L'any 1930 naixia la Penya, el Club Joventut de Badalona.     Inicialment es va denominar "Penya Spirit of Badalona", en record a l'aviador nord-americà Charles Lindberg, que tres anys abans havia creuat en solitari, el tajecte Nova York - París, pilotant l'avió Spirit of Saint Louis.     Aquest grup de joves entusiastes badalonins varen decidir formar un grup de lleure per anar d'excursió amb bicicleta i fer esport. Qui els hauria de dir que al cap de 70 anys el Joventut és una entitat més que consagrada a nivell nacional i internacional. El primer president del club fou en Màrius Cuixart, i els altres components de la directiva en Marcos Grifoll, Xavier Estruch, Joan Mª Sallent, Joaquim Massot, Joan Boada, Miquel Lloret i Adrià Coromines.
L'any 1933 es canvia el nom per Centre Esportiu Badaloní. Es juga el primer partit contra un combinat de l'Ateneu- Unió Gimnàstica. Es guanya per 5-3 i és el jugador Estruch qui marca els 5 punts.     Després de la guerra civil, degut a la dictadura franquista el nom del club es castellanitza i i es passa a dir: Club Juventud però per els aficionats sempre fou i serà "la Penya".     La temporada 1939-1940 s'obté el quart lloc de segona regional. La següent esdevé campió, invicte, i puja a primera categoria. Segueix una trajectòria d'èxits del 1942 al 1948, amb l'impuls donat per un gran entrenador, en Josep Vila, i dos jugadors excepcionals, Marcel·lí Maneja que venia de l'Hospitalet, i Eduard Kucharski, del Laietà.
	A Burgos, el 1948 s'obté el títol de Campió d'Espanya. Formen l'equip Bassó, Oller, Kucharski, Valls, Espiga, Maneja i Gubern, que guanyen al Real Madrid per 41-32. El club va consolidant-se i s'arriba als dos mil socis. Del terreny de La Trilla es passa al de la Plana. Un industrial badaloní, el senyor Vilallonga, esdevé l'impulsor i mecenes de l'entitat, de fet fou president i també d'honor fins la seva mort.

   Del 1947 al 1953, s'en pot dir l'època daurada de la Penya. Tres vegades campió d'Espanya i cinc de Catalunya. Sorgeixen els jugadors Parra, Brunet, Bassó, Masferrer, Canals, Rojas, Gol, Ballester, Enseñat, etc, presursors dels Margall, Filbà, Santillana, Delgado o Jofresa.

Fou el 1953 a Valladolid, quan es guanya el II Campionat d'Espanya. Era l'entrenador en Josep Grau. L'equip el formaven Bassó, Fageda, Masferrer, Parra, Messeguer, Martínez, Roca, Brunet i els germans Canals.     El 1955 es tornen a enfrentar els mateixos rivals i guanyem després de remuntar un 62-48 advers.     La temporada 1956-1957 es posa en marxa la Lliga Nacional però fins la temporada 66-67 no s'obté el títol. Els components d'aquell magnífic equip eren Oleart, Buscató, Cortés, Fa, Moliner, Alfonso Martínez, els germans Margall, Gol i Rojas.

    Onze anys més tard es guanya el segon campionat de Lliga. Antoni Serra dirigia als Margall, Santillana, Filbà, Fernández, Bosch, Abadia i la gran novetat i autèntic motor de l'equip, el yugoslau Moka Slavnic, que va marcar una època a Badalona.

    El 1972 s'havia inaugurat el nou pavelló d'Ausiàs March en motiu de la celebració de l'Eurobasket'72. Aquest magnífic pavelló va ésser venut l'any 1995 per sufragar els importants deutes que l'entitat tenia pendents.

    El 1981 es guanya la primera Copa Korac davant el Carrera Venècia, al Palau Blaugrana de Barcelona (pavelló de l'etern rival). El Joventut es va imposar per 105-104 després d'una pròrroga forçada per en Joe Galvin amb un tir desde el coll de l'ampolla, a l'últim segon. La pròrroga va ésser tremendament igualada on degut a les expulsions va debutar en Jordi Villacampa.

    Aquell partit el varen disputar Enric Margall, Sagi-Vela, Delgado, Germán, Santillana, Solé, Villacampa i els nord-americans Skinner i Galvin. L'entrenador, en Manel Comas. Cal destacar que a les files del Carrera Venècia hi jugaven dos autèntics cracks, l'americà Spencer Haywood i el iugoslau Dalipagic. 

Ara bé, un dels moments realment àlgids del nostre club va ser la final de Copa Korak'90 contra l'Scavolini de Pesaro, nou anys després de guanyar-la contra el Carrera. L'anada disputada a Pesaro va ser molt igualada i el Joventut es va imposar per 2 punts de diferència. La tornada al Pavelló d’Ausiàs March l'ambient va ser impressionant i el recinte estava a vessar 1 hora abans de començar la tornada de la gran final.

    Així doncs en la temporada 90-91 la directiva amb el suport econòmic de Montigalà es va posar mans a la obra i varen portar dos americans d'autèntic luxe: Harold Pressley, aler de 2.00m escollit millor sisè home de la NBA amb els Sacramento Kings l'any anterior i el gran Corny Thompson que havia demostrat durant vuit temporades a Trieste la seva classe tant a dins com a fora de la pista. Cal destacar la marxa al F.C.Barcelona del José Montero i l'arribada a la Penya d'en Ferran Martínez.

    Aquella temporada va ésser magnífica per els interessos verd-i-negres doncs en la lliga regular es va quedar campió i en els Play-offs amb una gran superioritat ens varem imposar al quart partit al F.C.Barcelona al Palau ST Jordi amb un gran contraatac d'en Tommy Jofresa. Per fí aconseguiem el primer títol ACB.

     La temporada següent es va continuar amb el mateix bloc d'homes però es va fitxar en Mike Smith que l'any anterior, juntament amb el seu compatriota Ray Smith, havia estat un dels millors americans de l'ACB. El canvi de pavelló va ésser tot un esdeveniment i la Penya va poder arribar als 12.000 socis i ser l'èlit del bàsquet europeu tant a nivell de resultats com d'abonats.

Amb aquest equilibri l'equip verd-i-negre va poder mantenir la seva hegemonia ja que en uns play-offs realment emocionants davant el Madrid de Brown i Biriukov, es va imposar en el cinquè partit disputat en el Palau Olímpic de Badalona davant de 12.500 espectadors. També cal resenyar que a París la Penya va estar a punt de guanyar els L.A.Lakers, però algunes decisions arbitrals més que dubtoses no van permetre que poguéssim guanyar a l'equip de Magic Johnson, James Worthy & cía.

    Destacar, encara que ens pesi que aquell any 1992 també varem arribar a la primera Final Four a Istambul, però després d'eliminar els amics de l'Estudiantes de Madrid ens varem enfrontar a la final

contra el Partizán de Belgrad que comptava amb joves figures que anys més tard han destacat a la NBA o a Europa com són el cas de Djordjevic o Danilovic. La final tremendament igualada, però de domini verd-i-negre, es va decidir amb un triple als últims instants de Djordjevic. Dir que aquella va ser una final a quatre realment atípica ja que per primer cop durant molts anys els 4 equips participants no eren "futboleros".

    La temporada 92-93 es fitxa en Joe Kopicki per donar descans en Corny Thompson, després d'una trajectòria regular a la lliga, s'arriba a la final davant el Madrid, però el factor camp és decisiu i el Joventut perd en el cinquè partit. L'entrenador Lolo Sáinz agafa el càrrec com a seleccionador espanyol i el Joventut es decideix per Zeljko Obradovic per agafar el timó del primer equip de cara la temporada vinent.

La temporada 93-94 l'equip va baixar força el seu nivell de joc i es decideix canviar en Harold Pressley per en Tony Dawson, però tot i el desencís inicial de l'afició la bona marxa en la Lliga Europea ens fa arribar, al cap d'uns anys després de la primera participació, a la Final Four disputada a Tel-Aviv on el Joventut, amb posat de modest, va inflingir una important pallisa a l'etern rival barceloní i es va plantar a la final davant un Olimpiakos format a cop de talonari. Ara bé, el factor Obradovic i el joc poc vistós va desenbocar en una final que ens va afavorir i en uns últims instants de sofriment el nostre

Joventut, mitjançant un triple de "Papi Thompson", va guanyar una final marcada per el desconcert en el control del temps. La Penya per primera vegada a la seva història és proclamada guanyadora de la Eurolliga, títol pel qual altres lluiten però ni evocant diners del fútbol guanyaran mai. L'equip que més èxits ha portat als penyistes era format per: Rafael i Tomás Jofresa, Corny Thompson, Jordi Villacampa, Mike Smith, Ferran Martínez, Juan Antonio Morales, Alfons Albert i Dani Pérez. D'entrenador el gran mestre iugoslau, el senyor Obradovic.

       Les temporades 94-95 i 95-96 varen ser horribles en tots els sentits (ja se sap després d'un gran èxit sempre vé un gran fracàs) on la crisi econòmica del club el portà gairebé a tocar fons. La marxa d'alguns jugadors claus com en Ferran Martínez o d'en Corny Thompson junt amb el desencert en el criteri a l'hora de fitxar estrangers porten al Joventut a una situació crítica que l'impedeix entrar als play-offs pel títol durant aquestes dues temporades. En una situació desesperada s'opta per vendre el Pavelló d'Ausiàs March construït l'any 1972 i símbol de la Penya.

    Com totes les coses d'aquesta vida tot pot donar un tomb i de la mà del nou president del club, el senyor Genís Llamas es comença un projecte des de l'humiltat però amb les idees molt clares. Aquella temporada 1996-1997 es fitxen tres grans americans anomentats les tres T's: André Turner, Andy Toolson i Tanoka Beard.

    L'afició es torna a volcar amb l'equip i a pesar del mal començament, el fitxatge de Jackie Espinosa adreça les coses i s'entra a la Copa del Rey.

Destacar que aquesta mateixa temporada s'arriba a les semifinals del Play-off per la lliga però el Real Madrid ens elimina.

    L'equip de la Copa del Rey el formaren: André Turner, Andy Toolson, Tanoka Beard, Jordi Villacampa, Alfons Albert, César Sanmartín, Iván Corrales, Dani García, Fran Murcia, Jackie Espinosa i Oriol. L'entrenador l'Alfred Julbe.

La temporada següent, la 97-98, es torna a Europa després de dos anys, aquest cop per jugar la Copa Saporta (antiga Recopa). Es manté l'equip de l'any anterior amb l'inclusió de l'aler Nacho Biota. El rendiment, un cop més, és molt alt però no es guanya cap títol, tant sols es pot arribar a quarts de final de la Copa Saporta on ens elimina l'Asvel Villerbaunne francès i a la final de la Copa del Rey on el Pamesa ens guanya amb molta comoditat i impotència.

     La següent temporada, la 98-99 significa l'adéu del mestre Turner, de Tanoka Beard i d'Andy Toolson. La resta d'equip contínua intacte però es fitxen els americans Darryl Middleton, Aaron Swinson, Gerald Madkins (després substituit per Nikola Loncar per baix rendiment) i el pívot Quique Andreu. El rendiment de l'equip baixa en picat i tot hi que s'aconsegueix entrar a la Copa del Rey no es pot entrar els Play-Offs pel que s'obta per fer "neteja" de cara l'any següent.   

La temporada 99-00 es comença un nou projecte que de la mà d'Alfred Julbe no acaba de la manera desitjada. Retornen a Badalona en Ferran Martínez i en Rafa Jofresa per formar un equip jove però amb elements de veterania. Es crea un projecte de futur que al voltant de la persona de Raül López torni a entusiasmar als verd-i-negres. La mala sort amb les lesions i els fracassos amb els jugadors: Babkov, Houston i Collins ens porten a no poder entrar a la Copa del Rey

després de tres anys seguits anant-hi, pel que l'afició es desilusiona i l'equip acaba a la mitja taula baixa de la lliga ACB.

    Aquest darrer estiu, el jugador franquícia, el vigatà Raül López, abandona el Club davant una temptadora oferta Madridi$ta. Sobreposa els els diners als colors i pressiona al club per marxar. Es fitxen tres bons jugadors extrangers: l'americà Warren Kidd, Slaven Rimac i Stèphane Dumas, a més es recuperen jugadors de la casa com César Sanmartín o Josep Pacreu. Els resultats no són els desitjats pel que l'entrenador, Josep Maria Izquierdo, ha estat destituït per el Sheriff Manel Comas per adreçar la situació.

    Aquesta és la història del CLUB JOVENTUT DE BADALONA, que fa setanta anys va ser fundat per un grup de joves amb l'idea d'anar d'excursió amb bicicleta i que actualment és un "Gran d'Europa" en hores baixes, però tots els verd-i-negres estem segurs que ens recuperarem.