CAPÍTOL 20
EL REI AMB EL PP
Després d'una llarga i atzarosa etapa de regnat amb d PSOE que encara
caldeja, el rei Joan Carles va entrar en una nova fase política amb
el Partit Popular. Al principi, molt més pacífica. Després
de tants escàndols, sobretot a l'entorn de l'eix neuràlgic
del complicat 1992, la família reial tornava a regnar al paper couché
amb les seves millors gales, en bodes, batejos i funerals.
Després de la fastuosa boda de la infanta Helena a Sevilla,
el 1995, la Casa Reial es va adonar que aparèixer a la portada d'Hola
disparava els índexs de popularitat de la institució molt més
que mil articles d'ABC, i ho va tenir clar. Les infantes van deixar d'aprofitar
la roba vella de la mamà, i es dedicaren a lluir amb la millor planta
possible modelets dels dissenyadors de més alta volada. La imatge
d'Helena de Borbó amb grans pameles, i la del seu nou espòs
amb extravagants pantalons que fessin parlar a Tómbola, es van incrementar
en actes mundans de tota mena. A la infanta Cristina també li va arribar
el torn, quan s'anuncià un prometatge que semblava gairebé
com el de la resta de la humanitat, encara que el nuvi, Iñaki Urdangarín,
l'havia robat a una altra que no era princesa. No podia haver escollit res
millor que un jugador d'elit, tot i que fos d'handbol, en una etapa en què
les "anitas obregón" del món perseguien futbolistes, que, juntament
amb els toreros, es van convertir en l'última dècada del segle
en l'espècie més perseguida per aspirants a famoses. La boda
de Cristina a Barcelona, realitzada per a Televisió Espanyola per
Pilar Miró, que abans ja s'havia encarregat de la de la infanta Helena,
va ser un nou èxit d'audiència. Un espectacle en tota regla.
Després van venir els fills de totes dues, i els professionals
de la premsa van haver de fer hores extres per no perdre's ni un minut de
la llarga espera davant les clíniques privades en què van néixer.
El poble espanyol no es podia perdre les primeres moixaines de Froilà,
el petit Joan Urdangarín i Victòria Frederica, i les cadenes
de televisió interrompien les emissions habituals per anunciar unes
notícies tan bones en directe. La mort de la mare del rei, Maria de
la Mercè, comtessa de Barcelona, el gener de 2000, va acabar de donar
l'última capa de vernís d'humanitat a la família reial,
que tant necessitava després de diverses temptatives del PSOE de con-
jura a la Corona. Al funeral, com ja havien fet al de Don Joan, el rei i
la reina van aparèixer junts, plorant emocionats, i novament la premsa
va donar un ressò desproporcionat al gest, com si plorar la mort d'una
mare fos un fet extraordinari. Francisco Umbral, els últims anys entregat
a explicar al país com n'era d'humà el rei "que no quiso ser
Franco" (cosa que es podria entendre en un doble sentit, sense la majúscula
a Franco, tot i que no era la intenció de l'escriptor), va publicar
a la seva columna diaria d'El Mundo: "Este Rey Juan Carlos, que tanto ha
enseñado a reír a los ásperos españoles, es un
hombre que llora cuando le pasan cosas. A la gente le gusta saber eso". Encara
que també deia: "El Rey llora con un ojo, pero me mira con el otro..."
El monarca mirava al seu voltant, com dient "¡A ver qué
pasa..!" I és que l'arribada al poder d'Aznar l'hauria d'haver tornat
a les activitats vel.leitoses de les vacances amb el iot i els casoris, sense
més preocupacions. Però encara no es podia baixar la guàrdia.
Calgué seguir encara diversos anys, fins avui, amb un ull obert per
vigilar el que passava en el desenllaç final de tots els sumaris que
s’instruïen als jutjats. El PSOE havia deixat massa rastre.
Abans d'aconseguir arribar a La Moncloa, malgrat els escàndols
del PSOE que treballaven a favor seu (sobretot el tema GAL, que en el model
favorit del poder polític establert a Espanya, el dels Estats Units,
hauria acabat amb la dimissió de Felipe González molt temps
abans), el Partit Popular no ho va tenir gens fàcil. No perquè
comptés o no amb la confiança de la banca o la CEOE, o amb
la simpatia o no del monarca. Es que enfront dels espanyols defraudats pels
presumptes socialistes, la dreta no era realment una alternativa. Desencantar-se
davant el lladregueig del PSOE i fugir cap al PP només se'ls podia
acudir als que estaven atrapats en la sensació de fugir del foc per
caure a les brases que el sistema democràtic de la monarquia parlamentària
havia aconseguit anar consolidant al llarg dels anys. Al PP ho sabien i es
van esforçar a fer una campanya per moure's cap al centre, encara
que fos a costa d'uns quants caps -"cráneos privilegiados", que diria
Valle Inclán- del PP més recalcitrant. Però abans de
guanyar les eleccions el 1996, per pura desesperació d'un electorat
l'alternativa del qual era abandonar-se a l'abstenció en massa, a
Aznar li van fer la traveta unes quantes vegades.
Al rei Joan Carles, molt en particular, li costava bastant acceptar
d el fet previsible que el, PP arribés al Govern un dia no gaire llunyà.
S'havia sentit massa còmode amb Felipe González i, sobretot,
lligat a ell pels secrets compartits. Durant la campanya electoral de 1993,
en un debat en directe amb el líder del PSOE a Antena 3, José
María Aznar va dir algunes coses que tothom tenia ganes de sentir
sobre els escàndols de corrupció econòmica i la guerra
bruta. Venint d'ell, no era per llançar les campanes al vol, però
era alguna cosa, i a banda de ser un èxit d'audiència, el debat
va donar el líder del PP com a clar guanyador. Però immediatament
després, mentre el públic esperava impacient la segona entrega,
que havia de tenir lloc al plató de Telecinco entre els mateixos adversaris,
Aznar va rebre una trucada amb el consell reial de no tibar massa la situació.
"Menos crispación", era la consigna. El 31 de maig de 1993, tot Espanya
estava enganxada a Telecinco com si anessin a emetre la final de la lliga...
O més, perquè el debat preelectoral va assolir unes xifres
d'audiència que no van ser superades ni pels moments més calents
de Gran Hermano. Fou el rècord de la cadena en tota la seva història,
mai batut fins al dia d'avui. No obstant això, Aznar desaprofità
l'oportunitat i va defraudar. El públic es va quedar parat davant
la imprevisible i anodina desaparició de les referències a
la corrupció. El PP va reduir l'avantatge que havia adquirit al debat
anterior. Acabà perdent les eleccions.
Amb tot, els vuit milions de vots que va obtenir en la derrota de 1993,
la falta d'altres alternatives, el punt de vista del Govern ianqui sobre
el contenciós.., ja situaven Aznar com un inevitable futur president
amb vista a les següents eleccions. Com ja hem comentat en un altre
capítol, en cercles pròxims al monarca s'especulava sobre la
possibilitat d'una "tercera via" amb Mario Conde al capdavant per donar sortida
a la situació, però aquesta opció va quedar descartada
definitivament després d'un viatge de Joan Carles als Estats Units,
l'octubre de 1993. Quan va tornar, Aznar va ser rebut a La Zarzuela i després
es reuní a la Moncloa amb Felipe González per començar
una mena de "traspàs de poders" per endavant, amb diversos acords
per desempallegar-se de Mario Conde de manera definitiva (el 28 de desembre
següent el Banc d'Espanya va intervenir Banesto) i pactar un punt final
per al tema GAL.
El 3 de març de 1996, el Partit Popular va guanyar les eleccions
generals. Però, per a la tranquil·litat del PSOE, Aznar es
va avenir a negociar, per mitjà del monarca, importants nomenaments
que afectaven els ministeris de Defensa (amb Eduardo Serra al capdavant)
i Interior (amb Ricardo Martí Fluxá com a segon de Mayor Oreja),
i també el CESID (amb el general Javier Calderón com a nou
director general). Després, el 2 d'agost, va decidir no desclassificar
els papers del CESID. I, després del judici del cas Marey celebrat
a l'estiu de 1998, va concedir l'indult a Vera i Jose Barrionuevo, que no
arribaren a passar ni un any a la presó. El Govern del PP també
va col·laborar a ajudar Polanco i Cebrián en el cas Sogecable
per petició del rei.
Pel que fa al cas KIO, Aznar havia començat per explicar a Manuel
Prado, quan va recórrer a ell per primera vegada, en una entrevista
que tingueren a la primavera de 1994, que el PP no es mullaria pel rei en
un escàndol de corrupció econòmica (o si el rei no actuava
com a garant de la unitat d'Espanya). Però cal no oblidar que un dels
destinataris dels telegrames que Javier de la Rosa va enviar des de la presó
el novembre de 1994, juntament amb el rei i Jordi Pujol, va ser José
María Aznar. No se sap amb certesa què podria significar una
advertència d'aquella mena, encara que De la Rosa ha parlat alguna
vegada d'una "maleta de dinero" lliurada a un dirigent del PP. Fos com fos,
després de les eleccions de 1996. el novembre d'aquell mateix any,
el Govern d'Aznar ja col·laborava amb el rei quan Sabino Fernández
Campo va ser cridat a declarar sobre l'entrevista que havia tingut amb De
la Rosa, a través del vicepresident del Govern Francisco Álvarez
Cascos.
Se segueix dient que "no hi ha química" entre el rei i el líder
de[ PP, tot i que la primera dama, Ana Botella, s'esforci a resultar simpàtica.
Davant de testimonis, Joan Carles ha criticat i ridiculitzat Aznar múltiples
vegades ("¡Pero qué corto, qué hombre tan corto!", diuen
que exclamà). A banda d'això, el monarca no s'ha contingut
gens ni mica i s'ha comportat a la descarada diverses vegades. Com quan va
anunciar el compromís matrimonial de la infanta Cristina el mateix
dia en que Aznar era rebut pel president Clinton; o quan va abraçar
efusivament Felipe González davant una munió de fotògrafs,
després d'una sòbria encaixada de mans amb Aznar, a la recepció
per celebrar el seu sant als jardins del Campo del Moro, el juny de 1998.
Però tot això deixa de tenir d'importància quan, en
el que realment compta, regna l'harmonia.
Aznar ja havia advertit a Manuel Prado, el 1994, que el que més
li importava, com a Franco, era la "unidad de la patria". I aquí,
pel que es veu, el rei s'està comportant. Al marge d'una breu etapa,
ja superada, en què la treva d'ETA semblava que anunciava una negociació
final al conflicte (que, segons algunes fonts, podria haver estat potenciada
en certa manera pel secretari d'Estat per a la Seguretat, Ricardo Martí
Fluxá, el segon de Mayor Oreja a lnterior en aquesta etapa, i abans
cap de Protocol a la Casa Reial), el Govern del Partit Popular torna a ser
on volia ser. Com que tothom sap ben bé de què va la cosa,
que per a això els telenotícies obren tots els dies amb el
mateix tema, sobren les explicacions.
Això sí, el "nacionalismo" espanyol d'Aznar segueix amb
les mateixes característiques curioses que sempre va tenir en les
distintes etapes polítiques de la Transició. Durant el seu
Govern s'han donat impulsos importants i decidits per a la "integració"
de l'Estat espanyol en organismes internacionals com I'OTAN i l'Europa comunitària,
amb decisions vinculants que afecten la defensa i la independència
econòmica de l'Estat, naturalment sense fer cap consulta popular;
per què?
Precisament aquestes qüestions van provocar l'única crítica
al rei des dels fòrums polítics institucionalitzats que s'ha
pogut constatar al llarg dels 25 anys que ja fa que regna. L'hi va llançar
Julio Anguita, i no precisament com una floreta, just abans que la campanya
d'"acoso y derribo" contra ell li costés el cap. "Lo que tiene que
hacer el rey es callarse", va afirmar Anguita el setembre de 1996 en una
roda de premsa, dos dies després d'haver parlat, a més, al
míting de la tradicional festa anual del PCE a Madrid, de la República,
el federalisme i el dret d'autodeterminació dels pobles (incloent-hi
l'espanyol). Aquestes paraules eren una rèplica a diversos discursos
en què el monarca s'havia referit a I'OTAN i a Maastricht.
El rei havia dit sense embuts que la renovació de l'OTAN hauria
de permetre la plena participació dels països que la componien
i advocava per una reforma que facilités la plena integració
d'Espanya a l'Aliança. Fou en el discurs que va pronunciar a la seu
de l'OTAN, a Mons, Bèlgica, el 25 d'abril de 1996, redactar inicialment
per José de Carvajal Salido, aleshores director general de Seguretat
i Desarmament, i després acabat de polir a La Moncloa (Felipe González
encara era president en funcions, però va enviar el discurs reial,
per cortesia, a la seu del PP). Joan Carles també havia tractat del
tema d'Europa en diverses al·locucions públiques (entre altres
a la del 30 d'agost de 1996, amb motiu del Consell de Ministres presidit
per ell mateix a La Zarzuela), en què defensava els acords de
Maastricht: "Los objetivos que, a plazo fijo, España desea alcanzar
en el seno de la Unión Europea exigirán decisiones importantes
por parte del Gobierno y un esfuerzo considerable de todos los ciudadanos...',
va dir aquell dia. I tot això va provocar que l'aleshores líder
d'lzquierda Unida digués: "El Rey, con el tema de la OTAN, lo mejor
que podía hacer era callarse. Y, en el tema de Maastricht, callarse.
Y si no se calla en estos temas, hombre, que le eche una mano a la justicia
en el sentido de todo lo que está pasando. Pero yo creo que es mejor
que se calle, cumpliendo su papel constitucional".
El "que se calle" d'Anguita no el van haver de contestar ni Aznar ni
el rei, perquè ja se'n va encarregar gent com Felipe González
o Cristina Almeida (que va dir que Anguita estava "hablando de otro mundo").
Convertiren les seves reaccions davant les paraules del comunista en una
defensa de la monarquia. El tema del paper de l'Estat espanyol en els organismes
internacionals ni es va debatre. Però, això sí, durant
setmanes les tertúlies radiofòniques van polemitzar sobre si
es podia criticar públicament el rei o no. I naturalment van arribar
a la conclusió que, en tot cas, encara que es pogués, no s'havia
de fer. Per ampliar les seves informacions sobre el tema, la COPE va encarregar
una enquesta a l'empresa Sigma Dos sobre l'opinió dels espanyols respecte,
entre altres, a la qüestió: "¡Es, en general, aconsejable
o desaconsejable el hecho de que se le planteen críticas al rey?"
El mer fet de posar-ho en dubte resultaria objectable en un Estat que estableix
la llibertat d'opinió i d'expressió com a drets fonamentals;
però només el 15,8% dels consultats van entendre que sí
que estava bé analitzar, i reprovar, si calia, les actuacions del
rei. Una aclaparadora majoria donava la raó a les consignes del pensament
únic