MONTE ROSA

Desprès d’un dia d’autopista ens acostem al poble de VARALLO . D’aquí surt la carretera que ens portarà al refugi “F. Pastore“ a 1.575 mts.

 

La primera visió del refugi es idíl·lica, irrepetible e inoblidable. Prats verds, un capritxos pont sobre la gorja i unes edificacions perfectament encaixades al entorn. Soparem i farem nit aquí, demà enfilarem la vall i al mati si el cel esta obert ja veurem el cim.

 

Només despertar tothom mira direcció a la muntanya, entre nuvolada i nuvolada ja encertem a entreveure el cim; primer esmorzem i poc a poc tots estem a punt. El Carlo, el guia, dona la sortida i això ja ha començat.

 

La vall es va endinsant amb una direcció molt clara, la cascada que s’entreveu allà al fons; Aviat hi arribem, aquí girem a l’esquerra i continuem pujant, a dalt unes desagradables construccions de formigó ens esperen, havien estat el suport d’algun telecabina, aviat la neu, i poc desprès un altra construcció, ara l’arribada d’un telecabina a ple funcionament.

 

A partir d’aquí ja ni ha mes gent, però amb tot hi això val la pena, seguim, ara ja amb crampons, aquí comença la gelera. No falta molt per trobar el primer refugi A. Carestia (2.201 mts.) el passem de llarg nosaltres dormirem al Capanna Gnifetti (3.647 mts.)

 

La colla es de gent força enrrollada  a tots ens agrada la muntanya, i tots fem el possible per passar-ho be. De primer em costava imaginar una sortida de tres dies amb gent que no coneixia però en aquest paratges tots canviem i aviat es fa colla.

 

Al mati ja sortim encordats del refugi, crampons repassats, nusos oblidats, però moltes ganes. Crec que hem corregut massa doncs molt aviat arribem al refugi Capanna Regina Margherita (4.554 mts.) just a un dels cims del Mont Rosa (4.633 mts.), aquí passarem la nit i tots ens preguntem que farà el nostre cos doncs son 4.554 mts. Ningú de nosaltres ha passat una nit a aquestes alçades.

 

La tarda la passem jugant i practican caigudes encordats ala glacera fins que algú es fa mal en una cama amb els crampons, quan el sol s’amaga tots a fer la foto de la posta amb el Cervino davant del sol. El fred es intents però quiets esperant que l’últim raig de sol il·lumini el Cervino.

 

A la nit, crec que la respiració se’m va accelerar cinc o sis vegades em despertava com si m’ofegues, respiraba molt ràpid , desprès tornava a dormir. D’altres es van prendre Gelocatil per el mal de cap; però en general tothom es va trobar mes o menys be.

 

Comença la baixada, que aprofitem per practicar escalada amb neu dura/gel i per pujar un cim secundari, una vegada deixem la zona d’alta muntanya (les geleres), baixem a tota maquina corrent i disfrutant  i al arribar al refugi “Pastore” es la festa del refugi: molta gent  del poble, assentats en llargues taules al mig del prat i cantant cançons tradicionals italianes, qui pot demanar mes?.

 

Ens dutxem i desprès de sopar quan el italians dormen comencem a fer jarana fins que ens criden seriament l’atenció. Demà autopista i a la nit a Andorra.