Concentrem-nos per un moment en les persones "influents", aquelles que abracen el poder o hi poden influir... Recordem en primer lloc que les persones influents són al cap i a la fi persones: tenen els mateixos defectes i virtuts d'una persona convencional. A més, abans de prosseguir, és convenient fer justícia i no oblidar que no tots els individus que estan a l'elit són nefastos: evidentment, n'hi ha que fan molt bona feina. Però la nostra societat no rutlla, i això és degut en bona part als despropòsits d'alguns "poderosos":

Per començar, fixem-nos en els polítics. Per molt que s'estimi el seu país o vulgui canviar les coses, és evident que un polític no deixa de ser una persona ambiciosa que té ganes de destacar, de sortir als diaris i d'estar a primera fila. Només cal recordar que dintre dels propis partits polítics és habitual que hi hagi terribles lluites internes entre diferents faccions per tal d'aconseguir el comandament del partit. Si la gent arribéssim a conèixer les trames que hi ha dintre dels partits, probablement ningú no aniria a votar! Els que guanyen aquestes lluites internes han de ser durs i hàbils per poder trepitjar a temps els competidors. Així que, primera mala notícia:

Si passéssim un test de personalitat (qualsevol dels que utilitzen els psicòlegs per a les seves tasques d'avaluació) als polítics més coneguts, probablement els resultats ens farien sortir corrents. No cal ser gaire llest per adonar-se que la majoria de polítics són persones dures, poc sensibles als sentiments de culpa i als sentiments dels altres. Els polítics sovint tenen força capacitat per a la mentida, amb tendències agressives i hostils. El resultat del test psicològic seria doncs el següent: un bon polític puntua alt en psicoticisme. Arribats a aquest punt, bategem els polítics com a "psicopatets", és a dir, petits emuladors de psicòpata. Lògicament amb això no volem dir que siguin assassins en sèrie (encara que alguns dictadors i també alguns governants de països democràtics són uns assassins en sèrie de primera).

Algú creu que tot això és exagerat? Malauradament no ho és gens, d'exagerat. Ser governant, parlamentari o dirigent d'un partit polític implica una altíssima responsabilitat i, probablement, si els polítics no fossin "psicopatets" no gosarien actuar (o bé ho farien amb moltíssima més prudència). En principi no està malament que els polítics siguin capaços d'arriscar: a un bon polític no li tremola el pols en els moments clau. El problema és que les actuacions dels polítics, en especial la dels governants, (ja sigui de pobles, de ciutats o de països sencers), afecten moltes persones. Els governants mouen unes quantitats de diners impressionants, i de les seves actuacions depèn el rumb de moltíssima gent. Amb polítics i governants amb aquests trets de personalitat, el panorama no pinta gaire bé...

Preguntem-nos ara el següent: estan preparats els polítics per governar? Certament, molts d'ells tenen una gran capacitat per parlar en públic i esquivar les preguntes dels periodistes (i sovint de no dir la veritat sense dir cap mentida). Però els fa això capaços d'enfrontar-se als problemes del país? Aquest punt ens proporciona un bon exemple per comprovar l'alt psicoticisme d'alguns polítics. Així, alguns ministres, secretaris generals i altres alts càrrecs dels ministeris o conselleries acostumen a ser titulats o experts en quelcom que no té res a veure amb el tema del ministeri on els ha "tocat" anar a parar. Els ministres no sols no tenen cap problema de dirigir les polítiques d'un país sense tenir-ne gaire idea, sinó que quan hi ha redistribucions de carteres ministerials no dubten a canviar Agricultura per Defensa o Obres Públiques per Educació i Ciència. Cal ser un bon "psicopatet" per no importar-te una bleda ser ministre de quelcom que no coneixes! Algú pot pensar que els polítics són prou intel·ligents i en poden aprendre... Però és que amb les regnes d'un país no s'hi juga: es necessiten savis, no aprenents!

L'alt psicoticisme dels polítics és el que els permet arriscar a prendre decisions de gran importància tot i saber que si s'equivoquen poden crear grans perjudicis. Si s'erren, miren cap a una altra banda i... ja està! Per exemple, un govern pot decidir apujar els impostos, la qual cosa pot afectar molt negativament les butxaques de la gent amb menys recursos; o bé pot aprovar una pujada de les pensions just abans d'unes eleccions, molt beneficiós per als jubilats però amb evidents beneficis electorals; o bé pot decidir construir una autopista de cost astronòmic sense tenir en compte els seus grans efectes sobre el medi ambient (i prescindint totalment dels pagesos a qui caldrà expropiar les terres); o bé pot aprovar la compra de tancs, avions de combat o el que sigui, mentre milers de ciutadans no tenen accés fàcil a l'habitatge...

El grau de psicoticisme d'un polític és més evident com més conflictiva és una situació. Si rebenta un petroler davant de les costes del país, el ministre responsable diu que tot va de meravella: el combustible que s'escampa no són més que quatre fils de plastilina sense gaires conseqüències futures. Si hi ha molt d'atur, el president anuncia que el seu govern crearà 800.000 llocs de treball. I aquí no passa res!

Aquesta manera de ser dels polítics té evidents efectes secundaris desastrosos. Els polítics tenen un sentiment de culpa molt baix i acaben passant de la gent, a qui consideren més com formigues que no com a persones. I així les coses no poden funcionar correctament. Els polítics, d'una manera o altra, acaben sent la font de molts dels conflictes de la societat. Com a mínim, si no, són molt sovint incapaços de millorar les coses. I si poden obtenir benefici electoral d'un conflicte o d'una situació negativa, no tenen cap problema d'atiar el foc. Per a això són uns veritables mestres!

Perquè... l'objectiu final és assolir la felicitat de com més gent millor, oi? En el sistema de lliure mercat en què vivim immergits, on els més desafavorits parteixen amb clar desavantatge, són els governs els que han de fer d'àrbitre per evitar que les persones pateixin. Dels conflictes laborals a la manca de civisme de la gent, passant pels desequilibris territorials, la manca d'infrastructures o els problemes mediambientals, tot hauria de ser abordat amb seriositat pels polítics. I no cal que diguem res sobre els conflictes als països no desenvolupats. Quan deixaran els governs dels països occidentals de donar suport a dictadures o a governs que no respecten els drets humans? Tot ho fan per "diplomàcia" i per "mantenir o guanyar mercats". Hipòcrites!

Si els polítics fessin millor la seva feina tot aniria millor. Tanmateix, a part que sortint a la foto ja es conformen i que pateixen un narcisisme recalcitrant, molts d'ells també tenen interessos creats (un nebot constructor, un amic fabricant d'armes, o un fill empresari), i per tant les coses empitjoren encara més. En els casos més extrems, aquests interessos esdevenen corrupció. Ara per ara, sobre això preferim més ser ingenus i pensar que només uns pocs polítics són corruptes (els més "psicopatets"?). No obstant, probablement ens espantaríem si s'investiguessin les actuacions que fan alguns alts càrrecs (polítics de segona fila) a ajuntaments, ministeris/conselleries o diputacions. Aprofitar-se dels recursos públics és molt greu!

Deixem de banda les corrupteles i fixem-nos en el següent: els polítics haurien de ser els primers a donar exemple de comportaments cívics. Oi que sona bé? Doncs curiosament ells són els primers d'utilitzar insults i desqualificacions per fer "política". T'atreviries tu a fer unes declaracions que seran escoltades per milions de persones i dir qualsevol de les bajanades que acaben dient els polítics? Cal ser ben "psicopatet" per fer-ho! De mentides també viuen els polítics; tots guanyen les eleccions encara que perdin la meitat dels escons, prometen el que no poden o no volen complir per guanyar un grapat de vots, i si perden el poder després d'unes eleccions, ha estat "per joc brut dels altres". "Ens han robat!", declaren polítics afectadíssims, amb uns ulls de ràbia i impotència que fan malícia. Si hi ha una catàstrofe natural o un greu accident per negligència del seu govern, minimitzen o amaguen el problema; quan no, es dediquen a inaugurar frenèticament obres mal acabades pocs mesos abans de les eleccions.

En resum: la gran majoria de polítics, siguin del color que siguin, en primer lloc tenen fam de poder... i després ja veurem! El país, a la majoria d'ells, sembla que els és igual. Així, qui dissenyarà polítiques adequades per solucionar els problemes de la nostra societat? De moment, sembla que els polítics no!

D'aquesta forma, l'existència de plataformes de protesta, grups ecologistes, ONGs, etc. és imprescindible perquè la gent acabi fent sentir la seva veu i els problemes de la societat siguin abordats. En aquest sentit, els mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat per denunciar les problemàtiques de la societat, però malauradament obliden sovint el seu paper i juguen a un joc poc encisador:

Els periodistes són el segon tipus de persona influent de què volem parlar aquï. Tornem a fer èmfasi en una cosa: ni molt menys tots els periodistes fan mala feina. El que passa és que en tot bon país hi ha un munt de periodistes i de pseudointel·lectuals que esbiaixen les notícies o que donen opinions molt extremes, influenciant fortament la gent; és a aquest grup de periodistes al qual fem referència.

És cert que no hi ha gaires periodistes coneguts per milions de persones. Però una columna a un diari o un programa radiofònic poden arribar a moltíssima gent. Amb massa freqüència el treball periodístic no es limita a informar, sinó que molt subtilment (encara que de vegades molt descaradament) intenta manipular la persona que prova d'informar-se. És evident que un periodista té un gran poder en les seves mans, i massa habitualment aquest poder s'utilitza amb mala idea. Per exemple, enlloc d'actuar com a font de denúncia contra les accions dels polítics, amb informacions contrastades i ben documentades, els periodistes sovint prenen part per una facció política determinada. Si llegeixes un diari X o si mires la cadena de televisió Y ja pots esperar una cosa o una altra. Quan el color polític afí al mitjà és al govern, les crítiques als governants són més diluïdes. Quan el seu partit és a l'oposició, els atacs al govern són ferotges i moltes vegades ratllen l'insult i el patetisme. O si un polític cau en desgràcia, no importa que actuï correctament o incorrectament. Per definició tot ho fa malament!

Cal recordar que la majoria de mitjans de comunicació estan sota el control de grans grups de comunicació que posseeixen desenes de cadenes de ràdio i televisió, diaris, etc. Sovint, els propietaris d'aquests grups de comunicació són afins a un o altre partit polític (i de vegades fins i tot els governants en posseeixen), i per tant marquen la línia d'informació dels seus mitjans. La política i el periodisme estan massa entrelligats!

Per altra banda, són els periodistes els que decideixen què és notícia i què no ho és. Pot haver-hi una guerra oblidada a l'Àfrica i no ser notícia, i pot ser que els titulars vagin plens d'una polèmica absurda creada per vendre més diaris o per desprestigiar algú. En general els periodistes "estrella" no es dediquen a denunciar els problemes de la societat (sigui qui sigui que els crea), sinó que es dediquen a vanagloriar-se i a manipular l'opinió pública per augmentar els nivells d'audiència i per exaltar el seu ego. No oblidem que aquests periodistes són al cap i a la fi persones; molts són ambiciosos, amb ganes de destacar i d'influir. Es preocupen pels nivells d'audiència i per ser els protagonistes de la pel·lícula, no per millorar el món.

Quan arribarà el dia en què els mitjans de comunicació es dediquin a pressionar de veritat els governs i la classe política per millorar de debò les coses? Deixant de banda les qüestions ideològiques, estem plagats de grans problemes que requereixen ser abordats amb seriositat i sense demora. Volem uns mitjans seriosos, responsables i desinteressats!!!

El cercle dels que porten les regnes de la nostra societat es tanca amb els executius de les grans multinacionals. És un cercle perquè al cap i a la fi els executius acostumen a tenir molts bons contactes amb polítics i per tant tenen el vist-i-plau (o la mirada cap a l'altra banda) de la premsa. I és per això que les grans animalades d'aquest món són responsabilitat de les grans corporacions. Aquests en són alguns exemples: mà d'obra infantil; compra de matèries primeres a preus ridículs a productors de països pobres; venda d'armes, moltes vegades a països en guerra i amb milions d'innocents afectats; deslocalitzacions d'empreses; contaminació, catàstrofes ecològiques i explotació dels recursos naturals; foment de conflictes bèl·lics per aconseguir recursos energètics, or o diamants. Aquests són alguns dels molts exemples de coses que fan avui dia les multinacionals, dirigides per executius que cobren uns salaris brutals, amb el consentiment dels governs (sovint amb interessos; recordem a més que l'engranatge de l'economia depèn d'aquestes grans empreses) i el desinterès dels mitjans de comunicació. Sembla que parlar dels problemes del planeta no fa vendre diaris!

A part de tot, la gran majoria de ciutadans anònims dels països occidentals ja fa molt de temps que hem optat per girar el cap i no mirar. Tots sabem que hi ha grans problemes al món, però ens n'oblidem fàcilment i ens preocupem per recarregar el mòbil, pagar les factures, embrutar els carrers, barallar-nos amb els veïns i contractar unes bones vacances com més lluny millor. [És molt fàcil excusar-se dient que els problemes del món són culpa dels de dalt. Ningú no hauria d'oblidar mai que tots tenim part de responsabilitat en el funcionament de la societat].

Així doncs, donat el passotisme de la gran majoria, cal que els governs s'escarrassin i controlin d'una vegada les actuacions de les multinacionals. Ja és hora que definim allò que volem: un món just i sostenible, on es pugui viure raonablement bé, o un món plagat d'injustícies i de formigó, on els més poca-soltes marquen el rumb de la societat.