CAPÍTOL 4
EL CAS D'ALFONS, EL "SENEQUITA"
L'afer d'Alfons, el "Senequita" com l'anomenaven tots, va ser un breu parèntesi
en la formació militar de Joan Carles. Alfons era el germà
petit de Joan Carles, tot i que la seva mare sempre s’hi referia com si fos
a l'inrevés, anomenant amb diminutiu el gran i sense el més
jove. "Mis queridos Juanito y Alfonso", encapçalava les cartes que
els enviava a tots dos des de Villa Giralda durant el curs de 1955, només
un any abans de la mort d'Alfons. El cert és que pel contingut, si
s'hagués d'apostar per lògica, s'apostaria pel fet que Juanito
era el petit. Era un vailet molt sensible, que s'emocionava i arribava a
plorar quan l'aplaudien en un acte públic. Però ni l'un ni
l'altre ja no eren tan nens. Quan va tenir lloc el tràgic succés,
Joan Carles ja havia fet 18 anys, i Alfons, 14.
Ningú no posa en dubte que Alfons era l’intel·ligent
i el favorit de Don Joan, en més d'un sentit. Jugava a golf com ell
i, a mes, molt bé. I volia ser marí quan fos gran, seguint
els seus passos. Estava previst que l'any següent Alfons ingressés
a l'Escola Naval de Marín. Joan Carles, en canvi, a part d'un pèssim
jugador de golf, esport de què no gaudia en absolut, havia estat un
nen difícil, sempre condemnat a estudiar a doble jornada per intentar
seguir el ritme que corresponia a la seva edat. Hi ha persones que diuen
que era "molt distret". D'altres, que les "deficiències" pel que fa
a la formació eren degudes a les agitades circumstàncies familiars.
Unes altres, que era un estudiant "notable" i que la seva preparació
especial era deguda a un excessiu zel per part dels seus pares perquè
estava destinat a ser rei. Però el seu germà, el "Senequita"
Alfons, no semblava afectat per cap d'aquestes raons. Tenia carta blanca.
Tothom deia que havia sortit com el seu pare, mentre que Joan Carles s'assemblava
més a la seva mare. Hi ha gent que pensa que si no s'hagués
mort, Alfons hauria estat escollit per Don Joan per succeir-lo, per la mateixa
raó que Franco s'havia fixat en "Juanito" perquè el considerava
més manejable, just en la línia del que necessitava per donar
continuïtat al Règim sota la direcció dels seus seguidors.
El 1956 el dos germans eren a Espanya, tot i que en llocs diferents:
Alfons, a Madrid, al Col·legi Santa Maria de los Rosales, estudiant
el batxillerat, i Joan Carles , a l’Acadèmia Militar de Saragossa,
com a cadet. Aquella Setmana Santa, el 22 de març van viatjar tots
dos cap a Estoril de vacances amb el Lusítania Express. Tenien pensat
tornar a Madrid el 2 o el 3 d'abril.
Alfons havia de participar en un torneig infantil de golf (Taça
Visconde Pereira de Machado, al Club de Golf d'Estoril). Precisament el Dijous
Sant, día 29, va jugar la semifinal i es va classificar. El seu pare
no cabia a la pell de goig. La final seria el dissabte següent, però
ja no la va poder jugar. Aquella tarda mateix, després del torneig,
tots els membres de la família van acudir junts, cap a les 6 de la
tarda, als oficis de l'església de Santo Antonio, com de costum, i
després se'n van anar a Villa Giralda. Aquell dia no hi havia servei,
perquè era festiu. Els dos germans estaven jugant sols al pis de dalt.
La comtessa xerrava amb unes amigues a la saleta i Don Joan feia temps al
seu despatx fins a l'hora de sopar, moment en que van sentir un tret seguit
d'uns crits. La bala li va entrar pel nas i va anar directament al cervell.
Procedia d'una pistola automàtica Long Star del calibre 22, que els
havia regalat, segons algunes versions, el comte dels Andes i, segons d'altres,
el general Franco, amb motiu de l'ingrés de Joan Carles a l'Acadèmia
Militar de Saragossa. La mort de l'infant Alfons va ser immediata. Joan Carles
va avisar el seu pare tot cridant. Quan Don Joan hi va pujar i va veure com
el seu fill s'estava dessagnant a terra, en aquell moment va agafar la bandera
d'Espanya, la posà sobre el cadàver i exigí a Joan Carles
que, allà mateix, jurés que no ho havia fet expressament. Es
va avisar urgentment el metge de la família, el doctor Loureiro, però
ja no s'hi va poder fer res. Don Joan estava fora de si. No podia suportar
la presencia de Joan Caries. Aquella nit mateix es va prendre la decisió,
pel bé de tothom, que dissabte, immediatament després de l'enterrament,
tornés a Saragossa. El duc de La Torre, preceptor del príncep,
va haver d'anar corrents a Estoril per emportar-se'l. Ho va fer a bord d'un
avió militar DC-3 que pilotava el coronel Emilio García Conde.
Joan Carles ja va anar a l’enterrament amb l'uniforme militar posat.
A la capella ardent, el fèretre es va cobrir amb la bandera
d'Espanya guarnida amb l'escut de la monarquia. Fou enterrat al cementiri
de la Guía, a 8 quilòmetres de Villa Giralda. Després
Don Joan se'n va anar al mar i hi llençà la pistola.
A la mare, Maria de la Mercè, la van haver d'ingressar en una
clínica alemanya perquè es recuperés d'una profunda
depressió. Amalín López Sóriga, vídua
d'Ybarra, després es va ocupar de fer- li companyia i eixugar-li els
plors, fins que va morir. Don Joan li va expressar el seu agraiment en un
llegat testamentari amb un record per al seu fill, Fernando Ybarra.
La situació familiar havia de ser bastant tensa, perquè
la infanta Margarida, la cegueta, també fou enviada a Madrid aquell
mes d'abril mateix per estudiar puericultura, i es va quedar tres anys a
Espanya. Era la primera vegada que vivia tant temps allunyada dels seus pares.
No va tornar a Estoril fins després de 1959. També van marxar
de la casa la institutriu de tots els infants durant molts anys, la suïssa
Anne Diky, que hi va entrar quan va néixer Alfons.
Durant un temps, no se sap si per iniciativa pròpia o per suggeriment
de Don Joan, Joan Carles va parlar de renunciar als seus drets i ingressar
en un orde religiós, de ficar-se en un convent, de fer-se cartoixà...
Però, amb el temps, li va anar passant el disgust. De fet, al cap
de pocs mesos, quan va conèixer Olghina Robiland, a l'estiu següent
de vacances a Estoril, Juanito no donava senyals de tenir el mínim
complex. Estava de dol, i portava una corbata i una banda negres, però
res més. Ja es dedicava a anar a festes, ballar, i despentinar-se
amb noies a la part del darrere del cotxe. No volia ni sentir a parlar de
l'assumpte, això sí.
Franco no va enviar el condol a Don Joan fins diversos mesos després,
al maig, aprofitant una visita de Dánvila (que aleshores era enllaç
entre Estoril i El Pardo). Oficialment, l'Ambaixada espanyola va distribuir
a través d'EFE la versió que l'accident havia tingut lloc quan
Alfons netejava l'arma. Se l'hi havia disparat a ell mateix. Però
Estoril es va omplir de periodistes i, malgrat que totes les persones properes
van rebre la consigna de no dir res i es va vigilar molt particularment els
nens perquè no se n'anessin de la llengua, al cap de poc temps la
revista italiana Settimo Giorno va publicar una versió que s'aproximava
molt més a la veritat, la qual cosa irrità Franco profundament.
Més endavant el dictador va comentar: "A la gente no le gustan los
príncipes que no tienen suerte". Posteriorment, coses del franqisme,
en un llibre titulat La moral católica va aparèixer una història
molt similar a la del príncep i el seu germà, com a exemple
per analitzar els límits de la responsabilitat personal, fet que alarmà
els franquistes que estaven al corrent de I' assumpte: "Dos amigos salen
de caza; a uno de ellos, manejando o limpiando su escopeta, se le dispara
y da muerte a su amigo. ¿Qué circunstancias modifican la culpabilidad
de la acción?", es preguntava als nens en els exercicis de la lliçó
3, després d'haver estudiat que “la responsabilidad es el primer y
principal efecto del acto humano y consiste en la obligación de dar
cuenta de los propios actos y sufrir las consecuencias”.
Al mort no se li va fer l'autòpsia mai. El germà de Don
Joan, Jaume, va demanar una investigació, però Don Joan no
la considerà oportuna i no es va fer. En un document datat el 1957,
Jaume deia:
"Varios amigos me han confirmado que fue mi sobrino Juan Carlos quien
mató accidentalmente a su hermano Alfonso. Esta confirmación
de la certidumbre que yo tenía desde el día en que mi hermano
Juan se abstuvo de citar ante los tribunales a quienes habían expuesto
públicamente tan terrible realidad, me obliga a solicitar de las jurisdicciones
nacionales e internacionales adecuadas que se proceda a la encuesta judicial
indispensable para establecer oficialmente las circunstancias de la muerte
de mi sobrino Alfonso. Exijo que se proceda a esta encuesta judicial porque
es mi deber de jefe de la Casa de Borbón y porque no puedo aceptar
que aspire al trono de España quien no ha sabido asumir sus responsabilidades".
Amb motiu del primer aniversari de la mort d'Alfons, el comte de Ruiseñada
va decidir inaugurar un bust de l'infant a la seva finca de El Alamín
i va voler que Joan Carles presidís la cerimònia. Però
quan va informar Franco del seu propòsit, aquest li va suggerir Alfons
de Borbó Dampierre com a alternativa al príncep. Franco ja
començava a pensar en ell, o a amenaçar amb ell, per a la successió.
Li va dir al comte: "Quiero que le cultive usted, Ruiseñada. Porque
si el hijo nos sale rana, como nos ha salido el padre, habrá que pensar
en Don Alfonso".
Aquell estiu mateix el Dampierre va acudir a Estoril acompanyat d'un
advocat, amb la pretensió que se li concedís la condició
d'infant d'Espanya. Però no va aconseguir res.
Don Joan no va oblidar mai el que havia estat el seu fill favorit.
El seu retrat sempre va estar penjat en un lloc ben visible a Villa Giralda.
En una carta que va enviar a Franco el 1961, encara parlava de com era de
significatiu el matrimoni ja anunciat de Joan Carles "asegurando para
el futuro la continuidad de la Dinastía, que era asunto que me preocupaba
hondamente desde la desgraciada muerte de mi querido hijo el Infante don
Alfonso (q.e.p.d.)".
L'Octubre de 1992, per primer cop des de 1956, Don Joan va parlar al
seu fill el rei del seu germà mort. Aleshores Don Joan tenía
69 anys i ja estava desnonat per un càncer de coll. Però no
volia morir-se sense veure'l a El Escorial. Joan Carles no va tenir més
remei que accedir-hi. Les restes hi van ser traslladades des del cementiri
de Cascais. Don Joan va sortir de la clínica per enterrar-lo de nou,
trenta-sis anys després, a la zona del monestir destinada als infants.