CAPÍTOL 19
EL CAS KIO, UN EXPEDIENT OBERT
Javier de la Rosa acusa
En l'actualitat, una de les preocupacions mes grans que intranquil·litzen
l'ànim del rei Joan Carles és l'expedient obert del cas KIO.
Ja era una inquietud almenys des de 1993, a causa de la implicació
en el cas del seu estimat amic Manuel Prado y Colón de Carvajal. Aguantant-se
per un fil com s'aguantava el cap del seu estimat Manolo, era lògic
pensar que el rei es neguitegés per ell, sobretot tenint en compte
que a l'exambaixador reial els problemes amb la justícia li arriben
en un moment delicat de salut. Al final, els tribunals volen amargar-li els
últims moments. Això a un amic de veritat li ha de doldre en
l'ànima, tant com si l'afectat fos ell mateix. No obstant això,
ara com ara, h cosa està bastant pitjor, des que Javier de la Rosa
el 26 d'octubre de l'any 2000 va presentar a l'Audiència Nacional una
declaració en què involucrava directament el monarca.
El cas KIO va ser l'obra màxima del sistema de corrupció
imperant a l'Estat espanyol durant l'etapa de Govern del PSOE. Les xifres
que es van manejar no tenien ni punt de comparació amb les d'altres
casos famosos. Ni tampoc la categoria dels personatges involucrats. Aquí
és impossible parlar d'inculpats d'"última fila". No hi va haver
sicaris executors que puguin pagar els plats trencats pels seus superiors.
Com una peça clau en un trencaclosques misteriós i invisible,
el cas KIO els va reunint a tots, encara que alguns només hi estiguin
relacionats d'una manera marginal o només hi participin com a "assabentats"
de luxe: Manuel Prado, De la Rosa, Sarasola, Felipe González, Joan
Carles de Borbó, Ruiz Mateos, Sabino Fernández Campo, Mario
Conde, Luis María Ansón... Els qui acusen, els perjudicats,
no estan sota el control de les institucions de l'Estat espanyol, són
estrangers. Caldrà recordar, però, una vegada més i abans
de començar a narrar els fets, que el rei és immune.
Javier de la Rosa ha acusat formalment Joan Carles d'haver mitjançat
en el pagament de 100 milions de dòlars de KIO (uns 15.000 milions
de pessetes) que va fer a Manuel Prado y Colón de Carvajal, entre 1990
i 1992. Per a això ha presentat un voluminós escrit de 68 folis
davant del Jutjat d'Instrucció número 3 de l'Audiència
Nacional, en què la jutgessa Teresa Palacios investiga el cas Torras-KIO.
Abans, el maig de 1997, Manuel Prado ja havia reconegut el cobrament davant
dels tribunals. Els diners, com va aclarir la investigació judicial,
havien estat dipositats en dos comptes de I'SGA (Societat Generale Alsaciense)
a Suissa, lloc on Prado té fixada la seva residència oficial
des de 1985. El que no es va acabar d'explicar va ser per què, què
es pretenia pagar amb una suma tan elevada. Prado va pretendre justificar-ho
com el pagament de dictàmens i treballs d'assessoria seus realitzats
per al català però no l'han cregut i les investigacions continuen
endavant cada vegada més complicades.
Javier de la Rosa feia uns quants anys que es volia aproximar a La Zarzuela
quan van tenir lloc aquests fets. El 1988, es va unir a un grup d'empresaris
catalans per regalar al rei un Porsche Carrera de 24 milions pel seu aniversari.
Però les relacions van començar a ser més pròximes
i personals des que va fer negocis amb Prado, el 1990. Entre altres coses,
Prado va arribar a ser vicepresident de Gran Tibidabo, el gran projecte de
De la Rosa per a Catalunya. I va ser Prado el qui va introduir De la Rosa
a palau. El financer català, gràcies a ell, fou rebut amb la
seva dona i els seus fills pel rei en privat, que els oferí una mica
de menjar. Un dels fills de De la Rosa va fer fotos com a record. I després
De la Rosa va presumir molt a tot arreu de la seva gran amistat amb el monarca,
cosa que va aprofitar per als seus negocis.
En dates pròximes a les de les peripècies per al cobrament
dels 100 milions de dòlars, Sabino Fernández Campo, quan encara
era secretari de la Casa Reial, un dia a petició del monarca va acudir
al pis que Javier de la Rosa solia utilitzar durant les seves estades a Madrid,
al Paseo de la Castellana, per transmetre-li un missatge: "Dile que, de parte
del rey, todo está arreglado y que muchas gracias". Aquesta entrevista
va ser confirmada pel mateix Sabino, després que ho publiquessin diversos
mitjans, quan l'exsecretari va ser cridat a declarar, encara que es limità
a dir que hi havia anat per motius personals.
De la Rosa també assegura que té un vídeo, filmat
a l'Hotel Claridge de Londres, en què don Joan Carles li dóna
les gràcies en privat pels diners de KIO. Que es van veure en aquest
hotel està confirmat, encara que el vídeo no el va veure mai
ningú. És clar que, en un escorcoll a Javier de h Rosa, després
que ingressés ala presó pel cas Tibidabo, se li va trobar molta
"documentació comprometedora", que el jutge Joaquín Aguirre
va ordenar destruir i és possible que, si alguna vegada va existir,
ja no existeixi.
Una guerra molt rendible
El cas KIO va tenir el seu origen en la invasió de Kuwait per l'exèrcit
de Saddam Hussein (agost de 1990), que motivà la intervenció
nord-ameficana i britànica per expulsar els iraquians. L'interès
de les grans potències en el conflicte no era altruista. Kuwait subministrava
el 6% del petroli que es consumeix a Occident. Aquell mateix mes d'agost,
De la Rosa va parlar amb Enrique Sarasola (l'amic de Felipe González)
i amb Carlos Solchaga (aleshores ministre d'Economia) per poder desbloquejar
els comptes de KIO i operar amb els seus fons, ja que el grup volia col·laborar
en les despeses de la guerra del seu país (per comprar armament, contractar
mercenaris...). I, per descomptat, va aconseguir carta blanca. A molts se'ls
van posar els ulls com plats pensant en l'enorme pastís que hi havia
per repartir. Les guerres solen resultar molt rendibles a uns quants. I aquesta
no havia de ser menys.
Però dels diners que va moure De la Rosa es va perdre el rastre
d'una suma considerable. Després del conflicte armat al Golf, als de
KIO no els quadraven els comptes. Descobriren que havien desaparegut uns 60.000
milions de pessetes dels comptes que la Kuwait Investment Office (KIO) mantenia
en la seva filial espanyola, el grup Torras. L'octubre de 1992 van començar
les querelles a Londres i Madrid contra els responsables de KIO a Kuwait,
i contra De la Rosa a Espanya. ,A banda de tots els detalls sobre on havien
anat a parar els diners, volien que aquests els fossin retornats.
Un dels beneficiats havia estat Manuel Prado y Colón de Carvajal.
Els seus negocis amb De la Rosa havien començat poc abans, amb el projecte
de Castillo de los Gracianos (un negoci ruinós per al qual Prado necessitava
finançament; un complex urbanístic de 200 hectàrees
amb camp de golf, xalets i un hotel a Jerez de la Frontera). A començaments
de 1990, Prado n'havia fet soci Javier de la Rosa, amb qui va firmar un acord
a través de Prima Inmobiliaria (que formava part de l'imperi de KIO).
En la versió que ara ha presentat a l'Audiència Nacional, el
financer català diu que Prado li havia demanat que fes un favor "al
patrón" (en referència al rei), adquirint una finca a Jerez
per 1.500 milions de pessetes, un valor molt superior al del mercat. Després
de la guerra del Golf, el 1992, els deutes de Prima Inmobiliaria van acabar
sent de més de 45.000 milions.
Però el pagament de KIO pròpiament dit, el que ara investiguen
els tribunals, es correspon amb una nova petició que Prado li va fer
el 1990, ja començada la guerra, quan l'elit del poder econòmic
es va posar a fer comptes per veure què podrien treure dels kuwaitians
aprofitant l'ocasió, amb l'ajuda de De la Rosa. Segons la recent versió
que el financer català ha donat als jutjats, Prado li va demanar que
tramités una petició a KIO de 100 milions de dòlars "como
pago por sus servicios". Els diners estarien destinats a liquidar el famós
crèdit del rei Fahd, concedit per la família reial saudita
10 anys abans. KIO sembla que va rebutjar la petició, i aleshores hi
va intervenir directament el rei. Segons De la Rosa, l'agost de 1990 va rebre
una trucada de Joan Carles des de Marivent, en què el citava per sopar
a Londres l'endemà. El suposat sopar va tenir lloc a l'Hotel Claridge,
en el transcurs del qual el rei li va demanar personalment que mitjancés
en la petició de diners a KIO.
De la Rosa més tard va explicar als jutjats de Londres que
la buidada de fons de la caixa del grup Torras (la filial de KIO a Espanya)
es va justificar davant dels kuwaitians dient-los que s'havia utilitzat, en
bona part, per al pagament de favors polítics realitzats en pro de
l'alliberament de l'emirat. Segons el financer català, perquè
l'aviació nord-americana pogués disposar com volgués
de les bases aèries espanyoles de Rota i Torrejón, havia calgut
"untar" els polítics i Javier de la Rosa s'havia encarregat de fer-ho.
Una part dels diners, segons les seves declaracions als tribunals britànics,
van anar a parar precisament a Sarasola, l'amic de Felipe González.
Una altra part, a Manuel Prado.
Independentment de quins arguments s'utilitzessin davant dels kuwaitians,
finalment, després de tots els tràmits, Prado va rebre un primer
lliurament de 80 milions, l'octubre de 1990. Entre 1991 i 1992, De la Rosa
explica que va rebre "constantes llamadas del señor Prado y, en algunas
ocasiones, de Su Majestad el Rey, normalmente en mi despacho de Barcelona,
urgiendo que se completara la cifra total pedida inicialmente, a la que Su
Majestad el Rey se refería siempre como 'el Tender' pendiente". Prado
va acabar rebent els 20 milions que faltaven el juny de 1992, el mateix dia
que De la Rosa deixava la vicepresidència executiva del holding.
Quan van començar els problemes als jutjats de Londres, la
primera mesura de De la Rosa va ser parlar amb Prado perquè retornés
la seva part. Però Prado no estava per la feina. Se li va acudir, en
canvi, que podrien anar trampejant la situació si maquillaven els pagaments
i lluitaven a poca poc, xino-xano, als tribunals. La demanda civil a la capital
britànica es portava amb calma. Cap dels implicats no cridava testimonis
a declarar i el tema es dilatava fins que va quedar pràcticament parat.,
Però els kuwaitians seguien assetjant De la Rosa.
De totes maneres, quan De la ,Rosa es va emprenyar de veritat, amb Prado
i amb la resta, va ser quan va caure en desgràcia pel cas Gran Tibidabo.
Aquí van començar els veritables problemes per a tots. Prado
també hi estava implicat.
A banda del cas del Castillo de los Gracianos i dels 100 milions de dòlars
nets de KIO, aquests anys l'exambaixador reial havia tingut més negocis
confusos amb De la Rosa. Entre altres, a través d'Expovillas SA havia
venut a Gran Tibidabo (el gran projecte català de De la Rosa), amb
dret a recompra (és a dir, que allò era un préstec),
unes finques a Dos Hermanas (Sevilla), d'un altre dels seus negocis immobiliaris:
la urbanització Las Palmeras de Condequinto. L'operació s'acostava
als 1.600 milions de pessetes, encara que Prado havia adquirit els terrenys
a penes dos anys abans per tan sols 125 milions. El negoci era molt favorable
a Prado, però Gran Tibidabo necessitava que els guardés les
esquenes en les altes esferes. Amb l'operació, De la Rosa creia que
estava comprant suport polític. I per assegurar-se'n bé, es
va nomenar Manuel Prado vicepresident de Gran Tibidabo. De la Rosa, que no
es refiava gaire de l'exambaixador reial, en la data de venda va signar una
carta davant de notari en què deia: "[...] quiero dedarar que ninguna
compraventa será firme en esta operación, si el citado don Manuel
de Prado y Colón de Carvajal deja dicha vicepresidencia de Gran Tibidabo".
Ja veia venir que podria trair-lo en qualsevol moment i de fet, sis dies
després de la venda, el 27 de desembre de 1992, va arribar la carta
de dimissió de Prado.
Prado posava com a excusa que li havien proposat la presidència
de Partecsa, filial de Cartuja 93, i no podia compatibilitzar les dues coses.
El 14 d'abril de 1993 la seva dimissió va quedar recollida en uña
acta de Gran Tibidabo i Prado trencà relacions amb De la Rosa oficialment.
Va ser francament oportú, perquè es va salvar pels pèls
de l'esclat d'un dels escàndols econòmics més sonats
dels últims temps, principi de la fi de Javier de la Rosa. Encara que
Prado tampoc no va poder evitar de sortir-ne esquitxat.
Una auditoria d'Ernst & Young, corresponent a 1993, revelava un
forat d'entre 6.000 i 11.000 milions de pessetes a Gran Tibidabo. No se sap
ben bé qui va impulsar el tema contra el financer català, a
banda dels petits accionistes afectats. Però el PP, encara en l'oposició,
ho va aprofitar tant com va poder per carregar contra Convergencia i Unió,
i va demanar que es creés una comissió d'investigació
al Parlament català. També es van presentar denúncies
als jutjats, i el fiscal en cap de Barcelona, Carlos Jiménez Villarejo,
va acabar veient almenys tres delictes en les actuacions de Javier de la Rosa:
estafa, apropiació indeguda i falsedat en docament mercantil.
Gestions i amenaces
Javier de la Rosa havia tingut negocis amb tothom i havia repartit diners
a tothom: bufets d'advocats, periodistes, consultors, assessors, banquers,
polítics estatals i autonòmics... Presumia de tenir-los enganxats
a tots, i parlava molt, que era el pitjor. A qualsevol lloc explicava, per
exemple, que havia estat rebut al Vaticà per Joan Pau II, que li havia
dit: "La Iglesia está pasando dificultades financieras, no sé
si lo sabe... Yo le pido a usted que nos ayude. De la Rosa també va
assegurar que havia donat diners a Adolfo Suárez per pagar la seu del
CDS, a Convergencia i Unió; que havia lliurat una maleta de diners
a un dirigent del PP, i un llarg etcètera. De manera que, si per una
banda els qui havien cobrat havien d'estar contents, per l'altra estaven atemorits
per la verborrea desmesurada del financer. El cert va ser que, quan va caure
en desgràcia, tots van passar d'ell.
L'estiu de 1993, l'advocat de De la Rosa, Joan Piqué Vidal,
seguint les seves instruccions, es va entrevistar amb Manuel Prado a l'aeroport
de Barajas i li va demanar, sense embuts, que intervingués davant del
rei perquè paralitzés les diligències del sumari al
Jutjat d'Instrucció número 1 de Barcelona, relacionat amb el
projecte Gran Tibidabo. Piqué li va dir clarament que De la Rosa estava
decidit a emportar-se tothom qui tingués al davant, fins i tot el
mateix rei, si ell acabava a la presó.
La primavera de 1994 Manuel-Prado va acudir al carrer Génova
a parlar amb Aznar. Però el líder del PP no es va mostrar receptiu
i, pel que sembla, li va assegurar que en cas de crisi institucional, el Partit
Popular mai no li donaria suport en un escàndol de corrupció
econòmica que esquitxés la Corona, o si el rei no actuava com
a garant de la unitat d'Espanya.
La gestió de l'exambaixador reial, en definitiva, no va servir
per a res, però De la Rosa va continuar amenaçant i pressionant.
Fou aleshores que va declarar davant del jutge sobre els diners evaporats
de KIO: "Este dinero se empleó en comprar voluntades políticas
para crear un clima favorable a la causa kuwaití".
No va poder, però, evitar ingressar a la presó de Can Brians
el 17 d'octubre de 1994. Immediatament després, s'ordenà l'escorcoll
del seu domicili però no s'hi va trobar res. En un segon escorcoll
(una setmana després) a la casa d'Arturo Piñana Bo, un dels
seus homes, a Sant Just Desvern, sí que hi van aparèixer cintes,
informes, falsificacions bancàries i documentació comprometedora
per a molta gent; el jutge Joaquín Aguirre, incomprensiblement, va
ordenar-ne la destrucció (per no danyar la imatge de tercers).
Al cap d'un mes de ser a la garjola, pel que sembla servint-se de la mediació
del capellà de la presó que diàriament donava la comunió
al reclús, De la Rosa va donar instruccions a la seva esposa, Mercedes
Misol, perquè enviés telegrames al rei, a Jordi Pujol i a Aznar,
en què als recordava: "Ha pasado un mes y todavía sigo aquí”.
També va intentar sense èxit que el rei la rebés a La
Zarzueh. però, després de nombroses gestions, no ho aconseguí.
Si la situació continuava, De la Rosa advertia que trencaria el seu
silenci. Però ningú no movia ni un dit per ell.
Quan el financer català va sortir de la presó el 22
de febrer de 1995, després de dipositar una fiança de 1.000
milions de pessetes- pesava 22 quilos menys i estava molt emprenyat: "Lo
que han: hecho conmigo no tiene nombre. Les he convertido en ricos a todos
y el que acaba en el talego soy yo. ¡No te jode!"
Les gestions de De la Rosa a partir d'aquest moment són múltiples
i diverses. Per exemple, es va reunir amb un alt càrrec policial del
Ministeri de Justícia i Interior, Gabriel Fuentes, enviat pel ministre
Belloch, un parell de setmanes després de sortir de la presó
en un conegut restaurant gallec de Barcelona. Després, van continuar
en contacte a través d'altres mediadors (Alfredo Fraile, par part de
De la Rosa). De la Rosa pressionava de revelar suposats favors prestats a
polftics i empresaris, amb una explosiva carta que havia escrita la presó.
També va entrar en contacte amb Mario Conde, que no se'n per dia
ni una i no podia faltar en aquest embolic. Entre el desembre de 1994 i el
gener de 1995, Javier de la Rosa li va explicar l'assumpte dels 100 milions
de dòlars que Manuel Prado havia cobra: de KIO, Més tard, quan
ja era fora, l'hi va confirmar ensenyant-li els documents del compte suís
que en demostraven l'ingrés. Com ja hem explicat en un altre capítol,
Conde va fer gestions per posar el rei al corrent del cas, sense aconseguir
que el monarca prengués mesures contra el seu exambaixador.
Prado, al seu torn, també estava dedicat en cos i ànima a
fer gestions per deslliurar-se de les imputacions que se li feien, i d'una
manera bastant barroera, per cert. Entre les seves brillants iniciatives,
va sostenir una conversa telefònica de més de sis hores amb
l'emirat kuwaitià. Els demanava documentació amb què
pogués inculpar definitivament Javier de la Rosa, ja fos als jutjats
o a la premsa. En concret parlava d'El Pais, que citava com l'únic
diari decent. En aquests moments Prado ja era al bàndol de Felipe
González i Polanco. Però no se sap com, les gravacions van
acabar a les mans de Javier de la Rosa, que també estava negociant
a títol individual amb els de Kuwait. I el financer català
en el seu habitual estil desbocat, va fer circular les cintes per mig món.
També les va passar al Ministeri de l'Interior, els laboratoris del
qual certificaren que la veu que s'hi escoltava era realment la de Manuel
Prado y Colón de Carrajal.
En aquelles converses, en perfecte francès, Prado apel.lava
al rei, anomenant-lo "mon patron", "mon ami le patron", "sa majesté",
"il connais tout"... A més, detallava l'existència d'uns comptes
comprometedors a Liechtenstein,: i en citava la numeració (lletres
i números). I també deia que el Govern del PSOE n'estava al
corrent.
Javier de la Rosa "oferí" les cintes al rei Joan Carles, però
el rei no les va voler. Seguí al costat de Prado. El que ell va fer,
en canvi, va ser demanar al príncep Felip que escrivís una carta
dirigida al príncep hereu de Kuwait, en què es comentés
la necessitat d'"arreglar las cosas entre nuestros dos pueblos hermanos...",
missiva de la qual, pel que sembla, va donar compte la televisió kuwaitiana.
Luis María Ansón, que és un altre que tampoc
no se'n perd ni una, també va tenir l'oportunitat d'escoltar les cintes
i va pensar que calia preveure la possibilitat que l'escàndol, si arribava
a esclatar, s'endugués per davant don Joan Carles I. Viatjà
a Sevilla per entrevistar-se amb Prado per comminar-lo que signés un
document, que pel que sembla el periodista portava redactat, una mena de
declaració o manifest a la nació que si calia es faria públic.
S'hi separaven els seus negocis de les finances de la Casa Reial i Prado es
feia personalment responsable del que havia passat, eximint el monarca de
tota responsabilitat. A més, pretenia que Prado abandonés Espanya
per instal·lar-se definitivament a Lausana. Ansón no va aconseguir
res, però una mica més tard va treure una espectacular primera
pàgina a ABC, amb el titular "Trifulca entre financieros", i amb un
article editorial que recollia les idees bàsiques del seu escrit.
Sol·licitava a Prado que "cuando sea oportuno haga una declaración
escrita, pública, completa y rigurosa diciendo la verdad: que todo
este asunto empieza y termina en él”.
Mentrestant, Londres continuava pressionant De la Rosa perquè
concretés els noms dels beneficiaris dels diners de KIO. El maig de
1995 li van donar l'ultimàtum. De les múltiples acusacions que
havia abocat prèviament, als tribunals britànics en va mantenir
dues: el pagament de 100 milions de dòlars a Prado, i la transferència
de 27 milions de dòlars a Sarasola.
A Felipe González se li va acudir aprofitar tot això
per reforçar les seves tesis d'una conspiració contra d Govern
i la Corona per part de Javier de la Rosa i Mario Conde. El 10 de novembre
de 1995, Diario 16 va treure la famosa portada "Chantaje al Rey", acompanyant-la
d'un capítol del llibre El saqueo de España, de Díaz
Herrera i Isabel Durán. Manuel Prado havia estat la principal font
d'informació, convençut que això era el millor per a
ell. El mateix dia, El País publicava les cartes amb la capçalera
de la Corona que s'havien enviat a KIO, en què s’agraïa a Kuwait
la suposada tramesa de quantitats milionàries. I es deia que havien
estat falsificades per Javier de la Rosa per coaccionar el rei. La publicació
de les cartes a El País va ser una manera de neutralitzar-les.
Dos dies després, el 12 d'octubre, diumenge, Joan Carles es
va reunir amb Felipe González a La Zarzuela. La tempesta periodística
era de mil dimonis. El cas era al seu punt àlgid. El que es publicava
era, sense cap mena de dubte, escandalós i esquitxava la Corona, volguessin
o no. Però, al final, va servir per al que pretenien: neutralitzar
les acusacions de De la Rosa, emmarcant-les en un episodi de xantatge.
Tallant serrells judicials
Tot i les greus acusacions que s'havien publicat a Diario 16 (contra De
la Rosa, pel fet de voler fer xantatge al rei; i contra Prado i el rei, per
haver cobrat, si la versió de De la Rosa era certa, per intervenir
en la decisió política de donar suport a Kuwait en el conflicte
armat amb l'Iraq), la Fiscalia General de l'Estat no va formular cap denúncia
pels fets. Tan sols va ordenar la incoació de diligències informatives,
en el transcurs de les quals van prestar declaració De la Rosa, Prado,
i els periodistes Isabel Durán i Díaz Herrera. Però el
25 de novembre de 1995 el fiscal general, Carlos Granados va assegurar que
don Joan Carles I i la Casa Reial estaven al marge dels negocis privats de
De la Rosa i Prado, i va informar que no estava previst practicar noves diligències
en relació amb aquest assumpte.
A compte i risc seu, com qualsevol ciutadà podria haver fet,
Jose María Ruiz Mateos aleshores va presentar una denúncia primer,
i : una querella després, contra Javier de la Rosa i Manuel Prado.
Volia, senzillament, que la justícia espanyola no en fes cas omís
que s'obrissin diligències i personar-se en l'exercici de l'acció
popular. Naturalment, darrere hi devia haver interessos polítics o
ideològics. Ruiz Mateos fa anys que es presenta com a acusació
particular en els casos que afecten el PSOE. Però això no treu
que tingués raó. En aquest assumpte en concret, l'empresari
de Jerez considerava, com d'altra banda ho consideraria qualsevol persona
que l'hagués llegit, que el que s'havia publicat era molt greu: en
primer lloc, que hi havia una apropiació indeguda d'entre 12.000 i
60.000 milions de pessetes; en segon lloc, que s'havien produït o bé
"injúries" al rei, o bé una intervenció il·legítima
per part seva, amb motivació econòmica pel mig; en tercer lloc,
s'havia acusat De la Rosa de maniobrar amb la intenció de provocar
l'abdicació del rei, cosa que suposa un delicte d'alta traició.
Al marge de les informacions periodístiques, Ruiz Mateos aportava
com a indicis altres coses. Però el jutjat de l'Audiència Nacional
li va denegar "la admisión como prueba de determinadas grabaciones
de conversaciones entre personas cuya identidad no tiene objeto revelar en
esta resolución, que decía haber adquirido en un mercadillo".
Denegà a més que es personés en el cas, amb curiosos
fonaments jurídics: "Resulta, cuando menos, sorprendente que sea precisamente
el señor Ruiz Mateos quien quiera constituirse en parte procesal acusadora
en defensa del honor de Su Majestad el Rey [...]', deia l'escrit del 9 de
gener del Jutjat Central d'Instrucció número 3 de l'Audiència
Nacional. "No se discute el abstracto derecho a hacerlo por cualquier ciudadano,
pero si que sea precisamente él, que se encuentra procesado por el
tipo delictivo que ahora imputa a otros". Com si un lladre no tingués
dret a presentar una denúncia si algú el roba! Sobre els delictes
de De la Rosa, a la mateixa resolució s'assegurava: "Los pensamientos
no delinquen y los comentarios, aún groseros, en ocasión de
la salida de la cárcel de De la Rosa [...] deben quedar en dicho ámbito
y al margen de todo reproche penal".
El 10 de gener, el jutge Bueren va resoldre sobreseure i arxivar el
cas, dictaminant que no pertocava tenir per part querellant Ruiz Mateos si
no dipositava una fiança de 100 milions de pessetes. El dia següent,
Carlos Bueren deixava l'Audiència Nacional i se n'anava a treballar
al bufet d'Aurelio Menéndez i Rodrigo Uría, casat amb Mónica
Prado y Colón de Carvajal, neboda de Manuel Prado, a la plaça
que acabava de deixar vacant Jaime Alfonsín en ser nomenat secretari
del príncep Felip.
Però després de l'intent en va de Ruiz Mateos, encara
quedaven assumptes judicials que van caldejar diversos anys. Ja en l'etapa
PP, el Govern d'Aznar va col·laborar amb el rei per tallar alguns serrells,
sobretot quan Sabino Fernández Campo va ser cridat a declarar sobre
l'entrevista que havia tingut amb De la Rosa.
Aquest episodi va arribar als jutjats perquè Javier de la Rosa
havia presentat una querella contra el periodista Ernesto Ekaizer (per un
llibre, Banqueros de rapiña, en què, entre altres coses, donava
compte d'aquella entrevista). El novembre de 1996, Sabino va rebre la citació
del Jutjat de Primera Instància número 13 de Madrid per declarar
com a testimoni i immediatament n'informà el rei. Uns dies després,
l'excap de la Casa Reial va rebre una trucada de Francisco Alvarez Cascos
per demanar-li amablement que passés pel seu despatx a La Moncloa.
Cascos va explicar que el president havia tingut notícia d'una citació
judicial i que el Govern volia ajudar-lo "porque el asunto es delicado". Davant
del mateix Sabino, Cascos va trucar a l'advocat de l'Estat i després
li va dir que el lletrat opinava que el millor era no anar a declarar; que
no passava res.., en tot cas una multa. Havien que guanyar una mica de AB
temps mentre pensaven com podien solucionar l'embolic. També va trucar
a Sabino Ramón Rodríguez Arribas, president de l' Asociación
Profesional de la Magistratura (APM), "de parte de la ministra
Mariscal de Gante", per insistir en el mateix: "Nosotros arreglaremos el asunto...
La ministra invoca razones de Estado", li va dir Ramón Rodríguez.
Fernández Campo va acabar per acceptar quedar-se a casa i ho
justificà amb un informe mèdic d'una amenaça de grip.
Naturalment, hi va haver una nova citació (i una nova trucada de monarca,
un nou contacte amb el vicepresident del Govern, etc.). Però s'havia
guanyat prou temps i, quan per fi va prestar declaració, va admetre
que havien estat reunits, per qüestions privades, i la cosa va quedar
aquí. El jutge no va voler aprofundir en l'assumpte, i Sabino no tenia
res més a declarar. Una de les advocades de l'acusació volia
saber de què s'havia tractat a la conversa, si portava un missatge...
Però el jutge ho va tallar en sec: va denegar la pregunta. I estenent
l'acta de la seva declaració, va ordenar a Fernández Campo:
"A ver, firme ahí. Ya puede irse".
Però la cosa continua...
Javier de la Rosa va tornar a ingressar a la presó el 1998
pel cas KIO i, mentre hi era, va acabar la instrucció del cas Gran
Tibidabo. El fiscal li va demanar 14 anys de garjola.
Prado, al contrari que Javier de la Rosa, no ha ingressat mai a la
presó.., encara. Se'n va deslliurar pels pèls a finals de 1995,
quan el jutge Aguirre, encarregat de la instrucció del cas Gran Tibidabo,
li va imposar una fiança de 150 milions de pessetes, que es veié
obligat a pagar tot i que en principi va tenir la barra d'enviar al jutjat
una relació de béns per un import de 2 milions. El 13 de maig
de 1997 Prado compareixia de nou, aquesta vegada davant la jutgessa Teresa
Palacios, encarregada del cas Torras-KIO a l'Audiència Nacional. Prado
va seguir insistint a desvincular-ne el monarca, i en les compareixences judicials
i els comunicats públics va declarar que la seva relació amb
De la Rosa va ser mercantil i personal, i sempre a l'estranger.
El 22 de gener de 1998, la jutgessa Palacios, atenent una petició
de la Fiscalia Anticorrupció, va imposar a Prado una nova fiança
de responsabilitat civil de 2.000 milions de pessetes, que va haver de dipositar
per evitar que li embarguessin els béns. Els 2.000 milions es corresponien
amb una part dels 12.000 que havia rebut de De la Rosa, la part que en aquest
moment investigava la jutgessa en el que es va entendre que havia estat una
operació de "sustracción a través de una factura falsa
emitida por la sociedad Wardbase". I és que el cobrament s'havia justificat
com una factura per un contracte d'assessorament que Prado (a través
de Wardbase) oferia al grup Torras; és a dir, per uns informes tècnics
que en realitat no van existir mai.
Mentre la cosa es vagi solucionant amb uns quants milers de milions
de fiança, no hi ha problema, almenys per a ell. No és el mateix
per a les 40.000 persones acomiadades que va generar la suspensió
de pagaments del grup Torras. No s'han calculat els costos socials de la fallida
de la societat Gran Tibidabo, que es va fer efectiva als jutjats el 18 d'octubre
de 1999.
Però des d'aquesta tardor el cas ha cobrat nous aires, amb
les últimes declaracions de Javier De la Rosa a l'Audiència
Nacional. El tema segueix endavant i pel que sembla el pitjor encara ha d'arribar.
Mentre el seu amic posa la barba en remull, el rei Joan Carles escolta i calla.
Una mica amoïnat pel caire que estan prenent les coses els últims
temps, en unes declaracions recents davant un grup de periodistes es
va deixar portar per la nostàlgia en afirmar que, ara com ara, ja no
podria tornar a col·laborar en un llibre com aquell de Vilallonga de
1993, basat en converses amb el monarca, "porque ya no hay cosas que se puedan
contar".