CAPÍTOL 22

EL "PUDRIDERO REAL"

El rei Joan Carles sap comptar els anys, sent la Parca més a prop, i vol vacances permanents. Moltes persones properes a ell asseguren que els seus desitjos actuals estan encaminats a "jubilar-se" i gaudir de la vida abans de l'inevitable. Diuen que en el fons del seu cor hi ha l'esperit d'un funcionari de l'Estat i que ja ha cobert el seu període d'exercici. Ara vol passar a les classes passives. Es parla del seu desig d'abdicar en Felip, tot i que la solteria d'aquest i la manca de candidata per continuar la descendència no deixen massa marge de joc al relleu. Uns apunten que s’instal·larà permanentment a Mallorca; un altres pensen que residirà amb la reina Sofia a Londres, on ella viatja freqüentment, i on viu des de fa 20 anys el seu germà, l'exrei Constantí II.
 Seria, en tots dos casos, una manera tranquil·la d'acabar i, a més, sense donar temps que el problema successori, o qualsevol altre, arribés a posar en perill la pervivència de la monarquia a Espanya. Cal no oblidar que la institució, en general, està en clar retrocés en la història dels països avançats, per molt que una bona llista d'aspirants a restaurar corones s'entestin a mantenir la il·lusió contrària. Persisteixen a regnar, encara que no han arribat a convèncer sobre els beneficis que poden aportar a les seves règies pàtries entre altres, Otó d'Habsburg (per revitalitzar l'Imperi austrohongarès) Miquel Romanov (la solució vivent a la caiguda de la Unió Soviética), Víctor Manuel de Savoia (per retornar Itàlia a l'antiga esplendor de l'Imperi romà), Alexandre I (per solucionar els conflictes ètnics reunificant la desfeta Iugoslàvia), o el mateix Lluís Alfons de Borbó-Dampierre Martinez-Bordiú (cosí del rei Joan Carles, besnét de Franco, neofeixista i aspirant al palau de Versalles i, si fos possible, també al d'Espanya).
 Només la ,vuitena part dels països del món compten avui amb un Règim monàrquic com a sistema polític. És clar que la majoria és millor no treure'ls gaire a passejar a I'ONU, perquè poden demanar que els súbdits tornin a portar cadenes als peus. Swazilàndia, Bhutan, Tonga, Cambodja, Lesotho, el Marroc, el Nepal, Oman o Tailhadia són exemples per desitjar alguna cosa millor per als seus pobles. Un petit grup, més que països, són paradisos fiscals, com ara Mònaco o Liechtenstein. I d'altres, filials de les multinacionals del petroli, com Brunei, l'Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs, Qatar o Kuwait.
 A l'Europa occidental encara queden uns quants regnes sòlidament consolidats (Bèlgica, Dinamarca, Suècia, el Regne Unit...). Però res no és etern. La dinastia espanyola dels Borbó és la més antiga, ja que ha regnat des de l'any de gràcia de 1700, però, com és ben sabut, el seu recorregut històric ha passat per tota mena d'avatars, incloent-hi quatre règies figures que van sortir cames ajudeu-me del país mentre el poble feia festa als carrers. Carles IV va abdicar en favor del seu fill Ferran VII assetjat per les masses. Se'n va anar a l'exili, d'on ja no va tornar. Va morir a Nàpols el 1819. Ja abans, el 1808, el seu successor, Ferran VII, també havia estat expulsat. Va deixar el tron a la seva filla Isabel II. Amb ella el poble va ser més sever. No va permetre que deixés un altre Borbó en lloc seu quan va haver de sortir corrents, el 1868, i va instaurar la primera República. Poc després, però, Alfons XII va tornar a restablir la monarquia en olor de multituds. Va ser el 1874 i el jove Borbó va tenir una acollida tan apoteòsica a Madrid que, inclinant-se sobre el seu cavall, va dir a un home que l'aclamava: "Gracias, gracias". A la qual cosa l'home respongué: "Esto no es nada. ¡Si hubieseis visto cómo gritábamos cuando echamos a su madre!"
 Alfons XII va aguantar en el tron fins que va morir, quan era molt jove, segons rumors que corrien per Madrid, recollits pels historiadors, "hecho polvo de tanto joder". I va deixar "la menor porción posible de rey", en paraules de Sagasta, perquè es tractava d'un nadó que a penes tenia uns mesos, però un rei al cap i a la fi. Va ser la mare d'Alfons XIII, Maria Cristina, la qui li va guardar el tron com a regent, fins que va tenir la majoria d'edat, deixant que Cánovas i Sagasta s'alternessin en el poder, fidel als últims consells del seu espòs, que, ja agonitzant, li va dir en el seu llenguatge castís: "Cristina, guarda el coño, y de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas".
 Però Alfons XIII també va ser expulsat, com la seva àvia, el 1931, amb la declaració de la segona República. Abans, l'avi de Joan Carles encara va tenir temps d'apostar pel general colpista Primo de Rivera. Després se'n va anar a corre-cuita tant a prop de Déu com va poder, davant del Vaticà, esperant que el designi diví el retornés al Palacio de Oriente després d'un nou cop d'Estat. No arribà a consumar-se en favor seu, i en el seu lloc es va quedar el Caudillo, que, marxant sota pal·li i amb el braç incorrupte de Santa Teresa a les mans, per demostrar que ell també tenia el designi diví de part seva, va actuar de regent de Joan Carles fins que va morir.
 No hi ha res que pugui fer pensar en una nova caiguda de la monarquia, per ara. Encara que ja deia Miguel Maura, aquell monàrquic que fou ministre d'Interior del primer Govern de la República el 1931, quan oferia consell a un eventual nou rei d'Espanya: "¡Que no deshaga las maletas! No vaya a ser que no tenga tiempo de volver a hacerlas si las cosas se estropean". José Luis de Vilallonga l'hi va recordar una vegada al rei Joan Carles, per veure com reaccionava davant la impertinència. Hi va respondre de manera impertorbable: "Procede de un pesimismo que ya no tiene fundamento. Miguel Maura no podía imaginarse que nuestra actual monarquía sería del agrado de muchos republicanos de toda la vida". A aquesta afirmació s'hi podria afegir, però, que només els reis són capaços de provocar el fervor republicà.
 Sigui com sigui, i encara que sigui sense república ni canvi de règim, ni tan sols amb jubilació pel mig, algun dia arribarà un final per al regnat i la vida de Joan Carles. Ja que aquest llibre és una biografia que pel seu moment històric es queda necessàriament inacabada, sense ànim de ser morbosos i molt menys endevins, avancem algunes dades del que, com a desenllaç podem preveure que passarà. Joan Carles I ocuparà, com la resta dels Borbó de la seva dinastia i alguns Àustria, un lloc en el que s'ha erigit com a monument fúnebre de la hi el monestir de San Lorenzo de El Escorial. A dins, al Panteón de Reyes, hi ha enterrats els monarques. Es tracta d'una petita joia del barroc, una estança octogonal que a penes té 10 metres quadrats, coberta de marbre, on hi ha 26 urnes sepulcrals sostingudes per urpes de lleó de bronze daurat. Es troba al subsòl de la Basílica, concebuda per Felip II com una part del monument representatiu del seu poder, ja que aleshores regnava sobre un imperi que tenia la seva llegenda negra però en el qual no es ponia el sol. Allà reposen les restes de tots els reis d'Espanya des de Carles I (amb les seves esposes, si havien estat mares d'un rei, ja que si no, ho tenien vetat). I només n'hi manquen dos: Felip V, que trobava lúgubre El Escorial i va preferir ser inhumat a La Granja de San Ildefonso; i Ferran VI, que va escollir l’església de Las Salesas per estar al costat de la seva esposa, Bàrbara de Bragança, que no havia tingut descendència.
 Fins i tot per morir hi ha classes, almenys pel que fa a l'embolcall. I tan important és per a la monarquia aquest monument, que una de les grans preocupacions d'Alfons XIII des que s'exilià a Roma el 1931, després de proclamar-se la segona República, va ser què passaria amb els sepulcres. Miguel Pinte, marquès de Bóveda de Limia, un dels primers generals que van entrar á Madrid al capdavant de les tropes de Franco, es va haver de desplaçar a El Escorial abans que a casa seva per informar el monarca exiliat que les tombes no havien estat profanades.
 Ignorem de quina mena d'ostentació, quan arribi el moment, poda revestir-se la cerimònia en honor de Joan Carles I. Podria, com ell mateix endevina, estar guarnida de molts republicans només de boca, dels que porten anys adulant-lo, a falta d'una cort aristocràtica de veritat, que mai no s'ha treballat gaire en vida, en què ha mantingut un distanciament manifest de l'estament nobiliari.
 I això que els últims temps ha redoblat els esforços per aconseguir el seu afecte, presidint l'última assemblea de la Diputación de la Grandeza (celebrada el març de 2000). Aquesta entitat és una cosa així com el sindicat de la noblesa, que vetlla per la seva integritat i puresa, i que actualment reconeix pels volts de 2.700 títols vigents (entre senyories, baronies, vescomtats, comtats, marquesats, ducats i "grandes de España"). Una llista que el rei Joan Carles ha ajudat a engrandir, integrant-hi, a més dels seus gendres, més de 20 plebeus als quals ha atorgat títols. Entre altres en aquest cens hi ha Carmen Polo, Josep Tarradellas, Alfonso Escámez, José Manuel Lara, Camilo José Cela... No hi són, en canvi, perquè van considerar que el títol no els encaixava i van refusar l'honor, Severo Ochoa i Pedro Laín Entralgo. També Franco havia assumit per decret (del 4 de juny de 1948) el dret d'atorgar títols, i ho va fer 38 vegades, procurant que els elegits vestissin l'uniforme del rang militar més alt. Gairebé tots van ser generals de la Guerra Civil (Mola, Moscardó, Queipo de Llano, Carrero Blanco...), o falangistes (com ara Julio Arteche o José Antonio Primo de Rivera). Potser la dita de "nobleza obliga" la van aplicar tots dos, Franco i el rei, com a palanca de fidelitat sobre els ascendits a comtes i ducs d'última hora.
 Arribat el moment, els qui no podran rendir honors al rei, encara que ho volguessin, seran alguns dels seus millors amics. Al llarg de tota la seva vida i el seu regnat, per a Joan Carles ha estat una constant el fet de comptar amb algú al seu costat, com a conseller o col·laborador, a vegades com a tutor. Però també ha estat una constant anar substituint-los els uns pels altres, en funció del que més convingués segons els temps, i deixar-los en mans dels destí com joguines trencades quan finalitzava l'etapa. Així va passar amb Torcuato Fernández Miranda (el seu tutor universitari i tutor polític durant els primers anys de la Transició, ara ja mort), Alfonso Armada (el seu secretari particular i gran amic fins al 23-F), Adolfo Suárez (el seu primer president i fidel col·laborador fins que s'afartà d'ell), Sabino Fernández Campo (el seu director d'escena en la representació teatral de la monarquia durant molts anys), Mario Conde (que va acabar als tribunals per delictes econòmics sense que el seu amic de La Zarzuela pogués fer res per evitar-ho), Francisco Sitges (en les mateixes circumstàncies), Javier de la Rosa (benefactor del monarca fins que es va sentir traït i es convertí en la seva espasa de Dàmocles), el príncep Tchokotua (que es passa pels tribunals de tant en tant com a encausat en algun cas de malversació de fons, malgrat la seva llarga relació d'afecte amb el rei), Manuel Prado (avui amb un peu a la presó per delictes en què també volen involucrar el seu amic més íntim), etc. A tots, un darrere l'altre, Joan Carles els va anar deixant a la cuneta, en el millor dels casos amb un títol nobiliari, en el pitjor a la presó, assumint responsabilitats que presumptament havien compartit. És clar que ell és impune i això ho sap tothom. No hi ha cap raó, doncs, perquè alguns s'hagin sentit traïts. Parlant sobre l'amistat, el mateix rei Joan Carles matisava: "En España empleamos la palabra 'amigo' con demasiada ligereza. Termina por no querer decir nada". Tornant al destí que espera al monarca a El Escorial, cal explicar, encara que pugui resultar una mica desagradable, que abans de ser traslladats al Panteón, els cadàvers dels reis passen un temps al "Pudridero Real".
 Es tracta d'una estança tota de pedra, amb el terra de granit i el sostre amb forma de volta, d'uns 16 metres quadrats, distribuïda en tres cambres a manera d'alcoves, sense llum ni cap mena de ventilació. Un descans, si no etern, almenys ple. Allà s'hi dipositen els cadàvers, per entrar en reial descomposició, durant un temps prudencial, de 20 a 40 anys. El que s'estimi necessari perquè culmini el procés biològic de la seva reducció natural. Uns triguen més i uns altres menys. Alfons XII, per exemple, només va esperar 13 anys (de 1885 a 1898) abans de passar al Panteón Real. Es va podrir de seguida. I Alfons XIII ni tan sols hi va arribar a passar. Havia mort a Roma el 1941 i van transcórrer 40 anys fins que va ser traslladat a Espanya, el 1980. No obstant això, va plantejar problemes. Com que estava embalsamat, no cabia a l'urna i va caldre trencar-li les cames en una cerimònia que li va tocar presidir a l'aleshores cap de la Casa Reial, el marquès de Mondéjar. No devia ser precisament una festa i no és estrany que el príncep Felip, en una entrevista, quan li van preguntar què l'havia impressionat més en la seva vida. recordés aquell moment: "En El Escorial, cuando la transferencia de las cenizas de Alfonso XIII..."
 Per facilitar la descomposició dels cossos, es dipositen en una caixa dins de la cambra, sobre quatre falques de fusta que la sostenen a dues o tres polzades de terra. El fèretre es recolza sobre una safata de calç, després de fer-li forats a la base perquè en surti la matèria orgànica i es desinfecti en contacte amb aquesta substància. I, fora, es col·loca una senzilla làpida de marbre negre amb el nom d'aquell a qui pertanyen les restes. Allà s'hi queden fins que, quan s'ha consumit la humitat i ja no fan pudor, són traslladades al Panteón, en una urna més petita (a penes d'l metre de llargada i 40 centímetres d'amplada).
 No hi ha cap document que reculli la data de creació del Pudridero Real, encara que segurament va ser propera a la del Panteón (inaugurat el 1654, sota el regnat de Felip IV). El primer testimoni sobre la seva existència és de 1854. Estar custodiat per una comunitat de pares agustins, un col·lectiu de 51 membres religiosos en l'actualitat, que porta els assumptes entre Déu i els seus designats per regnar, i que guarden el monestir des de 1885. Entrar al Pudridero esta prohibit per a qualsevol altra persona (els 700.000 turistes que cada any visiten el mausoleu, per exemple), i romandre-hi, no cal ni dir-ho. Ni tan sols té porta. Cada vegada que s'hi accedeix, els paletes han d'enderrocar un envà, i tornar-lo a aixecar després.
 Si tot això té importància ara i aquí és perquè el Pudridero Real serà, amb tota probabilitat, el destí definitiu del rei Joan Carles I, ja que a la cripta octogonal no hi queda espai per a ningú més. El 8 de novembre de 2000 es traslladà, des d'El Escorial fins a la catedral de Santa María la Real de la Almudena, Maria de la Mercè, la primera esposa d'Alfons XII (la de les pel·lícules i la cobla de Juan Ignacio Luca de Tena ¿Dónde vas Alfonso XII?). Però el trasllat de les seves restes mortals no significa que s'hagi fet un forat al Panteón Real per a un nou inquilí, ja que ella estava enterrada a la Basílica, de gorra fins que arribés l'hora que es poguessin complir els desitjos d'Alfons XII.
 Actualment al Pudridero hi ha tres cadàvers en descomposició, en l'espera de plaça definitiva: el de la reina Victòria Eugènia, àvia de don Joan Carles (morta el 1969 i traslladada el 1985 a El Escorial procedent de Lausana); el de Don Joan, comte de Barcelona (des de la seva mort, l'abril de 1993, i que no va ser rei però serà enterrat com a tal per desig exprés del seu fill); i el de la comtessa de Barcelona, mare del rei (que va morir el 4 de gener de 2000). Amb el pas d'aquests tres cadàvers al Panteón, l'estança quedarà completa.
 De tota manera, el lliurament del cos al Pudridero Real no està exempta del cerimonial digne d'un rei, cosa que no succeeix en el trasllat habitual d'allà al sepulcre definitiu. Aquest es fa normalment en la intimitat, exceptuant-ne la presència d'un membre de la comunitat agustina com a testimoni, d'un arquitecte de Patrimoni Nacional que dirigeix l'operació, de dos operaris, i d'un metge que doni testimoni que el procés de descomposició ha finalitzat. A la cerimònia del Pudridero, en canvi, hi assisteix fins el ministre de Justicia, que ha de pronunciar les paraules: "Padre prior y padres diputados, reconozcan vuestras paternidades el cuerpo del señor/señora  ....  que conforme al estilo y la orden de su majestad que ha sido dada voy a entregar para que lo tengáis en vuestra guarda y custodia". Després el prior i els pares agustins ancians presents contesten: "Lo reconocemos". Es tanca el fèretre, s'aixeca una acta de lliurament i els agustins es fan càrrec de la clau del taüt. La tradició també mana que es donin tres forts cops a la caixa del monarca difunt, i se'l cridi pel nom, i després d'això el cap de la Casa Reial ha de declarar solemnement: "Puesto que el rey no responde, está muerto".