CAPÍTOL 12
23 F. EL COP
Secrets de domini públic
Del cop "d'efecte" del 23-F, hi va haver gent que en va tenir coneixement
previ i gent que no. En cercles militars, evidentment, la filtració
era més gran. Als serveis secrets del CESID, amb més raó.
I en altres sectors socials amb deferència informativa per part
dels àmbits del poder, o generalment ben informats, indubtablement,
amb més o menys difusió i profunditat. I aquest mer fet fa
plantejar-se si la Casa Reial (el rei), per algun d'aquests canals, en
tenia coneixement o no, informació prèvia d'alguna mena,
en quina dimensió; i una sèrie respectable de qüestions
sobre la informació que es va esmunyir o que els estaments armats
i civils tenien la responsabilitat de passar a la Casa Reial. De fet, la
present anàlisi es proposa implementar les peces de la versió
per la qual la Casa Reial coneixia el que es podia produir, tant si ho creia
possible com si no. I per fer-ho, no hi ha res com acoblar les peces del
trencaclosques, basant-se en els fets i en els testimonis.
El 23 de febrer de 1981, a les 18:22 hores, el tinent coronel Antonio
Tejero, al capdavant de 288 guàrdies civils, va irrompre violentament
al Congrés dels Diputats, interrompent la sessió d'investidura
de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del Govern. Poc després,
a Valencia, el tinent general Jaime Milans del Bosch treia al carrer els
tancs i les tropes que tenia sota el seu comandament a la III Regió
Militar i decretava el toc de queda; i la Divisió Cuirassada Brunete
prenia els punts clau de Madrid, entre altres RTVE i diverses emissores de
ràdio. Es tractava de la posada en escena per al veritable cop d'Estat,
que tindria lloc -segons els plans- .quan el general Armada, en nom del reí,
avortés l’alçament militar, i formés un govern de "salvació
nacional" encapçalat per ell mateix.
Ningú no ha plantejat, i ni de bon tros s'ha pogut demostrar
mai, la participació del rei Joan Carles I en el cop. Ben al contrari,
la major part de les interpretacions situen el monarca com el salvador
de la pàtria. La seva intervenció en els esdeveniments del
23 de febrer va suposar la consagració definitiva per a la monarquia
espanyola. Fou, sens dubte, el més beneficiar. Al poble se li va fer
veure que el risc de cop d'Estat estava latent i que només el rei
tenia poder per desactivar-lo. Sens dubte, fou el moment àlgid de
la "democràcia coronada". Periodistes i intel·lectuals de tradició
d'esquerres i republicana (com Francisco Umbral, Manuel Vázquez Montalbán
o Manuel Vicent) es van sumar fervorosament a les files del "joancarlisme"
i es van escriure apassionades defenses del seu paper en la Transició.
El rei acabava de salvar la democràcia.
Es cert que els silencis que han envoltat el cas van ser tan sorollosos
com el mateix cop. Hi ha molts papers que no han sortit a la llum: la suposada
nota manuscrita del rei a Pardo Zancada; el telegrama interceptat des del
CESID pel tinent coronel Álvaro Gaitán, responsable del departament
de comunicacions, enviat al general Milans del Bosch des de La Zarzuela;
l'informe de vint folis escrit i firmat de pròpia mà pel general
Armada, amb tots els detalls del cop i els noms complets del futur Govern;
la carta escrita pel mateix general Armada abans del judici, datada el 23
de març de 1981, en què demanava al monarca "por el honor
de mis hijos y de mi familia" permís per utilitzar durant el consell
de guerra una part del "contenido de nuestra conversación, de la cual
tengo nota puntual", que havien mantingut dies abans del cop, quan els reis
van tornar de l'enterrament de la reina Frederica de Grècia; l'"informe
Jáudenes" del CESID, elaborat un mes i escaig després de l'intent
per avaluar les responsabilitats de la Casa, en què se citen 8 agents
directament implicats; i qui sap quants més.
Però, amb tot i a pesar de tot, atenent a les dades objectives
de què es disposa, i molt particularment a les que conté el
sumari del procés (les declaracions dels encausats i les conclusions
del fiscal, principalment), sense afegir-hi més dades, s'arriba fàcilment
a la conclusió que el rei Joan Carles I sí que podia haver
participat activament en el cop. Són secrets de domini públic
que va tenir con- tactes previs amb una part dels implicats. D'altra banda,
el dia clau les iniciatives preses des de La Zarzuela no es poden considerar
en si mateixes capaces d'avortar la conjura, tal com estava programada.
El famós missatge televisiu que assegurava que s'havien pres "las
medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad
vigente" es va emetre al mateix moment en què el general Armada era
al Congrés per "restablir" l'ordre constitucional amb un govern
de "salvació nacional", presidit per ell mateix, que era el que estava
previst des del començament. Però com que s'ha transmès
una interpretació tan radicalment diferent d'aquesta, gràcies
a mentides demostrables en la sentencia del judici i a una campanya propagandística
molt efectiva, ara cal tornar a repassar, encara que sigui una mica per
sobre, dades que en realitat coneix tothom.
Com que en tot cas Sa Majestat, segons que estableix la Constitució,
és irresponsable penalment dels seus actes, per molt que se'n pugui
demostrar la participació no se'l pot jutjar per això. De
la mateixa manera, i justament per això, especular sobre la seva
participació no deixa de ser un joc que no es podria tenir en compte
en absolut com un intent d'inculpació.
Els "mòbils" del cop
Una de les claus per poder entendre el 23-F es troba en l'anàlisi
dels “mòbils" del crim al poble. La conflagració de 1981
pretenia solucionar diversos conflictes. El primer mòbil era defensar
la unitat de la pàtria. Els militars involucionistes reaccionaven
contra les accions d'ETA. I això, tot i tenir en compte que l'activitat
terrorista no tenia una intensitat particular els mesos precedents al 23-F,
o que almenys no era superior a la de períodes anteriors. Més
aviat la novetat era l'actitud de les forces de seguretat: el 13 de febrer
de 1981, per primera vegada després de la mort de Franco, un detingut
polític, Joseba Arregui, havia estat torturat fins a la mort per
la Policia. De totes maneres, l’amenaça colpista era una cosa que
sempre estava present des del començament de la Transició.
El 1978 els serveis de seguretat de l'Estat ja havien avortat l'"Operación
Galaxia", anomenada així perquè els conjurats es reunien en
una cafeteria amb aquest nom, muntada pel mateix tinent coronel Tejero i
pel capità Sáenz de Ynestrillas.
Una altra de les motivacions del cop d'Estat era el "malestar"
d'alguns comandaments de les Forces Armades per la política d'ascensos
i càstigs que el Govern Suárez havia iniciat. A mitjan abril
de 1979 havia posar un home de la seva confiança, José Gabeiras,
en el càrrec de cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, en un
ascens irregular de general de divisió a tinent general, amb la
qual cosa se saltava els candidats lògics per antiguitat, un dels
quals era precisament Jaime Milans del Bosch, un dels conjurats el 23-F.
Era el segon greuge, perquè Milans ja havia estar traslladat, l'octubre
de 1977, de la Divisió Cuirassada Brunete, a Madrid, a la Capitania
de la III Regió Militar, amb seu a València. El general Luis
Torres Rojas, un altre dels conjurats, també havia estar desplagat
recentment, a la Corunya, el gener de 1980, quan presidia la Brunete, càrrec
en què va ser substituït pel general José Juste Fernández,
imposat per Gutiérrez Mellado. I Armada, el "braç polític"
del cop, havia estar enviat a Lleida després que Suárez, com
se sap, en forcés el cessa- ment, l'octubre de 1977, com a secretari
de la Casa Reial. Tots l'hi tenien jurada.
A més dels militars, hi havia el problema amb l'oposició,
fins i tot amb alguns membres del Govern, la UCD (com ja s'ha vista l'última
part del capítol 10). Tots estaven farts de Suárez i van
negociar amb el rei la millor manera de deslliurar-se'n. L’abril de 1980,
el monarca va rebre a La Zarzuela Felipe González i Manuel Fraga,
k i al juny, Santiago Carrillo. Tots coincidien en el fet que hi havia
una sensació creixent de desgovern, una pèrdua de confiança
en les institucions democràtiques, una imminent crisi d'Estat...
En feien responsable Suárez i advocaven davant del rei, com a única
solució al problema, per alguna mena de govern de coalició,
en què cada un tindria el seu tros de pastís.
Per acabar, cal assenyalar que els esdeveniments del 23-F van coincidir
amb el conflicte a l'entorn de l'entrada d'Espanya a I'OTAN, una qüestió
que no es pot descartar com una més que probable quarta i important
motivació per a l'acció colpista. L'empenta militar del 23-F
podria haver tingut com a objectiu forçar l’ingrés amb urgència.
Poc després d'haver guanyat les eleccions de 1980, el president
nord-americà Ronald Reagan (segons documents que el KGB va fer circular
en aquella època) va enviar una carta en qu~ instava el rei Joan
Carles a "actuar con diligencia para eliminar obstáculos que impiden
el ingreso de España en la OTAN", al·ludint a un misteriós
grup de "pacifistas del Opus Dei". No se sap els qui podrien formar aquest
misteriós grup, ni hi ha certesa que aquella carta no fos una falsificació,
com va assegurar la Casa Reial. Però sí que és cert
que a Adolfo Suárez se li retreia que donés allargs a l'assumpte
durant quatre anys al capdavant del Govern. Suárez no ho veia clar
i descuidava la transició exterior, amb la qual cosa manifestava un
cert antiamericanisme.
És difícil dir fins a quin punt la Corona se sentia
pressionada pels Estats Units, amenaçada per les accions d'ETA, o
convençuda de la conveniència del nou repartiment de poder que
proposaven els grups de l'oposició parlamentaria. Però les
circumstàncies polítiques en què es trobava van fer
exclamar a la reina, molt més "militarona" (sobretot, per la seva experiència
grega de connivència de la monarquia amb una Junta Militar), l'última
vegada que Armada va ser als Pirineus amb els reis, en acomiadar-se: "¡Alfonso,
sólo tú puedes salvarnos!"
El pla
Atenent als interessos dels Estats Units, calia fer "un cop de timó",
però sense sortir-se del marc constitucional. Si no era així,
Espanya no podria ingressar a I'OTAN, presumptament formada per països
democràtics. Aquest era un requisit sine qua non. Però a
algú se li va acudir que es podien unir forces de tots els "motivats",
en una acció que utilitzés a favor seu tant els impulsos dels
colpistes més clàssics com els dels representants del poder
establert legalment. El pla d'actuació que van acabar decidint combinava
l'acció de Tejero (fidel al seu esperit de l'"Operación Galaxia",
de cop pur i dur per "meter el país en cintura"), amb la idea d'un
cop suau, estil De Gaulle (inicialment respectuós amb la Constitució
i gaudint de tota la complicitat dels principals partits polítics
amb els militars), propugnat per Armada. I hi afegia un element que semblava
que estava inspirat en el cop dels coronels grecs de 1967, ben conegut per
la reina, en el sentit que els rebels comptaven amb el suport del rei. Com
van explicar a Tejero, sense que ho acabés d'entendre del tot, dins
d'Espanya la crisi s'arreglaria.., a l'espanyola; tot i que, això
sí, els països de fora hi voldrien seguir veient la Democràcia
i la Corona.
Per les dades de què es disposa (entre altres pistes, algunes
declaracions de Suárez posteriors al cop), va ser un destacat socialista
el primer a suggerir al general Armada la idea d'un govern civil de coalició
presidit per un militar. En principi, a més del d'Armada, es va
especular sobre diversos noms, entre altres el del mateix Sabino Fernández
Campo. Després Armada, l'estiu del 1980, va enviar un document secreta
Sabino perquè el rei el conegués. L’hi havia arribat de Madrid,
i es tractava d'un informe anònim, tot i que pel llenguatge semblava
d'autors civils, segons fonts de La Zarzuela. S'hi feia una anàlisi
molt crítica de la gestió d'Adolfo Suárez i acabava
amb una proposta, de la qual no es coneixen tots els detalls. Es tractava
d'enderrocar el president, això sí que se sap, i proposar com
a candidat alternatiu un militar o un civil independent de prestigi. En la
versió oficial que s'ha donat de l'informe, la via proposada per assolir
un objectiu com aquell era presentar una moció de censura, però
aquesta idea sembla poc versemblant, ja que això ja s'havia intentat
sense èxit el mes de maig de 1980. Tot sembla indicar que el que s'estava
proposant realment era el que després es va anomenar "la solución
Armada", el leitmotiv fonamental de la qual era que les accions s'havien
d'emmarcar dintre dels límits constitucionals, en una mena de revival
del famós lema de Fernández Miranda, "de ley a ley" (per fer
el trànsit del franquisme a la democràcia parlamentària
dintre del context de les Lleis Fonamentals). Però amb el pas previ
imprescindible de temptativa de "cop dur", que després el rei s'encarregaria
de reconduir.
A nivell operatiu, per a la temptativa de cop dur, totes les accions
militars planificades, i després dutes a terme, responien a un pla
únic que gravitava sobre quatre punts neuràlgics: el Congrés
dels Diputats, la Capitania de la III Regió Militar (València),
la seu de la Divisió Cuirassada Brunete (de Madrid), i el palau
de La Zarzuela.
Alguna cosa va fallar, en el complicat entramat. El primer element
discordant el va posar Sabino Fernández Campo a La Zarzuela, amb
dues iniciatives molt simples, que ha assumit públicament, i que
al començament no resultaven gaire transcendentals. En primer lloc,
va insistir en el fet que Armada no actués des de La Zarzuela, per
no comprometre massa la Corona, tot i que hi van mantenir contactes telefònics
tota la nit. En segon lloc, amb la mateixa intenció, va intentar evitar
que s'hi involucressin els noms del rei i de la reina, de la manera tan explícita
com s'estaven utilitzant, per fer la crida a l’alçament.
Si volguéssim creure que La Zarzuela era de l'olla del cop
del 23- F des del començament, no solament el rei, sinó també
el seu secretari general, Sabino Fernández Campo, les iniciatives
d'aquest darrer només haurien estat una precaució per protegir
el rei en cas que sortís malament alguna cosa, o fins i tot tan sols
una qüestió de formes. Cal no oblidar que, malgrat la propaganda
institucional per presentar-lo com el gran defensor de la democràcia
la nit del 23-F, gairebé més efectiva pel que fa a Fernández
Campo que al mateix rei, Sabino precisament no ha brillat mai com a "progre".
Només cal assenyalar, de moment, les declaracions que ha fet recentment,
a l'estiu de l'any 2000 (en una conferencia a la Universitat Internacional
Menéndez Pelayo), en què afirmava que el rei, com a moderador
i també com a cal? suprem de les Forces Armades, "debería
intervenir en el caso de que las prerrogativas concedidas por un hipotético
Gobierno en minoría a un partido separatista amenazaran la integridad
de España". Estava defensant ni més ni menys que una intervenció
militar a Euskadi, que recolzava en consideracions jurídiques sobre
l'article 8 de la Constitució. En la línia constitucionalista
d'Armada, se li hauria pogut acudir alguna cosa semblant el febrer de 1981.
En tot cas, les de Sabino van ser iniciatives que, en si mateixes,
mai no haurien evitat el cop. L'element veritablement distorsionador va
ser Tejero. Un dels punts més febles del pla era que, amb un estil
similar al que Suárez havia utilitzat per legalitzar el PCE, sense
informar del tot els milítars, aquesta vegada s'havia utilitzat Tejero
sense dir-li tota la veritat del pla. I al moment crucial, Tejero va ser
qui realment va avortar el cop.
Ajustant les peces
Independentment del fet que s'executés bé o malament, abans
del fracàs -només relatiu- del desenllaç final, el
cop del 23-F va passar per un procés més o menys llarg de
preparació, amb multitud de reunions i actuacions prèvies
dels implicats, de les quals hi ha confirmació oficial i que no posen
en dubte l'abast de la conjura.
Es té constància que, ja al mes de juliol de 1980,
es van reunir el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero,
Pedro Mas (ajudant de camp del general Milans del Bosch a la III Regió
Militar de València) i el civil Juan García Carrés,
per comentar a planificar l'operatiu que havia de prendre les Corts.
El rei en aquells moments estava en ronda de converses amb els
dirigents de l'oposició (Felipe González, Manuel Fraga, Santiago
Carrillo...). Tot i que hi ha poques dades sobre aquestes entrevistes,
se sap que s'hi parlava fonamentalment de la crisi institucional i d'una
possible sortida amb un govern de coalició, de "salvació nacional".
Segons fonts molt diverses, Suárez era gairebé l'únic
absent de l'"operación Armada''. Malgrat aquell gest digne de no
voler-se tirar aterra, Carrillo sembla que sí que hi era en l'operació,
perquè sabia que era l'única manera que hi hagués
un ministre comunista. A més, se sap que, a banda de les seves audiències
amb el rei, es va reunir diverses vegades amb Sabino Fernández a
la seva casa dels apartaments Colón.
Després de l'estiu, van comentar a sortir a la premsa comentaris
al voltant del fet que, des de l'entorn de Felipe González, es pro-
movia un general per presidir un govern de coalició. I els rumors
circulaven d'una manera més extensiva entre els polítics.
El 22 d'octubre de 1980, els socialistes Enrique Múgica
i Joan Reventós es van reunir amb Armada, a casa de l'alcalde de
Lleida, el també socialista Siurana. Transcendí que van parlar
de la disposició favorable del general Armada a formar un govern
de coalició entre la UCD i els grups de l'oposició parlamentaria,
presidir per un independent, presumiblement militar.
Al novembre, els dirigents dels partits de l'oposició van
tornar a passar per La Zarzuela per parlar amb el rei en una nova ronda
de consultes. Ja de vacances a Baqueira, també va cridar Suárez
per conversar-hi; aquest es va negar a acceptar un govern de coalició
amb cap partit de l'oposició. Però les referències
a la premsa "seriosa" o convencional (El País, ABC...) sobre aquesta
idea, "en una situación de extrema gravedad", en "una eventual emergencia
peligrosa para la democràcia,', es van fer més constants.
A més, el 17 de desembre, el diari més llegit a les casernes,
El Alcázar, va publicar un article sobre la preparació d'una
conspiració de militars signat pel "colectivo Almendros".
Aquell mes mateix, Tejero es començava a preparar, comprant,
a través de mitjancers, els sis autobusos usats que traslladarien
els guàrdies civils que van assaltar el Congrés. Quedaren
dipositats en una nau industrial de Fuenlabrada (Madrid), llogada amb aquesta
finalitat.
En una data indeterminada, a finals d'any, Armada, tement que l’espiessin,
va encarregar a Aseprosa (una empresa se seguretat que servia de tapadora
al CESID, controlada per Antonio Cortina, germà de José Luis,
el cap de I'AOME) una exploració dels seus telèfons, que
va ser efectuada per tònics del CESID. El general encara estava
destinat a Lleida, des d'on es va poder constatar que, només al
mes de desembre, va parlar amb el rei com a mínim tres vegades.
El dia 18, quan se'n va anar de vacances a Madrid, el va visitar a La Zarzuela.
A banda d'aprofitar per citar-s'hi el 3 de gener a Baqueira, van revisar
junts el discurs que el rei va pronunciar la nit de Nadal. Armada conserva
una fotocòpia de les quartilles amb retocs de pròpia mà.
El 24 de desembre, el rei va llançar aquell missatge nadalenc
ple d'idees suggeridores, per primera vegada sol davant de les càmeres,
sense la família, assegut davant la seva taula de treball: "La Monarquía
que en mí se encarna [...] impulsora de una acción de todos
para todos". Dirigint-se als polítics, va dir: "Consideremos la
política como un medio para conseguir un fin y no como un fin en
sí misma. Esforcémonos en proteger y consolidar lo esencial
si no queremos exponernos a quedarnos sin base ni ocasión para ejercer
lo accesorio". I al poble en general: "No podemos desaprovechar, en inútiles
vaivenes, compromisos y disputas, esta voluntad de transformar y estabilizar
a España..."
Dos dies després de l'entrevista que havia concertat amb Armada,
a causa de la qual el general va haver d’avançar el final de les vacances,
el rei va pronunciar un altre discurs. Aquesta vegada, el de Pasqua, dirigit
als militars, que acabava així: "Yo tengo la certeza de que si permanecéis
unidos, entregados a vuestra profesión, respetuosos con las normas
constitucionales en las que se basa nuestro Estado de derecho, con fe y
confianza en los mandos y en vuestro Jefe Supremo, y alentados siempre por
la esperanza y la ilusión, conseguiremos juntos superar las dificultades
inherentes a todo periodo de transición y alcanzar esa España
mejor en la que ciframos nuestra felicidad".
El 10 de gener de 1981, Armada va viatjar a València per trobar-se
amb el general Milans del Bosch. Una setmana després, el dia 18,
va ser Milans qui va viatjar a Madrid per reunir-se, en un pis del coronel
Mas, amb aquest i altres conspiradors (en concret, Tejero, Torres Rojas
i el civil García Carrés), i informar-los de l'entrevista
amb Armada. Fou en aquesta reunió on s'establí el pla d'ocupar
el Congrés, enderrocar per la força el Govern i formar-ne
un de nou que encarrilés la democràcia. Estimaren que l'operació
no s'havia de dura terme fins que Armada no fos nomenat segon cap de l'Estat
Major de l’Exèrcit, fet previst per a properes dates. D'aquesta manera
es realitzaria sense violència. Fins i tot es va parlar d'un procediment
constitucional i polític.
El dia següent, el coronel Ibáñez, de l'Estat
Major de Milans i enllaç seu, va anar capa Lleida per comunicar
a Armada el resultat de l'entrevista anterior.
Quan el 22 de gener el president Suárez es va assabentar del futur
ascens d'Armada, tots aquests militars ja en tenien notícia. L'hi
va comunicar el rei, en una reunió a La Zarzuela que va acabar amb
una acalorada discussió entre tots dos. Ni Suárez ni Gutiérrez
Mellado no hi estaven d'acord, però el rei va imposar el seu criteri.
Es continuaven inserint nous articles a El Alcázar amb el pseudònim
"colectivo Almendros", i altres textos en dau a altres publicacions, al·lusives
al cop, moment en què Suárez va decidir dimitir, el 26 de
gener.
Ho va comunicar als membres del seu Govern abans que a ningú.
Diu que va tenir la precaució d'anunciar-ho abans a ells que al
rei, perquè el monarca no es pogués apuntar el punt d'haver
estat el qui li havia demanat que dimitís. "A mí no me hace
lo que a Arias", va comentar pel que sembla. Només al dia següent,
el 27, va anar a La Zarzuela a informar-ne el rei. Suárez sempre
ha donat a entendre que estava al corrent del fet que es planejava un cop
d'Estat per destituir-lo i que va dimitir per evitar-ho. En la llarga conversa
que va mantenir amb el rei, li va dir que ho feia "como única manera
de evitar a Vuestra Majestad el riesgo político de resolver la crisis
que se anuncia". En un altre context, va explicar, a més, que en
aquells moments tenia l'obligació de "defender al rey, incluso del
rey mismo". I el 29 de gener ho va explicar en un missatge televisat bastant
ciar per a tothom: "Dimito porque no quiero que el sistema democrático,
tal como nosotros lo hemos deseado, sea, una vez más, un simple paréntesis
en la historia de España".
Després de totes les tensions i discussions amb el monarca, no
tant per aconseguir que Suárez presentés la dimissió
com per intentar portar-lo al seu terreny en política internacional
(en el tema de l'ingrés a I'OTAN fonamentalment); després de
negar-se repetidament a formar un govern de coalició amb l'oposició;
després de tots els plans que havien fet, parlant i parlant als
mitjans de comunicació d'una inevitable crisi institucional per
preparar el terreny, a fi de fer el "cop de timó" previst amb l'excusa
que Suárez no dimitiaa... Després de tot això, la intempestiva
decisió del president va agafar el monarca per sorpresa. La seva
primera reacció, que va ofendre profundament Suárez, va ser
recórrer a Sabino per preguntar-li què havia de fer. Amb el
consell del seu secretari, va decidir agafar-se una mica de temps, aprofitant
que el congrés de la UCD que s'havia de celebrar a Mallorca es retardava
per un vaga de controladors aeris. H mateix partit hauria d'escollir un nou
candidat per proposar-lo a les Corts, sense pressa.
La dimissió de Suárez va suposar un revés.
Aparentment, s'havien quedat sense excusa per actuar. Però els objectius
reals del cop anaven molt més enllà d'aconseguir un simple canvi
de president, els plans ja estaven en marxa i ara no es farien enrere. Ben
al contrari, es va decidir accelerar-ho. H dia següent de l'anunci públic
de la dimissió, Emilio Romero publicava a ABC un article en què
ja es parlava explícitament de la "solución Armada".
El 3 febrer el rei va trucar al seu exsecretari per donar-li la
notícia del seu nomenament, i l'enhorabona, des de l'aeroport de Barajas,
on esperava que s'obrís el de Vitbria per iniciar el seu primer viatge
oficial al País Basc (el famós i accidentat viatge a Gernika).
Aquest mateix dia Armada també va parlar amb el coronel Ibáñez,
que va acudir a Lleida personalment des de València per entrevistar-se
amb el general, i valorar junts la nova situació que s'havia creat
després de la dimissió de Suárez.
El 6 febrer els reis, que eren a Baqueira per descansar després
dels esdeveniments de la Casa de Juntes de Gernika, es van citar amb Armada
per sopar en un restaurant d'Artíes. H sopar al restaurant es va
haver de suspendre quan van rebre la notícia que la mare de la reina,
Frederica, estava gravíssima a la clínica de la Paloma, a
Madrid. En realitat, ja havia mort. Sofia va sortir ràpidament amb
helicòpter fins a Saragossa, des d'on va agafar un DC-9 amb destinació
a Madrid. Però l'entrevista del rei amb Armada no podia posposar-se,
de manera que, independentment de com estigués la seva sogra, el
rei es va quedar per sopar amb el general, un sopar improvisat per la infanta
Helena a casa, a base d'amanida i truites a la francesa. Van estar junts
fins a les tres de la matinada. A aquesta hora, el mateix Joan Carles, que
conduïa el seu cotxe, el va deixar al parador de la Val d'Aran.
Després de la celebració del II Congrés de la UCD,
el dia 10 el rei finalment va proposar Calvo Sotelo a les Corts per a la
presidència del Govern. De nou, es volia reunir amb Armada. Quan aquest
va passar per La Zarzuela el dia següent, per als oficis religiosos ortodoxos
en memòria de la mare de la reina, als quals assistien familiars i
amics totes les tardes, van tenir l'ocasió de parla breument en un
apart. El rei li va dir que li interessava molt veure'l, i el va citar per
al dia 13, a les 10:30. Cridi a Sabino perquè l'apuntés al
llibre de visites, i Sabino li advertí que no hi havia hores lliures,
però el rei va insistir en el fet que retardés l'hora a qui
fes falta (que en aquest cas va ser Alfons de Borbó, citata aquella
hora).
Cap dels dos no ha revelat mai el contingut de la conversa que van mantenir
en aquella cita extraordinària. Alfonso Armada va sol·licitar
permís per escrita Joan Carles per donar-la a conèixer com
a prova que l'afavorís en el seu judici. Però no l'hi van
autoritzar i Armada va complir l'ordre al peu de la lletra.
Una vegada escollit el candidata president, el rei va haver de mantenir
una nova ronda de consultes amb els líders política, preceptiva
constitucionalment. Amb González, Fraga, Carrillo... amb tots els
líders. Però aquests dies hi va haver moltes més reunions.
El 16 de febrer, nova entrevista a Madrid entre Ibáñez (el
segon de Milans) i Armada, concertada prèviament per telèfon
pel mateix Milans del Bosch. El 17, un altre contacte del rei i Armada, en
un apart d'un acte a l'Escola Superior de l'Exercit.
Per fi, el dia 18, Ibáñez establia amb Tejero, en una conversa
telefònica, la data definitiva per a l’"Operación Congreso".
S'havia pensat en el divendres 20, en ocasió de la votació
d'investidura del nou president del Govern. Però Tejero hi va posar
dificultats i acordaren que podria ser el dilluns 23, ja que es repetiria
la votació i, novament, el ple del Congrés dels Diputats tornaria
a estar reunit i tots els membres del Govern presents.
Tot just quedaven uns quants dies per al día assenyalat quan José
Luis Cortina Prieto, cap de l'Agrupación Operativa de Medios Especiales
(AOME) del CESID, es va trobar amb l'aleshores ambaixador dels Estats Units
a Madrid, Terence Todman, i amb el nunci del Vaticà, monsenyor Antonio
Innocenti.
Cortina també es va reunir, el dia 21 a la nit, a Madrid, amb
Antonio Tejero, Alfonso Armada i Vicente Gómez Iglesias (la seva
mil dreta al CESID). Fou en aquesta reunió en que Armada es va descobrir
personalment davant de Tejero com a cap de l'operació. Cortina li
va indicar al guàrdia civil que els socialistes no donarien gens
de guerra, que acceptarien el que els proposés, que també
veien la necessitat d'un cop de timó. Se li va explicar, pel que
sembla no massa bé, que la seva operació al Congrés
s'hauria de reconduir cap a l'objectiu polític d'Armada. Segons la
declaració que va fer en el judici, a Tejero en aquell moment li
van donar a entendre que el nou govern seria només de militars; i
que el veritable cap n'era el rei, que hi donava suport totalment. Armada,
en concret, li va explicar: "La monarquía necesita robustecerse,
por ello Su Majestad me ha encargado esta operación". Matisà,
a més, que "la Corona y la Democracia seguirían incólumes..,
aunque ya hay preparados varios decretos que entrarán inmediatamente
en vigor". També li van revelar que tant el Vaticà com el
Govern nord-americà havien estat sondejats i que l'Administració
Reagan els havia promès ajuda.
En vigílies del 23 de febrer, el comandant Pardo Zancada,
de la Divisió Cuirassada (DC) Brunete, va viatjar a Valencià
per entrevistar-se amb Milans del Bosch, el veritable cap militar de tota
l'operació. Milans també va conversar per telèfon
amb Armada.
El dia d'autos, autobusos i tancs
A primeres hores del matí del 23 de febrer, els oficials de l'Estat
Major de la III Regió Militar (València) ultimaven els plans
de mobilització de tropes. A les 10:20, Milans es va reunir amb
els seus comandaments i els informà que a Madrid es podria produir
un fet "grave y incruento", que es coneixeria per la ràdio, que el
rei n'estava al corrent i que el general Armada donaria les instruccions
oportunes des del palau de La Zarzuela.
Però el ministre de Defensa espanyol, interpel·lat
al Congrés dels Diputats el 17 de març de 1981, no va poder
desmentir que les primeres tropes a posar-se en situació d'alerta,
tasca que ja havien començat el dia anterior, van ser les de la
base aèria dels Estats Units a Torrejón, a 6 quilòmetres
de Madrid.
Amb una mica més de retard respecte a Milans i els americans,
al voltant de la 1 del migdia, Tejero seleccionava improvisadament els
guàrdies civils que l'acompanyarien a prendre el Congrés,
sense donar-los gaires explicacions sobre on anaven i què hi ferien.
Després de dinar, a la Comandància Mòbil de la Benemérita,
a Valdemoro (Madrid), els van repartir els fusells i els van fer pujar als
autobusos.
Quan ja havien passat les 5 de la tarda, el governador militar
de la Corunya, el general Torres Rojas, es va presentar inesperadament al
recinte de la Divisió Cuirassada, a Madrid. Els qui ja estaven informats
del cop (Pardo Zancada, entre altres) aprofitaren el moment per compartir
el seu secret amb els altres comandaments militars.
A aquestes hores, Armada feia vida normal, despatxava com era habitual
amb el general Gabeiras, el seu superior immediat, al Quarter General de
l'Exèrcit, el JEME, al palau de Buenavista.
Cap a les 6, Tejero conduïa els seus homes a les Corts amb
els sis autobusos previstos per a l'ocasió. Diversos agents de la
SEA (Secció Especial d'Agents, unitat operativa del CESID creada per
Cortina mesos abans), tots guàrdies civils (Rafael Monge, Miguel Sales
i Moya), van ajudar els assaltants, conduint-los cap al Congrés. Un
dels cotxes es va quedar aparcat allà, entre els autobusos, al carrer
Fernanflor, i Sales va haver d'anar a recuperar-lo més tard.
A les 6 i 22 minuts Tejero i els qui l'acompanyaven entraven al
Congrés disparant trets a l'aire i famoses frases a la història:
"¡Se sienten, coño!"
Com bé havia anunciat Milans, la irrupció es va poder seguir
en directe per la ràdio i la televisió. A Sa Majestat el
soroll dels trets el va agafar en xandall, preparant-se per jugar un partit
d'esquaix amb Ignacio Caro i Miguel Arias, que s'esperaven amb Manuel Prado
y Colón de Carvajal. Quan la reina va sentir (no se sap si per ràdio
o televisió) aquell discurs del capità Muñecas als
diputats de l'hemicicle ("no va a ocurrir nada, pero vamos a esperar a
que venga la autoridad militar competente..."), se li va escapar: "¡Ese
es Armada!"
Mentre Milans decretava l'estat de setge a València, amb un ban
calcat al del 18 de juliol de 1936, encara que explicant als més
pro- pers que no es tractava de proclamar l'estat de guerra perquè
tot estava dintre de la Constitució, a Madrid la DC Brunete començava
a posar-se en marxa.
El general José Juste Fernández, cap de la DC i proper
al Govern de Suárez, acabava d'assabentar-se dels plans colpistes.
A banda d'altres detalls, Pardo Zancada i els altres li van dir que Armada
dirigiria l'operació des de La Zarzuela. Per assegurar-se que la informació
que li estaven donant era correcta, quan a penes eren dos quarts de set va
intentar contactar amb ell a la Casa Reial. Però com que no hi era,
li van passar el secretari, Sabino Fernández Campo. Segons la versió
oficial, Sabino va desmentir amb una seguretat sorprenent que Armada hi
hagués d’aparèixer: "Ni está ni se le espera". No se
sap amb certesa de què van parlar ni en quin to, però, de
resultes d’això, Sabino s’assabentà d'alguns detalls que no
li van fer gràcia. Molt en particular, que els colpistes estaven invocant
la Corona amb frases poc afortunades ("el rey está al tanto de todo",
"contamos con las simpatías de la reina"...). Home caut per naturalesa,
es va sentir una mica alarmat, i va anar ràpidament a parlar amb
el rei.
Juste, al seu torn, encara que suposadament ja havia estat informat
que el rei no donava suport al cop -segons la versió oficial, s'havia
sentit alleujat ("¡menos mal!")-, va permetre que la DC Brunete,
que seguia sota el seu comandament, comencés a mobilitzar-se per
ocupar militarment els punts dan de Madrid, entre altres la seu de Ràdio
Televisió Espanyola, amb tres esquadrons, i diverses emissores de
ràdio. D'altra banda, va continuar fent gestions per localitzar Armada
fos on fos.
Quan Sabino va anar a parlar amb el rei, se'l va trobar al tel~fon
amb Armada, en el moment en què aquest li deia: "Recojo unos documentos
y voy para allá". El secretari li va fer gestos al monarca com va
poder perquè interrompés la comunicació un moment i,
en un apart, el va convencer que no era gens aconsellable que Armada es
presentés a La Zarzuela, enmig de tanta confusió. I el monarca,
com tantes altres vegades, acceptà la tutela de Sabino.
A les 7 de la tarda les emissores locals de València començaven
a transmetre el ban de Milans i els tancs sortien al carrer.
Després de més d'una hora intentant-ho, el cap de
la DC, el general Juste, finalment aconseguia contactar amb Armada al Quarter
General de l’Exèrcit. No se sap de què van parlar, però
la DC no retirà les seves tropes. També parlava amb l'exsecretari
del rei el general Aramburu, director general de la Guardia Civil, que
era a l'Hotel Palace en un improvisar quarter general de comandaments militars
per vigilar des de l'exterior el que succeïa al Congrés. Aramburu
reclamava Armada amb urgència, per mitjançar amb els assaltants:
"¡Alfonso, ven para acá, porque a mí no me obedecen!"
Des de les 8 de la tarda, Sabino Fernández Campo pràcticament
no es va desenganxar del rei. Decidiren conjuntament, per principi de cautela,
evitar l'entrada del general Armada a La Zarzuela, tot i que van mantenir-hi
un contacte telefònic permanent. I van trucar a totes les capitanies
generals, zones marítimes i regions aèries, directament ells,
per sondejar la situació. L’ordre que els van transmetre va ser
que ningú no havia de fer res sense consultar-los abans. La reina
Sofia anys més tard va desvetllar que allò del rei amb els
militars entorn del 23-F va ser un "juego voluntariamente ambiguo", i que
els havia fet creure que estava amb ells.
Entre les moltes coses rares que van passar aquell dia, hi ha el
fet que un membre de la Guàrdia Reial hauria aconseguit entrar des
del primer moment al Congrés. Fou aquell guàrdia el qui va
trucar a La Zarzuela per facilitar el número de telèfon a
través del qual Sabino podria parlar amb Tejero i preguntar-li quines
pretensions tenia. Però la gestió no va reeixir, perquè
Tejero es va negar a parlar amb el secretari de la Casa (el rei ni ho intentà),
i va anunciar que només rebria ordres de Milans del Bosch.
Amb Milans del Bosch, en canvi, la primera conversa (aproximadament
a les 8 de la tarda) la va tenir Joan Carles, i totes les altres al llarg
d'aquella nit. No n'hi havia per menys, tenint en compte que Milans era
el militar més monàrquic d'Espanya, i amic personal de Joan
Carles des de feia molts anys. Havia assistit al bateig del príncep
Felip, a rebre el rei interí a l'aeroport de Barajas per felicitar-lo
quan va tornar de la campanya a AI-A'yun... El rei mai no havia tingut motius
per dubtar de la seva lleialtat.
Un altra cosa rara, difícil de casar amb la versió
oficial que nega la participació del rei en el cop, va ser que,
sorprenentment, les línies telefòniques de La Zarzuela no
s'havien tallat. La centraleta es va saturar de trucades. El mateix rei
li va comentar a Vilallonga anys després per a la seva biografia
autoritzada, quan ja estava tan ficat en el paper de salvador de la pàtria
que no controlava el que deia: "Si yo fuera a llevar a cabo una operación
en nombre del rey, pero sin el acuerdo de éste, la primera cosa en
la que habría pensado sería aislarle del resto del mundo
impidiéndole que se comunicara con el exterior. Y bien, esa noche
yo hubiera podido entrar y salir de La Zarzuela a mi voluntad y, en cuanto
al teléfono, ¡tuve más llamadas en unas pocas horas
que las que había tenido en un mes! De mi padre, que se encontraba
en Estoril -y que se sorprendió también mucho de poder comunicar
conmigo-, de mis hermanas que estaban las dos en Madrid e, igualmente,
de los jefes de Estado amigos que me llamaban para alentarme a resistir".
Sabino, que era més llest, es va encarregar que aquest paràgraf
fos suprimit de l'edició espanyola del llibre, en el moment en què
s’adonà que el rei s'havia posat de peus a la galleda.
Que se sàpiga, a més de la família, també
van trucar primers ministres i reis, per preocupar-se per la situació;
i els presidents dels governs autònoms del País
Basc i de Catalunya, Carlos Garaikoetxea i Jordi Pujol.
Joan Carles els va tranquil·litzar a tots, en concreta Pujol amb
la frase que després va recollir la premsa: "Tranquilo, Jordi, tranquilo".
La gent de Comissions Obreres també va trucar diverses vegades i
preguntà al monarca: "¿Quemamos nuestros archivos y nos tiramos
al monte?" El rei els respongué: "¡Sobre todo, no hagáis
eso! ¡Tengo el asunto controlado!"
En canvi, Alexander High, el secretari d'Estat dels Estats Units,
a Washington, quan va conèixer les notícies es limità
a declarar: "És un assumpte intern dels espanyols... Jo no hi tinc
res a dir".
Armada va ser al Quarter General de Terra les hores següents,
també dedicat a canviar impressions amb els uns i amb els altres,
per telèfon o personalment. Al voltant de dos quarts de nou va exposar
els plans del Govern presidit per ell als generals que estaven reunits
allà, per a la qual cosa va demanar un exemplar de la Constitució,
a fi de poder-los assenyalar amb tota precisió com era allò
que es pogués donar un cop d'Estat dintre de la legalitat, basant-se
en l'article 8. Al cap i la fi, segons ell, "no había situación
más anticonstitucional que la existente en aquel momento". També
va parlar amb Milans per telèfon. I, aproximadament a les 9, una altra
vegada amb el rei. El rei li va passar el telèfon a Sabino i aquest
va tenir una llarga conversa amb Armada.
Després d'aquesta última xerrada, Armada va parlar
amb el general Gabeiras, el seu superior, moment en què li proposà
obertament el pla d'anar al Congrés. Li explicà, com als
altres generals, que l’Exèrcit estava dividir, que la situació
era perillosa, que comptava amb el suport dels socialistes i... en fi,
que consentia a sacrificar-se oferint-se per presidir el Govern. Parlaren
també de la possibilitat d'oferir un avió perquè Tejero
i els seus oficials sortissin d'Espanya. I Gabeiras, tot i que no havia
estat en la conjura d'entrada, es va quedar convençut que el que havia
de fer era allò. Però abans de prendre cap resolució
definitiva, havia de tornar a parlar amb La Zarzuela.
Així ho va fer, i a dos quarts de deu Sabino confirmà
que entre els partidaris de la "solución Armada" ja hi havia també
Gabeiras, que li va assegurar, a més, que estava disposat a acompanyar
Armada en la seva missió. El secretari de la Casa Reial li va recomanar
que no ho fes, perquè allò significaria implicar-hi la JUJEM
(Junta de Caps de l'Estat Major de l’Exèrcit). Però va transmetre
el consentiment reial perquè Armada anés al Congrés,
encara que precisant que qualsevol proposta hauria de fer-la a títol
personal, sense parlar del suport del rei, i d'acord amb la seva consciència.
Allò era, segons el que preveien, el final de l’aventura.
No dubtaven que tot quedaria resolt amb la visita d'Armada a les Corts,
i a La Zarzuela van començar a treballar en la redacció del
missatge del rei als espanyols, que seria transmès per televisió.
Sabino Fernández Campo va demanar a RTVE que enviessin un equip de
gravació i un altre de filmació, per6 es va trobar amb el
problema que les tropes de la DC Brunete que havien pres les instal·lacions
de Prado del Rey no deixaven sortir l'equip. Només acceptaven ordres
d'Armada. Afortunadament, aquest encara no se n'havia anat, i no va tenir
cap problema a trucar al coronel del Regiment Villaviciosa per dir-li que
obeís Sabino.
D'acord amb la iniciativa que acabaven de decidir dura terme, van
dissenyar un discurs que posava l’èmfasi en la "fórmula constitucional"
com a sortida al problema militar. Aquest és un bon moment per repassar
aquelles paraules:
"Al dirigirme a todos los españoles, con brevedad y concisión,
en las circunstancias extraordinarias que en estos momentos estamos viviendo,
pido a todos la mayor serenidad y confianza y les hago saber que he cursado
a los capitanes generales de las regiones militares, zonas marítimas
y regiones aéreas la orden siguiente: Ante la situación creada
por los sucesos desarrollados en el Palacio del Congreso y para evitar
cualquier posible confusión, confirmo que he ordenado a las autoridades
civiles y la Junta de Jefes de Estado Mayor que tomen las medidas necesarias
para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente. Cualquier
medida de carácter militar que en su caso hubiera de tomarse, deberá
contar con la aprobación de la Junta de Jefes de Estado Mayor. La
Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la Patria, no puede
tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir
por la fuerza el proceso democrático que la Constitución
votada por el pueblo español determinó en su día a
través de referéndum."
També aleshores es va redactar el que seria el primer comunicar
públic de la JUJEM, també perfectament d'acord amb la "solución
Armada", i mentre aquest encara era al Quarter General de l’Exèrcit:
"La JUJEM manifiesta que, ante los sucesos desarrollados en el Palacio
del Congreso, se han tomado las medidas necesarias para reprimir todo atentado
a la Constitución y restablecer el orden que la misma determina".
Es va transmetre a les capitanies generals capa les 11 de la nit.
Aproximadament a la mateixa hora, Televisió Espanyola començava
a anunciar l’al·locució del rei a la nació, sense
fixar-ne l'hora. I tot seguit, el rei tornava a trucar al tinent general
Jaime Milans del Bosch. Li va demanar que parlés amb Tejero per
convence'l que seguís les instruccions d'Armada.
A les 23:30 la unitat mòbil de RTVE va arribar al palau,
amb els periodistes Pedro Erquizia i Jesús Picatoste. I un quart d'hora
més tard Armada va sortir del despatx de Gabeiras, que el va acomiadar
amb una abraçada i un "¡A tus órdenes, presidente!",
quadrant-se davant d'ell. Diversos generals encara van insistir a acompanyar-lo,
però van acabar acordant que hi anés sol per no donar la sensació
de coacció. No hi ha una explicació oficial sobre com Armada
va arribar a con~ixer la contrasenya per entrar a l'edifici, "Duque de Ahumada".
A mitjanit, el rei es va vestir de militar per al vídeo,
de mitja gala: camisa blanca, corbata negra, faixí amb grans borles
d'or. A la gravació hi havia presents les dues infantes, el príncep
Felip i la reina, asseguts al soda davant d'ell; mentre Sabino, diversos
ajudants i Manuel Prado anaven i venien. Pel que sembla aquest últim
va introduir una paraula al missatge reial com a record de la seva presencia
en aquells moments transcendentals, però no se sap quina és.
Es van fer dues còpies del vídeo, que mitja hora després,
a les 00:30, sortien amb cotxes i recorreguts diferents capa Prado del
Rey. Pràcticament a la mateixa hora, a les 00:35, Armada arribava
al Congrés. Havia trigat 50 minuts, gairebé una hora, per
arribar des del palau de Buenavista, seu de la JUJEM, a Vitrubio 1, que
és a 5 minuts escassos. El fiscal Claver Torrente no va semblar
gens interessat a conèixer com es va invertir aquest lapse de temps.
Es fan càbales sobre la possibilitat que hagués passat per
La Zarzuela, per parlar amb el rei i amb Sabino del que diria a Tejero i
als diputats. O fins i tot per estar present en la gravació del missatge
reial... Però respecte a aquest fet, no se sap res.
El que sí que està provat és que abans d'entrar
al Parlament va fer una breu escala al Palace, convertit en post de comandament
dels generals que manaven els cossos militaritzats que envoltaven el Congrés.
Armada els va tornar a deixar anar el discurs que feia hores que repetia:
que algunes capitanies podrien estar a favor de Milans, que l’Exèrcit
estava dividit... I va exposar la seva oferta d'un govern de transició.
Li van donar via lliure. El general Aramburu Topete, director general de
la Guardia Civil, i el general Sáenz de Santamaría, cap de la
Policia Nacional, l'acompanyaren fins a la porta del Congrés.
Armada va entrar al Congrés després de donar la contrasenya
convinguda pels colpistes per rebre l'"autoridad militar" que esperaven,
l'"elefante blanco": "Duque de Ahumada". Parla amb Tejero en un despatx
acristallat, des d'on els guàrdies armats no podien sentir-los, però
sí que van veure'ls discutir acaloradament, mentre Armada agitava
en l'aire un exemplar de la Constitució de 1978 que havia portat
per explicar alguna cosa a Tejero.
La seva proposta fonamentalment consistia en el fet que es retiressin
els guàrdies, el deixessin passar a l'hemicicle i permetessin que
el mateix Congrés deliberés i acordés una fórmula
per constituir un govern de solució a la situació creada,
perquè tot tornés a la normalitat. Després el Congrés
presentaria la seva proposta al rei, a fi que tot fos constitucional. En
la versió de Tejero, que Armada no va confirmar, els diputats ja
estaven preparats, i el futur govern, pactat: la presidència, per
a ell; la vice-presidència, per a Felipe González; i dues
o tres carteres a cada partit, amb socialistes i comunistes moderats com
Enrique Múgica i Solé Tura, aquest com a ministre de Treball.
Armada, a més, li va parlar del tema de l'avió perquè
ell i els seus homes sortissin d'Espanya.
L'emprenyada de Tejero va ser monumental. Allò no era el
que ell esperava, no era el que li havien dit... Insistí que el rei
havia de promulgar uns decrets que dissolguessin les Corts, que Milans havia
de ser al Govern, que res de comunistes. I, naturalment, no es van posar
d'acord.
A la 1:20 de la matinada Tejero donava per finalitzada la conversa
amb Armada, i ordenava a dos guàrdies que el conduïssin a la
sortida i impedissin que hi tornés a entrar sense el seu permís.
I Armada va sortir del Congrés desolat. Qui sap què li devia
passar pel cap en aquell moment...!
A dintre, Tejero es va quedar comentant la conversa amb els seus
oficials, carregat d'ira. Manifesta que estava disposat a no donar-se per
vençut i improvisaren un manifest. Intentarien que es difongués
per radio, però els militars de l’exterior van aconseguir evitar-
ho.
A la 1:23 es va emetre el missatge del rei per televisió. A La
Zarzuela encara no sabien que el pla d'Armada havia fracassat en aquell moment.
Armada ni tan sols havia pogut seguir-lo. Segons les seves declaracions,
li és impossible de concretar on era en aquell instant precís:
"Yo debía de estar hablando con Tejero en el Congreso", "creo que
estaba en el Hotel Palace, cuando se emitió", "me parece que debió
darse el mensaje por televisión cuando yo iba en el coche del gobernador
civil". En efecte, aquest va ser el recorregut que va fer en sortir. Del
Congrés va anar directament a retre comptes al Palace del que havia
passat, i d'allà va ser conduït al Ministeri d’Interior (on s'havia
constituït una comissió de secretaris d'Estat i sotssecretaris,
el següent grau per sota dels ministres, un organisme civil que va tenir
un valor més simbòlic que una altra cosa, ja que en tota la
nit no van prendre cap decisió sense consultar-la amb La Zarzuela).
Fou des d'Interior que Armada va parlar amb la Casa Reial per primera vegada.
Però el missatge sí que l'havien vist milions de ciutadans,
que esperaven desperts i expectants. Entengueren l'única cosa que
podien entendre: que el cop havia estat avortat pel monarca. Aquí
se li podia acudir pensar en un desenllaç "constitucional" tan rocambolesc
com el que havien previst en realitat? La major part de la població
es va sentir alleujada i se'n va anar a dormir. Però a La Zarzuela
es posaven les mans al cap pensant "i ara.., què fem?"
Amb els insurrectes no s'havia pactat res perquè deposessin la
seva actitud a les bones, ni s'havien pres mesures militars per reduir-los.
El comandant Pardo Zancada, que no volia ni podia acceptar que tot es quedés
així, va sortir de la Divisió Cuirassada Brunete amb una
columna de 113 homes capa les Corts per donar suport a Tejero, com a primera
reacció al fracàs d'Armada. Ningú no en va interceptar
la marxa i va entrar al Congrés sense dificultat. Una mica més
tard, encara hi va arribar el capità de navili Menéndez Tolosa,
amb la mateixa intenció. I tampoc no va tenir problemes per entrar-hi.
A les 2 de la matinada, quan ja tots els implicats estaven ben al corrent
del fracàs d'Armada, els colpistes de la branca dura seguien insistint.
Encara pensaven que, si se sumaven més batallons de l'Exèrcit
a la insurrecció, es podria forçar la situació. I
reclamaven que el rei prengués la iniciativa, donant-los suport
obertament i nomenant president Armada a compte i risc seu, sense Constitució
ni hòsties. Però el Borbó sempre ha sabut mesurar molt
bé els riscos. L'experiència d'un cop d'aquest estil, ja l'havia
tingut el seu avi, Alfons XIII, amb Primo de Rivera... i no l'hi havia sortit
bé. A més, allò no era el que volien els americans.
No, no podia ser. Com li va dir a Milans, ja era massa tard, ja no s'hi podia
fer res. Tejero havia avortat el cop d'Estat que ell mateix havia iniciat.
A Milans semblava que no li arribava el missatge que havia de retirar les
seves tropes i ordenar Tejero que es rendís sense més històries,
de manera immediata. En un moment determinar, fins i tot va pensar que si
el rei no es posava de part seva, hauria d'abdicar i anar-se'n. Però
el cert és que, gràcies a la cautelosa gestió des de
La Zarzuela, no comptava amb prou suports a les capitanies generals. Joan
Carles, que gairebé no havia sabut imposar-se mai verbalment en una
discussió, i preferia recórrer a Sabino o a una nota escrita,
l'hi va transmetre per tèlex:
"Confirmando conversación telefónica acabamos de
tener, te hago saber con toda claridad lo siguiente:
1. Afirmo mi rotunda decisión de mantener el orden constitucional
dentro de la legalidad vigente; después de este mensaje ya no puedo
volverme atrás.
2. Cualquier golpe de Estado no puede escudarse en el Rey, es contra
el Rey.
3. Hoy más que nunca estoy dispuesto a cumplir el juramento
de la bandera, muy conscientmente, pensando únicamente en España;
te ordeno que retires todas las unidades que hayas movido.
4. Te ordeno que digas a Tejero que deponga su actitud.
5. Juro que no abdicaré la Corona ni abandonaré España;
quien se subleve está dispuesto a provocar una guerra civil y seré
respon- sable de ella.
6. No dudo del amor a España de mis generales; por España
pri- mero, y por la Corona después, te ordeno que cumplas cuanto
te he dicho."
Poc després de rebre'l, Milans va comunicar a La Zarzuela
que compliria les seves ordres. Ja no hi havia sortida. Però va
advertir que el tinent coronel Tejero no l’obeïa i la situació
del Congrés era molt perillosa.
A les 4 de la matinada, les tropes es retiraven dels carrers de
València i es dictava un ban que anul·lava l'anterior. A dos
quarts de set, Milans es retirava del seu post de comandament i se n'anava
a dormir sense preocupar-se massa per la situació en què quedava
Tejero, que encara estava tancat a les Corts. De totes maneres, el tinent
coronel de la Guàrdia Civil començava a comprendre-ho. Fins
el comandant de la Divisió Cuirassada que havia anat a donar-li suport
quan ja tot estava perdut, Pardo Zancada, li aconsellava que es rendís,
mentre els seus guàrdies fugien per les finestres. Al matí,
tots veien tan clar el final, que el mateix líder d'Alianza Popular,
Manuel Fraga, es va posar dret a l'hemicicle i llançà un memorable
discurs anticolpista: "¡Quiero salir porque esto es un atentado contra
la Democracia y la Libertad!... ¡Esto no favorece ni al rey, ni a
España, ni a la Guardia Civil!... ¡Prefiero morir con honra
que vivir con vilipendio!” El secundaren els diputats Óscar Alzaga,
Fernando Alvarez de Miranda i Iñigo Cavero, que es van obrir les jaquetes
de bat a bat: "¡Dispárenme a mí!" Tot un show com a fi
de festa.
Abans de lliurar-se, Tejero va exigir la presencia d'Armada. Només
pactaria la rendició amb ell. Un gest entre militars i en el seu
llenguatge, per deixar patent la seva traïció i humiliar-lo
públicament. A dos quarts d'una del 24 de febrer, després
de parlar-ho amb el rei, Armada va firmar a la porta de les Corts, sobre
el capó d'un cotxe, la "nota de capitulació" amb les condicions
de Tejero. Els guàrdies que encara quedaven a dintre van pujar als
seus vehicles i van sortir cap als aquarteraments respectius. Després,
els diputats, envoltats de càmeres i micròfons de periodistes.
A dos quarts de tres del migdia, el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit,
general Gabeiras, va trucar a Milans del Bosch i li ordenà que acudís
immediatament a Madrid. A les set en punt de la tarda, Milans va entrar
al Ministeri de Defensa, on fou detingut immediatament.
Aquella mateixa tarda, la Junta de Defensa, reunida a La Zarzuela,
amb Suárez encara de president en funcions, ordenava a Gabeiras
que també arrestés Armada. Gabeiras es va girar cap al rei,
entre sorprès i alarmat, i va fer exclamar a Suárez: "¡No
le mire al rey, míreme a mí!"
Maquillant morats
La immensa majoria dels gairebé 300 guàrdies civils
i més de 100 soldats que van ocupar el Parlament mai no van ser jutjats.
En total, només van ser empresonats i processats 32 militars i un
civil, i ni tan sols tots resultaren condemnats després. El judici
va començar el febrer de 1982, en un antic magatzem de paper del
Servei Geogràfic de l'Exèrcit, habilitat amb aquesta finalitat,
a la zona militar madrilenya de Campamento.
Sabino i diversos funcionaris i institucions es van esforçar molt
per intentar deixar Joan Carles al marge del procediment judicial. Els
advocats defensors van mantenir la tesi que els militars insurrectes havien
actuat "por obediencia debida" en noto del rei. I van pretendre que Joan
Carles prestés declaració com a testimoni, com a mínim
per escrit, tenint en compte el protagonisme que havia tingut la nit i la
matinada del cop d'Estat. Però no hi va haver manera. En lloc seu,
va declarar Sabino. De totes maneres, el rei va acabar sortint com a implicat
en les declaracions de la major part dels encausats. No en la d'Armada, que
es va comprometre en un pacte de silenci que no va poder trencar ningú.
Els altres coincidien en el fet que el rei n'estava al corrent i que va participar
en el pla d'actuació.
Aquells mesos van haver de ser amargs per al monarca, tot i que
una multitud enfervorida de columnistes i polítics van intentar pal·liar-ho
en la mesura de les seves possibilitats, amb una sòlida campanya
en defensa de la Corona. La Junta d'Andalusia va arri- bar a fer una declaració
oficial d'adhesió al rei el març de 1982 durant el judici.
El 3 de juny es va dictar una sentència que no va agradar
gens a ningú. Dels 33 encausats, 11 resultaven absolts, a Armada
només li queien 6 anys i, tot i que a Milans i a Tejero se'ls aplicava
la pena màxima (30 anys), el mateix Tribunal Militar anunciava que
en sol·licitaria l'indult al Govern.
L’aleshores president, Calvo Sotelo, va expressar la seva disconformitat
i anuncià la intenció governamental de recórrer en
contra de la sentencia. Amb això, la causa va passar a la jurisdicció
del Tribunal Superior de Justícia. El 6 d'abril de 1983 s'obria
la vista dels recursos a la Sala Segona. Però quan es va dictar
sentencia ferma, el 28 del mateix mes, es va poder veure que els canvis
eren poc significatius, excepte en el cas d'Armada, que ara sortia amb
30 anys de condemna. Per suavitzar-ho una mica, el Tribunal especificava
que "si el Consejo Supremo de Justicia Militar persiste en su propósito,
anunciado en su sentencia, de dirigirse al Gobierno para que se ejercite
el derecho de gracia respecto al teniente general Milans y al teniente coronel
Tejero, deberá hacerlo extensivo, para evitar agravio comparativo,
al general Armada".
Milans, Tejero i Armada van ser els únics amb una condemna
superior a 12 anys. Amb més de 3, només van ser condemnats
vuit dels encausats. Tot i que el nombre d'absolts es va reduir a només
tres, a la majoria els van correspondre penes d'l a 3 anys, després
dels quals es podrien reincorporar novament als seus dirrecs a l’Exèrcit.
Un dels condemnats, aquest a 5 anys, va ser el capità Jesús
Muñecas, la brillant actuació televisiva del qual, anunciant
a l'hemicicle l'arribada imminent d'una "autoridad militar", també
mereixeria haver estat premiada amb un Oscar. Uns altres que van tenir
la sort de no sortir per la tele es van poder salvar amb molta més
facilitat. Els coronels Valencia i Arnáiz, per exemple, que es van
encarregar de prendre RTVE i diverses emissores de ràdio, no foren
encausats i poc després del 23-F tots dos van ser ascendits a general.
Gràcies als esforços no se sap ben bé de qui,
les referències al rei van desaparèixer en la sentencia,
i Sabino ocupà el seu lloc com a responsable d'alguns del seus actes.
Per exemple, es va atribuir al secretari de la Casa la conversa que el rei
havia tingut amb Armada, a les 18:30 aproximadament, en què el general
s'"oferia" per anar a La Zarzuela. I això tenint en compte que aquesta
novíssima versió no es corresponia amb cap de les declaracions
que havien tingut iloc durant el judici: ni amb la de Fernández Campo,
ni amb la de Gabeiras, ni amb la d'Armada. Després el mateix rei
també es va encarregar de desmentir-la en les converses que va tenir
amb Vilallonga per a la seva biografia autoritzada. No va ser l'única
vegada que va ficar la pota en aquelles llargues entrevistes, en què,
a més, es permetia desqualificar els colpistes, amb exclamacions
com "¡Verdaderos amateurs!", o "¡Era un golpe de Estado montado
sin sentido común!" Exclamacions que li haurien pogut valer que
fidels com Armada li perdessin el respecte i trenquessin el pacte de silenci,
però que Sabino, sempre més atent als detalls que el monarca,
es va encarregar que fossin suprimides en l'edició espanyola del
llibre.
El que va sortir més mal parat de tot el procés,
sens dubte, va ser Tejero. Li va tocar menjar-se el gros del marrón.
A part dels 30 anys, va ser condemnat a pagar a l'Estat 1.076.450 pessetes,
per les destrosses que havia causat al Parlament. A més, com que
se l'havia expulsat del cos, tota la seva família va haver de desallotjar
el pis de la Guardia Civil en què vivia. El seu càstig va
augmentar quan va ser traslladat al Castell de Sant Ferran, a Figueres,
una fortalesa del segle XVIII, en què fou pràcticament l'únic
inquilí de 1983 a 1991. Actualment continua a la presó, a
la d'Alcalá de Henares, però gaudeix de règim obert.
A Milans del Bosch li va anar una mica millor. L’Exèrcit
va començar per mostrar-li el seu suport concedint-li la medalla de
sofriments per la pàtria, a finals de 1981, encara que després
el Govern va aconseguir anul·lar-ho, perquè allò era
massa descarat. Amb la condemna de 30 anys a l'esquena, va passar per diverses
presons (Algesires, Alcalá de Henares, Figueres i la Presó
Naval de Carranza, a El Ferrol del seu Caudillo). No va voler demanar mai
l'indult, però es van portar bé amb ell i 1'1 de juliol de
1990, després d'haver complert la tercera part de la condemna (diuen,
encara que les xifres no quadren: des del febrer de 1981 només havien
passat 9 anys), fou posat en llibertat. S’instal·là en un
xalet de La Moraleja, un barri residencial de luxe, a Madrid, i es va morir
el 1997, pel que sembla d'un tumor cerebral. L’enterraren com un heroi a
la cripta de l'Alcázar de Toledo, per la seva condició de defensor
del recinte durant la Guerra Civil.
L’assumpte d'Armada, que només va complir 7 anys de presó
en total, es pot dir que va ser una ganga. A finals de 1987 el Consell
Suprem de Justícia Militar ja li havia rebaixat la pena a 26 anys,
8 mesos i 1 dia. Però la llibertat definitiva la va obtenir el 24
de desembre de 1988, quan el Govern socialista de Felipe González
l'indultà per raons de salut i per "acatar la Constitución".
Ara viu a Galícia, en una casa pairal, on es dedica a cultivar camèlies.
Pel que fa al CESID i al seu paper en el 23-F, igual que en tot
el que fa referència al monarca, també hi va haver campanya
de silenci, adoctrinament i destrucció de proves. Entre els documents
desapareguts els dies següents, dels quals només queda el record
en la ment d'agents que aleshores eren en activitat, se citen l'informe
"Delta sur" (que avaluava l'actitud de cada comandament del CESID respecte
a un canvi de règim), uns edictes i decrets que s'havien de difondre
una vegada hagués triomfat el cop, i informes de vigilància
que incloïen fotos de reunions conspiratives celebrades en diversos
punts de Madrid. Després es va fer l'"informe Jáudenes", "acerca
de la posible participación de miembros de la AOME [Agrupación
Operativa de Medios Especiales, el cap de la qual era José Luis Cortina]
en los sucesos de los días 23 i 24 de febrero pasados". Va ser encarregat
al tinent coronel Juan Jáudenes el 31 de març de 1981, quan
ja no quedaven proves. Però encara es van poder recaptar testimonis
que implicaven uns vuit agents (García Almenta, Monge, Sales i Moya,
entre altres). De totes maneres, cap no va ser denunciat pel CESID.
Si Cortina va arribar a ser processat, va ser sobre la base de
les imputacions de Tejero. Malgrat que el fiscal li demanava 12 anys, per
actuar d’enllaç d'Armada a Madrid i donar el suport logística
Tejero perquè prengués el Parlament, fou absolt de manera
poc convincent, per falta de proves. No va deixar l’Exèrcit. Des
de 1983, va tenir diverses destinacions: al Regiment d'Infanteria Jaén
25, al Polígono de Experiencias de Carabanchel i, per acabar, el
1985, al Quarter General de l’Exèrcit, al departament MASAL (Comandament
de Suport Logístic), ascendit a coronel d'Estat Major. El 1990 li
va ser concedida la Creu Militar amb distintiu blanc i la plaqueta de San
Hermenegildo. Després, la seva sort va fer un tomb: encara amb el
PSOE al poder, el 1991 va ser expedientat i destituït per negligència
en la custòdia de documents secrets. Però aquesta és
una altra història.
Gómez Iglesias va ser l'únic agent del CESID condemnat
per la implicació directa en l'assalt al Congrés. El Tribunal
Militar només li va imposar una pena de 3 anys, tot i que després
el Suprem l’amplià a 6. Però els altres, ni tan sols van
testificar en el judici. L'"informe Jáudenes" va ser incorporat
a la causa 2/81 i després retornat. En els 13.000 folis del sumari
no se'n fa cap menció.
Quant a la implicació de polítics, i molt especialment
dels socialistes que estava provat que s'havien reunir amb Armada, cal
dir que també van tenir molta sort en el judici. Tant ells com el
grup de La Zarzuela, incloent-hi Armada, van complir el compromís
de no implicar-se mútuament. Un equip d'advocats va entrenar Múgica
durant molt temps perquè la seva declaració com a testimoni
s'ajustés als interessos del PSOE, que eren desvincular-se d'Armada.
Al cap dels anys, Múgica no ha modificat la seva disciplina i tot
el que reconeix és que van parlar de la cria de muls per al transport
de les unitats d'artilleria de muntanya.
Quan va sortir la sentencia, Felipe González, que ja era
president del Govern, declarfi en el Congrés: "Esta sentencia cierra
un capítulo importante y doloroso de la historia de España".
Començava a entrenar-se en allò que s'assabentava de les coses
per la premsa, quan, recalcant "la absoluta independencia entre el poder judicial
i el ejecutivo", va dir: "Yo me he enterado a media mañana del contenido
de la sentencia, por una nota manuscrita del portavoz del Gobierno".
Perquè ho jutgi la història queda l'anodina sentencia
del Suprem, que al llarg dels 144 considerants puntualitzava que la rebel·lió
fins i tot hauria existit amb el suposat "impulso regio". Es deia literalment:
"No sobra razonar que si, hipotéticamente y con los debidos respetos
a Su Majestad, tales órdenes hubiesen existido, ello sin perjuicio
de la impunidad de la Corona que proclama la Constitución, no hubiera
excusado, de ningún modo, a los procesados, pues, tales órdenes,
no entran dentro de las facultades de Su Majestad el Rey, y, siendo manifiestamente
ilegítimas, no tenían por qué haber estado obedecidas".
El triomf del cop
El cop del 23-E al cap i a la fi, va acabar triomfant de qualsevol manera.
No solament per la sessió de maquillatge a què va ser sot-
mesa la versió oficial. La passivitat popular va ser l’èxit
més important. Aconseguiren que tot Espanya es quedés clavada
davant el televisor esperant les paraules del monarca, amb una representació
regia digna del sainet del "govern de salvació nacional". El seu
èxit recollia els fruits dels primers anys de la Transició,
amb els partits defraudant les expectatives i les reivindicacions populars.
Com a conseqüència, s'havien produït altes taxes d'abstenció
en les eleccions, multiplicada per dos i per tres entre 1977 i 1980, vorejant
el 70%; i, paral·lelament, la desafiliació gairebé
en massa de militants als partits Comunista i Socialista (superior al 50%
entre 1977 i 1980). El zenit va ser el 23-F.
Uns dies després, el 27 de febrer, hi va haver una multitudinària
i pacífica manifestació a Madrid que inaugurava la nova etapa
política, amb els "herois" del 23-F (Felipe González, Carrillo
i fins el mateix Fraga Iribarne) encapçalant la promoguda concentració
de les masses i donant visques al rei.
Per altra banda, l'ingrés d'Espanya a I'OTAN va ser immediat.
L’octubre de 1981, Joan Carles es va reunir amb Reagan en visita oficial
a Washington, i uns mesos després, el maig de 1982, Calvo Sotelo
va aconseguir que les Corts l'aprovessin.
En general, hi va haver un tomb capa la dreta a tot l'Estat, amb la LOAPA
com a estendard antinacionalista. En aquest marc, AP va guanyar les eleccions
autonòmiques de Galícia (el 20 d'octubre), cosa que suposava
trepitjar per primera vegada el poder en la Transició. I a les andaluses
(el 23 de maig), el PSOE va escombrar el PCE. A tot arreu baixava en caiguda
lliure la UCD, a la qual es feia responsable del que es va estar a punt
de perdre. El cop d'Estat havia mostrat que les llibertats existents eren
fràgils. Fins i tot el PCE, alguns sectors del qual fins aleshores
havien mantingut reserves crítiques capa la política de concentració
democràtica, reconeixia que havien subestimat els riscos d'involució.
Quan a l'agost es van convocar eleccions generals per a l'octubre,
el PSOE ja estava preparat per poder canviar el seu discurs, i no preocupar
la banca ni els poders fàctics, i donar suport a la monarquia sense
complexos. El 23-F era la coartada perfecta. Fou la definitiva domesticació
de les bases del partit. El 28 d'octubre va guanyar per majoria absoluta
amb el 48% dels vots, amb promeses de sortir de I'OTAN, crear 800.000 llocs
de treball i consolidar les llibertats.
En el discurs d'obertura del nou Parlament, al novembre, el qui
abans era republicà Peces-Barba es va permetre el luxe de dir que
"Monarquía y Parlamento no son términos antitéticos,
sino complementarios, y su integración en la monarquía parlamentaria,
tal como se dibuja en nuestro texto constitucional, produce una estabilidad,
un equilibrio y unas posibilidades de progreso difíciles de encontrar
en otras formas de Estado". Quan Joan Carles va signar el decret de nomenament
de Felipe González, el 3 de desembre, va dir emocionat a Peces-Barba:
"Si mi abuelo hubiera podido tener esta relación con Pablo Iglesias,
habríamos evitado la guerra civil". I Gregorio li va contestar: "Quizá,
señor, para llegar a esto tuvimos que pasar por aquello". I pel 23-F,
hi podríem afegir, també, sens dubte.