INTRODUCCIÓ

LA DESIGUALTAT COM A PRINCIPI CONSTITUCIONAL

No hi ha cap excusa millor que el poble. Se l’invoca sempre per justificar els abusos de poder, al mateix temps que s’assenyala la sobirania popular com el paradigma a seguir. Però és un simple joc de paraules, demagògic i insultant. El poder establert avui no és res més que un botí de guerra – de l’última –, que s’ha substanciat no en la lògica del dret dels ciutadans, sinó en la de les institucions imperants que els converteixen automàticament en súbdits, buidant de continguts l’al·ludida sobirania popular.
L’autodenominada democràcia “formal”, que només té de “real” la imposició de la monarquia, és tan injusta, per molt que ella mateixa es vesteixi de legalitat, com qualsevol sistema que mantingui la polarització del poder i la desigualtat en la societat (s’anomeni monarquia, teocràcia, república bananera, democràcia orgànica o dictadura). Per això, en la crua realitat no hi veuen més remei que apel-lar a l’argument del “menys dolent dels sistemes polítics”.
 Al llarg de la historia els reis han tingut el monopoli de les riqueses i les guerres; i els pobles han estat obligats a la pobresa, els aixecaments i les revolucions. Perquè la pobresa existeixi d’una manera manifesta i irrevocable en la vida quotidiana, hi ha les lleis, normes i usos protocol hris que distingeixen i polaritzen les classes socials. Fins i tot entre els representants de les diferents institucions hi ha un ordre de precedència inapel lable, que es fa ostensible i exemplar a cada moment. El protocol espanyol es va gestar en temps de Caries I, inspirat en l’ús del ducat de Borgonya”, que ja era complex i sofisticat al segle XIV. El tercer duc d’Alba va rebre l’encàrrec d’ensenyar-lo ;el príncep d’Espanya, que després va ser el reí Felip Il. Entre els tisis d’aquest protocol hi havia la “creación de una atmósfera casi divina en torno al soberano, que obligaba a los súbditos a creer vii el mito del monarca”, cosa que quedava perfectament enquadrada amb el dret diví dels reis: “Tot poder ve de Déu, i Déu el diposita directament en una persona”.
Actualment, les normes de protocol que encara hi ha vigents “obedecen todos, directa o indirectamente, a un mismo fundamento, esto es, a la desigualdad de los hombres. A diferencia de lo que suele acontecer con la generalidad de las normas jurídicas, las de protocolo se fundamentan esencialmente en tales desigualdades. No parece inexacto afirmar que, si todos los hombres fueran iguales, no podrían existir normas de protocolo”, tal com recull Francisco López-Nieto y Malla, academic de la Reial Academia de Jurisprudencia i Legislació, al seu llibre Legislación de protocolo. És inútil dir-ho més clar, i amb més autoritat. Cal afirmar, dones, que el més desigual de tots els espanyols és el rei, a qui assisteix el dret constitucional, a més, de ser un irresponsable absolut.
Segons els articles 56 i 64 de la Constitució espanyola de 1978, la norma normarum, “la persona del Reí és inviolable i no esta subjecta a responsabilitat”. L’únic responsable de les seves accions és el Govern, al marge de la matèria de que es tracti, i siguin actes públics o privats (“Deis actes del Reí seran responsables les persones que els referendin”, diu l’article 64). Aquesta norma anacrònica és incompatible amb la idea d’establir un Tribunal Penal Internacional, l’estatut de creació del qual va ser aprovat a Roma el 1998, i en el qual l’Estat espanyol esta interessat. És inadmissible que hi hagi subjectes impunes, amb privilegis, immunitats o eximents.
La impunitat del rei recollida a la Constitució encara exigeix més que la immunitat penal: que no se l’investigui, que no se n’assenyalin els actes fronterers o que presumptament són més enllà de la norma, que no s’hagi d’asseure en processos judicials ni en el lloc dels testimonis... El rei Joan Caries, pel fet que no esta sotmès a la llei, ni tan sols es regeix per les mateixes normes de la monarquia, que quan no es compleixen, no passa res: és vàlid que es segueixi l’ordre dinàstic de successió, o no; aplicar o no la llei sàlica o la norma que el rei ha d’haver nascut en el territori de l’Estat... ' tot depèn del que convingui en cada cas.
Però les desigualtats institucionalitzades no són gratuïtes, i només es poden mantenir per la violència, també institucional, per la repressió. Tradicionalment, com més gran és la distancia entre els extrems, més forts han de ser els mitjans coercitius oficials per perpetuar-la. Per apuntalar les desigualtats calen poders complementaris que, amb diferents arguments, divins o humans, són els executors més immediats del sistema: l’Església, l’aparell de propaganda institucional, les autoritats públiques... i, per descomptat, les Forces Armades, que mantenen evident la seva pròpia estratigrafia piramidal de classes i poders, i l’apliquen expeditivament amb la contundència dels arguments de la guerra: a base de presoners, ferits i morts.
A l’Estat espanyol, el sistema polític establert és la monarquia parlamentaria (d’acord amb l’article 1 de la Constitució), i el garanteixen les Forces Armades (article 8), el comandament suprem de les quals correspon al rei (article 62). On és la sobirania popular, la llibertat per exercir el pluralisme polític, si de qualsevol manera la república no hi té cabuda? Si la voluntat popular s’expressés en contra d’això, allà són els tres exercits, amb el rei al capdavant, per decidir amb les armes i la Constitució a la ma quin és l’ordre legal. Com pot, aleshores, el poble, o els diferents pobles de l’Estat, exercia les seves suposades potestats democràtiques.’ Com es poden exercir la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític a que també fa referència l’article l?
La desigualtat monàrquica no és res més que una versió moderna de la filosofia del poder. La Constitució reconeix primer els privilegis reials, i després parla de la igualtat de tothom davant la llei. No té cap lògica. Es pot fer un paral·lelisme amb algunes paraules del monarca, a vegades materialitzades en paràgrafs – qui sap qui les devia escriure – dignes de ser recollits a l’antologia “nacional” del disbarat, corn aquest del discurs del dia de la Hispanidad de 1983, farcit de contradiccions: “Los Reyes Católicos crearon un Estado moderno, furndamentado en las ideas de unidad y de libertad, es decir, del dercho a la diversidad. Para ello no dudaron en reducir a los que alzaban sobre los intereses nacionales sus egoísmos y sus pequeños intereses de campanario derribando, cuando fuera preciso, sus castillos".

La monarquia com a sistema polític

El domini d'un rei tendeix a l’absolut per la seva pròpia filosofia; per això, moderadament, se li dibuixen límits i símbols de representació dintre dels canons establerts per l’oligarquia.
Del poder polític actual del monarca es diu que només té un valor representatiu, que el seu paper es limita a ser una cosa així com un ambaixador de l’Estat a l’estranger, amb l’avantatge que ens estalviem eleccions a president de la república... I, sobretot, es destaca que el rei és símbol de la unitat i permanència de la pàtria.
No obstant això, cal explicar que l’Espanya “una, grande y libre” és anterior a la instauració de la monarquia? La “unidad de la Patria” com a principi irrenunciable i sagrat respon a causes que tenen molt més a veure amb el repartiment de poders que amb una monarquia que al llarg dels segles ha vist com les fronteres de l’Estat variaven sense que això l’afectés massa. La simbologia de la Corona, parant atenció al que estableix la Constitució de 1978, es correspon més amb un sistema polític concret, unir amb ciment legal, que en el que és fonamental tampoc no es diferencia massa del Regim anterior. La novetat de la instauració de la monarquia de Joan Caries i la seva Constitució és que s’establiren nous principis de control polític intern de la sobirania, més d’acord amb els temps (com l’article 68, que descriu el sistema electoral proporcional per impedir l’accés a les institucions de grups no desitjats; o el 38, que exalta la “llibertat d’empresa” o “l’economia de mercat” elevant-los al rang constitucional).
A més, es va institucionalitzar una Espanya europea, otanica i global. Amb la peculiar manera d’entendre el nacionalisme espanyol per part dels pares de la Carta Magna, no es va fer cas a les qüestions que garantirien la independència d’Espanya enfront d’influències o ingerències d’altres paradisos o centres de poder. En aquest sentit, es va seguir una línia que només és comparable a la de les lleis que els aliats imposaren després de la Segona Guerra Mundial als estats vençuts, Alemanya i Itàlia. S’ha deixat al poble suposadament sobirà sense dret d’autodeterminació, enfront d’una majoria conjuntural al Congrés que podria cedir, a través de tractats internacionals, competències pròpies de la sobirania popular, pel que fa a tot el que correspon als àmbits militar i polític, sense que sigui obligatòria l’aprovació ciutadana (article 93). Él Parlament pot aprovar la signatura d’un tractat que obligui a modificar lleis pròpies, en qualsevol matèria, i les lleis internacionals sempre prevaldran por sobre de les espanyoles en cas de contradicció. Per als tractats que afectin qüestions econòmiques, fins i tot es prescindeix del tràmit que hagin de ser aprovats per les Corts. Un govern podria cedir, o alienar, o deixar en concessió a entitats estrangeres, sectors neuràlgics del patrimoni econòmic comú, sense cap mena de problema.
En canvi, la Constitució sí que atorga al monarca atribucions que el poble no te com a dret. Entre altres coses, pot convocar a referèndum o no, consentir tractats internacionals o oposar-s’hi, convocar o dissoldre les Corts si creu que és necessari, concedir indults i declarar la guerra o fer la pau. Tot això es justifica en la seva funció d’“àrbitre” en el govern de tothom, absolutament independent dels partits. Àrbitre regulador, moderador, de contraposicions i de tensions polítiques i socials, posant un èmfasi especial en les facetes en que l’Estat es mostra dividir, en els terrenys polític, social, ideològic i nacional.
Com que tot això es garanteix amb la força dels tres exercits, és gairebé com legalitzar el cop d’Estat de la monarquia, sempre que s’invoquin raons constitucionals, un experiment que ja va ser provat per un altre Borbó, Alfons XIII, quan va donar suport a l’alçament militar del general Primo de Rivera el setembre de 1923. El general Primo de Rivera es va insurreccionar a Barcelona (era capità general de Catalunya), l’11 de setembre d’aquell any, per “salvar la Patria”. La voluntat del Rei estava “secuestrada”, deia. Al cap de tres dies, el 15, el general insurreccionat jurava al Palau Reial, agenollat davant el rei Alfons XIII i amb la ma sobre els Evangelis, “restablecer el imperio de la Constitución”.
Quan el poble, vuit anys després, va fer fora Alfons XIII, els monàrquics van tornar a recórrer a l’exercit per reinstaurar la monarquia. Aquest era l’objectiu de l’alçament del 18 de juliol de 1936, contra una república que no va ser simplement una forma d’Estat sinó en camí de transformació revolucionaria. Els plans de la conjuntura monàrquica per restaurar els Borbó s’havien començat a forjar el 1932. La intenció del cop militar era que el general Sanjurjo assolís el poder perquè Alfons XIII pogués recuperar el tron. Però no va sortir com esperaven. El poble va sortir al carrer i va agafar les armes per defensar la República. Sanjurjo es va matar en un accident, i el cop d’Estat s’acaba convertint en una guerra civil. Si després de la victòria dels “nacionals” la monarquia no es va restaurar immediatament, va ser perquè després de la Segona Guerra Mundial els aliats, amb els Estats Units al capdavant, van decidir que Franco continués governant en la seva “reserva espiritual de Europa”, la reserva feixista, per assegurar de la manera més ferma possible la rereguarda de la Guerra Freda contra la Unió Soviètica.
En tots aquests avatars històrics els Borbó sempre han fet gala d’una qualitat que ningú no els pot negar: quan el futur és dubtós, són sempre al costat del poder. També Don Joan, encara que li sortís malament i no arribés a ser rei. En l’enfrontament que tingué amb Franco les posicions ideològiques comptaren poc. Senzillament va ser una lluita pel poder, en que Don Joan es va col·locar tant al costat de la dreta com, formalment, al costat de l’esquerra, segons el que ell creia que li podia anar millor per quedar-se ben situar en la seva cursa personal pel tron.
Però de tots els Borbó, cap no ha tingut tan desenvolupat aquest instint com Joan Caries. Sobre Franco, no fa gaire va dir: “A veces me preguntan si el General ejerció sobre mí una gran influencia. Pues sí, me influyó, por ejemplo, en la manera de ver las cosas con tranquilidad, tomando distancia, con cierto desapego”. Joan Caries és el més Borbó dels Borbó pel que fa a la tirada pel poder, i va passar per davant de qui fes falta. El millor exemple és que va accedir al tron saltant-se el seu propi pare. Menysprear les mateixes regles de la Casa Reial indica que el poder era l’objectiu, més enllà d’altres criteris. Sens dubte, també va passar per sobre del poble, fet de que queda constància en els privilegis reconeguts en la mateixa Constitució.
El més curiós del poder de que s’ha investir la monarquia de Joan Caries, en el context de la democràcia parlamentaria i l’Estat de dret, és que és més independent que qualsevol altre: no està sotmès al control judicial, ja que és impune; tampoc no esta sotmès al control polític, ja que no es presenta a eleccions i no ha de retre comptes al Parlament de les seves actuacions; i no esta subjecte, ni tan sois, al control de la premsa, perquè no es pot parlar del rei. Però, en canvi, sí que és un espai susceptible de ser manipulat i utilitzat
per qui s’hi sàpiga aproximar: un govern estranger, un grup de poder econòmic, un partit polític...
 En la present biografia es tracta de posar fi, en la mesura que sigui possible a les versions temoroses i laudatòries sobre l’historial polític del rei Joan Caries I, amb una acumulació de dades ubicades en el seu context, i amb els arguments que les interpreten. No es persegueix necessàriament fer un discurs republicà, que no sobra mai, sinó mostrar que la institució monàrquica va ser i és una eina clau del mateix poder economicopolític del franquisme.

El pseudònim no és impunitat

El lector avesat se sorprendrà que en una obra d’aquestes caractcrístiques no se citin les fonts, ja siguin referències bibliogràfiques o d’una altra mena. Però per fer una cosa tan poc ortodoxa tenim una justificació, que esperem que sigui suficient perquè el lector doni un vot de confiança pel que fa al rigor del llibre. Insistim en el fet que “la persona del rei és inviolable i no esta subjecta a responsabilitat”. No se’1 pot jutjar, faci el que faci o digui el que digui. Però no és així per al qui escriu sobre el rei, que por ser perseguit d’ofici, i patir les carícies de tot l’aparell de l’Estat del Regne d’Espanya. Existeix un Dret Premial i un Codi Civil, i rota previsió lògica és que es tracti d’aplicar el segon. Això no fa més que emmarcar novament els riscos d’una societat que es diu que esta revestida de llibertats, entre les quals hi ha la d’informació, i fins i tot la d’opinió i, més concretament, la política. Quan aquestes idees són republicanes, es passa al camp dels “conspiradors”. D’aquí el pseudònim amb que es firma el llibre, que intenta pal·liar la desproporció i busca que abans es jutgi l’obra que no pas l’autor; que ha de respondre en igualtat davant els tribunals, si fos necessari, de la matèria, i no de campanyes de persecució personal.
No hi ha cap llei específica que posi un límit al dret fonamental a la informació i a la llibertat d’expressió per al que concerneix a la monarquia. Ni tampoc existeix un delicte tipificat com a “injúries al rei”. No obstant això, en la practica, sorprèn que els jutges i fiscals es preocupin tant per impedir que ningú no pugui ni tan sols fer una broma sobre el monarca. No només importen els continguts, sinó també les formes. Perquè no n’hi ha prou de tenir animus iniuriandi ' (o intenció de causar dany), sinó que també cal evitar l’animus joccandi (o afany de conya, en argot legal), ja que fer acudits també esta considerat delicte. Per esmentar només alguns dels casos menys polítics, que freguen el ridícul, cal recordar el cuiner Marciano Delgado Francés, que el 1988 es va passar sis mesos a la presó par haver insultat el rei durant una desfilada; el mariner de Ceuta Abdclauthab Buchai Laarbi, condemnat el juliol de 1989 a sis mesos per injúries lleus al rei en un autobús; el jove José Espallargas, jutjat el gener de 1990 per haver fet un dibuix obscè sobre un segell del rei en una carta que enviava a la seva núvia des de la mili; o els tres turistes estrangers detinguts l’agost de 1991 pel fet d’insultar el rei i Espanya mentre viatjaven en un autobús a Madrid. Cap d’ells no havia utilitzat un mitja de comunicació massiu per expressar-se.
Al correu electrònic, a la correspondència i a les converses telefòniques entre l’editorial i l’autora, ja hi ha prou follets interceptors al llarg d’un any perquè els ministeris corresponents estiguin alerta de qui hi ha darrere el pseudònim. No obstant això, aquest recurs almenys ens permetrà mantenir un front, evidentment republicà, per escapolir-nos d’una repressió individual, i una persecució que durant l’elaboració del llibre ja ha donat els primers avisos.
Per poder donar a llum aquest llibre, hem tingut molta cura de ser escrupolosament respectuosos amb les informacions que s’han utilitzat. Tot el que s’hi afirma esta contrastat, i moltes vegades hi ha proves tangibles de la seva veracitat. A més, hem buscat confirmació bibliogràfica sempre que ha estar possible, limitant-nos a les versions ja divulgades en cas de dubte, per la qual cosa – esperem – comptem amb certes garanties que el que es diu es pot dir. Com a conseqüència, en gran manera el que s’explica ja ha estat publicat alguna vegada, i no ens sap gens de greu reconeixer-ho. Sí que existeix un acord tàcit, un “pacte entre cavallers”, per no publicar res danyós a la Corona, fermament consolidat entre periodistes i escriptors, sota l’atenta mirada dels editors, que decideixen en última instància que es publica i que no. La premsa estrangera alguna vegada fins i tot ha arribat a atribuir-hi una base formal, i parla d’un acord presumptament firmat el 1976 entre el Govern i la Federació de la Premsa, respecte a la privacitat de la família reial. El pacte de silenci s’ha justificat per l’allunyament popular respecte al sistema monàrquic durant la Transició, que obligava a protegir-lo enfront de crítiques perilloses que haurien estar inevitables en un sistema de completa llibertat de premsa.
Però s’han publicat més coses, escampades aquí i allà, de les que es podria pensar en un principi. A banda de valentes aportacions recents, com la del periodista Jesús Cacho, autor del llibre El negocio de la libertad (que va aparèixer gràcies a la gosadia del seu editor, Ramón Akal), altres autors han tingut una manera curiosa de difondre informacions interessants, incloent-les en obres que dc cap manera no es presentaven com a fustigadores contra la imatge del monarca.
Jaime Peñafiel, el més agosarat a l’hora de sortir a parlar de “tafaneries” sobre els Borbó actuals, insereix un comentari simpàtic en el capítol sobre la “colera reial” (o quan el rei s’emprenya i és mal educat), del seu llibre ¡Dios salve... también al rey!: “Don Juan Carlos se dejó llevar, como cualquier ser humano, por ese desahogo que es la cólera, no sólo propia de hombres sino hasta de Dios. ¿No existe acaso la cólera divina? ¿No se apoderó de Cristo frente a los mercaderes que invadieron el templo!”
Sense arribar a aquests extrems retòrics, Pilar Urbano fa un estudi conscienciós sobre els esdeveniments del 23-F (al seu llibre Con la venia... yo indagué el 23 F, en que aporta dades suficients sobre la contribució del monarca, per arribar al final, després de 270 pàgines, i dedicar tota una secció a argumentar “una verdad de Perogrullo”, en paraules seves: “si el Rey hubiese estado de acuerdo con el golpe, el golpe necesariamente habría triunfado”. I immediatament després, al següent apartat, Urbano torna a explicar que, de totes maneres, el cop sí que va triomfar en més d’un sentit.
També el Don Juan, de Luis María Ansón, resulta un aprimorat exemple d’habilitat dialèctica per dir i no dir al mateix temps. El mateix autor sosté que “las razones a favor de la República las comprende cualquiera. Las razones a favor de la Monarquía hereditaria requieren estudio riguroso, así como considerable disciplina mental”. Després explica, aportant molts testimonis i proves, que el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 tenia com a objectiu restaurar la monarquia dels Borbó; tot i que els conjurats no es van carregar la República de 1931 perquè la monarquia fos millor, sinó perquè era “de ideología revolucionaria”, és a dir, d’esquerres; demostra, a més, que la veritat de fons en la contesa entre Franco i Don Joan no va ser deguda a qüestions ideològiques, sinó a una lluita pel poder pur i dur; que Joan Carles va decebre i traí el seu pare... I tot, embolicat amb un discurs foguejat, que no s’allunya gens ni mica de l’ortodaxia monarquica més recalcitrant. Ansón acaba el llibre amb paràgrafs altisonants sobre “la Monarquía de todos”, “la política profunda de don Juan”, “su impresionante estatura moral”, “la justicia histórica”... En fi, un despropòsit total, tot i que molt ben documentat.
Però si el poc que s’ha publicat a Espanya sempre ha estat embolcallat amb la lloança més o menys enganxosa a la Corona, ha passat el mateix en una bona part de la premsa estrangera. L’estiu de 1992 El Mundo es feia ressò del que prèviament havia publicat la revista francesa Point de Vue, pel que fa als amors del rei amb la decoradora catalana Marta Gayá. I va transcendir que la Casa Reial s’havia irritat enormement no pel contingut de la informació que es difongué, sinó perquè el diari de Madrid havia omès els “elogios y valoraciones positivas” entorn del rei que incloïa el text de la revista francesa.
La revista italiana Oggi sempre ha seguit el mateix estil laudatori que Point de Vue acostuma a utilitzar amb temes monàrquics. Per exemple, després de publicar, en un reportatge de 1988 sobre la família reial espanyola, informacions absolutament tabú aquí, com “La infanta Elena neix malalta, com molts dels seus avantpassats, i avui encara s’ha de sotmetre a contínues teràpies”, hi afegia comentaris compensatoris com “Als 50 anys [el rei Joan Carles] és un exemple de fidelitat: a la família, a Espanya, als valors de la democràcia...” En una altra de les seves curioses redaccions, en que Oggi revelava l’assumpte de la presumpta filla il legítima del rei d’Espanya amb la comtessa italiana Olghina Robiland (també el 1988), el text del reportatge matisava: “Amb la lleialtat i honestedat que han caracteritzat sempre el seu comportament, en qualsevol circumstancia, i que li ha permès conquerir la confiança dels espanyols, Joan Carles adverteix a Olghina, des del primer petó, que el d’ells és un amor impossible”.
Per això, si algú se sorprèn per alguna dada en particular d’aquest llibre que li sembli especialment escandalosa, cal que tingui en compte que és molt probable que hagi aparegut abans en alguna altra font impresa, guarnida d’una altra manera. Si ningú no s’ha molestat, fins ara, a posar dificultats a autors com Luis María Ansón, Pilar Urbano, Jaime Peñafiel o José Luis Vilallonga, entre molts altres, podem presumir que no ens les posaran ara a nosaltres en tractar dels mateixos assumptes, tan sols perquè no hàgim caramelitzat la historia amb una capa de “joancarlisme”. Volem manifestar el nostre agraïment als autors de les obres consultades – i utilitzades aquí com a part imprescindible de la documentació –, les quals recollim per ordre alfabètic a la bibliografia del final del llibre. Si hem preferit evitar les referències puntuals, paràgraf a paragraf, tot i que no sigui massa correcte, ha estat a fi de no facilitar la feina de les persones que tenen esperit censor, cosa que posaria en perill el compromís de confidencialitat amb els informadors que han col·laborat amb nosaltres.
A banda de fonts bibliogràfiques, entrevistes amb col·laboradors anònims desinteressats, i alguns textos legals (sentències, denúncies, sumaris...), facilitats per la persona corresponent en cada cas, també hem comptat amb quantitats ingents d’informació procedent d’hemeroteques, nacionals i estrangeres, gràcies a la inestimable ajuda dels nostres documentalistes. La majoria de referències que surten al llarg del llibre a les diverses intervencions del Govern dels Estats Units, i de la Comissió Trilateral en la vida política de l’Estat Espanyol, s’han recollit de l’estudi del professor Garcés Soberanos e inte.rvenidos – una magnífica investigació sobre documents desclassificats del Govern nord-america –, la lectura del qual recomanem encaridament.
Bé, aquest és un llibre que creiem que dóna la informació possible, la que limita amb el que es pot assumir davant els tribunals. La resta queda per a una ocasió millor. O per als tribunals, si fos requerida davant d’aquests.