Presentación

  Biografía

  Bibliografía

  Artículos

Artículos

Desenvolupament, Sostenibilitat i Governança

Norbert Bilbeny
(Professor d'Ètica, Universitat de Barcelona)

Bondia, senyores i senyors. Disculpin que no pugui participar personalment amb tots vostès en aquest Col.loqui sobre Desenvolupament i Governances, però espero que ben aviat hi hagi ocasió de reprendre aquest contacte, dins mateix de les sessions de l'Eurocongrés, i en aquesta bonica i estimada ciutat de Toulouse. Vull agraïr-los la seva atenció, i a l'organització del Col.loqui, especialment al doctor Alain Alcouffe, l'oportunitat de prendre la paraula.

Jo sóc professor d'Ètica a la Universitat de Barcelona, i des d'aquest doble punt de vista, el de l'ètica i el de ser ciutadà de Catalunya, el tema que em correspon breument tractar crec que té un especial relleu per a tots nosaltres. Perquè, afortunadament, ja no parlem de "creixement", sinó, com fem avui aquí, de "desenvolupament"; ja no ens referim, tampoc, a un model de creixement "continu" o "il.limitat", sinó que el desenvolupament que ens plantegem el preferim "sostenible" o equilibrat; i, per últim, ja no parlem tant del "govern" ni de la "governabilitat" de les nostres societats, com, especialment, de la "governança" d'aquestes. Si diem "governança" introduïm al llenguatge polític un sentit més proper i respectuós als ciutadans, per als quals, i amb els quals, es tracta de trobar les politiques de govern que siguin tan ponderades o raonables com el model de desenvolupament i de sostenibilitat que ens formulem.

En virtut d'aquesta mateixa mesura o raonabilitat, buscades a l'hora de governar, de produïr, i de preveure les conseqüències  de la nostra producció, podem dir que aquestes tres paraules que ara criden la nostra atenció, és a dir, desenvolupament, sostenibilitat i governança, estan unides entre elles per un mateix denominador ètic. No impliquen un seguit de conceptes heterogenis, sinó tres formes d'acció interdependents, davant les quals hi ha cada dia menys motius per a resistir-s'hi i mirar cap a un altre cantó. És per això que els parlava del relleu ètic del tema que se m'ha encomanat tractar, com també del seu relleu comunitari.

Vegem ara això últim. Catalunya, com Toulouse-Languedoc, és una regió amb característiques naturals i culturals pròpies, i en el cas de la primera, amb una reconeguda identitat nacional. Però, en els dos casos, la realitat regional, en tots els sentits, fa que totes les accions públiques que es plantegin al seu interior, siguin econòmiques, mediambientals o polítiques, directament, hagin de ser pensades i aplicades des d'aquelles coordenades comunitàries pròpies. Amb d'altres paraules, impulsar el desenvolupament, la sostenibilitat i la governança no es pot fer, segurament en cap país ni regió del món, com una acció en abstracte, uniformement vàlida per a qualsevol altra comunitat, sinó tenint en compte, al mateix temps, el propi país o regió per als quals l'acció està sent pensada, i si cal, també, el grau d'identificació regional o nacional dels habitants d'aquesta comunitat.

Vet aquí, per tant, que ens podem trobar confrontats, sovint, davant la dialèctica entre allò local i allò global, el particular i l'universal, la identitat i l'alteritat. Hi ha qui diu que l'afirmació de la identitat nacional o regional és contradictòria amb la globalització i els tipus d'acció que debatrem aquests dies aquí. Però també es pot sostenir el contrari, i jo mateix ho penso així: que a Catalunya, per exemple –aquell exemple que ara tenim més a prop-, el catalanisme, com anomenem la defensa de la nostra identitat catalana, lluny de ser un obstacle per a la millor governabilitat, és una de les seves condicions de possibilitat, i fins i tot un dels seus estímuls. Suposo que, dit així, amb aquesta contundència, no és fàcil que se m'entengui, però ara ho justificarè, cosa que potser sigui vàlida per a d'altres nacionalitats o regions amb un destacat sentit d'identitat pròpia.

Catalunya és avui, de fet, la més poblada nacionalitat europea que no posseeix una estructura estatal pròpia i exclusiva, a diferència, per exemple, de Suècia o Dinamarca. Per aquest motiu, el nacionalisme polític, que reclama en un grau o altre aquesta estructura estatal, forma part de la societat catalana actual. El nacionalisme és recolzat no solament per aquells que volen una configuració d'estat independent per a Catalunya, avui aproximadament un quinze per cent de la població, sinó per la majoria d'aquesta, que dóna suport a tota classe de partits polítics involucrats en el propòsit d'un govern autònom català i d'una acció pública en favor de la llengua i la cultura històriques de Catalunya. Nosaltres, a Catalunya, tenim una sola paraula reservada per a expressar tant aquell nacionalisme polític independentista com aquest altre de caràcter autonomista, no necessàriament partidari del separatisme, i aquesta és la paraula "catalanisme". Amb ella es vol expressar, en general, l'adhesió a l'autogovern català i, també, a la identitat cultural històrica de Catalunya, de manera que la majoria dels ciutadans catalans són, encara que no s'ho diguin així, expressament, "catalanistes". Això, dir-se catalanistes, és equivalent, en la percepció de la resta d'espanyols, a ser, sense més, "nacionalistes": del nacionalisme català, és clar.

Ha de ser admès, mentrestant, que el nacionalisme català no és el mateix, ni pot ser-ho, ara per ara, que un patriotisme oficial o estatal -ja s'ha dit que Catalunya no és un estat independent-, ni tampoc és equivalent, sigui com sigui, a cap nacionalisme de tipus fanàtic o terrorista. Això és degut al fet que allò que anomenem "catalanisme" és avui, en general, el moviment de defensa dels drets democràtics per l'autogovern de Catalunya, considerat per molts encara incomplet, i el catalanisme és també el reconeixement i el suport actiu de la llengua i la cultura històriques del mateix país, ja que totes dues es troben encara discriminades, tant a Espanya com a la Unió Europea. Per tot plegat, és d'esperar que tothom pugui comprendre les raons, encara avui, del catalanisme, les quals són, bàsicament, raons democràtiques.

Però no podem passar per alt el fenòmen actual de la globalització arreu del món. La societat catalana tampoc és al marge d'aquest ordre de fets en l'economia i la tecnologia, així com en la política i la cultura. Per tant, i com ja es pot imaginar, el debat s'estableix avui entre els "valors globals", d'una banda, i els "valors locals" o particulars, aquells que impliquen la identitat, d'una altra banda. Com sigui, tant per a les minories nacionals com per als estats nacionals, s'ha obert ara, amb la globalització, un nou interrogant: ¿quin és primer, el principi de la globalitat o el de la identitat? Pensant en termes més particulars: ¿com poden sobreviure el nacionalisme català i altres moviments nacionals democràtics en un món progressivament globalitzat? ¿Són absurds els valors nacionals en un context d'interdependències cada vegada més evidents?

En relació a això, la controvèrsia actual a Catalunya ja no es planteja tant, a la manera més antiga, en termes d'independència sí o no, sinó, molt més simple que això, en termes de nacionalisme o -encara més suau- de catalanisme sí o no. Uns quants teòrics catalans de diferents tendències ens preguntem avui fins a quin punt la defensa democràtica de Catalunya ha de continuar adoptant la perspectiva nacionalista. La qüestió és extrapolable a totes les nacions: ¿fins a quin punt la identitat nacional convé al nostre món? És a dir: donat que la democràcia està entrant en una altra era, la post-nacional, en la qual s'incrementen els vincles i els organismes transnacionals, ¿hem d'ignorar, a conseqüència d'això, el factor de la lleialtat nacional com a un instrument democràtic al servei de la governança, la sostenibilitat i el desenvolupament de les nostres societats?

Deixin-me intentar una resposta. Podem distingir dues grans estructures polítiques a l'era moderna. Una estructura és la que correspon a l'antic capitalisme industrial, el qual es basava en un sistema de poder polític estatal que es justifica amb el principi de la sobirania nacional. En aquest període del capitalisme, cada vegada més llunyà, el nacionalisme català, posem per cas, era fàcil de pensar, però difícil, en canvi, de realitzar, en la mesura que implicava, per als catalans, haver d'enfrontar-se amb el sobirà espanyol. Però l'altra gran estructura política de l'època moderna és la que comença a aparéixer a finals del segle XX, i que pot ser anomenada la del capitalisme informacional. Perquè està emergint avui un nou sistema polític que ha començat, paradoxalment, abans per la governança que no pas per l’articulació del poder. Aquest nou sistema està molt menys basat en la sobirania nacional i en els estats independents que el sistema del capitalisme industrial al qual m’he referit abans. Però el que vull destacar és que en aquest nou horitzó el nacionalisme català, i totes les minories nacionals en general, són més fàcils de realitzar que en temps anteriors, perquè la sobirania és un principi que decreix arreu del món, i, d’altra banda, són, contràriament, més difícils de pensar que mai, precisament perquè la sobirania es troba en discussió.

No obstant, i malgrat tot, al meu parer hi ha un espai per als nacionalismes minoritaris democràtics en el context de la globalització i els seus complexos processos. Per a mi, la raó d’això és molt més pragmàtica que no pas històrica o teòrica. El meu argument és que el principal problema en el món interdependent que estem començant és el de trobar un equilibri estable entre la globalització creixent, en la qual s’inclourà algun dia el fet d’una democràcia global, i, per un altre costat, la societat humana, amb les seves pròpies identitats col·lectives i individuals.  En aquest debat entre el món de la informació, en una paraula, i el món de la valoració, en un altre mot, el nacionalisme català possiblement significa una contribució positiva a l’equilibri estable que acabo de mencionar..

Tot seguit passo a detallar alguns aspectes bàsics d’aquesta contribució. En primer lloc, donar suport a les identitats nacionals és bo, per començar, si pensem en termes econòmics, donat el fet que les nacionalitats, minoritàries o no, són útils a l’hora d’evitar poders econòmics massa concentrats, i afavorir, contràriament, una equitativa distribució geogràfica de la riquesa. En segon lloc, el nacionalisme no estatal, com ho és el català, és bo, també, per tal de mantenir i estendre els sistemes del benestar. Cada adhesió nacional ha de ser beneficiosa de cara a fer que els inversors i els empresaris siguin conscients dels països i del pobles als quals ells pertanyen, i, d’acord amb això, actuar d’una manera respectuosa i solidària envers la seva comunitat i l’entorn natural d’aquesta.

En tercer lloc, i des d’un punt de vista polític, el nacionalisme català i tots aquells altres de caràcter democràtic, poden ser avantatjosos per a la democràcia en ella mateixa, i tenim aquí diverses raons per creure-ho. Una d’aquestes, és que la nacionalitat, la qual comprèn una identitat social, és una contrapartida de l’individualisme egoista avui en increment a les societats occidentals, massa resistents a l’hora de construir nous vincles socials. Una altra raó política, és que les nacionalitats, i especialment aquelles sense una estructura estatal, desenvolupen més sovint, i de manera millor, els llaços de solidaritat entre els grups socials i les persones, tant a dins de la nació com, fins i tot, a fora d'ella. Un poble solidari endins és més fàcil que ho sigui també enfora. Així, i per diferents raons polítiques, el nacionalisme català hauria de ser concebut com una contribució democràtica a la identitat social i al mutu enteniment entre els ciutadans, coses cada vegada més essencials a les nostres societats pluriculturals i a la recerca d’una cultura cívica compartida.

I, en quart lloc, permetin-me dir alguna cosa més, ara sobre els arguments de caràcter cultural en favor de les nacionalitats i dels nacionalismes democràtics. En relació a Catalunya, i el seu moviment nacional per l'autogovern, la perspectiva cultural té, com saben, una gran importància, fins i tot si ho considerem des d'un mer interès pragmàtic. Perquè, en la mesura que la societat catalana esdevingui més autoconscient d'ella mateixa, anirà aconseguint almenys dues coses: primer, ser present, directament o indirecta, en altres països i també en algunes institucions internacionals, com la Unió Europea; i, segon, ser finalment tinguda en compte per aquestes entitats transnacionals. Això no obstant, i sense moure'ns del mateix punt de vista cultural, la principal raó per continuar donant suport a l'existència de Catalunya com a nacionalitat, en el marc de transformacions polítiques obert per l'"era global", és una raó que va més enllà del pragmatisme, al qual jo mateix acabo de referir-me.

Aquesta causa essencial, al meu parer, és la defensa de la llengua i la cultura catalanes en si mateixes, és a dir, per cap altra raó que el valor que totes dues coses representen en el conjunt de l'herència cultural europea i mundial. Em refereixo, és clar, a la llengua catalana, i a la cultura catalana actual en la seva globalitat. Aquesta, la cultura catalana, i com totes les cultures, inclou un mestissatge constant, però es continua desenvolupant al voltant d'una llengua i una història nacionals, i així hauria de continuar sent, enriquint-se amb les aportacions de fora. Crec que aquesta raó cultural per a mantenir allò que anomenem "catalanisme" ha de ser seriosament tinguda en compte pel nostre món globalitzat en expansió. Especialment, perquè un gran nombre de llengües, com la catalana, i fins i tot llengües modernes majoritàries i en ple ús social, com la francesa, són negligides a conseqüència d'una globalització, com l'actual, altament uniformitzada en termes de llenguatge i comportaments. Aquesta raó de tipus cultural, sobre la qual acabo de posar èmfasi, o sigui el fet que no deixem morir les llengües i les cultures històriques, és, al meu parer, una raó suficient per a justificar el catalanisme i, amb ell, tots els moviments de suport a les identitats regionals i nacionals, tinguin o no un reconeixement constitucional, perquè totes, sense aparell estatal o amb ell, estan amenaçades per la uniformització cultural.

Això no obstant, i si volem ser conseqüents amb els valors democràtics, no hauriem de deixar que cap moviment per la identitat nacional o regional posés en perill la diversitat política i etno-cultural existent dins dels límits de cada societat. La nova qüestió que ara se'ns planteja és, doncs: ¿com fer marxar junts, i per una via democràtica, no discriminatòria, el fet, d'una banda, de sentir-nos persones identificades amb una ideologia o manera de viure particulars, i el fet, d'una altra banda, de voler-nos ciutadans que participin, al mateix temps, d'una cultura cívica comuna, és a dir, d'una mateixa comunitat política?

En aquest punt, pot ser bo recordar la diferència existent entre la identitat nacional considerada des d'un omniabarcant sentit cultural, i la identitat nacional compresa només en sentit polític. Només la segona, a parer meu i de molts altres, és la democràticament correcta. La primera, en canvi, la nació cultural, és contradictòria, en teoria, i ho veiem, també, a la pràctica, amb el fet incontestable de la diversitat cultural. Si considerem la identitat nacional com a cultural, i que el Regne Unit, per exemple, està fet sobre la britishness, Alemanya sobre el Deutschtum o Espanya sobre la españolidad, en tots aquests casos, i semblants, la identitat nacional és feta basar en una sola cultura i, per tant, és excloent de les altres cultures existents en la comunitat política. De retruc, una semblant identitat nacional porta el germen de la desunió nacional, més que assegurar-ne la unió. Al contrari, doncs, la identitat nacional ha de ser política, i per tant intercultural, no pas monocultural. La construcció social està fundada en l'enteniment de les parts, i aquesta llei no ha admès, fins ara, excepcions històriques.

Això és vàlid també per a Catalunya. No hi ha, dins d'aquest país, una cultura més catalana que les altres, com donem a entendre quan parlem de la catalanitat. La cultura catalana ha estat i és, en canvi, una cultural plural, històrica i amb una personalitat pròpia, però sense que mai hagi pogut reclamar-se, perquè no hi són, d'uns patrons "essencials". Mentrestant, algunes veus conservadores ens diuen que la nacionalitat presa només en un sentit polític, i no també en un sentit cultural bàsic, no pot fer més que portar la nació cap a la seva desfeta. Bé: per la meva banda, entenc alguns motius d'aquesta por, especialment quan la nacionalitat considerada no té gaire poder polític propi, com és el cas de Catalunya. Però no estic d'acord amb el pretext esmentat, fins i tot pensant en Catalunya, perquè aquesta és, i ha de continuar sent, una societat democràtica contrària a la discriminació política i cultural al seu interior.

Si avui comencem a tractar de la governança, la sostenibilitat i el desenvolupament, no podem desconsiderar aquests nous patrons per a l'Europa democràtica que ens reclamen saviesa i fermesa, per tal de conjugar la unitat i la supervivència nacionals amb la interculturalitat i la protecció de la diversitat, tant la natural com la cultural. Quan parlo, mentrestant, de la identitat nacional en un sentit polític, no cultural, i tracto d'aplicar-ho a Catalunya, el meu país, i país germà de la majoria de vostès, m'estic referint als següents punts bàsics, per deixar-ho dit d'una vegada i posar ja fi a la meva intervenció d'avui. Primer, es tracta d'afirmar la veritable autonomia política de Catalunya i el seu apropiat finançament, dues condicions sense les quals no hi ha, en rigor, reconeixement dels drets nacionals. D'acord amb això, el deure bàsic de qualsevol ciutadà de Catalunya és el respecte a la llei, la qual és el simbol més clar d'una societat democràtica unida.

En segon lloc, l'altre reclam del catalanisme és, entenc, el suport de la llengua catalana en els àmbits públics i privats, com un instrument bàsic per a la comunicació i fins i tot per a la inclusió social. En tercer lloc, penso en la importància del coneixement social, especialment a les escoles, de la realitat catalana: bàsicament de la seva història, la seva societat actual, d'altra banda tant plural, i el coneixement de les seves institucions polítiques. I quart, i darrer, el catalanisme ha de saber ser el suport d'una cultura cívica compartida, per tal que tothom estigui preparat per a la participació política i pugui assumir tasques d'interès comú. Fins i tot pel nacionalisme mateix, el nacionalisme ha de ser posat en un "bon segon lloc", després de la reivindicació democràtica. El catalanisme, avui, ja no té la seva primera premissa en el nacionalisme, però no veig tampoc, d'altra banda, com pot deixar de ser, almenys en les circumstàncies actuals, d'una manera o altra nacionalista.

En conclusió, no crec que hi hagi cap contradicció entre l'avenç cap una mundialització democràtica i la continuïtat i preservació de les identitats regionals i nacionals. Tot allò que cal per això és apreciar culturalment i respectar democràticament aquestes comunitats, tinguin o no un estatus polític, considerant-les seriosament com a realitats no sols bones en elles mateixes, sinó, alhora, com a poderosos instruments de la unitat social i de la distribució de recursos econòmics en un món cada vegada, per global, més concentrat i turbulent.

Moltes gràcies, i el meu millor desig d'èxit per aquest Col.loqui.

(Del mateix autor, i en relació al tema exposat, pot consultar-se: El nou catalanisme, Barcelona: Ariel, 2001; Política noucentista, Catarroja: Afers, 1999; Democracia para la diversidad, Ariel: Barcelona, 1999; i Por una causa común. Ética para la diversidad, Barcelona: Gedisa, 2002.)


<< atrás | ^^ arriba


[email protected]

Hosted by www.Geocities.ws

1