CAPÍTOL 22
EL "PUDRIDERO REAL"
El rei Joan Carles sap comptar els anys, sent la Parca més a prop,
i vol vacances permanents. Moltes persones properes a ell asseguren que els
seus desitjos actuals estan encaminats a "jubilar-se" i gaudir de la vida
abans de l'inevitable. Diuen que en el fons del seu cor hi ha l'esperit d'un
funcionari de l'Estat i que ja ha cobert el seu període d'exercici.
Ara vol passar a les classes passives. Es parla del seu desig d'abdicar en
Felip, tot i que la solteria d'aquest i la manca de candidata per continuar
la descendència no deixen massa marge de joc al relleu. Uns apunten
que s’instal·larà permanentment a Mallorca; un altres pensen
que residirà amb la reina Sofia a Londres, on ella viatja freqüentment,
i on viu des de fa 20 anys el seu germà, l'exrei Constantí
II.
Seria, en tots dos casos, una manera tranquil·la d'acabar i,
a més, sense donar temps que el problema successori, o qualsevol altre,
arribés a posar en perill la pervivència de la monarquia a
Espanya. Cal no oblidar que la institució, en general, està
en clar retrocés en la història dels països avançats,
per molt que una bona llista d'aspirants a restaurar corones s'entestin a
mantenir la il·lusió contrària. Persisteixen a regnar,
encara que no han arribat a convèncer sobre els beneficis que poden
aportar a les seves règies pàtries entre altres, Otó
d'Habsburg (per revitalitzar l'Imperi austrohongarès) Miquel Romanov
(la solució vivent a la caiguda de la Unió Soviética),
Víctor Manuel de Savoia (per retornar Itàlia a l'antiga esplendor
de l'Imperi romà), Alexandre I (per solucionar els conflictes ètnics
reunificant la desfeta Iugoslàvia), o el mateix Lluís Alfons
de Borbó-Dampierre Martinez-Bordiú (cosí del rei Joan
Carles, besnét de Franco, neofeixista i aspirant al palau de Versalles
i, si fos possible, també al d'Espanya).
Només la ,vuitena part dels països del món compten
avui amb un Règim monàrquic com a sistema polític. És
clar que la majoria és millor no treure'ls gaire a passejar a I'ONU,
perquè poden demanar que els súbdits tornin a portar cadenes
als peus. Swazilàndia, Bhutan, Tonga, Cambodja, Lesotho, el Marroc,
el Nepal, Oman o Tailhadia són exemples per desitjar alguna cosa millor
per als seus pobles. Un petit grup, més que països, són
paradisos fiscals, com ara Mònaco o Liechtenstein. I d'altres, filials
de les multinacionals del petroli, com Brunei, l'Aràbia Saudita, la
Unió dels Emirats Àrabs, Qatar o Kuwait.
A l'Europa occidental encara queden uns quants regnes sòlidament
consolidats (Bèlgica, Dinamarca, Suècia, el Regne Unit...).
Però res no és etern. La dinastia espanyola dels Borbó
és la més antiga, ja que ha regnat des de l'any de gràcia
de 1700, però, com és ben sabut, el seu recorregut històric
ha passat per tota mena d'avatars, incloent-hi quatre règies figures
que van sortir cames ajudeu-me del país mentre el poble feia festa
als carrers. Carles IV va abdicar en favor del seu fill Ferran VII assetjat
per les masses. Se'n va anar a l'exili, d'on ja no va tornar. Va morir a
Nàpols el 1819. Ja abans, el 1808, el seu successor, Ferran VII, també
havia estat expulsat. Va deixar el tron a la seva filla Isabel II. Amb ella
el poble va ser més sever. No va permetre que deixés un altre
Borbó en lloc seu quan va haver de sortir corrents, el 1868, i va
instaurar la primera República. Poc després, però, Alfons
XII va tornar a restablir la monarquia en olor de multituds. Va ser el 1874
i el jove Borbó va tenir una acollida tan apoteòsica a Madrid
que, inclinant-se sobre el seu cavall, va dir a un home que l'aclamava: "Gracias,
gracias". A la qual cosa l'home respongué: "Esto no es nada. ¡Si
hubieseis visto cómo gritábamos cuando echamos a su madre!"
Alfons XII va aguantar en el tron fins que va morir, quan era molt
jove, segons rumors que corrien per Madrid, recollits pels historiadors,
"hecho polvo de tanto joder". I va deixar "la menor porción posible
de rey", en paraules de Sagasta, perquè es tractava d'un nadó
que a penes tenia uns mesos, però un rei al cap i a la fi. Va ser
la mare d'Alfons XIII, Maria Cristina, la qui li va guardar el tron com a
regent, fins que va tenir la majoria d'edat, deixant que Cánovas i
Sagasta s'alternessin en el poder, fidel als últims consells del seu
espòs, que, ja agonitzant, li va dir en el seu llenguatge castís:
"Cristina, guarda el coño, y de Cánovas a Sagasta y de Sagasta
a Cánovas".
Però Alfons XIII també va ser expulsat, com la seva àvia,
el 1931, amb la declaració de la segona República. Abans, l'avi
de Joan Carles encara va tenir temps d'apostar pel general colpista Primo
de Rivera. Després se'n va anar a corre-cuita tant a prop de Déu
com va poder, davant del Vaticà, esperant que el designi diví
el retornés al Palacio de Oriente després d'un nou cop d'Estat.
No arribà a consumar-se en favor seu, i en el seu lloc es va quedar
el Caudillo, que, marxant sota pal·li i amb el braç incorrupte
de Santa Teresa a les mans, per demostrar que ell també tenia el designi
diví de part seva, va actuar de regent de Joan Carles fins que va
morir.
No hi ha res que pugui fer pensar en una nova caiguda de la monarquia,
per ara. Encara que ja deia Miguel Maura, aquell monàrquic que fou
ministre d'Interior del primer Govern de la República el 1931, quan
oferia consell a un eventual nou rei d'Espanya: "¡Que no deshaga las
maletas! No vaya a ser que no tenga tiempo de volver a hacerlas si las cosas
se estropean". José Luis de Vilallonga l'hi va recordar una vegada
al rei Joan Carles, per veure com reaccionava davant la impertinència.
Hi va respondre de manera impertorbable: "Procede de un pesimismo que ya
no tiene fundamento. Miguel Maura no podía imaginarse que nuestra
actual monarquía sería del agrado de muchos republicanos de
toda la vida". A aquesta afirmació s'hi podria afegir, però,
que només els reis són capaços de provocar el fervor
republicà.
Sigui com sigui, i encara que sigui sense república ni canvi
de règim, ni tan sols amb jubilació pel mig, algun dia arribarà
un final per al regnat i la vida de Joan Carles. Ja que aquest llibre és
una biografia que pel seu moment històric es queda necessàriament
inacabada, sense ànim de ser morbosos i molt menys endevins, avancem
algunes dades del que, com a desenllaç podem preveure que passarà.
Joan Carles I ocuparà, com la resta dels Borbó de la seva dinastia
i alguns Àustria, un lloc en el que s'ha erigit com a monument fúnebre
de la hi el monestir de San Lorenzo de El Escorial. A dins, al Panteón
de Reyes, hi ha enterrats els monarques. Es tracta d'una petita joia del
barroc, una estança octogonal que a penes té 10 metres quadrats,
coberta de marbre, on hi ha 26 urnes sepulcrals sostingudes per urpes de
lleó de bronze daurat. Es troba al subsòl de la Basílica,
concebuda per Felip II com una part del monument representatiu del seu poder,
ja que aleshores regnava sobre un imperi que tenia la seva llegenda negra
però en el qual no es ponia el sol. Allà reposen les restes
de tots els reis d'Espanya des de Carles I (amb les seves esposes, si havien
estat mares d'un rei, ja que si no, ho tenien vetat). I només n'hi
manquen dos: Felip V, que trobava lúgubre El Escorial i va preferir
ser inhumat a La Granja de San Ildefonso; i Ferran VI, que va escollir l’església
de Las Salesas per estar al costat de la seva esposa, Bàrbara de Bragança,
que no havia tingut descendència.
Fins i tot per morir hi ha classes, almenys pel que fa a l'embolcall.
I tan important és per a la monarquia aquest monument, que una de
les grans preocupacions d'Alfons XIII des que s'exilià a Roma el 1931,
després de proclamar-se la segona República, va ser què
passaria amb els sepulcres. Miguel Pinte, marquès de Bóveda
de Limia, un dels primers generals que van entrar á Madrid al capdavant
de les tropes de Franco, es va haver de desplaçar a El Escorial abans
que a casa seva per informar el monarca exiliat que les tombes no havien
estat profanades.
Ignorem de quina mena d'ostentació, quan arribi el moment, poda
revestir-se la cerimònia en honor de Joan Carles I. Podria, com ell
mateix endevina, estar guarnida de molts republicans només de boca,
dels que porten anys adulant-lo, a falta d'una cort aristocràtica
de veritat, que mai no s'ha treballat gaire en vida, en què ha mantingut
un distanciament manifest de l'estament nobiliari.
I això que els últims temps ha redoblat els esforços
per aconseguir el seu afecte, presidint l'última assemblea de la Diputación
de la Grandeza (celebrada el març de 2000). Aquesta entitat és
una cosa així com el sindicat de la noblesa, que vetlla per la seva
integritat i puresa, i que actualment reconeix pels volts de 2.700 títols
vigents (entre senyories, baronies, vescomtats, comtats, marquesats, ducats
i "grandes de España"). Una llista que el rei Joan Carles ha ajudat
a engrandir, integrant-hi, a més dels seus gendres, més de
20 plebeus als quals ha atorgat títols. Entre altres en aquest cens
hi ha Carmen Polo, Josep Tarradellas, Alfonso Escámez, José
Manuel Lara, Camilo José Cela... No hi són, en canvi, perquè
van considerar que el títol no els encaixava i van refusar l'honor,
Severo Ochoa i Pedro Laín Entralgo. També Franco havia assumit
per decret (del 4 de juny de 1948) el dret d'atorgar títols, i ho
va fer 38 vegades, procurant que els elegits vestissin l'uniforme del rang
militar més alt. Gairebé tots van ser generals de la Guerra
Civil (Mola, Moscardó, Queipo de Llano, Carrero Blanco...), o falangistes
(com ara Julio Arteche o José Antonio Primo de Rivera). Potser la
dita de "nobleza obliga" la van aplicar tots dos, Franco i el rei, com a
palanca de fidelitat sobre els ascendits a comtes i ducs d'última
hora.
Arribat el moment, els qui no podran rendir honors al rei, encara que
ho volguessin, seran alguns dels seus millors amics. Al llarg de tota la
seva vida i el seu regnat, per a Joan Carles ha estat una constant el fet
de comptar amb algú al seu costat, com a conseller o col·laborador,
a vegades com a tutor. Però també ha estat una constant anar
substituint-los els uns pels altres, en funció del que més
convingués segons els temps, i deixar-los en mans dels destí
com joguines trencades quan finalitzava l'etapa. Així va passar amb
Torcuato Fernández Miranda (el seu tutor universitari i tutor polític
durant els primers anys de la Transició, ara ja mort), Alfonso Armada
(el seu secretari particular i gran amic fins al 23-F), Adolfo Suárez
(el seu primer president i fidel col·laborador fins que s'afartà
d'ell), Sabino Fernández Campo (el seu director d'escena en la representació
teatral de la monarquia durant molts anys), Mario Conde (que va acabar als
tribunals per delictes econòmics sense que el seu amic de La Zarzuela
pogués fer res per evitar-ho), Francisco Sitges (en les mateixes circumstàncies),
Javier de la Rosa (benefactor del monarca fins que es va sentir traït
i es convertí en la seva espasa de Dàmocles), el príncep
Tchokotua (que es passa pels tribunals de tant en tant com a encausat en
algun cas de malversació de fons, malgrat la seva llarga relació
d'afecte amb el rei), Manuel Prado (avui amb un peu a la presó per
delictes en què també volen involucrar el seu amic més
íntim), etc. A tots, un darrere l'altre, Joan Carles els va anar deixant
a la cuneta, en el millor dels casos amb un títol nobiliari, en el
pitjor a la presó, assumint responsabilitats que presumptament havien
compartit. És clar que ell és impune i això ho sap tothom.
No hi ha cap raó, doncs, perquè alguns s'hagin sentit traïts.
Parlant sobre l'amistat, el mateix rei Joan Carles matisava: "En España
empleamos la palabra 'amigo' con demasiada ligereza. Termina por no querer
decir nada". Tornant al destí que espera al monarca a El Escorial,
cal explicar, encara que pugui resultar una mica desagradable, que abans
de ser traslladats al Panteón, els cadàvers dels reis passen
un temps al "Pudridero Real".
Es tracta d'una estança tota de pedra, amb el terra de granit
i el sostre amb forma de volta, d'uns 16 metres quadrats, distribuïda
en tres cambres a manera d'alcoves, sense llum ni cap mena de ventilació.
Un descans, si no etern, almenys ple. Allà s'hi dipositen els cadàvers,
per entrar en reial descomposició, durant un temps prudencial, de
20 a 40 anys. El que s'estimi necessari perquè culmini el procés
biològic de la seva reducció natural. Uns triguen més
i uns altres menys. Alfons XII, per exemple, només va esperar 13 anys
(de 1885 a 1898) abans de passar al Panteón Real. Es va podrir de
seguida. I Alfons XIII ni tan sols hi va arribar a passar. Havia mort a Roma
el 1941 i van transcórrer 40 anys fins que va ser traslladat a Espanya,
el 1980. No obstant això, va plantejar problemes. Com que estava embalsamat,
no cabia a l'urna i va caldre trencar-li les cames en una cerimònia
que li va tocar presidir a l'aleshores cap de la Casa Reial, el marquès
de Mondéjar. No devia ser precisament una festa i no és estrany
que el príncep Felip, en una entrevista, quan li van preguntar què
l'havia impressionat més en la seva vida. recordés aquell moment:
"En El Escorial, cuando la transferencia de las cenizas de Alfonso XIII..."
Per facilitar la descomposició dels cossos, es dipositen en
una caixa dins de la cambra, sobre quatre falques de fusta que la sostenen
a dues o tres polzades de terra. El fèretre es recolza sobre una safata
de calç, després de fer-li forats a la base perquè en
surti la matèria orgànica i es desinfecti en contacte amb aquesta
substància. I, fora, es col·loca una senzilla làpida
de marbre negre amb el nom d'aquell a qui pertanyen les restes. Allà
s'hi queden fins que, quan s'ha consumit la humitat i ja no fan pudor, són
traslladades al Panteón, en una urna més petita (a penes d'l
metre de llargada i 40 centímetres d'amplada).
No hi ha cap document que reculli la data de creació del Pudridero
Real, encara que segurament va ser propera a la del Panteón (inaugurat
el 1654, sota el regnat de Felip IV). El primer testimoni sobre la seva existència
és de 1854. Estar custodiat per una comunitat de pares agustins, un
col·lectiu de 51 membres religiosos en l'actualitat, que porta els
assumptes entre Déu i els seus designats per regnar, i que guarden
el monestir des de 1885. Entrar al Pudridero esta prohibit per a qualsevol
altra persona (els 700.000 turistes que cada any visiten el mausoleu, per
exemple), i romandre-hi, no cal ni dir-ho. Ni tan sols té porta. Cada
vegada que s'hi accedeix, els paletes han d'enderrocar un envà, i
tornar-lo a aixecar després.
Si tot això té importància ara i aquí és
perquè el Pudridero Real serà, amb tota probabilitat, el destí
definitiu del rei Joan Carles I, ja que a la cripta octogonal no hi queda
espai per a ningú més. El 8 de novembre de 2000 es traslladà,
des d'El Escorial fins a la catedral de Santa María la Real de la
Almudena, Maria de la Mercè, la primera esposa d'Alfons XII (la de
les pel·lícules i la cobla de Juan Ignacio Luca de Tena ¿Dónde
vas Alfonso XII?). Però el trasllat de les seves restes mortals no
significa que s'hagi fet un forat al Panteón Real per a un nou inquilí,
ja que ella estava enterrada a la Basílica, de gorra fins que arribés
l'hora que es poguessin complir els desitjos d'Alfons XII.
Actualment al Pudridero hi ha tres cadàvers en descomposició,
en l'espera de plaça definitiva: el de la reina Victòria Eugènia,
àvia de don Joan Carles (morta el 1969 i traslladada el 1985 a El
Escorial procedent de Lausana); el de Don Joan, comte de Barcelona (des de
la seva mort, l'abril de 1993, i que no va ser rei però serà
enterrat com a tal per desig exprés del seu fill); i el de la comtessa
de Barcelona, mare del rei (que va morir el 4 de gener de 2000). Amb el pas
d'aquests tres cadàvers al Panteón, l'estança quedarà
completa.
De tota manera, el lliurament del cos al Pudridero Real no està
exempta del cerimonial digne d'un rei, cosa que no succeeix en el trasllat
habitual d'allà al sepulcre definitiu. Aquest es fa normalment en
la intimitat, exceptuant-ne la presència d'un membre de la comunitat
agustina com a testimoni, d'un arquitecte de Patrimoni Nacional que dirigeix
l'operació, de dos operaris, i d'un metge que doni testimoni que el
procés de descomposició ha finalitzat. A la cerimònia
del Pudridero, en canvi, hi assisteix fins el ministre de Justicia, que ha
de pronunciar les paraules: "Padre prior y padres diputados, reconozcan vuestras
paternidades el cuerpo del señor/señora .... que
conforme al estilo y la orden de su majestad que ha sido dada voy a entregar
para que lo tengáis en vuestra guarda y custodia". Després
el prior i els pares agustins ancians presents contesten: "Lo reconocemos".
Es tanca el fèretre, s'aixeca una acta de lliurament i els agustins
es fan càrrec de la clau del taüt. La tradició també
mana que es donin tres forts cops a la caixa del monarca difunt, i se'l cridi
pel nom, i després d'això el cap de la Casa Reial ha de declarar
solemnement: "Puesto que el rey no responde, está muerto".