Lo primer diumenge d'octubre vinent, dia del Roser de tot lo món, farà vint-i-cinc anys que la cantí, en la capella de Sant Jordi de mon poble de Folgueroles. ¡Diada feliç de ma poc aprofitada vida, bella aurora de mon sacerdoci, matinada hermosa d'un dia que se me n va a la posta, deixa'm recordar-te! Deixa'm aconsolar de les penes presents amb tes dolces recordances! Vull escriure les poques que me'n queden, abans que la rigorosa mà de la vellesa me les arrenque d'una a una amb los cabells de mon cap, que blanquejarà abans de gaire temps; i quan lo Montseny blanqueja, pobres fulles dels arbres! Era un dia serè i hermós, mes era un dia d'octubre. Lo Pirineu mostrava ses valls i fondalades sense una congesta de neu, mes sa mateixa netedat feia recordar que els graners no s'escombren mai com lo dia abans d'omplir-se; les rouredes que volten i clapegen lo pla i les pollancredes que s'hi creuen, verdegen encara, mes ja no amb la lluenta verdor de la primavera. L'istiu, amb son mantell de foc, havia tramuntada la serra, i la tardor esgrogueïda s'ensenyoria a poc a poc de tots los boscs de la plana. Mes, lo vent de tramuntana que hi feia ja entrada per la banda de Puigmal, arrombollant alguna fulla seca pels camins, no se'm enduia cap il·lusió, ni m'esfullava cap somni. Los aucellets no havien oblidades encara totes ses cançons per entrar en la muda de l'hivern; ans ne retreien alguna, com los vells retrauen los ardits i gentileses de sa joventut. Alguna flor perduda ací i allà sortia encara a somriure al sol que s'allunyava per totes les coses, sinó per mi, que entrava de ple en l avui ja llunyà i enyorada primavera de la vida. La capella de Sant Jordi és la gentil corona d'un turonet que, rodó com fet amb un torn, s'aixeca enmig de la plana de Vic. Quan, en temps, primitius aqueixa era un estany, com diuen los geòlegs, lo turó de Sant Jordi devia ser una illa, mirador des d'on se veuria blavejar d'un cap a l'altre, com una petita mar interior, que tindrien per mirall digne d'elles les muntanyes més altes de Catalunya. ¿Quina raça fou la que coronà sa esmotxada punta amb un magnífic dolmen? ¿Amb quines eines arrencà aqueixes enormes lloses que semblen vingudes dels cims de l'allunyada Savassona? ¿Per quins camins atravessaren los boscs seculars? ¿Per quins ponts passaren los dos o tres torrents que s'hi entreposen? ¿Aqueix dolmen era un altar, era la casa d un rei o la tomba d'un patriarca? Lo poble senzill, que fa bé de no voler-se trencar lo cap en qüestions a què els savis no donen resposta, mira aquelles estranyes lloses i se n'entra a pregar en l'oratori. Aneu-los-ho a dir a mos devots compatricis que quan se posaren los fonaments de la capella de nostre estimadíssim Patró, ja tres o quatre mil anys havia que aquelles enormes pedres dominaven lo país. Prou feren nostres avis de respectar-les en aquells temps en què eren totalment desconeguts aqueixos monuments. Sols la pedra més acostada al temple està mig ajaguda, com si el Sant, recordant-se que era guerrer, amb una empenta s'hagués volgut traure de prop aquell pedró del gentilisme, que, no obstant, deixà gairebé intacte. Lo poble lligà amb lo fil meravellós de la llegenda eixos dos elements tan llunyans i contradictoris, lo primitiu i el modern, lo celta i el cristià. Diu que una pastora santa de Puig-ses-Lloses guardava les ovelles en aquells indrets, i desitjant resar lo rosari dintre la capella, determinà fer-hi al costat un cortiol, on pogués tancar alguna estona sa ramada, com si fos lo botó d'aquella immensa roda. D'una a una anà a cercar aquelles Lloses, que duia planes damunt del cap, tot filant per no perdre feina, i a l'arribar al cim del turó les cavava a terra totes dretes, formant un clos quadrat que podia tancar fàcilment amb una barra travessera o amb una branca. Des de llavors, sempre que volia encomanar-se a Déu, tancava allí son escamot d'ovelles, i se n'entrava a la capella a esplaiar la seva ànima en l'oració. Aixís pogué resar amb més tranquil·litat i fer-se més santa encara. Ma estimada mare m'ho havia contat aixís moltes vegades, i ella, que m'omplí lo cap de tradicions cristianes i el cor de sentiments, fou la primera d'arribar a Sant Jordi aquell dia ditxós per ella i per mi i la darrera de sortir-ne. Pobra mare! Ses fervoroses oracions me donaren força per pujar a l'altar per la primera vegada, i qui sap si ajudaren al meu esperit que defallia a l'acostar-se al més august dels sacrificis. Aquell dia fou de veritable alegria per ella tant com per mi, fou tal vegada lo millor de sa vida, mes, ai!, fou dels últims, puix no trigà pas gaire temps a morir. Sa mort fou ditxosa i feliç si la mort pot ser-ho en aquesta vall de llàgrimes, i si me'n dolguí i me'n dolc encara, no és per ella sinó per mi, per faltar-me des de llavors les ales de sos precs i l'amor de la seva ànima. Algun temps després, anà a reunir-se amb ella mon pare estimadíssim, que des d un racó del temple seguia amb los ulls plens de llàgrimes los passos i moviments del sacerdot novici, que manejava, per primera volta l'encenser i alçava amb ses mans tremoloses l'hòstia santa, sol hermós de les ànimes enamorades. En la credença, als peus del gloriós sant Jordi, cremaven uns quants ciris encesos per alguns companys de ma infantesa, i uns quants ramells de flors tardorenques barrejaven son perfum al de l'encens. La il·lustre filla del Comte de Llobregat néta de l'hèroe de l'any vuit, lo general Manso, i les senyoretes germanes Carme i Rosa de Picó, les havien collides en llur jardí de Torrents, casa pairal de mon pare. Les dues germanes no trigaren a mustigar-se com aquelles flors i no fa gaires anys se n'és volada amb elles, allà a on les flors no s'amustiguen, donya Carme Manso. Don Marian Aguiló, lo poeta de fantasia tan gran i rica com son cor, i mossèn Jaume Collell, que no era mossèn encara, me feren costat, ajudant-me aquest a Missa. Déu los ho pac a eixos, a don Marian i a donya Emília de Picó i a quants m'acompanyaren de lluny o de prop, no fos més que amb una Ave Maria, fossen companys de lletres o de jocs dels primers anys, alts senyors o pobres i senzills treballadors del meu poble. ¿Qui sap si a ells só deutor de les moltes mercès que han plogudes sobre mi i que no he sabut aprofitar, com la roca que escup les aigües assaonadores? Sota les branques dels avellaners i olms de la Font del Desmai, arbre de Guernica de la poesia vigatana, bressol de l Esbart de sos poetes, nos esperava un dinar senzill, mig de pagès, mig de ciutat, que no desdigués de cap de les dues menes d'amics, de per amunt o de per avall, que m'acompanyaven. L'endemà, amb alguns d'aquests i altres companys aní a celebrar en la capella de Sant Francesc s'hi moria, veïna de Sant Jordi, aturant-nos, de tomada, a beure de l'aigua del Pou de vida, que molts tenen per miraculosa. Des d'aquells dies, primers de la lluna de mel del meu sacerdoci, fins lo dia del Roser Pròxim vinent, farà vint-i-cinc anys que celebro, sempre que puc, la Santa Missa. Déu no m'ho tinga en retret si no ho he fet amb la devoció que deuria, i de tot cor voldria, i em faça la gràcia de dir-la cada dia millor. ¡Si pogués recordar en quants temples l'hauré celebrada, des de la catedral de Còrdova a Sant Pere de Roma, des de Tànger i la Mora Constantina fins a Santa Edwigis de Berlín, i a l església dels dominics de Sant Petersburg, des de la Seu de l Havana, que guarda les cendres de Colom fins a la Cova de Betlem i a la roca del Calvari! ¡Que n he vist d'oratoris i ermitatges, de temples i basíliques! ¡Que n he vistes de capelles de marbre, d'altars de jaspi, de retaules d alabastre, de bronze i d'argent! Que n'he vist de pal·lis brodats d'or, de dalmàtiques de brocat, de casulles rajant perles!, mes los senzills ornaments, los altars modests de Sant Francesc s'hi moria i los de Sant Jordi són dels que més me recordo, com si el meu cor s'hi hagués quedat allà on celebrí el primer sacrifici. Tant de bo que d'aquell cim no hagués baixat a la plana. Tant de bo no haguessen nascut ales a la pobra formiga; no hauria hagut de trepitjar tantes espines ni hauria hagut de plorar tantes llàgrimes. La capella de Sant Jordi és per mi lo que pel mariner que navega lo port de la pàtria d'on ha feta la primera sortida, i per l'aucell que va pels aires lo niu des d'on ha feta la primera volada. Deixau-m'hi, doncs, tomar amb la imaginació, ja que avui no puc d'altra manera. Deixau-m'hi pensar i parlar-ne i escriure'n i rabejar-me en son dolç record. Des de son cim, obiro sota el campanar de Folgueroles la caseta de mos pares: cap a migjorn, més enllà de la Font del Desmai, veig la pagesia a on tot conreuant la terra i arrosant-la amb la suor de mon front, aprenguí de conreuar la poesia; cap al nord, veig, sota el castell d'Orís, l única parròquia en què he servit com a pastor d ànimes; veig d un cap a l'altre la plana de Vic, l'altívol Montseny i la meitat de nostres Pirineus. Lo nom d'aquest turó és tantost de Sant Jordi tantost de Puig-ses-Lloses, és dir que en sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclòpea, les dues fonts de poesia en què he begut amb preferència. Quan traguí a faró mos "Idil·lis i Cants místics", a algú que volia fer-me escrúpol d'haver escrit "L Atlàntida", responguí que per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar.
|
|