CAPÍTOL 18

MANIOBRES REIALS EN LA GUERRA DELS GAL

Primera intervenció reial

Si mai no s'ha pogut arribar a establir, almenys en el terreny judicial. la participació de Felipe González en els GAL, molt menys s'ha pogut dir de la responsabilitat del rei Joan Carles. No obstant això, S'ha especulat sobre la possibilitat que el monarca hagués estat al corrent des del començament de les trifulgues del grup terrorista organitzat des del Govern, i hi ha dades sobre la seva intervenció, fonamentalment adreçada a aturar el procés, al llarg de les investigacions sobre algunes de les accions que va dur a terme.
 Aquest capítol, en aquest sentit, és poc ambiciós. Si realment existissin proves contundents que hi involucressin el monarca, serien als jutjats corresponents. I no n'hi ha. Diem això per endavant per advertir que l'única cosa que es pretén aquí és revisar algunes dades, conegudes i provades, perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions. Hi ha "rumors" que gelarien la sang del més monàrquic, però són només això: rumors.
 La primera qüestió que ha preocupat els qui han investigat la trama GAL, respecte al rei, ha estat descobrir si Joan Carles sabia  què estava passant, i des de quan ho sabia. En aquest sentit, és important assenyalar que l'inici de la guerra bruta dels GAL se situa a l'octubre de 1983, en una reunió de l'aleshores ministre de Defensa, Narcís Serra, amb la Junta de Caps de l'Estat Major (JUJEM), integrada pels caps de l'Estat Major de cada una de les armes i per un president, que era Álvaro Lacalle, en la qual amb tota probabilitat es va parlar dels GAL. Segons les declaracions de Serra al judici pel segrest de Segundo Marey, la JUJEM, arran de l'atemptat contra el capità Martín Barrios, va demanar intervenir directament contra ETA.
 Algunes fonts sostenen que aquella reunió va estar presidida pel rei, extrem que ha estat desmentit per La Zarzuela. Formalment no tenia per què presidir-la, encara que el monarca n'havia d'estar al corrent per força, segons la cadena de comandament, perquè el rei és el cap de la Junta de Caps de l'Estat Major, la màxima autoritat, l'últim graó. A més, hi ha acta d'aquella reunió i està confirmat d'altra banda, que va ser "coberta" pel CESID, que va treure una còpia sonora del que s'hi va dir.
 En tot cas, el monarca havia de conèixer, a través dels despatxos setmanals que mantenia amb el president del Govern, Felipe González, qualsevol operació antiterrorista que hi hagués en marxa incloent-hi les planificades per "responder al terrorismo etarra con sus mismas armas", com han descrit l'activitat dels GAL alguns implicats, si és que van existir.
 D'altra banda, Jesús Gutiérrez va declarar al judici pel segrest de Segundo Marey que, quan tornà a Espanya després de ser excarcerat a França, el 8 de desembre de 1983, va rebre milers de telegrames i cartes de felicitació, "de altos cargos, de alguien del Tribunal Supremo, de la familia real..." Una declaració que, si bé sembla què no tingui massa sentit ni versemblança, si més no es pot interpretar com un intent per part de Gutiérrez de senyalar els nivells de responsabilitat en la trama de la guerra bruta. Jesús Gutiérrez Arguelles havia participat el 18 d'octubre de 1983 en la segona operació dels GAL, juntament amb altres policies de la Prefectura Superior de Bilbao (amb el comissari Francisco Álvarez al capdavant de l'operació). Havien intentat segrestar José María Larretxea Goñi a França però tot havia sortit malament. Començaren per atropellar Larretxea al mig del carrer amb el cotxe en què anaven i, després quan intentaven recollir el cos i introduir-lo al vehicle, van ser sorpresos per un gendarme francès, que els detingué a tots. A Larretxea el van portar a un hospital, i els quatre funcionaris espanyols van ser empresonats. L'aleshores ministre d'Interior, José Barrionuevo, va dir literalment respecte a aquella operació: "Se trataba simplemente de una acción humanitaria destinada a salvar la vida del capitán Barrios", en aquell moment segrestat per ETA. La responsabilitat dels fets la va assumir públicament el comissari Francisco Álvarez, cap superior de Policia de Bilbao, i els seus quatre policies van ser posats en llibertat el 8 de desembre després de comprometre's     per escrit i "por su honor" a tornar a França per comparèixer en el judici en contra seu. Però el 12 de juny es va haver de celebrar sense la seva presència, i els funcionaris espanyols van ser condemnats en rebel·lia a 18 mesos de presó. El Govern espanyol no els va fer cessar ni els lliurà mai a la justícia francesa.
 Cal advertir a més, per als més incrèduls, que el rei sol estar assabentat en realitat de moltes més coses de les que, en principi, sembla que li corresponen. Se sap, per exemple, que als anys noranta la Casa Reial va negociar una mediació amb ETA. Javier Abasolo, un empresari basc lligat als socialistes de Bizkaia, va tenir contactes amb membres de l'organització armada mentre complia condemna en presons franceses per intentar cobrar un pagaré sense fons. I Perote, amic i exsoci d'Abasolo, més tard li va fer arribar una proposta de mediació en nom de la Casa Reial espanyola en el tema d'ETA. Sembla que d'aquelles negociacions, que van continuar durant anys, en va sorgir finalment la treva de 1999, segons reivindica el mateix Perote.
 Com a mínim, el rei el 1987 s'hauria d'haver assabentat per la premsa, com Felipe González, que els GAL estaven formats per membres dels cossos de seguretat de l'Estat. Va ser aleshores que diversos diaris van començar a revelar dades sobre la participació de José Amedo i Michel Domínguez. A més, ja s'havia publicar també que els GAL havien desaparegut després dels acords entre els ministeris de l'Interior d'Espanya i França (dada que va ser informació de primera pàgina de Diario 16 el juny de 1986), quan ja havien perpetrat 29 assassinats. Era clar que el seu objectiu havia estat col·laborar en la política governamental enfront de l'Estat francès, i que ho havien aconseguit. Primer van ser les deportacions; després, els confinaments, els lliuraments immediats i les extradicions; més tard, l'augment del control de la gendarmeria sobre els refugiats. I, al  final, França havia exigit la desaparició dels GAL. És lògic pensar que el president i el rei devien haver tractat de tots aquests temes en les seves audiències setmanals.
 El 1989, quan el jutge Baltasar Garzón va començar a instruir la investigació inicial dels GAL (en el procés contra Amedo i Domínguez), va explicar davant, de dotze persones, en un àpat al restaurant I'Hardy de Madrid, que el rei l'havia cridat a La Zarzuela i li havia dit: "Yo de ti no avanzaba en eso del GAL. Hombre, los dos sabemos que es un tema de Estado..." Quan Garzón s'adonà de com reaccionaven tots davant d'allò que els estava explicant, es va acomiadar precipitadament sense postres. Un mes després, parlant novament del tema GAL, davant d'algunes de les mateixes persones que havien estat en aquella taula, Garzón va comentar: "Yo no creo que en el GAL estuvieran ni Felipe González ni el rey". Els seus contertulians li van recordar aleshores el que havia explicat l'altra vegada, i el jutge ho negà rotundament: "¡Yo nunca he dicho tal cosa!" fet que va sorprendre a tothom.
 Sigui com sigui, Felipe González en aquella fase del procés va aconseguir neutralitzar Garzón, convertint-lo en el seu inseparable número dos de cartell electoral i prometent-li una brillant carrera política al Ministeri de l'Interior. Encara que després no va resultar.
 El 1991, durant el judici contra Amedo i Domínguez, els alts càrrecs d'Interior (Vera i Barrionuevo) van mantenir sempre que els GAL havien estar grups inconnexos, no terroristes, que eren contractats d'atemptat en atemptat. I Amedo i Domínguez no van desmentir aleshores la seva versió. Així, van aconseguir que ells fossin els únics condemnats, a 108 anys de presó. Però després es va saber que, durant el temps que van ser a la garjola, havien estat cobrant quantitats milionàries mensuals dels fons reservats d'Interior. El Govern els havia promès, a més (a través de José Luis Corcuera, Juan de Justo i els advocats Jorge Argote i Gonzalo Casado), que passarien poc temps a la presó, que la condemna seria lleu, perquè el Suprem rebaixaria la sentència, i que serien indultats en un termini breu (una cosa similar al que havia passat amb el general Alfonso Armada després del judici pel cop d'Estat del 23-F, que en total només va passar set anys a la presó malgrat haver estat condemnat a la pena màxima).

"Sólo Zarzuela puede pararlo"

Però el Suprem va ratificar la sentencia i, després d'uns quants anys a la presó, l'indult s'endarreria. A Amedo i Domínguez els seguien dient que era qüestió de setmanes, que no es preocupessin. Però els policies es van començar a posar nerviosos.
 Felipe González havia nomenat ministre d'Interior i Justícia Juan Alberto Belioch, cosa que va sorprendrea tothom, convençut que ell podria deslliurar-lo del cas GAL i del cas Roldán. No es va saber mai per quins mitjans Belloch pretenia aconseguir-ho, perquè les seves gestions van ser un fracàs. El que sí que és clar és que no va tenir manies a fer el que calgués a costa dels antics subordinats de González. Belloch ja havia demostrat el seu estil quan era jutge de Bilbao, quan va voler empresonar Julián Sancristóbal (aleshores governador civil a Bizkaia). En les primeres decisions com a ministre, el 1994, va tancar l'aixeta dels fons reservats, i va deixar de pagar el sou que rebien les esposes d'Amedo i Domínguez i, alhora, seguia demorant l'indult.
 El novembre de 1994, tres ex de la lluita antiterrorista, Juan Alberto Perote, Francisco Álvarez i Julián Sancristóbal, es van reunir a l'Hotel Tryp de Madrid. Tots tres ja estaven treballant per a l'empresa privada, sense càrrecs oficials, però estaven preocupats per les conseqüències que poguessin tenir les decisions del ministre Belloch. Sancristóbal, en concret, rebia pressions de José Amedo i Michel Domínguez, que amenaçaven de parlar. S'hi jugaven el coll i necessitaven convence'ls -tant a ells com a altres policies relacionats amb els GAL- que calia que seguissin callant. Però això no seria possible si algú no frenava Belloch. Julián Sancristóbal, espantat, va demanar perdó a Perote: "Juan, dile a Manglano", que era el director del CESID, "que esto va a estallar y que sólo Zarzuela puede pararlo. Ya sabes que Felipe no quiere oír hablar de este tema y lo que nos pase a nosotros le importa un bledo". Però el rei, pel que sembla, no va poder o no va voler fer res en aquell moment.
L'exsecretari d'Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, també estava preocupat, i, per la seva banda, va intentar aconseguir el suport del rei quan va veure que la presó seria inevitable. Començà a moure tots els fils perquè Joan Carles el rebés. Fins i tot va recórrer al general Sabino Fernández Campo perquè li gestionés l'audiència, encara que aquest ja havia estat cessat del seu càrrec a la Casa Reial i ni podia ni tenia cap interés a ajudar-lo. De totes maneres, per altres vies (no se sap quines), Vera va acabar sent rebut a La Zarzuela. Però tampoc no va aconseguir preocupar el monarca.
 Com a resultat, el desembre de 1994, Amedo i Domínguez van relatar a El Mundo el principi i la fi dels GAL i van començar a col·laborar amb el jutge Garzón, que tornava a encarregar-se del cas, després de trencar relacions amb Felipe González (encara que el sumari del segrest de Segundo Marey ja l'havia reobert abans el jutge García Castellón, a instàncies del fiscal Ignacio Gordillo, quan Garzón encara era a Interior). Gràcies a les declaracions dels dos policies, Garzón va començar a dur a terme una sèrie d'arrestos en cadena, de tota la cúpula del Ministeri de l'Interior: Rafael Vera, Julián Sancristóbal, Francisco Álvarez, Miguel Planchuelo, Justo, Damborenea...
 En una altra de les seves brillants actuacions, el ministre Juan Alberto Belloch havia aconseguit portar Luis Roldán a Espanya, en una rocambolesca operació en què el va enganyar amb uns papers falsos on negociava la seva extradició. Curiosament, la primera compareixença als tribunals de Roldán, que havia jurat "tirar de la manta", va coincidir amb el descobriment de les restes de José Lasa i Ignacio Zabala, els dos joves segrestats el 16 d'octubre de 1983, i després torturats i assassinats per membres de la Guàrdia Civil, en la que va ser la primera acció de la guerra bruta. El cas GAL continuava endavant.
 D'altra banda, el coronel Perote i altres no estaven disposats a acceptar que només paguessin uns quants. Juan Alberto Perote, en concret, havia abandonat el CESID tres anys abans, coincidint amb el seu ascens a coronel, i havia passat a ser assessor de seguretat de Repsol. Però, abans d'anar-se'n, havia netejat el seu despatx de papers, i disposava de 1.245 folis, que es corresponien amb 23 microfitxes del CESID, entre els quals hi ha l'"acta fundacional" dels GAL.
 A la presó per segona vegada, pels seus propis problemes, que no tenien res a veure amb els GAL, Mario Conde va contactar a Alcalá- Meco amb Julián Sancristóbal, el 1995, que el va posar al corrent d'alguns detalls de la trama GAL, Al març, acabat de sortir de la presó, el banquer es va entrevistar amb Perote. A l'exagent del CESID li interessava la influència de Conde en els mitjans de comunicació (en particular a El Mundo) per donar canya al tema GAL, a favor dels seus amics; i Conde no estava disposat a desaprofitar l'oportunitat d'aconseguir una valuosa informació. Després de diverses reunions, van pensar que els "papers del CESID" que tenia Perote potser no tenien valor judicial, però, en canvi, sí que podien servir per pressionar. Perote i Conde van acordar fer "front comú", encara que per motius diferents, a l'hora d'utilitzar els papers davant del Govern del PSOE. La intencionalitat de Perote era que "no dejaran tirada a la gente". Amenaçant amb fer pública aquella informació, pretenia obligar el Govern de Felipe González a fer alguna cosa efectiva perquè no condemnessin els seus amics (Paco Álvarez, Julián Sancristóbal, etc.). Una de dues, o els solucionaven la qüestió com fos, o tots haurien de donar comptes davant la justícia (o, almenys, davant l'opinió pública). I pel que fa a Conde, pretenia solucionar els seus assumptes pendents. Considerava que el més just era tornar a la situació en què es trobava abans de la intervenció de Banesto (havia estat propietari d'un total de set milions d'accions, que amb la cotització d'aquell moment, a 2.000 pessetes cada una, suposaven una xifra de 14.000 milions de pessetes).
 A punt de lliurar-li els papers del CESID, Perote, que coneixia l'amistat de Conde amb el monarca, li va preguntar: "Hay una cosa que no entiendo bien. ¿Cómo es posible que el rey no haya podido evitar que las cosas hayan llegado hasta donde están?" Conde contestà: "Ese es un tema difícil de explicar... Lo único que se me ocurre decirte es que Su Majestad no tiene la libertad que algunas veces quisiéramos y así lo tenemos que aceptar". No obstant això, va ser el rei el qui facilità la negociació d'aquests dos amb La Moncloa. A aquestes altures Conde ja no tenia unes vies d'accés fàcils a La Zarzuela, i va recòrrer a Adolfo Suárez perquè posés el monarca al corrent del tema. Després, una vegada informar que allò anava de debò i de la necessitat de negociar, Joan Carles recomanà a Felipe González que rebés Conde.
 En primer lloc, el maig de 1995, Perote va fer arribar a Barrionuevo un informe-resum sobre els GAL, redactar per ell mateix basant-se en la documentació del CESID que tenia en poder seu. Volia provocar una guerra de nervis. En aquell moment Julián Sancristóbal i el comissari Miguel Planchuelo eren a la presó de Guadalajara, i Barrionuevo va anar a visitar-los molt agitat, perquè va creure que les informacions provenien d'ells. Sobretot, estava inquiet per la idea que l'informe, igual que li havia arribat a ell, pogués arribar a Garzón. Sancristóbal i Planchuelo van negar que hi tinguessin res a veure. Barrionuevo segurament ja va sortir d'aquella reunió amb la idea que l'informe provenia de Perote i Conde.
 L'informe de Perote va circular pels canals previstos fins que arribà a La Moncloa i provoca la ira de Felipe González. Era el que volia Perote per preparar el terreny. Felipe havia de saber la dimensió del que tenien per avenir-se a pactar alguna cosa. Al principi, González ho va voler solucionar per la via expeditiva. El general Santiago Bastos, cap de la Divisió d'Interior del CESID, es va adreçar a Perote amb amenaces més o menys explícites. Però aleshores el rei va intervenir perquè Felipe González rebés Santaella, l'advocat que havien designat Conde i Perote, perquè portés l'afer i negociés amb ell. El mateix González ho va reconèixer implícitament una mica més tard, quan, per justificar la seva reunió amb Jesús Santaella, va dir: "Yo creía que era interesante desde el punto de vista de la seguridad del Estado haber hecho esta reunión. No sólo lo creí yo, sino también personas a las que tengo mucho respeto" ("personas", en plural).
 La reunió amb Santaella, a La Moncloa, va tenir lloc el 23 de juny de 1995. Però la negociació no va anar bé. Felipe González no podía o no volia fer res pels seus subordinats. Algú havia de carregar-se el mort i, per descomptat, no seria ell. Al setembre les negociacions amb La Moncloa es van donar per trencades i de seguida es van tornar a utilitzar altres mètodes més resoluts i vivaços.
 El País va publicar aquell mes que Mario Conde i Juan Alberto Perote havien pretès fer xantatge al Govern i al rei amb informació reservada que l'exagent havia robat del CESID. Es tractava d'intentar neutralitzar el potencial de la documentació que els podria posar a tots a la presó, convertint-la en il-legal. El coronel Perote va ingressar a la presó aquell mateix mes, el dia 29 (dos anys després, el juliol de 1997, el Tribunal Central Militar el va acabar condemnant a set anys de presó per haver revelat secrets militars). Però un altre dels objectius de González, no menys important, era presentar les investigacions a l'entorn de la trama GAL com una conjura per acabar amb el Govern... i la monarquia. De passada, es feia una velada advertència al monarca -i a tot aquell qui pogués estar interessat a tirar el tema endavant-, ja que també ell ni més ni menys que el rei, era susceptible de ser objecte d'un xantatge amb els papers del CESID, cosa que donava a entendre que estava involucrat en la trama. Si queia Felipe, també cauria la monarquia.
Poc després, el 10 de novembre, aquesta vegada a través de Diario 16, es llançaria una nova història de "Chantaje al rey", per part de Javier de la Rosa i, novament, Mario Conde, en una segona entrega del que interpretaven com una conspiració per enderrocar el Govern i la monarquía, ara relacionada amb escàndols econòmics.
 El tema dels papers del CESID va portar cua uns quants anys. Però ja avancem que, tot i que van acabar als mitjans de comunicació (almenys, una part important), mal no van ser desclassificats perquè poguessin ser utilitzats com a prova en un judici.
 Els últims de la fila del tema GAL no van tenir més ajuda per part del rei que uns quants gestos de bona voluntat. Però quan la justícia intentés elevar el llistó de les responsabilitats, seria tota una altra cosa. El rei ja estava advertit.

L'"apagafocs" reial aconsegueix el punt final

Després de la primera ronda de detencions (Sancristóbal, Álvarez, Planchuelo, Vera, etc.), la cosa es va començar a complicar de veritat. El següent que podia caure era l'exministre d'Interior, José Barrionuevo, que ja constituïa una peça de caça major. El 12 d'octubre de 1995, en la recepció al Palau Reial del dia de la Hispanidad, el rei l'agafà del braç i el va parar interrompent la marxa del besamans. "Pepe, ¿cómo te encuentras?" Contestà la dona de l'exministre: "Bien, Majestad, muchas gracias". Barrionuevo ja estava convençut que seria processat i condemnat i, en certa manera, ho tenia assumit. Però el seu cercle familiar, en especial.la seva dona, Esperanza Huélamo, el pressionava perquè no es deixés arrossegar pel fang ell sol i hi involucrés González; i el president ja se sabia què estava disposat a fer. Aquella va ser una etapa de grans gestos i molt bones paraules per aconseguir evitar que la moral de l'exministre s'esfondrés. Però calia fer més coses.
 Les complicacions van augmentar quan, el 3 de març de 1996, el Partit Popular va guanyar les eleccions generals. Aznar ja havia pactat abans amb Felipe González un final "pacífic" dels escàndols del PSOE, incloent-hi el tema GAL, en les converses que van mantenir a la tardor de 1993, impulsades pel rei, en què entre tots dos es van posar d'acord per treure's del davant Mario Conde. Però havien passat moltes coses des d'aleshores. Entre altres, l'aparició dels papers del CESID, que el nou partit al Govern s'havia manifestat partidari de lliurar a la justícia durant la campanya electoral.
Precisament, un dels que havien defensat públicament aquesta idea, Rafael Arias-Salgado, era el candidat del PP per ocupar la cartera de Defensa. A primers d'abril ja havia començat a visitar el Ministeri, quan encara n'era titular Gustavo Suárez Pertierra, per anar-se posant al dia. Per exemple, de l'enviament de tropes a Bòsnia.
Quan es va saber, González li va passar l'encàrrec a Joan Carles per mitjà d'Adolfo Suárez, que es va reunir amb el rei a La Zarzuela el  9 d'abril per tractar del tema. I allí mateix, davant de Suárez, Joan Carles va telefonar a Aznar per citar-lo el dia següent al matí. Aclarim, per si amb tanta martingala s'arriba a crear confusió, que el rei no té cap mena d'autoritat per imposar un ministre ni vetar- ne un altre. I recordem que Aznar va arribar al poder amb promeses de "regenerar" Espanya després de més d'una dècada de corrupció. Per tant, si el líder del PP va acceptar les pressions del monarca, ho va fer a comte i risc seu, encara que a un cert sector de la població li pugui resultar comprensible i fins i tot acceptable que ho fes per salvar la monarquia d'una crema segura i no, sens dubte, per donar un cop de mà a Felipe González. El poble espanyol ha tingut durant molts anys la dubtosa fortuna de tenir aquesta mena de salvadors de la pàtria perquè decideixin per ell què convé o què no convé defensar. I Joan Carles ha sortit beneficiar d'això moltes vegades al llarg del seu regnat.
 I, dit això, tornem a la narració dels fets. Després de la seva audiència amb el rei a La Zarzuela, el mateix dia 10 d'abril al migdia, José María Aznar es va reunir a La Mondoa amb Felipe González i Adolfo Suárez. La notícia es va filtrar a la premsa amb bastant enrenou, sobretot perquè Leopoldo Calvo Sotelo, com a expresident, es va sentir marginat, ja que era l'únic que faltava en la reunió i l'únic que no sabia per què. La premsa no va explicar de què hi van parlar.
 Com després va anar quedant clar, Aznar havia negociat nomenaments importants que afectaven Defensa, Interior i el CESID. La cartera de Defensa va ser per a Eduardo Serra, que ja havia estat sotssecretari a les ordres de Narcís Serra al mateix Ministeri i era, a més, un home de confiança a La Zarzuela. Jaime Mayor Oreja va ocupar, com estava previst, el càrrec de ministre d'Interior. Però el seu segon, el secretari d'Estat per a la Seguretat, Ricardo Martí Fluxá, procedia de la Casa Reial (n'havia estat el cap de Protocol). El nou director general del CESID, el general Javier Calderón, havia compartit amb Eduardo Serra la direcció de la Fundación de la reina Sofia contra la Droga, en què també militava Martí Fluxà. I el 2 d'agost, a l'empara de l'estiu per no cridar l'atenció, el nou Govern va decidir no desclassificar els papers del CESID.
  Arias-Salgado va ser compensat amb la cartera de Transports i Comunicacions; on; en lloc de protagonitzar una brillant croada contra la guerra bruta, va tenir l'oportunitat de lluir-se donant explicacions, durant l'etapa més desastrosa dels aeroports espanyols, davant d'hordes de passatgers que s'amotinaven contra les tripulacions dels vols.
 Però en el tema dels GAL encara no es podien llançar les campanes al vol. El punt àlgid va ser el judici del cas Marey, el ciutadà francès segrestat a Hendaia el 4 de desembre de 1983 pels GAL... per error.
 El jutge Garzón estava fora de control. El 1996, amb la seva habitual falta de discreció, el monarca, amb Julio Anguita i davant d'una ampolla de vi de Moriles, expressà com si res la seva opinió que l'instructor del principal sumari dels GAL era "un fantasma", amb massa ànsies de protagonisme i notorietat. Més endavant el seu comentari va transcendir i Garzón, molt ofès, va comengar a dir a tort i a dret: "¡Parece mentira! ¡Con los favores que yo le he hecho...!" Immediatament, Joan Carles va trucar a Garzón per "aclarir" les coses, demanar-li disculpes, i certificar-li com n'era d'estimat a La Zarzuela... Perquè, almenys, les coses no empitjoressin.
 Com a preparació del judici, en què estaven encausats l'exministre d'Interior José Barrionuevo i l'exsecretari d'Estat per a la Seguretat Rafael Vera, hi hagué de tot. Entre altres coses, la denúncia d'una tercera conspiració per enderrocar el Govern i la monarquia, aquesta vegada centrada a transmetre la idea que el tema GAL havia estat una maquinació periodística. Per a això van tenir l'ajuda inestimable de Luis María Ansón, per la qual cosa l'episodi va ser batejat popularment com "la ansonada".
 El gener de 1998, Ansón va concedir una entrevista a un presumpte peñodista, germà de l'exministre Juan Alberto Belloch, que es va publicar al setmanari Tiempo. Hi relatava que Felipe González havia estat víctima d'una conspiració per posar fi al Govern que presidia, en la qual ell mateix havia participat juntament amb un grup de periodistes de diversos mitjans de comunicació (entre els quals figuraven Pedro J. Ramírez, Antonio Herrero, Pablo Sebastián, Manuel Martín Ferrand i altres). Seguint la tradició dels dos intents de xantatge denunciats anteriorment a la premsa, hi va incloure també un personatge de caràcter. Si abans els protagonistes havien estat Mario Conde i Javier de la Rosa, aquesta vegada li va tocar el torn a Antonio García Trevijano. I, per descomptat, també en la línia de les anteriors conjures contra el Govern, va assegurar que l'anhel últim era enderrocar la monarquia. S'havia de destacar tantes vegades com calgués que els destins de Felipe González i el rei Joan Carles estaven indefectiblement units. Això en concret donava un toc una mica surrealista a la història, venint d'un monàrquic redomat com Luis María Ansón; però el director d'ABC no va estalviar detalls, fins a fixar l'escenari de les reunions al seu propi despatx, per donar versemblança al relat.
 Més tard es va saber que "la ansonada", una epopeia que gairebé ningú no es va arribar a creure mai, havia estat en realitat ordida durant un àpat al ,restaurant El Cenador de Salvador, al qual van assistir Ansón, Vera, Barrionuevo i Corcuera, poc abans de la publicació de l'entrevista. Els antics dirigents dels GAL almenys feia un any que pressionaven per totes bandes per aconseguir un tracte favorable en el judici que tenien pendent, fent xantatge a diversos personatges públics amb vídeos sexuals i altres proves documentals que tenien contra ells. Segons diverses fonts (que consten en un sumari instruït pel jutge Garzón el 1998), entre aquestes persones hi havia fins i tot el ministre d'Interior, Jaime Mayor Oreja. Tot i que, sens dubte, el cas més conegut va ser el de Pedro J. Ramírez, perquè sembla que no es va deixar fer xantatge i el famós vídeo de la cotilla vermella va acabar sortint a la llum.
 El vídeo del director d'El Mundo, filmat uns mesos abans, s'havia distribuït per correu l'octubre de 1997 i després en circularen còpies de mà en mà per tot Espanya. Però també van aparèixer fotos al diari Ya, aleshores dirigit per l'advocat Emilio Rodríguez Menéndez. defensor del Dioni, entrevistador del fals Anglés, víctima d'un intent d'assassinat per encàrrec de la seva pròpia esposa i gran amic de Rafael Vera, al qual s'ha vist en festes al seu xalet al costat de l'endeví Rappel i Jorge Argote (advocat del Ministeri de l'Interior), entre altres espècimens del zoològic privat de don Emilio.
 Mai no s'ha sabut amb quins arguments va ser pressionat Luis María Ansón per col·laborar amb Vera i Barrionuevo. Ni se sabrà, com és lògic de suposar, després de l'alt preu en prestigi personal que el periodista va haver de pagar. Per als artífexs de l'invent, la peripècia va tenir la seva petita compensació quan la teoria de la conspiració va sortir a la llum durant el judici al Tribunal Suprem pel segrest de Segundo Marey. En la seva declaració com a testimoni, Narcís Serra, exministre de Defensa, va dir: "Luis María Ansón me advirtió que iba a comenzar una campaña para obligar a González a dejar el Gobierno y con la monarquía como objetivo final". Però tampoc no va servir de gaire.
 Conscient que encara estava tot en l'aire, Felipe González redoblà els seus esforços els mesos previs a la vista de la causa, enviant múltiples missatges al monarca per diversos conductes. I encara va continuar infatigable durant el judici, que es va celebrar al llarg dels mesos de juny i juliol de 1998.
 A la vista, Vera i Barrionuevo no van perdre els papers i deixaren els seus superiors lora de tot l'afer. Al marge d'això, va ser un veritable circ en què no faltà de res. Fora de la sala del Tribunal Suprem també se succeïen les compareixences dels uns i els altres, en més d'una dotzena d'entrevistes de dos en dos, en diversos escenaris: entre González i Sabino Fernández Campo (un dels canals que utilitzà l'expresident per enviar encàrrecs al rei); entre Aznar i el rei; entre González i el rei; entre Aznar i la ministra de Justícia... Totes orientades a veure com se solucionava tot allò.
 El compromís definitiu el van segellar Joan Carles i José María Aznar, una vegada finalitzat el judici, a l'agost, en el que es va conèixer com el "pacto de Marivent". El gran defensor del respecte a les decisions judicials, Aznar, va acudir a un despatx oficial a Mallorca amb l'àrbitre i moderador del bon funcionament de les institucions, Joan Carles, i pel que sembla, la trobada va ser una mica tensa. Tot i així, van acabar arribant a un acord.
 La sentència es va conèixer el 10 de setembre. Rafael Vera i José Barrionuevo havien estat condemnats a 10 anys de presó cada un, i Felipe González els acomiadà a la porta de la presó de Guadalajara pocs dies després. Però ni l'exsecretari d'Estat per a la Seguretat ni l'exministre d'Interior no es van quedar gaire temps fent fúting pel pati del mòdul que tenien per a ells sols. No havia acabat l'any 1999 que els va arribar l'indult.