CAPITOL 1
PER DESIGNI
DIVI
"El pobre nació ochomesino", escriu Doña María de la
Mercè la mare de Joan Carles, a les seves memòries, "y tenía
los ojos saltones... Era horrible. Menos mal que enseguida se arregló".
Fou el 5 de gener de 1938, a Villa Gloria, al carrer Parioli, 112, de Roma,
gairebé a la periferia; un barri de la mitjana burgesia. Joan Carles
Víctor de Borbó i Borbó va ser batejat a la capella
de l'Orde de Malta pel cardenal Pacelli, més tard Pius XII (1939-1958),
el papa que va col·laborar amb el feixisme i que l'1 de juliol de
1949 condemna el marxisme en una acta del Sant Orlo.
Era el primer fill baró de Don Joan, comte de Barcelona, hereu
a l'inexistent tron que va perdre el seu pare, Alfons XIII. Va néixer
quan els colpistes que l'educaren i el van fer successor de Franco avançaven
amb el suport de Hitler i Mussolini, i mentre la legal República,
sortida de les urnes, lluitava per sobreviure en la batalla de Terol, una
de les més cruentes de la Guerra Civil. Però aquella no era
ni la primera ni l'última casa reial, cada una des del seu exili respectiu,
que seguia fent números per esbrinar a qui li tocaria posar-se la
corona si arribava el moment. Europa n'estava farcida.
Que Joan Carles fos l'hereu dels Borbó no era precisament una
cosa que caigués pel seu propi pes. Una dificultat gens menyspreable
era que naixia fora d'Espanya. Ni tan sols tenia dret a la nacionalitat,
ja que el seu avi l'havia perdut, al mateix temps que la corona, per decret
republicà com a càstig per la seva complicitat en el cop d'Estat
de Primo de. Rivera. A més, una antiga llei que regula- va les normes
de successió de la Corona espanyola (l'Autoacordado, del 10 de maig
de 1713), pensada en contra dels arxiducs austríacs, perquè
els Habsburg no tornessin a Espanya, establia que néixer a l'estranger
era un impediment per poder accedir al tron. Però aquesta llei ja
se l'havia carregat segons la seva conveniència un altre Borbó,
Carles IV, que també havia nascut fora d Espanya, substituint-la per
la famosa Pragmática Sanció de 1789, que és la que encara
està en vigor. Els Borbó sempre van saber compondrese-les i
arreglar les lleis a la seva mida.
També calia saltar-se diverses dones per poder arribar per línia
torta a Joan Carles, basant-se en el fet que els barons, perquè així
ho havia decidit la Casa Reial, tenen preferència. Solament és
una més d'aquelles normes que, com totes les que afecten la monarquia
en general, no tenen res a veure ni amb la justícia ni amb la raó.
A penes havia nascut, Joan Carles va ser considerat millor i més digne
que un nombrós grup de dones de sang reial. No cal anar gaire enrere,
a l'època d' Alfons XII, per veure que va passar per davant de la
primera i la segona filla d'aquest, Maria de la Mercè i Maria Teresa,
i de tota la descendència de totes dues. La voluntat divina també
va passar per alt les germanes més grans de Don Joan, Beatriu i Maria
Cristina; i la germana que Joan Caries ja tenia quan va néixer, pilar.
La injusta línia dinàstica també havia esquivat
uns quants homes. Alfons XIII havia designat hereu, amb el títol de
príncep d’Astúries, el seu tercer fill viu, Don Joan, per l'exclusió
de dos fills més a causa de les seves deficiències. No era
una pràctica nova. Caries III ja havia exclòs el seu primogènit,
Felip, per la seva "imbecilidad notoria", declarant que "después de
haber, intentado por todos los medios posibles, no han logrado descubrir
en el desgraciado príncipe, mi hijo mayor, el menor rastro de juicio,
de inteligencia, ni de reflexión.
En aquella ocasió va heretar el tron el seu segon fill, Caries
IV, que gairebé era tan curt com el seu germà gran. Però
no era qüestió de posar massa dificultats al destí de
la pàtria. La imbecil·litat, en tot cas, no era una cosa gens
estranya, ja que el que va inaugurar la dinastia, Felip V (la falta de descendència
de Carles II, últim dels Àustria, desencadenà, l'entronització
dels Borbó a Espanya, en la persona del seu nebot nét Felip),
va mostrar clarament desordres mentals greus. Afortunadament per a la dinastia
dels Borbó, ja havia assegurat la seva descendència amb diversos
fills barons quan s’entestà que estava mort i va ordenar que el posessin
en un taüt, resessin uns responsos i l'enterressin viu. El seu segon
fill, que el succeí després de Lluís I, mort als 17
anys, va ser Ferran VI, un personatge si més no extravagant. Una de
les seves curioses manies era esforçar-se per no evacuar res, per
a la qual cosa s'asseia sobre els poms punxeguts de les antigues cadires
de la seva habitació, que utilitzava a la manera de taps. Una vegada
va estar 18 hores en aquesta posició sense moure's. Al final, quan
se li acostava la mort, es va postrar al llit. Hi feia les seves immundícies,
que llançava a tots els qui el servien. Morí als 46.anys, i
el seu metge va escriure: "Privado de los consuelos de la religion, y entre
sus propios excrementos, ha fallecido Fernando VI, el más pulcro y
religioso de los hombres".
Tornem a Carles IV... Aquest monarca desgraciat., que acabà fugint
d'Espanya destronat pel seu propi fill, es va casar amb la seva cosina, Maria
Lluïsa de Borbó, que va tenir, entre parts i avortaments, 24
fills. La família va ser retratada magníficament' per Goya,
en una imatge que val més que mil paraules. I el succeí Ferran
Vil. La seva filla, Isabel II, que ho era també de Maria Cristina
de Borbó i Borbó, tercera esposa del rei i cosina seva, també
es va casar amb el seu cosí carnal, Francesc d'Assís, i així
va seguir "millorant" l'estirp amb l'endogàmia.
Del fill d Isabel II, Alfons XII, que sembla que si que era intel·ligent,
va néixer Alfons XIII. Aquest, per una vegada, no va tenir l’ocurrència
de casar-se amb la seva cosina, però, en canvi, va introduir un nou
problema a la branca familiar: l'hemofília. Sembla que el rei britànic
i la seva germana, la princesa Beatriu, ja advertiren Alfons
que era possible que Victòria Eugènia de Battenberg,
la neta predilecta de la reina Victoria, a qui Alfons XIII havia escollit
amb tossuderia com a esposa, transmetés la malaltia a algun dels seus
fills barons. El ministre d'Exteriors anglès també ho advertí
al seu homòleg espanyol, el marques de Villa-Urrutia. Però
no hi va haver res a fer: la decisió d'Alfons XIII estava presa. Es
refiava de la bona sort, perquè l'hemofília no sempre es transmet.
No en va tenir, i el seu primer fill, anomenat també Alfons,
va ser hemofílic. Estigué malalt gairebé tota la vida,
i el 1933 va renunciar a la successió per casar-se amb una bella cubana.
Uns quants anys després, el 1938, va morir sense descendència
en un accident automobilístic.
El següent, fill d'Alfons XIII, Jaume, era sord-mut, motiu pel
qual el seu pare l' obligà a renunciar a la Corona, també el
1933 abans que es casés. En aquella època no es podia comprendre
que un rei s'hagués de fer entendre per gestos. No obstant això,
com que era sord-mut i no necessàriament idiota, més endavant
va recapacitar i es va voler fer enrere de la seva renúncia.
El tercer fill d'Alfons XIII va néixer mort. I després
van venir dues nenes, a les quals ni tan sols es va tenir en compte. Però
almenys en el cas molt concret de la infanta Beatriu, era millor no reivindicar
el dret de la dona a heretar el tron, si tenim en compte el que va acabar
donant de si la seva descendència. Beatriu, que era juntament amb
la seva germana Margarida un dels pitjors partits de la reialesa a tot Europa,
pel fet de ser possibles portadores de l'hemofília, s'hagué
d'acontentar de casar-se amb Alessandro Torlonia, un personatge de discutible
reputació que tenia un títol grandiloqüent, príncep
de Civitella-Cessi, però d'escàs valor. La seva primogènita
Sandra, va fugir per casar-se amb un playboy anomenat Clemente Lecquio, que
havia estat ambaixador de la Itàlia feixista a Madrid entre 1940 i
1943, i després havia viscut diversos anys al Perú com a productor
cinematogràfic. El 1963 el pretendent al tron d’Itàlia, Humbert
de Savoia, que era molt amic de Don Joan a Estoril, on compartien exili,
li va fer la gràcia d'inventar-li el títol de comte, que mai
no va tenir validesa legal a Itàlia. De Sandra i Clemente, n'és
fill Alessandro Lecquio. Sí, el famós comte Lecquio dels escàndols
rosa, que podria haver estat-o ser avui dia rei d' Espanya. Però deixem
la ficció, perquè Don Joan de Borbó i Battenberg es
convertí en príncep d'Astúries, en tenir la sort de
no néixer hemofílic ni sord-mut ni dona. Seguint la curiosa
tradició familiar, I'octubre de 1935 es va casar amb una cosina seva,
Maria de la Mercè de Borbó i Orleans, filla de l'infant Caries
de Borbo i la princesa Lluïsa d Orleans. I després d una primera
fil a, Pilar (nascuda a Cannes, el 30 de juliol de 1936), va néixer
Joan Carles, anomenat literalment "Juanito" per la família durant
dues dècades. El fet que i'anomenessin així no tindria cap
rellevància si no los que el seu germà petit l'anomenaven Alfons
i no "Alfonsito".
Va néixer amb honors d'hereu, però arribat el moment,
a més de saltar-se el seu propi pare, va haver de superar un parell
d'obstacles més: dos Alfonsos, que li haurien pogut prendre la Corona.
Un se'l va trobar a la branca de Jaume, l'oncle sord-mut, que es va retractar
mil vegades de la seva renúncia al tron. Quan Don joan, després
de la Guerra Civil, va començar a apostar per una línia liberal
el primogènit de Jaume, Alfons de Borbó Dampierre, es va convertir
en el candidat perfecte de l'Alemanya nazi í després va seguir
sent el "príncep blau de la falange" durant tot el franquisme. Quan
el 1972 es va casar amb la néta de Franco, Carmen Martínez-Bordiu,
la cosa encara es va complicar més.
Un altre problema important amb què es trobà Joan Carles
va ser la competència del seu germà Alfons, tres anys més
petit. És cert que no hi havia cap dubte que ei1 era primer en la
línia successora, però ja hem vist que, entre els Borbó,
saltar-se algú no era excepcional en absolut. A banda d'haver nascut
vuitmesó i amb els ulls saltones, "Juanito" tenia en contra que mai
no va ser una llumenera. Des de molt petit va estar acompanyat de tutors
i classes especials, com a reforç als cursos dels col·legis
- que ja eren poc convencionals d' entraada- en què estudià.
I va tenir, a més, un seguiment clínic constant. Alfons, en
canvi, era el llest de la família. L’anomenaven "Senequita" això
sí, en diminutiu, i tothom el descrivia com una persona xocantment
intel·ligent i d'una gran sensibilitat. Era, sense cap dubte, el predilecte
del seu pare.
El problema del seu germà va desaparèixer molt aviat.
Joan Caries tenia 18 anys i 83 dies quan accidentalment li disparà
un tret. L'altre problema, el del cosí, no es considerà del
tot resolt fins el dia de la coronació. Tot i així, va morir
en “un creuament de cables", tema de què es tracta més abastament
en propers capítols.