Presentación

  Biografía

  Bibliografía

  Artículos

Artículos

Norbert Bilbeny

1. La necessitat d'una Ètica Intercultural

2. Sobre la interculturalitat

3. Sobre l'Ètica

4. Per una Ètica Intercultural

1. La necessitat d'una Ètica Intercultural

La globalització suposa un conjunt de processos accelerats d'ordre econòmic, tecnològic, informacional i social, en general. És un fet que aquests processos representen, per un costat, l'expansió de les interdependències de tot gènere arreu del planeta. Però també, d'altra banda, un increment de la consciència dels problemes globals. Entre aquests problemes destaquem el creixent desequilibri econòmic mundial, la degradació del medi ambient i els comportaments caracteritzats pel racisme i la manca d'acceptació de la diversitat cultural en un mateix espai de convivència.

Des de l'Observatori d'Ètica Intercultural tractem de fer veure que davant les noves realitats globals cal impulsar l'anàlisi i la crítica també d'ordre global, amb un enfocament comprensiu dels fets i dels problemes que aplega, alhora, l'aproximació empírica i la reflexió a fons. Pensem que tot allò que està interconnectat ha de ser comprès, explicat i transformat, també, tenint en compte tots els seus vincles. En aquest sentit, i davant la globalització esmentada, creiem en la necessitat de promoure noves vies de govern global, pel que fa a la política, així com de responsabilitat global, en relació als principis ètics i al comportament cívic. Si estem interessats en un concepte de desenvolupament comú, que garanteixi la supervivència, la coexistència pacífica i la prosperitat de la població mundial, és imprescindible avançar en aquestes dues vies com a formes de regulació mínima, però compartida per individus i societats. I és important, alhora, tenir present que es tracta de camins interdependents.

Un govern global té com a objectiu establir i garantir un ordenament internacional de pau. Amb aquesta finalitat es fa evident la necessitat de pensar i tractar d'aplicar un projecte de ciutadania internacional, donades les limitacions, a propòsit de la globalització, de la democràcia de límits nacionals. Paral.lelament, una responsabilitat global, com l'abans esmentada, té com a objectiu proposar i sostenir un mínim moral comú entre els pobles i, més particularment, entre les cultures que comparteixen un mateix territori. Aquesta finalitat exigeix el fet de pensar i dur a la pràctica un projecte d'ètica intercultural, donat que la globalització ha posat també de manifest les limitacions dels plantejaments ètics i cívics de contingut monocultural. No cal dir que tots dos projectes s'impliquen mútuament. Una societat de drets compartits requereix una cultura de valors ètico-cívics també sostinguts en comú, i a la vegada l'existència d'aquest mínim moral comú no tindria sentit sense la seva traducció ciutadana en termes pràctics.

^^adalt

2. Sobre la interculturalitat

És molt convenient tenir clars alguns termes relatius a la interculturalitat, que sovint manegem de manera contradictòria o si més no imprecisa. En primer lloc, l'expressió diversitat cultural. Aquesta es refereix al fet de la pluralitat cultural en el seu sentit més descriptiu, i indica que diverses cultures coexisteixen en un mateix espai públic. La diversitat cultural inclou, de fet, interrelacions tant conflictives com no conflictives o d'intercanvi entre les cultures.

En qualsevol cas, davant la diversitat cultural són possibles dues classes generals de comportaments socials, els quals inclouen els seus repectius patrons polítics, morals i religiosos. En un primer bloc trobem el monoculturalisme, equivalent a la concepció homogeneïtzadora de la diversitat cultural. Els seus patrons són essencialistes: la cultura és una i indivisible, o es redueix, en últim terme a això. Aquesta concepció es tradueix en polítiques d'ignorància de la diversitat cultural, o fins i tot en la seva explícita negació. L'alternativa a això és el multiculturalisme. És la concepció que adopta el principi del Pluralisme, no del Monisme, el de la unitat essencial, aquest últim, en la comprensió i el tractament de la diversitat cultural.

El multiculturalisme es tradueix en polítiques de reconeixement i promoció d'aquesta diversitat. Ara bé, amb això encara hem dit molt poc. Cal dir, a continuació, que el multiculturalisme se subdivideix, almenys, en dos comportaments generals. Un és el diferencialisme. Amb ell, el reconeixement de la diversitat es fa subratllant les diferències culturals i les perspectives unilaterals des de cada una d'elles. Inclou les anomenades "polítiques de la identitat cultural". Però l'altre comportament general és l'interculturalisme. Aquí, el reconeixement de la diversitat es fa admetent les semblances, malgrat les diferències, i posant l'èmfasi en la reciprocitat entre les cultures. No cal dir que inclou les "polítiques de l'intercanvi cultural". En el primer cas, el del diferencialisme, hem optat per un pluralisme filosòfic de signe atomista i que aboca en el relativisme, en el sentit més fort del terme. En el segon cas, en canvi, adoptem un pluralisme integratiu, que malgrat que accepti el relativisme en la cultura, s'inclou dins del marc de l'universalisme. Aquest, l'interculturalisme, representa un multiculturalisme integrat, no diferenciat ni exclusiu, com és, en contrast, l'anterior.

Els dos multiculturalismes es basen en criteris ontològics, epistemològics i axiològics --és a dir, aquests últims, morals-- ben distints, tal com veiem. Fins i tot generen imatges i metàfores del món ben diferents. El diferencialisme pot arribar a fer de la Identitat i de la Diversitat uns mites. L'interculturalisme, pel seu cantó, els pot arribar a fer de la Globalitat i del mateix Mestissatge Cultural. Però entre la interculturalitat i la resta d'opcions possibles del pluralisme cultural, sempre actua a favor del primer un criteri bàsic i distintiu: que les cultures mai no són "impermeables" unes a les altres, és a dir, mai no són inconmensurables entre sí, i que per tant sempre hi ha, o hem de saber trobar, algun punt o altre en que són comparables. La ciència continua encarregant-se de descobrir aquests punts comuns, i l'ètica intercultural, més enllà de les fronteres, és la sol.licitada per desenvolupar-los.

^^adalt

3. Sobre l'Ètica

Cal també tenir un compartit punt de vista pel que fa als termes "moral" i "ètica". Dit d'una manera molt resumida, moral és aquell tipus de comportament humà determinat per pautes d'acció social (costums, usos, normes) voluntàriament assumides, i en el seguiment de les quals els individus i els grups hi posen un interès fonamental al servei de la seva existència i identitat com a tals subjectes socials. Alhora, ètica és la capacitat de reflexionar i discutir sobre les pautes morals de la conducta humana, així com d'actuar tenint-les en compte.

La primera destaca la voluntarietat de l'acció; la segona, el fer-se responsable d'aquesta, a partir de la justificació de les pautes triades. Així, es pot donar que persones amb morals distintes comparteixin una mateixa ètica o manera de justificar la seva moral; o que persones d'una semblant moralitat discrepin a l'hora d'assumir aquesta èticament. Ara bé, en una societat pluralista és indispensable entendre's en aquesta segona perspectiva, la de l'ètica o "responsabilitat". Aquest enteniment només s'assoleix si es fa amb independència de les orientacions morals particulars, tot i que la raó de l'enteniment no és més que la possibilitat i la coexistència d'aquestes en la seva diversitat.

Per tal de desenvolupar un principis d'ètica realment intercultural, no són igualment sostenibles, en termes de coherència, totes les possibilitats teòriques de justificació que, d'entrada, puguem imaginar. Probablement haurem de descartar, abans que res, la disjuntiva de l'ètica o bé com a prenent part de l'"herència cultural", o bé com a integrant de la "naturalesa humana". Hauriem de suposar, millor, que l'ètica es basa en una predisposició de la ment humana --si es vol, tenint en compte tant elements biològics com culturals-- a pensar i actuar segons aquesta classe de comportament social. Això evita tant l'obstacle relativista de la primera opció, que impedeix la interculturalitat, com l'obstacle reduccionista de la segona, que dissol el sentit mateix de l'ètica.

El cognitivisme ètic pot ser, doncs, una assumpció teòrica coherent amb els propòsits de la interculturalitat. Aquestes són les seves premisses bàsiques:

1 - Els principis i les lleis de l'ètica no són incognoscibles, sinó que es troben a l'abast del coneixement humà;
2 - lleis i principis ètics es poden justificar cognitivament;
3 - aquesta justificació depèn de les facultats generals del coneixement humà (incloses les dimensions representacionals i perceptives de la cognició en general), així com dels processos d'adquisició i revisió d'informació;
4 - la cognició i els seus processos d'informació són, en allò bàsic, de naturalesa universal;
5 - per tant, el cognitivisme ètic és compatible amb una ètica universalista, i al mateix temps comprensiva de les particularitats culturals.
Queden descartades d'aquesta perspectiva teòrica totes les concepcions no cognitivistes de l`ètica. Aquestes, però, són de dues classes ben diferenciades. 1) Per una banda, el "naturalisme ètic", en sentit ampli, entén que les premisses de l`ètica depenen del coneixement de la naturalesa, i en aquesta concepció cal incloure, bàsicament, el naturalisme ètic com a tal --avui, de fet, englobat dins la sociobiologia i les neurociències--, així com, en un altre pla de la teoria, l'emotivisme. 2) Per una altra banda, cal recordar el "no naturalisme ètic", que pensa les premisses ètiques com a independents del coneixement natural, i aquí s'ha de destacar el decisionisme, d'un cantó, i el transcendentalisme, de l'altra, el qual entén que les premisses ètiques es troben, en un sentit o altre, fora de la ment o la naturalesa humanes, perquè "transcendeixen" l'experiència. L'amplitud d'aquest últim comprèn almenys tres tipus de justificació teòrica de l'ètica, com són la teològica, la metafísica (amb autors prou diferents entre si com, avui, Rawls, Habermas i Lévinas), i la intuicionista.

Totes les opcions esmentades del no cognitivisme ètic resulta, pels motius assenyalats, ben difícils de fer-les compatibles amb un universalisme ètic veritablement intercultural. Unes comparteixen l'èmfasi en els "continguts" del coneixement, i d'altres en allò que es creu "independent" d'aquest. I totes, en conjunt, assumeixen la noció que les idees i els principis ètics "no sempre" es poden justificar cognitivament. En canvi, el cognitivisme ètic parteix de la noció que idees i principis "sempre" poden justificar-se sobre les bases del coneixement. Ara, doncs, es posa l'èmfasi en el fet, en si mateix, del coneixement, així com en els seus processos i mètodes, que és un èmfasi molt més favorable a l'universalisme intercultural.

Amb tot, el cognitivisme aquí defensat no coincideix amb la concepció tradicional "racionalista" que es té d'aquest. La cognició humana comprèn processos representacionals i abstractius --"intel.lectuals"--, tant com de tipus perceptiu i simbòlic --"sensibles"--, en el llenguatge habitual, encara, de la filosofia. En d'altres paraules, es tracta d'un cognitivisme "ple" o desenvolupat, integrador de totes dues classes de processos mentals. Es correspon, per tant, a les darreres aportacions de les neurociències i, amb elles, de l'anomenada "teoria interconnexionista" de la ment.

^^adalt

4. Per una Ètica Intercultural

L'intel.lectual i el sensible estan interrelacionats en la nostra ment. Pensant especialment en l'ètica, trobem, per exemple els vincles entre la consciència i l'experiència subjectiva, o entre la conducta verbal i la no verbal. Podem dir el mateix respecte de la interacció discursiva i la comunicació simpatètica. De la mateixa manera, podem connectar el pensament amb la memòria, la voluntat amb la imaginació, l'autoreflexió amb l'empatia, l'acció amb la cura.

Ambdues classes de característiques són cognició o, en sentit ampli, coneixement, i òbviament intel.ligència. Els dos aspectes són cognició, perquè hi ha, de fet, un lligam entre ells, el qual comprèn elements biològics i psicològics comuns, una reciprocitat activa, i una cogeneració evolutiva. Tanmateix, ¿a on posariem categories com "interès", "avaluació" o "creença", si haguéssim de triar entre aquestes dues dimensions de la cognició? ¿Per què posar-les en la ment racional i no en l'emotiva, o viceversa?

De manera similar, la major part dels principis o valors ètics, i probablement aquells de tipus transcultural --com l'amistat o la recerca de la felicitat, la vida o el clam per la justícia--, arrenquen al mateix temps de processos intel.lectuals i sensitius de la nostra ment. La raó no és una facultat autogenerativa dins d'aquesta ment. Certament, pot fixar el camp de tots els seus objectes i mètodes, però no les condicions per a la seva pròpia generació, ni per a les seves aplicacions en general. No hem d'oblidar que el cervell humà no ha estat proporcionat per l'evolució amb el fi primordial de comprendre's ell mateix, sinó per a la supervivència, sobretot, de l'espècie. Fins i tot des d'un punt de vista físic, encara en sabem molt poc del seu funcionament. De manera que no ens és permès separar entre cervell i ment, ni entre ment intel.lectual i ment sensitiva o emocional. Tanmateix en la perspectiva de proveïr els fonaments per a una ètica intercultural, la cognició ha de ser reconeguda com a cognició "plena" o desenvolupada (full cognition), és a dir, integrativa de la raó i la sensibilitat, la representació i la percepció, tot i reconeixent la diversitat entre si d'aquests plans. Altrament, estariem usant encara un discurs ètic completament desconnectat de l'enteniment humà real i de les arrelades motivacions morals.

Tot i que no hi ha cap altra via cap a una ètica intercultural que la d'una ètica racional, els arguments racionals, malgrat ser els prioritaris, tenen de fet un paper compartit en el judici moral, i un poder més aviat feble en la motivació moral. D'acord amb això, qualsevol cultura moral necessita la raó i la consciència per a aprendre i explicar les seves pautes, pero també necessita la percepció i l'experiència subjectiva, per tal d'interpretar i transmetre, a la fi, aquestes pautes. Així, tenim, afortunadament, de cara a una ètica intercultural, una ment intel.lectual que fa possible el coneixement de les diferències culturals i la seva entrada en diàleg. Però també tenim la ment emocional, que ens permet apreciar aquestes diferències i poder tenir la voluntat de dialogar. Tenim una sola Terra; som una sola espècie humana; i el cervell humà és també el mateix per a tots, i funciona, en allò bàsic, d'una manera semblant. Són tres nivells sumats de realitat que confirmen a fortiori la possibilitat d'una ètica transcultural compartida per tota l'espècie.

La hipótesi del "cognitivisme desenvolupat", basada en la teoria unificada de la ment, ens capacita per veure més clar i més viable el camí cap al reconeixement i la posta en pràctica de les pautes morals universals de caràcter realment intercultural, és a dir, no reflectint els trets d'una visió cultural determinada. Això no obstant, aquesta classe de cognitivisme, com probablement qualsevol teoria empírica, encara no ens ressol la qüestió de quina classe de valors o principis compartits han de prevaldre, en un espai públic pluricultural, sobre la resta de pautes semblants. Això és molt important d'aclarir, des del moment que els dilemes morals són, de fet, la regla i no l'excepció en el debat ètic intercultural.

Mentrestant, siguin quines siguin les pautes a determinar d'una ètica intercultural, s'han de preveure almenys dues regles prudencials suplementàries a l'hora de proposar-nos la recerca sobre aquelles. Primer, quan parlem de pautes morals interculturals haurem d'evitar alguns adjectius, referits a aquestes, que són encara qualificatius de signe monocultural, com ara en parlar de valors "bàsics", "essencials", "preferencials", "substantius", "intrínsecs", "fonamentals", "centrals", "primaris", "transcendentals", "invariants", o inclussiu "naturals". Per comptes d'això, hauriem de pensar en qualificatius més neutrals, com pautes "universals", "interculturals", "transculturals", "comuns", o simplement "compartides". El fet és que la imparcialitat és l'únic compromís previ per a qualsevol pluralisme cultural, amb una única excepció cap a aquelles conductes que es troben en oberta contradicció amb les pròpies pautes universals interculturals (com avui representen, per a molts, els Drets Humans). La interculturalitat es desenvolupa a través d'un pluralisme universalista, no pot fer-ho sobre un pluralisme de tipus relativista fort. A més, podem constatar que no hi ha cap correspondència entre els anomenats valors "bàsics" i els de caràcter dit "universal", i el mateix passa entre els tinguts per valors "secundaris" i els que considerem "particulars". Alguns valors bàsics poden ser particulars, i uns quants secundaris poden esdevenir universals.

La segona mesura prudencial que hauriem d'adoptar en la recerca d'una ètica intercultural és evitar veure el món a través del filtre d'una terminologia bipolar. Hem d'usar les dicotomies amb una cura extrema. Per exemple, l'oposició sí/no és clara, i la de masculí/femení és útil. Això no obstant, bipolaritats com aquestes poden limitar la nostra comprensió de les realitats culturals, tant les actuals com les futures, i més freqüentment ens predisposen a la confrontació hostil entre els valors en els termes de "o bé"/"o bé". De fet, la majoria de les dicotomies culturals més conegudes, com l'oposició occidental/oriental, expressen encara la lògica binària de la dominació d'una cultura sobre d'altres. És el cas, per exemple, dels binomis món occidental/món musulmà, Dar al-Islam/Dar al-Harb, poble escollit/Goyim, o valors asiàtics/valors europeus. Totes elles funcionen paral.lelament i amb una compartida manca de base real. Per tant, el principi aristotèlic de tertium non datur no és gaire eficaç, ni justificat, a l'hora d'enfocar els conflictes culturals, davant dels quals un equilibri ponderat, més i tot que el racionalista principi de no contradicció, és el requerit per solucionar o gestionar els esmentats conflictes.

Actualment podem comptabilitzar almenys tretze civilitzacions, gairebé dos-cents estats nacionals, més o menys cinc-mil cultures, i un nombre semblant de llengues vives arreu del planeta. Però des d'un punt de vista ètic hi ha només dues cultures al món: "Nosaltres", o cultura del grup endins, i "Ells", la cultura del grup enfora. O potser, millor, només hi ha una cultura: la nostra i la manera en què reflexionem sobre ella, especialment quan els altres es fan presents davant nostre i esperen la nostra reacció. Una cultura sense interpretació d'ella mateixa es torna integrista i, a la llarga, col.lapsada, desapareix.

L'ètica, a diferència de la majoria d'altres sistemes de pautes socials, no és mai fonamentalment "funcional" o merament adaptativa. Les seves lleis i principis no són "funcions" de cap òrgan natural o social, sinó que elles mateixes són constitutives d'un òrgan especial en la naturalesa que anomenem "ésser humà". Així, també una ètica intercultural està lligada a la qüestió de quina classe d'éssers humans volem ser. Només comencem a saber qui som quan un estrany ens pregunta: "Qui ets?". La diversitat enriqueix la identitat, i l'ètica intercultural serveix totes dues i se'n beneficia.


<< atrás | ^^ arriba


[email protected]

Hosted by www.Geocities.ws

1