Presentación

  Biografía

  Bibliografía

  Artículos

Artículos

Claus per a una moralitat mediambiental

Norbert Bilbeny

Em penso que tots estem d'acord a l'hora de definir el problema de partida. El nostre planeta està esgotant els seus recursos energètics (per exemple, el 70% de l'oceà està sobreexplotat); creix la contaminació ambiental (lluny d'aturar-se, les emissions de CO2 augmenten); i cada any desapareixen nombroses espècies vives (11.000 d'elles, en perill d'extinció). Es pot i s'ha de parlar, doncs, d'una situació de "degradació mediambiental", la qual no hauria de deixar-nos indiferents i ens ha de fer reaccionar. Altrament, avancem cap al desastre ecològic global.

Aquesta degradació inclou els quatre elements que, segons els filòsofs grecs presocràtics, composen la realitat natural. La terra, avui escalfada i devastada. L'aigua, contaminada o escassa. L'aire, pol.lucionat i portador de raigs nocius per a la salut. I el foc: just l'element que està acabant amb tots els altres. Fixem-nos, només, en la foguera dels kilowatts i de les calories que una part del món necessita cada cop més per allò que entèn com el seu "benestar". El consumisme que ens consumeix és el triomf del foc sobre tots els altres elements.

La percepció que hem trencat la bioseguretat és compartida. És una experiència desconeguda en els segles anteriors i que ara, i més endavant, serà aprofitada per fomentar l'apocalipticisme convenient a molts interessos econòmics i polítics, així com, per d'altres, aprofitada per justificar el bioterrorisme. Però el fet és que la bioseguretat ja no existeix per a ningú. Amb tot, hi ha, d'altra banda, i en contrarestació, un acord majoritari sobre la necessitat de recuperar aquesta bioseguretat. Malgrat que sigui moltes vegades només de paraula, compartim, doncs, l'objectiu a assolir, després d'haver mostrat el nostre acord en el diagnòstic de la degradació mediambiental. L'objectiu declarat és que cal recuperar, tal com s'acostuma a dir, l'"equilibri mediambiental". Sigui dit, mentrestant, que utilitzo l'expressió "medi ambient" (no pas "medi natural" o "entorn natural"), i els seus derivats, tot i el carácter redundant d'aquell enunciat, perquè "medi ambient" inclou també el medi cultural, a part del natural, i em sembla menys imprecís que parlar, sense més, de l'"entorn".

Hi ha acord en el diagnòstic i en la solució dels greus problemes mediambientals actuals, però no n'hi ha tant, en canvi, en els mètodes i mitjans per arribar als objectius senyalats. Em refereixo a allò que podem anomenar, en general, l'acció de "protecció mediambiental". El consens és aquí molt menor, i, en tot cas, els acords assolits apareixen plens d'ambigüitats, hipocresia i desercions. És el que es despren, recentment, de la cimera de Johannesburg sobre l'estat del medi ambient al planeta. Ja diu el nostre col.lega en aquestes Jornades, el doctor Raimon Pànikkar, que la superficialitat és la pitjor epidèmia que avui pateix el món. Utilitzo també l'expressió "protecció mediambiental", tot i el seu carácter antropocèntric i dirigista (com d'altres: "preservació", "defensa", "salvaguarda"), perquè és un terme prou extès i clar dins de l'ecologisme, i a més perquè el seu ús sol ser coincident amb una actitud de respecte vers el medi ambient.

La protecció mediambiental implica diverses classes d'acció. En primer lloc, una acció "instrumental", de carácter científic i tècnic. En segon lloc, una acció "estratègica", és a dir, política i econòmica. I en tercer lloc inclou una dimensió, no menys activa, de caràcter moral. Aquesta última és una dimensió que li dóna força i sentit, però també, inevitablement, és la que imprimeix a la protecció mediambiental un caràcter controvertit i la fa, de vegades, un motiu de desunió a la pràctica, pel fet de les idees i les creences morals invocades o presuposades en la intervenció mediambiental.

Per començar, la protecció mediambiental requereix "moral" en el sentit esportiu de la paraula, és a dir, exigeix que tinguem fortalesa d'ànim i capacitat de resistència, per tal de no defallir en l'acció favorable al medi ambient. És relativament fàcil això últim quan els objectius es veuen llunyans i no totes les persones o les institucions que haurien d'actuar decideixen fer-ho. I és que els proteccionistes viuen una experiència paradoxal i fàcilment desanimadora. En les qüestions teòriques no perceben grans problemes de comprensió i acceptació: generalment estem d'acord en el què i el per què de l'acció a realitzar. Ja és tenir molt guanyat, almenys des d'un punt de vista ètic. L'acció moral no sempre aconsegueix un acords tan importants en la teoria. Però el desacord comença a l'hora de considerar les qüestions pragmàtiques de l'acció favorable al medi.

Una d'elles és el com. És a dir, l'equivalent a preguntar-se: per on haig de començar a actuar? L'altra és el qui. Vull dir: quines són les persones que s'han de posar en acció, i què cal fer quan algunes o la majoria d'elles no col.laboren o trenquen el seu compromís d'actuar. Mentrestant, el panorama general de l'acció mediambiental es resumeix, excepte en el cas d'intervencions de grups aillats, amb la dita castellana "los unos por los otros, la casa sin barrer." La situació, tot plegat, és indicativa d'un dèficit de "moral", en el sentit expressat, i instigadora, al seu torn, de "desmoralització" en el mateix sentit. Però en qualsevol cas, la situació no pot ser imputable només als governs i a les grans corporacions econòmiques, sinó també, encara que no sempre es digui, a la falta de compromís dels ciutadans i dels seus representants polítics. Ja que no es pot esperar de la dreta, l'esquerra catalana i europea en general haurien d'adoptar uns programes més decidits i unànimes en favor del medi ambient.

A la vegada, la protecció mediambiental té una dimensió moral, com sostinc, pel fet d'haver de fer front a tot un seguit d'opcions concatenades. Són les que constitueixen l'anomenat "canvi cultural" reclamat fins i tot pels organismes menys implicats en la protecció del medi ambient. La primera és optar o no per una acció sostenible davant del medi que ens envolta. No podem continuar amb la utilització per a la nostra sola espècie d'un 40% de la producció primària dels continents. S'entén, així, la necessitat de transformar el reclam de "Posar límits al creixement", formulat als anys 70 i 80 del segle passat, pel nou imperatiu, més complet i alhora radical, perquè revisa el creixement mateix, d'"Obtenir un desenvolupament sostenible" (sustainable development), vigent almenys des de la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient, celebrada a Río de Janeiro l'any 1987.

La segona alternativa és optar o no per canviar el model de desenvolupament. L'elecció hauria de recaure en un model que fomentés la solidaritat tant intranacional com internacional. Mentrestant, cal ser conscients de l'ús generalitzat de la fal.làcia del determinisme econòmic, que consisteix en creure que l'economia es basa en el creixement industrial, i que rectificar aquest és danyar la primera. Al contrari, amb aquesta fal.làcia l'economia es posa una data de caducitat a ella mateixa. En tercer lloc, cal optar o no per un model alternatiu de vida. De poc serviria canviar de model econòmic sense que aquest comptés amb la base, i la garantia, d'un canvi d'hàbits i creences, per tal d'evitar que continuïn prevalent els costums productivistes i consumistes. L'alternativa no és l'exotisme o l'aventura; és una ida més sana, participativa i lliure. I, en quart lloc, es tractar de canviar o no la nostra mentalitat antropocèntrica, aquella que fa, centrats com estem en el valor de l'humà, que ens sentim superiors a les altres espècies i éssers de la naturalesa, i els acabem maltractant. Una de les causes d'aquest egoïsme d'espècie és que ho veiem tot, allò natural i allò cultural, en clau dels nostres propis trets: l'antropomorfisme. També hauriem de ser conscients de la necessitat de revisar-lo.

En qualsevol cas, la dimensió moral del proteccionisme mediambiental es fa explícita en cadascuna d'aquestes quatre opcions referides, de la més moderada a la més radical, tan bon punt ens plantegem salvar el medi ambient. La "salvació" i "salvaguarda" en què creu el proteccionisme esmentat són paraules, conceptes i valors relacionats, en el seu origen, amb la salut i la sanitat. Però alhora indiquen una sensibilitat i preocupació morals, en tant que es proposen el retorn a formes d'existència i relació "apropiades". A la forma, en una paraula, d'un ordre (kosmos) o una llei (ius) que no s'haurien d'haver trencat, i que ara volen ser reintegrats, tal com es vol "sanar" o "salvar" un cos malalt.

Aquesta salvació és, també en el proteccionisme mediambiental, de caràcter moral. Si es basés, diferentment, en l'egoïsme (la selfishness defensada pels teòrics de l'ecologisme M. Ridley i B. S. Low, a Human Ecology Review, vol. 1, nº 1, 1994), i tal com pensen, en general, els qui creuen que la "naturalesa humana" és genèticament egoïsta (Richard Dawkins i d'altres), la salvació proposada seria en si mateixa contradictòria, perquè l'interès propi (self interest) ens conduiria novament, amb un subterfugi o altre, a la depredació. D'altra banda, si la mateixa salvació mediambiental es plantegés, a la inversa, en termes d'altruïsme, una orientació no infreqüent entre els ecologistes, la protecció de la naturalesa seria igualment contradictòria amb ella mateixa, ja que salvació i autosacrifici  -just allò exigit per l'altruïsme-són antitètics.

Mentrestant, l'anàlisi ètica, a través dels seus representants actuals, s'inclina a favor -i crec que raonablement- d'una protecció mediambiental que entengui la salvació del medi no pas en termes de l'interès propi, ni tampoc, per contra, del pur desinterès, sinó de moralitat, en la qual es té en compte tant la nostra naturalesa egoïsta com altruïsta alhora. S'entén per "moralitat" el conjunt d'actituds i accions apropiades en relació a éssers als quals els atorguem una significació o relleu especials pel tipus de relació que mantenim amb ells. La moralitat, en aquest sentit, implica i tanmateix s'identifica amb una manera de ser, un ethos o "tarannà", donat amb aquesta forma apropiada de comportar-se o "captenir-se", que la fa una conducta diferent d'altres, més espontànies o, a l'inrevés, més interessades i sense que pressuposin una actitud. Paral.lelament, s'entén per "ètica", en primer lloc i en particular, la moral sempre que s'acompanya de reflexió, i la reflexió -encara més en particular- sobre la nostra pròpia pràctica moral. És l'ethic, en anglès, i per antonomàsia allò que anomenem la "responsabilitat" o capacitat de respondre dels nostres actes. I, en segon lloc, l'ètica és la reflexió sobre la moralitat en sentit ampli, sense involucrar necessàriament la nostra pràctica moral. És l'ethics, en anglès, o sigui la "teoria ètica" o "filosofia moral".


<< atrás | ^^ arriba


[email protected]

Hosted by www.Geocities.ws

1