DOLOMITES

 

Un món de roques de més de tres mil metres ens espera tant sols a mil tres-cents quilòmetres d’Ullastrell. L’il·lusió de conèixer muntanyes noves pot amb tot i en unes “poques hores” ens planten a Madonna di Campiglio.

 

Primera jornada. Camí ferrat fins el refugi de Brenta, una successió de fàcils grimpades que ens deixen al magnífic paratge anomenat Coll de Brenta. Aquí a l’aixopluc del refugi-ristorante de Tuckett passem una relaxada tarda i gaudim d’una magnifica posta de sol. Cançons italianes ens donen la benvinguda a l’arribada, però l’aire fred de la tarda aviat dissol als cantaires i la tranquil·litat pren el refugi.

 

Seguint l’horari de muntanya sopem cap als volts de les vuit de la tarda, no ens ho podem creure, soparem a la carta!. Quina diferencia amb els refugis dels Pirineus!,... set plats de primer, de segon i de postres. La carta, estrictament en italià, ens l’interpreta un argentí que fa les funcions de “metre”. Després de tastar una mica de “polenta” ja saben que no ens agrada; no recordo el nom dels plats que vàrem demanar però aquell va ser un gran sopar.

 

El refugi és mig buit, ah ignorants! Que són aquell puntets que s’acosten ? NENS!!!!. Doncs si, a les nou de la nit, tot és ple de nens, ara pugen, ara baixen, ara et busco, ara et trobo però,... ai,... les a les onze de la nit tots callen de cop; ara si, tot el refugi descansa.

 

Segona jornada. Comencem a caminar, primer per la gelera fins el coll de Brenta , on ja trobem el primer cable que s'enfila buscant passos que des de baix semblem impossibles, escales, cables i barres de ferro tot el dia liats pel camí de la Bochette Alta.

 

Seran aquestes fites les que porten al cim de la Brenta? Després de dubtar ens enfilem per una estreta canal, la nostra decisió també anima a dos joves alemanys. Grimpar de pujada dona confiança però també s’ha de pensar en la baixada. Fem un cim i no trobem cap camí factible per arribar al cim de la Brenta. Bé, això també és un tres mil!. La baixada no es presenta gens fàcil, muntem dos rappels i tots avall, alemanys inclosos.

 

El camí ferrat continua, sempre a gran alçada buscant estretes cornises per la descomposta roca. Ja a la tarda, trobem la bifurcació de la via Oliva-Detassis. Només començar-la trobem ja impressionants trams d'escales que van perdent alçada ràpidament. La gelera, sota nostre, crida a la gent amb vertigen. Més escales, algun flanqueig i més escales... que finalment ens deixen a peu de glacera on comença la tartera.

 

Aviat arribem al refugi d’Alimonta, construït a peu de glacera,. Avui els nens no apareixen!. El sopar és bo però no està a l’alçada del d’ahir. La nit és tranquil·la doncs tota l’habitació dorm anestesiada per el fort olor dels nostres peus

 

Tercera jornada. Dos dies de bon temps i al tercer aigua, el dia pinta fatal!, no seguirem l’itinerari que teníem previst!. Decidim baixar a la vall directament. Prenem el corriol que baixa al refugi de Brentei i després seguim ja remullats per una pluja intermitent.

 

Decidim aprofitar el dia i sense treure'ns les botes pugem al cotxe. Després de vuit hores circulant per estretes carreteres arribem a Cortina d’Ampezzo, bé això després de pujar i baixar tres importants ports de muntanya. Ens instal·lem al primer càmping que trobem i ara si, és l’hora més desitjada A LA DUTXA!!!. Aigua calenta, sabó, afaitar-se, etc. Aquestes coses tant normals avui són luxes!. Sopem i ja estem preparant la jornada de demà.

 

Quarta jornada. Visita a les Tre Cime, la roca aquí és més compacta i menys erosionada. L’objectiu d’avui és pujar el Paterno, tot seguit la Torre di Toblin, una ferrada molt distreta, i acabant donant la volta complerta a les Tre Cime.

 

La curiositat de pujar el Paterno és que mitja ascensió la fem per túnels excavats a la mateixa muntanya com a niu d’ametralladores durant les Guerres Mundials. Sortint del túnel ja només ens queda seguir els cables de la ferrada i aviat fem el cim. Ja estem a la mateixa alçada de la petita de les Tres Chimas.

 

Tot seguit baixem, i passant per refugi Locatelli ens dirigim cap a la Torre di Toblin. El pic és petit i esperem trobar una petita ferrada, però a tots ens sorprèn l’enginy dels que van equipar aquesta via amb curtes però aèries escales.!

Després de fer cim baixem i anem cap al refugi Locatelli, on dinem a la seva terrassa.

A la tarda, de tornada ja cap al cotxe, anem tot jugant i corrent pel camí que dona la volta a les Tre Cime; correm fins que el Carles es lesiona amb una forta torta de turmell. Una bena elàstica ens permet arribar al cotxe amb relativa facilitat.

Un cop a Cortina i després d’una dutxa anem per primera vegada de compres, i després a sopar a un Ristorante.

Demà ja és el dia de tornada però al matí encara l’aprofitarem i pujarem al Cristalo un fàcil tres mil equipat amb ferrada i on un curiós “telehuevo” et puja al  coll del Cristalo, prop dels tres mil.

 

Cinquena jornada. Avui és el dia de tornada però no ho farem fins després de dinar. Anem doncs, en pla turista, a pujar al Cristalo. El Carles encara es ressent de la lesió d’ahir i passa el mati de compres per Cortina.

 

Sota mateix de la tartera que baixa del coll del Cristalo, prenem en marxa, i amb empentes dels encarregats, un atrotinat telefèric de dues places que efectivament arriba a destí. Sense perdre massa temps ens enfilem per l’aresta i poc a poc guanyem el cim on coneixem un grup de noies de Vic.

 

Baixem sense cap incidència i arribem al càmping. Recollim tots els trastos i comencem ara ja si el viatge de tornada cap a casa. Ben col·locadets dins el cotxe els quilometres van caient a poc a poc. Tot va bé, però de sobte el cotxe es para, això no és res, diu el Carles: “és un “manguito” de  l’aire que ja va sortir fa uns dies”, el posen a lloc i endavant. Si però no,... el cotxe va tirant i de cop....ja tornem a estar parats!.

 

“Hem de trobar la lògica de l’avaria” diu el Josep. Posem un gruix aquí, una apretada allà i ja esta,... reparació garantida!. De moment tot va bé, però de cop... “clac”! el tub torna a saltar, però ara ens deixa arribar a una àrea de servei. Ja comencem a pensar en el RACC!. Però la sort ens somriu finalment trobem un meravellós “casquillo” fora de lloc! El col·loquem, collem fort, i els quilometres, ara si, a poc a poc tornen a caure!.

 

Ja de matinada entrem per la Jonquera, intentem parar a la primera àrea de servei que trobem, però és plena de magrebins: “OPERACIÓN ESTRECHO” , provarem a la pròxima!. Totes les estacions estan a rebentar!. Són les sis del mati i per fi arribem ja a casa; ara és l’hora de pensar en aquesta frase:

 

EN LA CIMA NO HAY NADA, SOLO ESTA LA HISTORIA DE LA SUBIDA.

 

Carles Jiménez, Carles Urpinell, Jordi Vilajosana, Josep Oliva