CAPÍTOL 16
D'AMORS
I ALTRES BATALLES
Seguint la tradició dels Borbó
Cadascú ja s'ho farà amb les seves aventures, que el
propòsit d'aquest llibre no és moralitzar en qüestions
de llit. Però la història dels amors de Joan Carles encara
és més llarga i complexa que la dels seus barcos. Al capítol
6 ja n'hem vist la primera part amb els que es podrien considerar "romanços"
de joventut -dit de manera fina-, poc abans del matrimoni amb la princesa
Sofia de Gracia. Ara en veurem la segona part, que es correspon amb l'etapa
de casat. Tot i que, hi insistia, el que interessa no és en absolut
repassar la seva vida privada amb esperit d'escàndol de premsa rosa
(en el seu cas, blava). Es una revisió de la hipocresia amb què
s'incompleixen algunes normes essencials de la monarquia. Els fonaments monàrquics
fins i tot han arribat al diccionari, envaint accepcions de termes com "bastard",
"morganàtic" ... I d'això, n'han de respondre.
S'agrairia, per exemple, la sinceritat a l'hora d'assumir responsabilitats
pel que fa als fills. Encara que Joan Carles no s'hagi volgut pronunciar
respecte a la seva presumpta filla il.legítima amb Olghina de Robiland,
al cap i la fi està perfectament assumit que a les cases reials hi
hagi algun fill bastard. El mateix Don Joan, per exemple, no va tenir gaires
problemes a reconèixer públicament un secret de domini públic,
en invitar el seu germà il·legítim quan va fer 80 anys,
celebrats a El Pardo. Leandro Ruiz de Moraga, que amb propietat s'hauria
d'anomenar Leandre Borbó Ruiz, era fill d'Alfons XIII i una actriu
de teatre, Carmen Ruiz Moraga, de la qual d monarca havia estat amant durant
anys; era, per tant, oncle del rei Joan Carles I.
Al marge d'això, el poble espanyol ha demostrat prou vegades
que no s'escandalitza de la llegendària promiscuïtat de què
han estat presa al llarg dels segles, com si fos un mal genètic, tant
els representants masculins com els femenins dels Borbó. Carles III
ja advertia al seu fill, el futur Carles IV: "Hijo mío, las princesas
también pueden ser putas". Precisament a la que seria esposa seva,
Maria Lluïsa de Borbó, la seva cosina, "mujer que buscaba a los
gallardos guardias recién llegados para satisfacer sus apetitos",
se li va atribuir una llarga llista d'amants, en què van figurar,
entre molts altres, Manuel Godoy, el comte de Teba o Agustín de Lancaster.
El fill i successor de Carles IV, Ferran VII, també va ser famós
pels "muchos i desordenados apetitos", encara que no li agradava esbargir-se
amb les dames de la cort, i preferia sortir disfressat a la nit en companyia
del duc d'Alagó, "siendo las hembras con quienes el amanolado monarca
gustaba de platicar y juntarse mozas de rompe y rasga, de mucho trapío
y poco señorío, que en los barrios bajos gozaban de renombre",
segons que expliquen les cròniques de l'època. La vida adúltera
de la seva filla i successora al tron, Isabel II, també va ser tema
de safareig per a tothom, i està provat que els rumors no es devien
sempre a la maldiença. Alfons XII també sortia moltes vegades
de palau, acompanyat de l'inseparable duc de Sesto, a recórrer bordells.
I va deixar el llegat de la seva fogositat a Alfons XIII, que, al cap de
poc temps d'haver començat a regnar, va aparèixer als papers,
en un setmanari parisenc, pels primers passos d'una relació amorosa
amb una soprano, anomenada Genoveva Vix.
El cas de Joan Carles no fa sinó continuar una tradició familiar.
Resulta pràcticament impossible ressenyar una nòmina completa
de les distingides pels favors reials. Tal com expliquen les persones més
properes, com que les ocasions de conèixer gent que té el monarca
són més aviat escasses, se sol quedar enlluernat per les que
veu a la televisió. I quan això succeeix, sol·licita
a mediadors que les hi presentin. Això de ser rei sembla que, en general,
funciona bastant bé, i l'èxit de l'operació acostuma
a estar assegurat. Les seves aventures, gairebé sempre poc exclusivistes,
solen durar poc temps. O bé es mantenen durant anys però de
manera intermitent, intercalant-se les unes amb les altres. Foren freqüents
des dels primers anys de casat, però l'ímpetu sexual del monarca
no va disminuir amb els anys i continuà en plena maduresa, i encara
avui, tot i que ja tingui edat de gaudir d'una plàcida jubilació.
Preocupat per mantenir una bona imatge, a partir dels 50 anys va començar
a tapar la seva incipient calvície amb dos Petits postissos intercanviables
que cobrien la tonsura, i se sotmet a diversos tractaments de rejoveniment
i embelliment (sobretot, per arreglar unes dents incisives superiors massa
petites que entenebrien el seu somriure), combinats amb exercici físic
per mantenir-se en forma.
El resultat global de tot això el va poder comprovar gairebé
tothom, quan el 20 de maig de 1995 la revista italiana Novella 2000 publicava
les fotos del rei despullat sobre la coberta del iot Fortuna, quan tenia
57 anys, "en esplèndida solitud". Les instantànies s'havien
pres, segons la revista, després de la boda de la infanta Helena (el
març de 1995), quan el monarca es relaxava del tràfec quotidià
al mar desprès d'haver-s'ho tret tot menys la gorra; encara que, segons
altres fonts, eren més antigues (de 1989, concretament). Els paparazzi
abans ja havien enxampat uns quants prínceps hereus (entre altres,
Albert de Mònaco), però mai abans ni després un rei
coronat. I com demostrava un bronzejat uniforme, tenia l'hàbit de
fer-ho, tot i que a la Casa Reial li va faltar temps per dir que era
"per prescripció facultativa" per exposar al sol les cicatrius de
la intervenció quirúrgica que el 1985 li havia arrabassat una
part del testicle esquerre com a conseqüència d'un cop.
De totes maneres, a les imatges no es veia tan detalladament. Més
aviat s'oferien amb prou reines, i a molta distància, "les reials
rotunditats als petons del sol", com deia el text del reportatge, I malgrat
que el setmanari atiava el morbo anunciant que Joan Carles mostrava "les
joies més amagades de la Corona espanyola" quan maniobrava per canviar
de postura, els més tafaners no van poder satisfer la seva curiositat
per comprovar si, també en aquest aspecte, don Joan Carles era comparable
al seu avantpassat Ferran VII, dit el Desitjat, que, com se sap, "asustaba
a sus cónyuges con el desproporcionado volumen de sus atributos".
A Espanya no es van poder veure les fotos perquè la mateixa agència
que les vengué a Itàlia a Novella 2000 les va cedir per una
abundant quantitat a un setmanari que va preferir guardar-se l'exclusiva
en un calaix, ves a saber per què. Però el tema va transcendir
de totes maneres i hi hagué reaccions per a tots els gustos. Alguns
entusiastes joancarlistes, guiats més per la imaginació que
per la comprovació del que la revista italiana havia publicat realment,
van escriure comentaris afalagadors sobre el membre viril del nostre rei.
Antonio Burgos, per exemple, es va deixar portar i digué: "Con estas
fotos hemos podido comprobar, así, fehacientemente, que don Juan Carlos
tiene la entrepierna tan bien amueblada como demostró el 23-F". Francisco
Umbral exclamava en una columna seva: "¡Albricias con el desnudo real!
El Rey ha demostrado tener el mandato en condiciones". I fins l'ultraconservador
Jaime Campmany recitava a la Cope: "Dicen que el Rey en las fotos / sale
con muy buena cara, / y tres palmos más abajo / lo que se ve da la
talla [...] así que al ver la bandera / que el Fortuna lleva izada
/ salió de la espuma Venus / exclamando: <<¡Viva España!>>"
Però deixem-nos de frivolitats, perquè l'entrecuix i
les amants del rei només interessen en aquest llibre en relació
amb la vida política del país, que déu n'hi do. D'una
banda, perquè la falta de discreció reial ha pogut portar alguna
vegada secrets d'Estat, que s'han ocultar amb molta cura a l’opinió
pública, al dormitori d'amants que, a més, van tenir la precaució
de deixar constància dels detalls en cintes de vídeo o de casset.
De l'altra, en un pla més general, pels episodis de censura il·legal,
per diferents mecanismes, que han envoltat les aventures del monarca, i que
posen en relleu la mena de democràcia que la monarquia ens vol oferir.
Una esposa "profesional"
Si Sofia no sabia com era Joan Carles abans de casar-s'hi --cosa improbable,
perquè la fama segur que el precedia, i més en l'etapa desmesurada
de "chungues", "gabrieles" i "olghines”, incloent-hi escàndols de
paternitats no desitjades, just abans de la boda-, de seguida va tenir l’oportunitat
de descobrir-ho. Com ja hem comentat, no feia ni un any que s'havien casat
que el Parlament grec es va començar a preguntar si havia fet un bon
negoci amb el dot de la princesa, davant el que s'anunciava com una separació
imminent. Però Sofia sempre va ser, com diu d'ella el rei, en una
expressió que a ella no li agrada perquè sona a una altra cosa,
una "gran profesional". Això era el que li agradava a Franco de la
princesa: que s'ho empassava tot, amb un sofriment silenciós, com
una reina, educada per suportar qualsevol sacrifici per raons d'Estat. I
a més, sabia estar a les audiències privades del rei amb els
seus col·laboradors, i fins i tot ficar-hi cullerada, per donar suport
a les decisions més mititarones que Joan Carles hagi pres mai, sobretot
en l'etapa d'Alfonso Armada, amb qui Sofia va saber connectar tan bé,
a la Secretaria de La Zarzuela.
Portava la reialesa a la sang. Filla de rei i germana de rei, al seu
arbre genealògic hi ha dos emperadors alemanys, vuit reis de Dinamarca,
cinc reis de Suècia, set tsars de Rússia, un rei i una reina
de Noruega, una reina d'Anglaterra i cinc reis de Gracia. La monarquia, sigui
quina sigui, és la seva veritable pàtria. I, a més,
sempre s'ha sentit una mica estrangera, fins i tot al seu propi país
d'origen. Al palau reial atenès mai no es va parlar grec. Sofia va
aprendre l'alemany com a primera llengua i l’anglès com a segona.
I només en tercer lloc, el grec. Ara, Espanya no és un país
que li agradi especialment i quan vol estar a gust, agafa un bitllet d'Iberia,
el seu paquetet de sandvitxos vegetals preparats a La Zarzuela, perquè
no li agrada el menjar d'avió, i se'n va a Londres, on se sent molt
més còmoda. Amb el temps, la parella reial es va avenir a una
relació amb poc soroll, formal i "professional" per a les coses importants.
En un viatge oficial que van fer a Xile, l'octubre de 1990, un diari local
(el Fortín Mapocho) va dedicar la portada a destacar que els havien
hagut de reservar dues habitacions diferents a l'Hotel Crown Plaza de Santiago,
en què s'allotjaven: "Los reyes harán tuto (sic) en camas separadas",
deia el titular. Aquí també s'ha publicat que, des de fa anys,
a La Zarzuda disposen d'estances bastant allunyades l'una de l'altra. Ella
dorm a la segona planta, i ell, en un apartament a la primera.
Posats a no compartir, ni tan sols comparteixen aficions, i molt menys
pel que fa a la música. Joan Carles, pel que sembla, gaudeix de les
ranxeres i de la cançó italiana marxosa a l'estil de Rafaella
Carrá, o la llatina de Paloma San Basilio; mentre que a ella li agrada
la música clàssica, sobretot quan l’intèrpret és
de pes. Sempre havia sentit una especial debilitar per Rostropovic, que,
sabent l'estima que li té la reina, sempre que passava de gira per
Madrid, complia com un ritu l'homenatge privat d'oferir-li, al final del
concert, la partitura per a violoncel en si menor de Dvorak. Una vegada,
Sofia va arribar a interrompre un viatge oficial a Califòrnia (EUA),
per assistir a urna lliçó magistral que el mestre donava a
la capital de l'Estat espanyol. Se li va haver d’enviar un avió especial
a Los Angeles per recollir-la, mentre el rei es va quedar al seu lloc continuant
la visita.
Amb tot, encara que el pacte de la premsa sempre va vestir d matrimoni
d'harmonia, i ells interpretaren el paper de cònjuges feliços
amb discreció, al llarg dels ja prop de 40 anys de matrimoni la tempesta
ha esclatat unes quantes vegades. Sofia ha declarat algun cop que no recorda
que mai li hagués dit "te quiero". La primera bronca coneguda de Joan
Carles i Sofia va tenir lloc al cap de pocs mesos de la coronació,
a començaments de 1976. En aquella ocasió la cosa va transcendir
perquè a Sofia se li va acudir agafar els nens i anar-se'n amb bastant
enrenou a Madràs (India), on en aquell moment residien la seva mare,
l'exreina Frederica, i la seva germana Irene. El viatge es va justificar
oficialment per motius de salut de Frederica.
Un altra fugida sonada de la reina es va produir en vigílies
del seu aniversari de boda, el 14 de maig de 1991, quan se'n va anar als
Andes bolivians amb la seva cosina Tatiana Radziwill, que precisament havia
estat dama d'honor a la boda. La premsa va publicar una foto en què
se la veia cavalcant una mula.
Però seria difícil, gairebé impossible, intentar
enllaçar aquests successos amb el que se sap de les relacions extramatrimonials
de Joan Carles en cada un d'aquests moments històrics. A la llista
inacabable es creuen les unes amb les altres. Pel que sembla, a finals dels
setanta i principis dels vuitanta, va tenir una aventura amb una coneguda
vedet de Totana (Múrcia), que li havia presentat l'aleshores president
Adolfo Suárez. Però també, simultàniament o alternant-les,
amb una altra rossa famosa, procedent d'Itàlia, que llavors triomfava
a la televisió espanyola. Després va venir, als primers vuitanta,
el flirteig amb una popular cantant espanyola, a qui anava a visitar amb
moto a casa seva, a Majadahonda, prop de Madrid. Però amb la de Totana
no hi havia trencat del tot, i va reprendre la relació a començaments
dels noranta, època en què van trencar definitivament, cosa
que provoca una violenta reacció per part de la vedet. Poc abans d'aquella
ruptura, el rei va inaugurar una altra relació amb una decoradora
catalana, que va durar diversos anys i, pel que sembla, va ser més
seria que les altres. Tot i que al mateix temps, en un altre del seus embolics
amorosos, va tenir un breu encontre amb una periodista estrangera, que anava
a La Zarzuela i s'asseia a sobre la taula tan eixerida i amb unes minifaldilles
tan curtes, que la reina es va irritar fins al punt d'anarse'n al mig d'una
entrevista que la família reial havia concedit a la intrèpida
reportera.
En mig de tot aquest sagramental, el 1992 es va desencadenar La crisi matrimonial
que va estar a punt de traspassar l’àmbit familiar per convertir-se
en qüestió d'Estat. S'ha escrit molt de la suposada conjura per
derrocar Joan Carles, i forçar-lo a abdicar en favor del seu fill,
el príncep hereu Felip. I no van faltar velades al·lusions
que el cap de la Casa Reial, Sabino Femández Campo, en convivència
amb la reina Sofia, donava suport a la idea. A Sabino, algunes persones -Mario
Conde fonamentalment, però no només ell- el van acusar explícitament
de filtrar informació compromesa a la premsa per dinamitar la imatge
pública del rei. De la reina no es va dir tant, però sí
que estava a punt de fer-li perdre la paciència, encara que lluny
de la història d'un atac de nervis. Sofia mantenia prou fredor per
no oblidar els deures d'Estat i substituir el monarca en actes oficials com
l'obertura de la Cimera Iberoamericana de Guadalupe, Càceres, mentre
la premsa publicava que ell es divertia de vacances a Suïssa. I també
per ocupar-se de gestions tan delicades com la censura del diari Claro, que
al mes d'agost pretenia publicar com ella mateixa havia frustrat el festeig
d'Isabel Sartorius amb el príncep Felip, en assabentar-se que un germà
de la jove havia estat detingut a l'Argentina per consum de cocaïna,
i que la mare de tots dos havia estat investigada en relació amb el
narcotràfic pel jutge de l’Audiència Nacional Carlos Bueren.
El tema de la conjura encara va continuar diversos anys per altres raons
(al marge de l'entorn de La Zarzuela, amb José María Ansón
de protagonista), abans de desinflar-se definitivament. Ara com ara és
un tema tabú del qual ni els més agosarats no volen dir res.
Fos com fos, Joan Carles i Sofia van tenir l'oportunitat de refer la seva
imatge plorant junts als enterraments i en comptades aparicions públiques
en què se'ls veia agafats del braç.
Fantasmes del passat
Corria l'any 1986 quan certs fantasmes del passat van venir a assetjar el
rei novament. La relació amorosa amb la comtessa italiana Olghina
de Robiland ja feia molts anys que s'havia acabat, però aquest any
pel que sembla aclaparada per problemes econòmics, Olghina va reaparèixer.
Ara bé, no va anar a veure el monarca, que se sàpiga, sinó
a Jaime Peñafiel, exdirector de la revista Hola, reporter especialitzat
en la família reial per a viatges oficials i altres saraus i, en aquells
moments, que era el que interessava a la Robiland, director de La Revista,
una nova publicació que lluitava per fer-se lloc en la premsa del
cor. Olghina tenia per vendre una sèrie de 47 cartes del monarca de
pròpia mà, datades entre els anys 1956 i 1960. Deia que l'important
era que aquells documents no es perdessin per a la història, que el
poble espanyol tenia dret a conèixer una de les facetes més
tendres i encantadores del seu monarca. Segons la descripció de Peñafiel,
que no va ser precisament piadós amb ella, la comtessa ja tenia seixanta
anys llargs i era, a aquestes altures de la vida, "poco agraciada fisicamente,
de aspecto desaliñado y con una miopía que la obligaba a utilizar
gafas como culo de vasos". Li costava imaginar què era el que el seu
rei podia haver vist en ella, però per les cartes no n'hi havia cap
dubte.
Quan el periodista va rebre l'oferta, es va posar en contacte amb Sabino
Fernández Campo, que era a Oviedo i va tornar pitant a Madrid a veure
què tenien aquelles cartes. Sabino i Peñafiel ja havien tingut
alguns contactes anteriorment, perquè el secretari de la Casa Reial
s'ocupava personalment de tractar amb els periodistes, sobretot per negociar
quina mena de coses es podien publicar sobre el rei, i quines altres resultaven
del tot inconvenients. I Sabino, després de llegir les cartes, va
arribar a la conclusió que aquella era una de les coses que no es
podien publicar de cap manera. Quan en va informar Joan Carles, que confirmà
l'autenticitat dels documents i de la història que explicava la comtessa,
Sabino va demanar a Peñafiel que les comprés, pagant el que
demanava, 8 milions. Però no per publicar-les, sinó per fer-les
desaparèixer del mapa. Tot i que, és dar, això últim
no ho havia d'explicar a la comtessa. Sempre disposat a fer un servei a la
pàtria, Peñafiel va tancar el tracte amb la Robiland 24 hores
després, a l'apartament del mateix Sabino al Centro Colón.
Però, naturalment, el patriotisme de Peñafiel no arribava a
l'extrem de voler fer-se càrrec de les despeses de l'operació.
Els diners, en feixos de bitllets de cinc mil pessetes, Prado y Colón
de Carvajal els havia lliurat al periodista prèviament. Així
que va cobrar, Olghina se'n va anar a Roma amb els diners a la maleta i Peñafiel
envià les cartes a La Zarzuela.
No obstant això, l'examant del rei es va sentir frustrada perquè
les cartes no havien sortit a la llum; així, doncs, poc després
les va tornar a vendre (aquesta vegada, les fotocòpies que havia fet
abans del tracte amb Peñafiel) a la revista italiana Oggi, que va
publicar una sèrie de quatre capítols sobre el tema, afegint-hi
fotografies de l'època de la filla que suposadament havia tingut amb
l'aleshores príncep, i feia constar altres documents a què
havia tingut accés la revista, com un diari íntim d'Olghina
i un xec signat per Joan Carles per una quantitat indeterminada de diners,
tot i que no especificava gaire cosa més sobre l'assumpte. Però
sembla que això no la va fer prou contenta, i la comtessa de Robiland
poc després, d 1991, va publicar un llibre de memòries, que
es va titular Sangue blue, en què encara anava una mica més
allà pel que fa als detalls de l'aventura amb "don Juanito".
Marta i els decrets falsos
A banda de les suposades maniobres, mai provades, per impulsar la renúncia
de Joan Carles al tron, aquell any 1992 -de trist record per a la reina-
va deixar el nom propi de Marta Gayá gravat a les pàgines impreses
de diversos mitjans de comunicació, que per primera vegada van parlar
d'una amant del rei amb una tranquil·litat inusitada, cosa que va
provocar altres turbulències polítiques d'abast divers.
Després de 30 anys de matrimoni i una llista d'amants a la qual
ningú no s'aventura a posar xifres, el rei va perdre el cap per la
catalana Marta Gayá, reputada decoradora, divorciada d'un important
empresari productor de galetes de qui té un fill, alta i esvelta,
d'ulls verds, set anys més jove que el rei i resident a l'illa de
Mallorca tot l'any, en un luxós xalet a La Mola, península
per a rics i famosos. Es van conèixer el 1990, aproximadament, i passaven
junts molts caps de setmana i altres períodes no vacacionals en què
el monarca va començar a negligir les obligacions familiars i, fins
i tot, les oficials.
Al principi les seves trobades eren protegides amb una gran cautela,
però la tirada que tenien l'un per l'altre es va tornar tan intensa
que el secret va ser breu. Sofia va ser de les primeres persones a assabentar-se'n,
el divendres 29 de juny de 1990, en un sopar que oferia el rei, al Beach
Club de Mallorca en honor de Karim Aga Khan i d'Albert de Mònaco,
en ocasió de les regates de la Copa del Rei. Assistien al convit uns
200 comensals, i quan tots ja estaven asseguts, com mana el protocol, van
arribar el rei, la reina i els seus invitats il·lustres. Però
encara hi havia una taula buida. Quan eren gairebé a les postres,
es van presentar descortesament tard José Luis de Vilallonga, Marta
Gayá i el príncep Tchokotua amb la seva dona, Marieta Salas.
En lloc d’enfadar-se, el rei es va aixecar de la cadira i els va anar a saludar
efusivament, cosa que va humiliar la reina. Els presents van comentar que
allò havia d'estar previst, i que era una mena de prova d'amor de
Joan Carles, potser per fer més o menys pública la relació
amb Marta Gayá. Perquè no es podia explicar d'una altra manera
la falta de delicadesa que havia mostrat amb la reina.
Per cert, aquesta va ser l'etapa en què el rei va decidir que
Vilallonga fos el seu "biògraf autoritzat", tot i que l'escriptor
Baltasar Porcel ja tenia desenes d'hores de conversa enregistrades amb el
mateix propòsit. El monarca va interrompre les converses a La Zarzuela
amb Porcel inesperadament i li va demanar les cintes sense gaires explicacions.
Però l'aventura amb Marta Gayá va començar a ser
un problema més tard. En primer lloc, perquè les relacions
del monarca sempre havien estat més breus i intermitents, i aquesta
començava a durar massa. Marta, una professional seriosa, una senyora
respectable, no es prestava fàcilment a una aventura passatgera. La
relació semblava una cosa formal, i podia posar en perill fins i tot
l'estabilitat del matrimoni reial en un moment difícil a l'edat de
Joan Carles, la cinquantena. Però, sobretot, es va convertir en un
conflicte de veritat quan les escapades del rei van començar a tenir
conseqüències polí- tiques.
Les turbulències es van iniciar gràcies a Felipe González,
quan el 18 de juny un periodista d'El País li va preguntar si havia
consultat amb el rei el nom del ministre que substituiria a Afers Estrangers
Francisco Fernández Ordóñez, després que aquest
morís, i el president li contestar: "No he podido hacerlo porque el
rey no está". Perb no hi havia cap viatge previst a l'agenda. EI País
aleshores va publicar que el monarca era a Suïssa per sotmetre's a una
revisió mèdica rutinària, però Fernández
Campo va desmentir la notícia el dia següent a la ràdio,
i va dir literalment sobre el viatge: "Bueno, lo que yo creo y lo que se
me ha dicho es que está descansando, un pequeño descanso, descanso
de montaña que le viene muy bien". L'expressió "lo que se me
ha dicho" va desvetllar suspicàcies de tota mena.
Sabino va parlar per telèfon amb el rei perquè tornés
a Espanya al més aviat possible. Joan Carles va tornar precipitadament
el dissabte 20 de juny al matí. Despatxà amb Felipe González
abans del migdia i va dinar en privat amb el president de Sud-àfrica,
Fredierik De Klerk, que era a Madrid de visita oficial. Però, tot
i que es perdia la celebració familiar de l'últim aniversari
de Don Joan, que complia 69 anys, a la tarda ja era de nou a Suïssa,
en una localitat propera a Saint-Moritz. La reina va anar sola a sopar a
la residència del comte de Barcelona a Puerta de Hierro, i el dia
següent va presidir, substituint el monarca, l'obertura de la Cimera
Iberoamericana.
En total, el rei va ser a Suïssa del 15 al 23 de juny, vigília
del seu sant, que tampoc no va tenir la tradicional celebració al
Campo del Moro. No estava per orgues. Ni tan sols va anar a la tradicional
corrida de l'Asociación de la Prensa. I, a sobre, el príncep
Felip tampoc no apareixia per enlloc. Segons l'explicació oficial,
s'estava entrenant amb l'equip olímpic de vela, malgrat que d'altres
relacionaven la seva absència amb el gran disgust que li havia provocat
la ruptura amb Isabel Sartorius.
I la polèmica no es va aturar. Per contra, El Mundo uns quants
dies després va destacar que, com a conseqüència de l'escapada,
s'havia incorregut en ten presumpte delicte de falsificació de document
públic. En efecte, segons el BOE el rei havia signat una llei a Madrid
(la sanció reial de la llei de creació de la Universitat de
La Rioja) un dia que era a Suïssa (el 18 de juny). "O el lugar es falso,
o la fecha es falsa o la firma es falsa", afirmava El Mundo. I a més
advertia que, encara que elrei no està subjecte a responsabilitat
segons la Constitució, el presumpte delicte es corresponia, atenent
al Codi Penal, amb una pena d'entre 6 i 12 anys de presó major. El
columnista Javier Ortiz hi donava el cop de gràcia: "Lo mismo va la
gente y se cabrea, y le da por pensar que tal vez un presidente de la República
podría salirle más económico. No sería la primera
vez que este país hiciera, por así decirlo, Borbón i
cuenta nueva".
Quan semblava que tot ja s'havia calmat, a l'agost la revista francesa
Point de Vue publicava la història del rei amb Marta Gayá.
Arran del que havia publicat el diari espanyol, Point de Vue havia trucat
a la clínica en què el rei havia estat suposadament descansant
a Suïssa i els van penjar el telèfon precipitadament. Estirant
el fil del secret que es volia guardar, citaven fonts de l'entorn del monarca
(de l'staff de La Zarzuela) per parlar, en concret, de Marta Gayá
com a explicació del misteri; i també feien referència
a l'afer del príncep amb la Sartorius, que "enverina des de fa tres
anys l'atmosfera madrilenya". El dia següent, el reproduïa El Mundo
en una nota de portada, ampliada amb més informació a l'interior.
La nova tempesta política aquesta vegada es va centrar en la
preocupació per descobrir la font que havia filtrat la història
a la premsa. La cosa s'anava enredant, i se citaven i es culpabilitzaven
els uns als altres. La primera en publicar alguna cosa, molt solapadament,
sobre l'amor mallorquí del rei, havia estat la revista Tribuna el
1990; l'empenta següent l'havien donat Felipe González i El País
el juny de 1992; i El Mundo havia donat ressò a la polèmica;
Point de Vue havia estirat el fil, i la història havia rebotat de
nou a El Mundo, i després una altra vegada a Tribuna... Enmig de tot
l'embolic, i al més ràpid possible, El Mundo havia eliminat
la nota de la primera pàgina a la segona edició, i també
va treure alguns paràgrafs de la informació de l'interior,
cosa que suavitzava i matisava els seus comentaris. Per exemple, la referència
que Point de Vue era "la revista sobre la realeza más prestigiosa
de Europa" es va convertir en una cosa més discreta: "La revista monárquica
francesa". Però Pedro J. Ramírez no es deslliuraria així
com així de la responsabilitat.
De sobte i per sorpresa, el 19 d'agost, Diario 16 va difondre en portada
que el culpable de les filtracions havia estat Mario Conde. I el rei va parlar
personalment amb el banquer, que va dir que no hi tenia res a veure. I el
rei també va trucar al seu amic Giovanni Agnelli, president de Fiat
i màxim accionista del grup Rizzoli, propietari de la revista Oggi
i del 45% de l'accionariat d'El Mundo. I Agnelli va parlar amb el president
de Rizzoli, i aquest, amb Unidad Editorial, matriu empresarial del diari
El Mundo, demanant el cap de Pedro J.
El director del diari madrileny va salvar la pell de miracle, en un
dinar de conciliació entre Conde i el rei, al qual el mateix Pedro
J. va arribar quan eren a les postres, el 12 de setembre de 1992. Perquè
la Casa Reial el perdonés, Pedro J. Ramírez, a instàncies
de Mario Conde, es va veure obligat a assegurar que en realitat qui havia
filtrat la informació havia estat Sabino Fenández Campo, cosa
que després va servir a Conde per insistir a recomanar al rei que
el cessés del càrrec.
Conde també va poder evitar que els socis italians venguessin
el seu paquet d'accions i abandonessin El Mundo. I tot va quedar solucionat,
tot i que gens clar, perquè després, el 24 de setembre, la
revista italiana Oggi encara va tornar a publicar un complet reportatge en
què explicava una altra vegada tota la història de Marta Gayá:
"El rei dels jocs olímpics és sorprès en fora de joc".
Citava Point de Vue i adornava el text amb nombrosos comentaris crítics,
sobre un monarca que estava sent "poc reflexiu", "menys diligent en les seves
obligacions", "tan enamorat que sembla un nen", etc. És dar que la
premsa estrangera no es regeix per les mateixes normes.
Aquí, els articles d'El Mundo sobre el rei no van aparèixer
al suplement resum dels principals temes publicats els cinc primers anys
de vida del diari i, per descomptat, l'aventura de publicar insensateses
sobre el monarca no es va repetir mai més. Tribuna, al seu torn, va
substituir el director, Julián Lago, per Fernando García Romanillos,
que va entendre que els temes de la Casa Reial no feien incrementar el nombre
de lectors i, en canvi, li feien perdre publicitat.
I Sabino Fernández Campo va sortir per la porta falsa de La
Zarzuela molt poc després.
Història d'un xantatge
Bárbara Rey, reapareixent com Olghina d'un passat aquesta vegada no
tan lluny, el 1997 va protagonitzar un altre dels episodis més foscos
en la complicada trama de les aventures amoroses del rei. La història
ja s'ha publicat, seccionada en diferents parts, en llibres i revistes diversos.
Si bé tots els autors, atenent a les dificultats d'un tema del qual,
a Espanya, senzillament és millor no parlar-ne, han preferit no identificar
alhora els dos protagonistes: o bé es parlava d"el rey y la vedette",
o bé de "Bárbara Rey y una alta personalidad del Estado". Una
precaució que no fa sinó posar en evidencia l'escassetat de
llibertats en què ens veiem obligats a moure'ns, i la hipocresia d'un
poder que estableix normes ridícules de censura encoberta que no enganyen
a ningú. Tot i que sigui vox populi i que, sens dubte, tots els mitjans
de comunicació disposin d'informació sobrera, plena d'indicis
i testimonis, no per això es publica.
La història de Bárbara Rey amb el monarca va comentar
als primers temps de la Transició. Es van fer "amics" per mitjà
d'Adolfo Suárez, en una etapa en què la vedet donava suport
al líder de la UCD com millor sabia (demanant el vot per a la formació
política a lis campanyes electorals). A Joan Carles sempre li havien
agradat les dones que fan tronar i ploure i, pel que sembla, a banda de les
llargues cames que té, gaudia especialment de les delícies
culinàries que la valenciana li preparava a la barbacoa del seu xalet.
La relació havia continuat de manera intermitent al llarg dels
anys, fins que un bon dia, el mes de juny de 1994, el rei, amb frases amables,
li va fer saber que la història s'havia acabat. Però Bárbara
no estava disposada a passar pàgina tan fàcilment. Per a això
disposava de tot un arsenal d'enregistraments, filmacions i fotografies obtingudes
en diverses trobades.
Per alguna raó desconeguda, la vedet sempre havia tingut l'afició
de deixar constància de les converses privades amb les seves parelles.
A la televisió una vegada (a primers de març de l'any 2000,
al programa en directe Crónicas Marcianas) ja va sortir en antena
la gravació d'una discussió entre ella i el seu exmarit, Ángel
Cristo, que la seva filla Sofía posava via telefònica als teleespectadors.
La intenció de Sofía Cristo era fer quedar malament el seu
pare, que a la cinta, sense que se sabés a sant de què, insultava
Bárbara dient-li que era una puta amb crits a plens pulmons. Però
va aconseguir l'efecte contrari quan el domador de tigres en decadència,
present al plató, va deixar anar un llastimós "Si esta señora
ha sido capaz de chantajear a uno de los hombres más importantes de
nuestro país, como no va a tratar de destruir a un pobre y humilde
hombre de circo com yo".
Pel que sembla, la discreció no és un dels dons de Joan
Carles, i amb la seva amant buidava el pap parlant de tots els seus problemes,
incloent-hi aspectes íntims sobre la reina. Quan els còmplices
de Bárbara Rey per al xantatge que tenia previst van veure i escoltar
alguns exemples del que tenia enregistrat, es van espantar de la sang freda
de la vedet. El que és veritablement preocupant són les converses
en què el monarca havia comentat com si res qüestions de política
nacional i, molt especialment, algunes frases relatives als successos del
cop d'Estat del 23-F. D'altra banda, també hi havia material gràfic
abundant. "Algunos recuerdos", segons Bárbara, entre els quals hi
havia fotos amateurs fetes pel seu fill Àngel des del jardí,
mentre la parella gaudia d'una paella. Perb, a més, es va saber que,
des de 1993, assessorada per un proveïdor de materials d'espionatge,
al seu xalet de Boadilla del Monte (Madrid) havia muntat tot un niu de "vigilància"
que disposava fins i tot d'una camera de vídeo camuflada a les cortines
del dormitori. I havia fet còpies dels materials gravats, que tenia
repartides tanta Espanya com a l'estranger.
Segons els seus còmplices, Ramón Martín Ibáñez
entre altres, Bárbara hi va posar imaginació i es va inventar
que havia rebut un paquet a casa seva, amb algunes còpies del material
gràfic. L'única cosa que va fer ella, segons la seva versió,
va ser entrar en contacte amb la persona que corresponia, per avisar-la del
perill. Martín entraria en escena a continuació, encarnant
el qui dóna la cara com a suposat xantatgista, per sol·licitar
ni més ni menys que 12.000 milions de pessetes. Però el muntatge
no va funcionar.
Per com era de delicat el material de què es tractava, sobretot
en l'àmbit polític, Palacio, que ja n'havia posat al corrent
el CESID, va encarregar l'assumpte a Manuel Prado y Colón de Carvajal.
I Prado va dubtar de Bárbara des del primer moment, convençut
que ho havia fet ella mateixa. Davant la negativa de Prado de negociar amb
els xantatgistes, la vedet va intentar posar-se en contacte directament amb
el rei, però no ho aconseguí. I en els estires i arronses de
l'afer, els còmplices van acabar quedant fora de la negociació.
Tot semblava que entrava en via de solució gràcies a
un programa de TVE que va arreglar l'aleshores director de l'Ens, Jordi García
Candau, i que va fer tornar Bárbara Rey a la fama de la petita pantalla
fugaçment. D'altra banda, se li va lliurar un sobre tancat amb l'estipendi
mensual (unes fonts diuen que d'un milió de pessetes, d'altres que
més), al llarg de 1995 i part de 1996. Però la preocupació
principal de Prado seguia sent recuperar el material comprometedor. El 23
de febrer de 1996, la vedet va patir una estranya malaltia enmig de la gravació
del programa Esto es espectáculo. Li acabaven de donar la noticia
que persones no identificades estaven buscant a casa dels seus pares, a Totana
(Múrcia), les gravacions. Ja no es refiaven de cap de les maneres
de la seva paraula.
A partir d'aleshores tot va començar a anar malament, sobretot
quan no li van renovar el contracte a televisió. El programa va desaparèixer
de la graella per falta d'audiència i Bárbara, molt emprenyada,
va començar ara a pressionar de nou exigint un augment de l'assignació
(fins als dos milions mensuals). Algunes persones, malgrat tot, asseguren
que el que de veritat volia la vedet era tornar a ser a la tele, satisfer
el seu ego; però allò els encarregats de negociar amb ella
no ho van entendre. L'embolic es va complicar sense remei i el 1997 es va
posar en marxa la fase més dura del xantatge.
Cormençà amb dues denúncies presentades a comissaria
per Bárbara Rey (una del 25 de maig i una altra de 1'1 de juny del
mateix any), el rerefons de les quals era el robatori de "tres cintas de
cassette, cinco de vídeo y veinte diapositivas", de contingut compromès
per a una "alta personalidad". Es va endurir poc després amb una tercera
denúncia (del 13 de juny), en què es parlava d'amenaces de
mort contra ella i els seus fills, i interposada, explícitament,
contra Manuel Prado y Colón de Carbajal.
La notícia primer es va difondre de manera anònima, escrita
en un informe de set folis que es va enviar a la premsa, del qual la Rey
va dir que no en sabia res, tot i que mai no va desmentir ni una paraula
del contingut. El document narrava la historia amb tota mena de detalls,
i incloïa una còpia de l'última denúncia. La premsa
només es va atrevir a explicar-ho entre dents, però la Casa
Reial hi va haver d'intervenir directament quan la mateixa Bárbara
pretenia anar a explicar-ho tot en directe al programa Tómbola (líder
d'audiència a la televisió valenciana, Telemadrid i Canal Sur).
Se li va vetar la presencia a l'últim moment, però ningú
no va poder impedir, en primer lloc, que ella cobrés el que li corresponia
per la intervenció fallida en el programa; i, en segon lloc, com a
conseqüència de l'anterior, que almenys es donés a conèixer
que s'havia imposat la censura des de la Casa Reial, cosa que ja era bastant
greu en si mateixa.
Després d'allò les coses finalment es van arreglar, amb
una nova negociació, pel que sembla aquesta vegada portada per Fernando
Almansa, actual cap de la Casa Reial. En lloc d'una assignació mensual,
es va optar per comprar el material per una única suma, que unes fonts
situen en 4 milions de dòlars (uns 600 milions de pessetes), i d'altres,
en 40. En tot cas, es tractava d'una quantitat més que suficient perquè
Bárbara no tornés a tenir problemes econòmics en la
seva vida i pogués deixar que el seu afer amb el rei descansés
en la pau del silenci i l'oblit. Si ho van fer bé, i no se'ls va escapar
cap copia amagada en un racó, aquesta última operació
deu haver tancat el cas definitivament... I ens quedarem sense escoltar la
famosa cinta sobre el 23-F.