| Passejant per Barcelona un dimecres cap al tard he pensat ja fa una estona que no estic enamorat. M'he dit: "Tinc quatre pessetes que �s el que val un caf� ara que les tinc, les gasto, i aix� ja no les tindr�. Un rellotge deia l'hora i l'asfalt llueix per mi. No tinc el foc que em demana qualsevol barcelon�. Em saluda una noieta en mig de la Pla�a Reial: "Qu� fa un noi com tu cantant amb el Quico en catal�?" (Fa baixada o fa pujada, ja no recordo el que fa, em saluda una noieta perqu� canto en catal�.) M'acosto i em diu: �Bon dia�. Com, bon dia, si fa fosc... Com que la rima �s dif�cil em mira i exclama: tosc! �No s�c pobre ni estic sola, ni espero cap pretendent�. Aquesta noia m'intriga pels seus ulls i el seu accent. Com que s�c valent, la deixo. Les intrigues em fan por. Malgrat les quatre pessetes un, quan vol, �s un senyor. El capvespre continua, cada vegada �s menys cap. Netegen una fa�ana tota coberta de drap. Per fi un bar m'obre les portes com si fos un gran amic; passo de llarg, no m'agrada, s� el que em faig i s� el que em dic. Si les coses no canvien continuar� passejant; aix� es deia el meu besavi i va morir caminant. Ja veieu que n'�s, de f�cil, del no-res fer una can��. Malgrat les quatre pessetes un, quan vol, �s un senyor. Un senyor fotut de f�stic perqu� �s queda en un rac�, el rac� de les trompades quan es vol tenir ra�. |
| Passejant per Barcelona J. Sabina |