jove escriptor no patia: tenia tota la vida per endavant. Però passats uns mesos de la ressaca de Sant Jordi i després d’haver-se llicenciat en filosofia — essent el primer de la seva promoció — no sabia què escriure. El jove escriptor estava, allò que tantes d’altres tantes vegades havia sentit, bloquejat. Havia tractat de trobar algún tema als diferents diaris i revistes que estava subscrit, cercant quelcom proper a la realitat que el fés reaccionar davant de tanta passivitat. Però no hi havia manera. El jove escriptor va tractar de cercar la inspiració sortint de festa amb els amics, emborratxant-se, drogant-se, vivint situacions límits: fins i tot se’n va anar de putes. Res. No trobava res per dir.

El jove escriptor va pensar que potser hauria de trobar una xicota després que, estant a Barcelona, deixés a la noia de les calces del poble per una fleuma barcelonina que, tot seguit de conèixe’l, se li va obrir de cames. El jove escriptor va recordar amb enyorança aquella noia. Definitivament: el que li calia era enamorar-se, així recuperaria la inspiració perduda.

Finalment el jove escriptor es va enamorar i va començar a escriure de nou. Els versos florien de nou, com si haguéssin passat un llarg i fred hivern. Fins i tot va iniciar una nova novel·la i una obra de teatre, a l’uníson. Tornava a gaudir escrivint i descobria de nou la inspiració en aquells petits detalls de la vida que ens regala cada dia i que molt sovint no sabem apreciar. Torna a viure l’escriptura i s’ho passa bé. Es torna amable amb la gent i es mostra confiat amb tothom, com és propi dels estats incipients de l’amor.

Un dia, el jove escriptor surt de l’editorial. Acaba de signar un contracte fantàstic: multiplica per dos les seves espectatives inicials. Camina pel carrer, decidit, amb l’empenta i seguretat dels triomfadors al camp de batalla, i creua el carrer. Ara les idees li brollen pel cap i fins i tot no té temps per poder-les sublimar-les totes. En aquest moment, mentre creua el carrer,se li n’acudeix una. Molt bona. Genial. La més brillant que se li ha acudit mai. És això el que havia estat cercant tota la seva vida. Ha d’escriure una novel·la. No, no, millor un poemari. O no. Ja està: un assaig filosòfic (mai abans n’havia fet ni se n’havia plantejat mai de fer-ne cap). Les idees no les pot aturar, com si fossin un torrent mediterrani desbocat. I mentres ell pensa és un cotxe qui el colpeja mentre que les seves idees, com la seva sang, s’escampa per l’asfalt.