CAPITOL 3
MONEDA DE CANVI AMB EL FRANQUISME
Negociant amb el Règim
Algunes de les 51 habitacions de Villa Giralda s'utilitzaven com a oficines
de la secretaria de Don Joan, que mantenien les seves activitats politicoconspiratives.
No era allà només per donar-se la gran vida. Entre altres ocupacions,
envoltat pel consell privat que havia format, a part de redactar comunicats
i manifestos, es dedicava a negociar amb el Règim de Franco. Per això
no dubtava fins i tot a utilitzar els seus fills hereus com a moneda de canvi,
per anar consolidant la idea de la restauració monàrquica, un
objectiu al qual no renuncià mai. Postures internacionals com la retirada
dels ambaixadors estrangers d'Espanya, després de la condemna de I'ONU
del Règim de Franco, li permetien conservar l'esperança. Franco
també tenia gestos de bona voluntat, cap als aliats i cap a Don Joan.
El 1947 va convertir oficialment Espanya en Regne, amb la Llei de successió,
dictada al març i ratificada mitjançant referèndum el
6 de juliol. En regne sense rei. Tota una paradoxa. A més, a partir
d'aquest moment, el Govern franquista va començar a passar una renda
anual de 250.000 pessetes a Victòria Eugènia com a reina viuda.
No hi ha constància que també passés alguna renda a
Don Joan, que en tot cas rebia ajuda de nobles i empresaris amb el consentiment
del Règim.
Però els gestos de Franco no eren suficients per a l'aspirant
al tron. La Llei de successió no li agradà gens i hi. respongué
amb el Manifest d'Estoril, el 7 d'abrii, en que desqualificava el projecte:
"[...] sin comprender que la hostilidad de que la Patria se ve rodeada en
el mundo nace en su mayor parte de la presencia del General Franco en la Jefatura
del Estado, lo que ahora se pretende es pura y simplemente convertir en vitalicia
esa dictadura personal [...]". Una mica més tard, va insistir, a més,
amb les famoses declaracions a The Observer, que es publicaren el diumenge
13 d'abril i obrien a tres columnes la primera pàigina del número
8.133. Deia que no havia de rectificar res del Manifest de Lausana de 1945.
Ja no esperava res de Franco i molt poc dels aliats, que l'havien deixat
penjat: "[...] trobo a faltar", deia, "per part de les potències occidentals
[...], una visió diàfana dels mitjans que cal posar en pràctica
per evitar que es prolongui l'actual aïllament d'Espanya". I començava
a buscar obertament la complicitat dels opositors al Règim: "Tots
els individus i entitats que es moguin i actuïn dintre de la legalitat
gaudiran d'idèntiques llibertats. La Monarquia haurà de reconèixer
els drets polítics i socials de tots els espanyols sense distinció
de classes, i la seva efectivitat podrà mantenir un parangò
airós amb els dels països més progressius". Fins i tot
els prometia un referèndum: "[...] seré el primer a desitjar
i demanar aquesta confirmació de la voluntat d'Espanya tan aviar com
les circumstàncies ho permetin".
Les seves iniciatives, no obstant això, no acabaven de tenir
èxit. Per descomptat, a Espanya el poble no va sortir al carrer per
exigir el retorn de Don Joan. Les potències estrangeres tampoc no van
decidir desembarcar-hi. I de Franco, l'única cosa que va aconseguir
va ser emprenyar-se amb els membres del seu consell privat, que tan malament
l'havien assessorat.
Aleshores Vegas Latapié era a Friburg, acompanyant com a preceptor
Joan Carles, a qui, en un pla educatiu més que complicat, havia tocar
tornar temporalment a l'internat. Al juliol va presentar la dimissió
com a membre de la secretaria política de Don Joan, no se sap ben bé
si perquè ja no aguantava més la tensió de les persecucions
polítiques, o per desavinences amb la línia que Don Joan es
decidí a seguir després del fracàs del segon manifest.
Tot i que, durant algun temps, encara va continuar acompanyant el príncep.
Després, va agafar el relleu com a preceptor Luis Roca de Togores,
vescomte de Rocamora.
El gener de 1948 Joan Caries, encara a Friburg, va haver de ser internat
15 dies en un hospital a causa d'una otitis. Hi ha una intervenció
quirúrgica posterior sobre la qual es tenen poques dades. A banda d'això,
té dificultats a l'orella esquerra per lesions genètiques, hereditàries.
Al mateix mes de gener Don Joan es preguntava: "Bueno, y ahora ¿qué
hago?". I va ser Sainz Rodríguez qui va assumir la responsabilitat
d'aconsellar-lo. "Señor, Franquito está tan consolidado como
el Monasterio de El Escorial. No hay quien lo mueva", li va dir. Tot i l’aïllament
internacional a què el tenien sotmès, el dictador con- tinuava
disposat a no deixar anar el poder. Però sí que semblava predisposat
a continuar la política de gestos iniciada amb la Llei de successió
per intentar trencar el setge. "Para que le dejen de tratar como a un maricón
con purgaciones", explica Sainz Rodríguez a Don Joan, "Vuestra Majestad
tiene una baza en las manos, vital para Franco: Don Juanito. Juéguela
a fondo". Acceptar Joan Carles a Espanya podría servir a Franco per
demostrar al món que estava començant a pensar en el futur,
i a Don Joan tampoc no li costaria tant renunciar a un fill que, de totes
maneres, ja tenia lluny d'ell la major part del temps. Sainz Rodríguez
va utilitzar tota la retòrica de què disposava per convence'l:
"Le lamerá el culo a Vuestra Majestad cuantas veces haga falta para
tener a Don Juanito en España", li va assegurar.
El 25 d'agost de 1948 Don Joan i Franco es van reunir al iot del Caudillo,
l'Azor, a prop de Sant Sebastià. Joan hi acudí amb el seu barco
prestat, el Saltillo. A la cambra de l'Azor, i sols, l'aspirant
al tron i el dictador van parlar durant hores i acordaren que el príncep
s’instal·lés a Espanya per estudiar el batxillerat. Franco va
acceptar sense objeccions els professors escollits per Don Joan i es va comprometre
a permetre propaganda monàrquica als diaris ABC i Diario de Barcelona.
A Don Joan no li va agradar el text que va sortir als mitjans de comunicació
espanyols el 29 d'agost. I de sobte, després de l'estiu, va decidir
enviar novament Joan Caries a Friburg. Només va ser una cosa temporal.
Fins que Don Joan va aconseguir que els diaris del Règim publiquessin
un comunicat en què es precisava que mai no havia tingut el projecte
d'abdicar en favor del seu fill. Després del periple de Suissa a Estoril
i d'Estoril a Suissa, Juanito va tornar de nou a Portugal per iniciar des
d'allà el viatge a Madrid. De tant anar i tornar, va començar
el curs amb una mica de retard.
Primer viatge a Madrid
El seu primer viatge a Espanya va convertir Juanito en Joan Carles, per
diferenciar-lo del seu pare i congraciar-lo amb els carlistes.
El 8 de novembre de 1948, el duc de Sotomayor, José Aguinaga,
el comte d'Orgaz, Mercedes Solano i el vescomte de Rocamora van acompanyar
Joan Cales fins a Madrid en el Lusitania Express. Va ser una sortida discreta,
seguint les instruccions de l'ambaixador Nicolás Franco, sense comiats,
excepte el de la família. Conduïa el tren el comte d'Alcubierre,
vestit amb.la granota blava i la gorra de ferroviari (aleshores els enginyers
de camins podien conduir trens; en altres viatges posteriors, el conduí
el comte de Ruiseñada). A més de conductor aristòcrata,
Juanito comptava amb un vagó especial, que Renfe va enviar des d'Espanya
per a l'ocasió. H tren va sortir a les 8 de la tarda. Per donar-li
la benvinguda, que no tingué lloc a Madrid sinó a l'estació
de Villaverde. hi havia el comte de Fontanar, el marquès de Casa Oriol,
el sacerdot Ventura Gutiérrez i Julio Dánvila, que va ser el
seu primer preceptor a Espanya. Es a dir un grup de senyors vestits de negre,
amb l'alegria del franquisme al rostre. Quan va arribar, el van traslladar
directament al Cerro de Los Angeles; i allà, missa, comunió
i ofrena al Sagrat Cor.
Unes quantes setmanes després, el 24 de novembre, el van porta
a El Pardo a visitar per primera vegada Franco, que el rebé com qui
rep un nét, però tractant-lo d'altesa. Per al príncep
va ser com anar a veure un artista de cine. Li va semblar "más bajito
que en las fotografías, tenía barriga i me sonreía de
una forma que me resultó poco natural". Li va preguntar com li anaven
els estudis i, per comprovar-ho, li demanà la llista dels reis gots.
També si li agradava caçar, i el convidà a acompanyar-lo
a Aranjuez a practicar el tir de faisans, abans que se n'anés de vacances
de Nadal a Estoril. Li va prometre que li regalaria una escopeta per a l'ocasió.
El petit príncep també va saludar "la señora". I Franco
també va rebre el metge encarregat de fer un seguiment clínic
del príncep, Heliodoro Ruiz (el fill del professor de gimnàstica,
del mateix nom).
No va anar a un col·legi convencional, sinó que en van
muntar un d'especial per a ella Las Jarrillas, una finca propietat d'Alfonso
Urquijo situada a menys de 20 quilòmetres de .Madrid, a prop d'una
caserna militar, a Colmenar Viejo. Perquè no estigués sol, van
buscar uns quants nens de la seva edat, el millor de cada casa de l'alta burgesia
i l'aristocràcia, que van deixar els col·legis respectius per
residir i estudiar amb el príncep: Carles de Borbó de les Dues
Sicílies (el cosí, Alfonso Álvarez de Toledo, Agustín
Carvajal Fernández de Córdoba, Jaime Carvajal y Urquijo (marquès
d'Isasi), Fernando Falcó (marquès de Cubas), i Alfredo Gómez
Torres, Jose Luis Leal i Juan José Macaya y Aguinaga. I també
es va haver de constituir un equip especial de professors, dirigit per José
Garrido, un home de l'absoluta confiança de Don Joan.
A la primera carta que va escriure, "juanito" va explicar que havia
participat en una cacera amb Alfonso Urquijo i que havia matat un porc senglar.
Don Joan s'hi va comunicar poc, molt menys que amb els altres fills quan van
ser lluny. Només alguna carta en que li recomanava que fos respectuós
i obedient, i que estudiés molt. També autoritzava els professors
de Joan Carles perquè li donessin algun bolet si ho creien necessari.
No es volia que l'arribada del príncep tingués massa repercussió
a l'interior. La situació política ja era complicada per ella
mateixa. Davant la necessitat de buscar una sortida al Règim de Franco,
hi havia diversos grups d'opinió. D'una banda els opositors
al "Règim". Però entre els adeptes, també hi havia molts
grups antimonàrquics. El mateix Franco havia participat en la deslegitimació
de la monarquia. Es tractava fonamentalment de dos grups: els carlistes (que
defensaven l'opció al tron de Carles Hug), i la Falange, que entenia,
en una mena de disbarat entre el seu discurs i la seva pràctica, que
Espanya no s'havia de desenvolupar en una àrea capitalista, i a qui
mai no havia agradat la Monarquía com a forma de govern.
Però a Las Jarrillas només arribaven personatges molt escollits.
Un dels visitants favorits del príncep era el general José Millán
Astray, manco i borni per ferides de guerra i fundador de la Legión,
per la qual Joan Caries sempre va sentir una gran fascinació. I, per
descomptat, els monàrquics. Venien a veure'l els dissabtes, sobretot
senyores grans que veien en ell la reaparició d'Alfons XIII. S'agenollaven
davant del príncep i li besaven la mà. Manuel Prado y Colón
de Carvajal hi va anar alguna vegada acompanyat de la seva mare.
No sense el seu germà
El curs 1949-1950 Don Joan va determinar que Joan Carles estudiés
a Portugal. El cas és que la seva situació personal no millorava
gaire amb l'estada del príncep a Espanya. O no tractaven bé
el seu fill, el menyspreaven amb absència de notícies seves
a la premsa o, al contrari, es produïen aquells besamans indecents a
la premsa franquista deixava entreveure que "juanito" seria el successor directe
d'Alfons XIII i que la seva presencia era un avançament de l'abdicació
d'aquell. Alxò no ho podia permetre.
Així, doncs, Joan Carles va estudiar aquell curs a Malmequer,
a Portugal. No s'hi va poder portar tot l'equip de companys d'estudis de Las
Jarrillas, però sí que hi van anar Jaime Carvajal amb algú
més perquè no hi estigués sol i, és clar, alguns
professors. José Garrido i el pare Ignacio Zulueta, que es traslladaren
des de Madrid per prosseguir la formació del nen. El senyor Monllor,
un professor de l'Institut Espanyol de Lisboa, anava tots els dies a Estoril
per col·laborar amb ells. Tot i que l'equip de professors va estar
tot l'any dedicat en cos i ànima a juanito , no va fer un bon curs
i, després de quatre setmanes de vacances, a finals de juliol van tornar
els professors per preparar els exàmens de setembre, que van tenir
lloc a l’institut de San Isidro de Madrid, perquè tinguessin validesa
oficial.
El curs següent es va tornar a plantejar la qüestió.
L'absència de "Juanito" d'Espanya havia fet que Arriba i Informaciones
comencessin a onejar la bandera de Jaume, que el desembre de 1949 va reafirmar
inesperadament els seus drets al tron, al·legant que la renúncia
de 1933 no tenia valor legal. Aquesta decisió afectava fonamentalment
el seu fill Alfons, que el 1947, quan Espanya es va convertir en regne, havia
estar postulat com a possible successor al tron. Don Joan va recapacitar.
Però si l'argument era que l'hereu s'havia d'educar a la seva pàtria
i no a l'estranger.., aleshores era millor enviar el seu germà Alfons
amb ell.
Com a resposta a això, a finals de 1952, Franco va convèncer
Jaume de la necessitat que el seu fill Alfons també s'eduqués
a Espanya sota la seva supervisió. I el Dampierre s'hi va traslladar
per estudiar Dret a la Universitat de Deusto primer, i al Centre d'Estudis
Universitaris (CEU), de Madrid, després.
Don Joan va decidir que els seus fills estudiarien a Donostia, al palau
de Miramar, que havia estar residència estiuenca de la família
reial a finals del segle XIX i principis del XX. Franco havia anul·lat
el decret pel qual la família reial havia perdut les propietats amb
l'arribada de la República, de manera que, en aquell moment, era de
Don Joan, com a herència del seu pare. Enviar-hi els infants era com
prendre possessió del palau novament. Tot i que aleshores s'argumentà
que, si s'hi instal·laven, era per distanciar-se de Franco. L'avantatge
del Caudillo, d'altra banda, va quedar clar quan el 4 de novembre de
1950 l'Assemblea General de les Nacions Unides va votar que els ambaixadors
tornessin a Madrid.
A Miramar es va organitzar de nou tot un centre escolar, a la manera
del de Las Jarrillas, només per als infants. S'hi va traslladar un
grup d'alumnes escollits tots per Don Joan, la majoria dels quals eren fills
d'amics seus. I es va constituir un equip de professors, incorporant-ne alguns
de nous a l'antic: Aurora Gómez Delgado, Angel López Amo (que
ja havia estat professor de Joan Caries, a Suissa), Carlos Santamaría,
el comandant Díaz Tortosa per a l' educació física el
pare José María Galarraga i professors d'idiomes. Però
com que tot plegat era bastant irregular, de tant en tant hi anaven catedràtics
de Madrid a examinar-los. Durant els quatre cursos que els infants van estudiar
a Miramar, Franco va continuar avançant pel que fa a les seves relacions
amb els Estats Units. El 26 d'agost de 1953 es va signar el pacte de Madrid,
segons el qual s’instal·larien tres o quatre bases militars en territori
espanyol.
Els estius els passaven a Estoril. El germà llest, Alfons,
de vacances; i "Juanito", acompanyat dels professors José Garrido
i el pare Zulueta, que després d'un mes de descans anaven també
a Portugal, a Malmequer, per a la versió estiuenca del col·legi,
a complir un mínim diari de quatre hores de classes i estudi.
El comiat de final de curs del juny de 1954 va ser una mica especial.
Per fi, "Juanito" havia acabar els estudis de batxillerat. No se sabia què
passaria després, de manera que "Juanito" i el seu germà Alfons
van visitar el Generalísimo per acomiadar-se'n, gairebé com
una amenaça, i li donaren les gràcies pel fet d'haver-se educat
a la seva pàtria.
A l'estiu, per celebrar la graduació "Juanito", va viatjar
amb tota la família amb el Saltillo, el barco que Don Joan tenia absolutament
gratuït, per reunir-se amb la reina Frederica de Grècia en un
d'aquells creuers que amb voluntat d'apanyar matrimonis organitzava
al mar Egeu, al iot Agamenon, perquè els membres de les diferents famílies
reials mantinguessin contactes i, de passada, per promocionar el turisme
a la zona. Sortejava els llocs a les taules del menjador amb uns paperets
i uns números. Aquella va ser la primera trobada sense enamorament
sobtat entre Joan Carles i Sofia de Grècia. El cert és que en
aquell iot també hi anava Gabriela de Savoia.
Educació militar
Després del batxillerat, Don Joan tenia la intenció que "Juanito"
estudiés a la universitat belga de Lovaina, o això deia. Envià
una nota a Franco en què l'hi comunicava, encara que sembla que mai
no va pensar de posar en marxa un projecte similar. La decisió de cedir
perquè continués de nou a Espanya es va imputar als seus consellers,
la majoria dels quals pensaven que, arribat aquell punt, ja no hi havia cap
més possibilitat. Però abans Don Joan va exigir una nova reunió
amb Franco. No li va importar esperar fins que ho va aconseguir. "Juanito"
ja havia perdut un trimestre d'estudis quan es va fixar l'entrevista per
al 29 de desembre de 1954 a la finca de Las Cabezas, a Salamanca, que era
propietat d'un home lleial a Don Joan, el com te de Ruiseñada. Hi
van acordar que abans que accedís a la universitat, no estaria malament
que "Juanito" passés per les tres acadèmies militars: dos cursos
a l'Acadèmia General de Saragossa, un altre amb l'Armada a Marín,
i un altre a San javier, amb els aviadors.
També va tornar a Madrid el seu germà Alfons, però
aquest cop, sense el pes mort de l'educació especial de Joan Caries,
es va matricular en un col·legi normal per continuar el batxillerat
d'una manera més convencional.
Als falangistes el pla no els agradà gens. Consideraren que
Franco estava resultant un traïdor. Encara es van enfadar més
quan Semana i els diaris ABC i La Vanguardia van publicar la primera entrevista
amb el príncep, el 15 d'abril de 1955, realitzada per Giménez
Arnau. Aquest mes mateix, durant una conferencia sobre les monarquies europees
a l'Ateneu de Madrid, els falangistes van distribuir octavetes que ridiculitzaven
Joan Carles 1 van acabar a plantofades amb els joanistes. Poc temps després,
el príncep va ser escridassat en un concurs hípic i, de nou,
quan se li va acudir visitar un campament d'estiu falangista. El malestar
també es va fer notar el 20 de novembre de 1955, durant el funeral
per José Antonio Primo de Rivera, a El Escorial. "Franco, traidor!",
li va cridar el mestre d'escola Francisco Urdiales, a qui després va
bufetejar el cap superior de Policia, De Diego. En sortir el Generalísimo,
des de la guàrdia que retia honors algú més va vociferar:
"No queremos reyes idiotas!", que en general era la consigna dels falangistes
contra "Juanito".
Per a la primera etapa, la de la preparació per ingressar a
l’Acadèmia General Militar, es nombrà preceptor del príncep
el general Carlos Martínez Campos, duc de La Torre. També s'incorporaren
al seu equip altres militars, entre els quals, Alfonso Armada (excombatent
de la División Azul, que més tard organitzaria la primera Secretaria
General de la Casa del Príncep i, amb els anys, el cop d'Estat del
23-F), com a ajudant del duc de La Torre; Nicolás Cotoner, marquès
de Mondéjar (condecorat per la seva participació en la batalla
de l'Ebre), que, de professor d'equitació, amb el temps passaria a
ser cap de la Casa; i el comandant Cabeza Calahorra (que més tard va
ser codefensor del tinent general Milans del Bosch en el procés del
23-F). A l'equip també hi havia civils: Angel López del Amo,
membre de l'Opus Dei, catedràtic d'història, que ja havia estat
professor del príncep des de Las Jarrillas; i un capellà, en
aquest cas el pare dominic Aguilar. A banda d'això, tots els dies anava
a classe al Col·legi d'Orfes de l'Armada.
Pocs mesos abans, al duc de La Torre se li havia acudit comentar en
un dinar que el príncep buscava casa, com a residència mentre
es preparés per ingressar a les acadèmies militars. I als marquesos
de Montellano (pares del marquès de Cubas, que havia estudiat amb el
príncep des de Las Jarrillas) se'ls va acudir oferir generosament el
seu palau de la Castellana, al solar que avui ocupa la Unión y el
Fénix. Al duc de La Torre li va semblar una idea estupenda: En
caso de que el príncipe acepte el ofrecimiento, deberéis abandonar
la casa. Ja no hi va haver possibilitat de fer marxa enrere. Els marquesos
de Montellano van haver de deixar tot el servei i el personal a la seva disposició
i anar-se'n a un pis de lloguer.., però contents que això contribuís
a fer mèrits de futurs cortesans. El príncep va ser a Montellano
des del gener fins al juny de 1955. La "Casa" vivia d'una subvenció
de Presidència, però els Montellano pagaven una gran part de
les despeses de manteniment.
De tant en tant rebia visites, del seu germà, de Gabriela...
o de personatges importants que el volien conèixer, com monsenyor Escrivá
de Balaguer. Ell també va fer algunes visites, dues de les quals al
general Franco, a El Pardo. Els diumenges, després de missa, feia
excursions o se n'anava a caçar amb Nicolás Cotoner. En d'
una aquelles excursions, especialment accidentada, van anar al castell
de la Mota. El príncep anava amb Mondéjar i Emilio García
Conde, que tenia un Mercedes que deixava conduir al príncep, tot i
que aquest no tenia carnet. A Olmedo, Joan Caries va atropellar un ciclista.
No va se, massa greu. A penes unes rascades. Els acompanyants del príncep
van resoldre el problema amb uns quants bitllets, "para que arreglase una
rueda y se comprase un pantalón nuevo". I així van eludir el
fet d'haver de comunicar-ho a la Guàrdia Civil. El duc de La Torre
es va quedar molt preocupat i, uns quants dies més tard, va lliurar
a Joan Carles, com a regal d'aniversari i sense massa tràmits mes,
un carnet de conduir. Perquè fos una sorpresa, el va introduir en
sobres, l'un dintre de l'altre, cada vegada mes grans, en els quals
posava “reservado” , “confidencial", "secreto", "máximo
secreto".., i així successivament. I al príncep, que feia 18
anys però era molt infantil, li va fer molta gràcia.
Igual que amb la qüestió del carnet de conduir, Franco
opinava que per ingressar a l'acadèmia militar era una ximpleria que
s’hagués de presentar als exàmens estipulats, que era igual.
Però aquesta vegada el duc de La Torre hi insistí. Això
sí, els va fer fora de termini, amb una mica de retard respecte a la
convocatòria oficial per als altres alumnes, perquè seguia el
programa amb certa lentitud. Quan es va incorporar com a cadet a l'Acadèmia
de Saragossa (la mateixa que la República s'havia encarregat de tancar
poc després de proclamar-se, el 1932, quan precisament n'era el director
el general Francisco Franco), l' hi acompanyà el duc de La Torre. El
mateix dia que va jurar bandera (ABC li va dedicar la portada, autoritzada
expressament per Franco), el 15 de desembre de 1955, Espanya ingressava a
les Nacions Unides amb 55 vots a favor i les abstencions de Mèxic i
Bèlgica. La Unió Soviètica no va exercir el seu dret
de vet a canvi que els Estats Units tampoc no l'exercissin en la incorporació
de Mongòlia. Així doncs, hi va haver un empat acordat: Espanya
per Mongòlia.