TÍTOL: Viatge de tornada

AUTORA: Nausica

EMAIL: [email protected]

DATA: 22/3/2000

ARXIU: Heliopolis, Stargatefan, Place of our legacy, Altres llocs, pregunteu.

CATEGORIA: Epíleg de Legacy. Drama. Primera persona.

SPOILERS: Legacy, Cristal Skull (molt menor) Solituds

QUALIFICACIÓ PER EDATS: G

SUMARI: Epíleg de Legacy. En Daniel ha de tornar del viatge a la bogeria.

FEEDBACK: Sí, si us plau. És el meu primer 'fanfic', o sigui que necessito saber si és llegible. Accepto critiques constructives, però els insults seran ignorats.

DECLINACIÓ DE RESPONSABILITATS: Stargate SG-1 i els seus personatges, són propietat de Showtime/ Viacom, MGM/UA, Double Secret Productions, and Gekko Productions. He fet això per divertir-me, i no estic guanyant diners. Només volia jugar una estoneta. :- )

NOTES DE L'AUTORA: Això és el que passa quan mires 'Legacy' massa vegades. Acabes escrivint una història en una llengua que no és la teva i traduint-la... Però no vaig fer aquest viatge sola. Hi ha diverses persones a qui he de donar gràcies. A la vida real dic gràcies a 8 persones que una nit van anar a un restaurant xinès i que m'aguanten a mi i a la meva tonteria. I a la vida cibernètica hi ha els meus companys/es de llista, sempre per aquí. I les meves tres 'beta': QS, gràcies per ajudar-me amb la Janet, i per animar-me. Phoenix, gràcies per llegir-te això tantes vegades i ajudar-me a trobar el camí a través de la meva història. I Rach L. Que més puc dir? Tu ja ho saps, no? Gràcies, amiga meva.

Mai no m'he considerat un llunàtic.

Jo no crec en ovnis, ni en expedients X ni res d'això. No obstant, per mi estava claríssim que en el passat havia succeït alguna cosa que demanava una explicació, i em sorprenia que ningú més ho veiés. Vaig basar totes les meves teories en fets, i tot el que intentava era donar respostes a les evidències.

Em vaig aferrar a les meves teories, esperant que els altres arqueòlegs algun dia ho entendrien, però a la vegada recordant totes les històries que havia sentit sobre gent intel·ligent, llesta, brillant i plena de talent que havien acabat perdent la xaveta. Un cop, algun bromista em va enviar una còpia de l'autoretrat de Van Gogh, el que va pintar just després de tallar-se la orella. Jo el vaig emmarcar i el vaig penjar a la paret. En aquells dies jo no tenia massa vida social: no deixava que ningú se m'acostés prou. Vaig passar moltes nits sol només amb els meus llibres vells com a companyia, i em vaig trobar mirant al retrat i preguntant-me si estava molt a prop de la bogeria.

Quan era només un nen, vaig aprendre que no podies confiar en la gent, perquè sempre et deixen quan més els necessites. Ho van fer els meus pares, i també el meu avi. Quan estàs tot sol aprens a fer veure que no t'importa. A amagar el dolor darrere d'una màscara que diu 'sóc fort'. Per això quan un d'aquells famosos arqueòlegs, amb tots els seus doctorats i publicacions em mirava com si fos un insecte, dient alguna cosa com ara “Crec que estàs perdent el temps amb les teves teories boges”, després em feia fora mentre mormolava “aquest noi està com una cabra”. Jo simplement li regalava una mirada tossuda, i me n'anava aparentment il·lès. Aparentment, perquè dintre meu, alguna cosa s'estripava.

Després tot va canviar tan ràpid que quasi no me'n vaig adonar. Vaig anar a Cheyenne Mountain, vaig resoldre el misteri de la porta, vaig viatjar a l'altra punta de la galàxia, em vaig enamorar, vaig conèixer un déu, em vaig morir, ressuscitar, salvar el planeta i em vaig quedar allà durant l'any més meravellós de la meva vida. La Sha're m'estimava i jo a ella. Tan fàcil, tan complicat a la vegada.

Però de sobte ho vaig perdre tot. Em vaig veure llençat a una nova vida amb gent nova i no tan nova que esperaven de mi que compartís els meus coneixements amb ells. Es van convertir en els meus amics, la meva família. Vaig confiar en ells, i ells en mi. Però em vaig oblidar com de ràpid les coses es poden espatllar. La invenció d'en Machello estava just allí per enviar-me deu anys enrere.

En Teal'c es posarà bé; han tancat la tauleta ben segura i a mi m'han dit que descansi, i que deixi passar els efectes de les drogues. La Janet volia que em quedés a la infermeria, però li he fet la mateixa mirada reservada als col·legues estrets de mires, i m'ha deixat anar a la meva habitació. I aquí estic, estirat, cansat, confós, espantat i incapaç de pensar clar.

No recordo massa del temps que em vaig passar tancat en aquella cel·la, però el suficient per donar-li la marca 'experiència terrible' que reservo pels moments especials com la mort dels meus pares, el rapte de la Sha're, la Shyla, la Hathor i tants altres. Molt bé, un més a la llista. Llavors, quin és el problema? Després de tot sóc un supervivent. O això diuen. Però això és nou. Els meus pares se'n van anar per sempre, no va ser culpa de la Sha're, la Shyla va ser culpa meva i la Hathor és un monstre. Però, i ara? De qui és la culpa? Perquè sempre sóc el blanc d'aquestes experiències? Potser me les mereixo. Potser és el que el destí tenia preparat per mi. Ser conduït a la bogeria com tants d'altres abans.

I que passa amb ells? La Sam, en Jack, en Teal'c Són els meus amics, la meva família. Estic enfadat amb ells? Podria estar-ho. Van deixar que la Janet i en McKenzie em tanquessin. I tiressin la clau. Bé, la clau no la van tirar, després de tot; en Jack va venir quan el vaig demanar. Va venir... com sempre.

El meu equip i jo hem passat de tot; L'Apophis, la Hathor, en Machello, la Linnea, i sempre ens hem recolzat els uns als altres. Ho van fer quan vaig equivocar-me amb la Shyla, per què no puc fer el mateix per ells?

Però què passa si no confien més en mi? Si em busquen un substitut? Un paio militar, algú fort, intel·ligent, valent, equilibrat. No pas com jo. No com algú que deixa córrer la passió per les seves venes i permet que l'encegui. O que es llença al desconegut sense preguntar.

Ja n'hi ha prou. Fes alguna cosa Daniel. Surt d'aquí. Aquesta habitació t'ofega. Ves a algun lloc. Troba'ls i mira'ls als ulls per estar segur de què fer.

M'aixeco, vaig a la porta, i començo a caminar pels pels passadissos. Vaig a la infermeria i no hi trobo ningú llevat d'en Teal'c que està descansant. Me'n vaig. Començo a fer la ronda: el vestuari, l'habitació d'en Jack, el laboratori de la Sam, la sala de reunions... La gent em mira, però no em pregunten què estic fent. A qui vull enganyar? Sé on son. Sospiro i vaig a la meva oficina.

En Jack, la Sam i la Janet són allí, de peu, sense fer res. Em miren. Les seves cares parlen per si soles.

En Jack té 'la mirada'. La mirada tossuda que diu 'ens en sortirem', la mateixa que em va donar forces quan vaig perdre la Sha're. També hi ha una guspira de culpa ben endins. 'No els hauria d'haver deixat que se t'emportessin tan ràpid.' 'Sóc el teu cap, m'he de preocupar pel teu benestar'. 'Som amics, i no et puc deixar enrere. He de recolzar-te'.

Els ulls de la Sam són ben oberts. Hi veig por i culpa. 'Tenia tanta por'. 'Em preocupo per tu'. 'Hauria d'haver fet alguna cosa'. Ella creu que la ciència té totes les respostes, i està molt segura de les seves habilitats. La Sam em va mirar igual quan va tornar de l'Antàrtida amb en Jack. 'Per què vas haver de ser tu qui trobés la solució? Era la meva feina.' ' I per què vaig deixar-ho córrer tan ràpid i els vaig deixar agafar-te?' 'Som amics, família; les famílies es recolzen, i nosaltres et vam trair'.

I la Janet. Ella es dona la culpa. 'Sé que no em perdonaràs'. 'Sé que ho he espatllat tot'. 'Va ser tot culpa meva'. 'Des que vaig arribar aquí he vist massa coses rares per parar-me davant l'explicació més fàcil'. 'Hauria d'haver après de tu que la solució més obvia no sempre és la correcta.' 'Érem amics, però ho entendré si tu ho vols acabar'.

No veig les mirades a les que estava acostumat abans. Només culpa i preocupació. No em puc enfadar amb ells, però tampoc els puc dir el que sento. La por se n'ha anat, i em sento a casa. Passarem per sobre d'això, potser no ara, ni demà, però algun dia.

I serem més forts.