Història de Catalunya Aquest petit gran país anomenat Catalunya
Catalunya comença a prendre forma quan els francs reconquereixen el territori ocupat pels àrabs i nomenen diversos comptes pel territori, que s'anomena Marca Hispànica (820) amb capital a Barcelona. Els comptes de Barcelona comencen a reunir els comptats (Cerdanya, Urgell, Carcassona, Girona, Besalú, Empúries i Rosselló), van repoblant territoris, van adquirint personalitat pròpia i es van allunyant del poder franc.

Amb Guifre I el Pelós, segon compte de Barcelona, va néixer la senyera catalana, els seus successors van començar a ampliar fronteres (Balaguer, Tarragona) i amb Borrell II (934 - 992) es va renunciar al vassallatge del rei de França.

L'any 1137, quan Catalunya ja arribava a Provença, Fraga, Lleida, Mequinensa i Tortosa, s'uneix amb el comptat d'Aragó degut al matrimoni de Peronella d'Aragó amb Ramon Berenguer IV. A partir d'aquest moment els governants passen de ser denominats comptes a reis de Catalunya i Aragó.

Al segle XII apareix la primera constància escrita de la llengua catalana , les Homilies d'Organyà, tot i que l'origen d'aquesta llengua de manera oral pot ser del segle VII o VIII.

Pere I perd la batalla de Muret (1213) que posa fi a l'expansió de Catalunya cap a Occitània. El rei Jaume I el Conqueridor, conquereix les Illes Balears (1229) i València (1238). Els seus successors conquereixen Sicília, Còrsega, Sardenya, Alacant, Múrcia, Nàpols i fins i tot Atenes i Neopàtria. Pere III el Cerimoniós crea la Generalitat de Catalunya (s. XIV). Martí l'Humà va ser l'últim rei netament català i va morir sense descendència (1410). Els segles XIV i XV van ser una època de crisi econòmica degut a sequeres i malalties, on Catalunya va perdre la meitat de la població.

El tron passà successivament a dinasties d'origen castellà (els Trastàmara), austríac (els Habsburg) i francès (els Borbó). El rei trastàmara Ferran II va casar-se amb Isabel de Castella (1469) produint-se la unió dinàstica dels dos regnes, tot i que es van respectar les institucions de cadascun. Poc a poc el poder de Catalunya-Aragó es comença a debilitar, les Corts es convoquen menys tot i que la Generalitat subsisteix, i s'inicia la castellanització de l'administració i l'església.

Sota el context d'una guerra entre França i Espanya, el rei Felip III va obligar la pagesia catalana a allotjar els soldats, que feien constantment abusos i saquejos. Aquest fet va provocar el 1640 la Revolta dels Segadors, que tot i comptant amb l'ajuda de França, els catalans van perdre i això va suposar la firma de la Pau dels Pirineus en la qual Espanya cedia a França el comptat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Un segle més tard, s'inicia un conflicte internacional al voltant de la successió de la monarquia hispànica. Els catalans són partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria mentre que a Castella s'opta per Felip d'Anjou de la corona francesa, dinastia que no havia respectat mai les constitucions de Catalunya i Aragó. Així comencen els enfrontaments coneguts com la Guerra de Successió (1702-1714). Carles III tenia tot Catalunya a favor, però va cometre un error històric: volia tota la península i va conquerir Madrid i un bon tros de Castella, però els castellans s'hi oposaren perquè no volien que el rei fos imposat pels catalans i perquè hi havia rumors que Catalunya sotmetria el poble castellà. Tot i que en un principi Catalunya comptava amb el suport d'Anglaterra i que Felip V prometé respectar les lleis i les constitucions de Catalunya passés el que passés, l'11 de Setembre de 1714 va acabar el setge de Barcelona amb la mort de Rafael de Casanova i es va produir una brutal repressió política, cultural, econòmica i social. El Decret de Nova Planta (1716) va suposar l'abolició total de lleis, drets i constitucions catalanes. Espanya es va convertir en un sol estat, manat per castellans i regit per lleis castellanes.

Durant el segle XIX, segle de progrés econòmic i industrialització, però també d'enfrontaments entre absolutistes i liberals, comença la renaixença primer cultural de la llengua catalana i després política, amb l'aparició del catalanisme. També comencen a prosperar les idees anarquistes, socialistes (provinents de l'associacionisme obrer) o les republicanes, que culminen en la instauració de la 1ª República Espanyola (1873-74) i l'intent de proclamar al mateix temps l'Estat Català de la República Federal Espanyola.

Degut a un proletariat descontent, l'extensió de les idees republicanes i el descontent davant el caire conservador que prenia la revolució burgesa, es van anar succeint diferents episodis de violència i de revoltes populars, com la de 1909 produïda per oposició a la guerra del Marroc (setmana tràgica), que va tenir una repressió duríssima i indiscriminada. El govern espanyol va qualificar la revolta de separatista.

El 1914 es permet un mínim d'autogovern català amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya gràcies a les accions del partit de la Lliga Regionalista. Als anys 20 es radicalitza el catalanisme i Francesc Macià crea l'Estat Català, però la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) suposa de nou la repressió. Quan aquest règim perd força, i ja que la monarquia havia perdut legitimitat, s'instaura la II República Espanyola i la primera República Catalana, amb Lluís Companys com a president, i Catalunya torna a guanyar la seva autonomia. En aquest breu període de llibertat, es restauren la Generalitat i el Parlament, es redacta un Estatut d'Autonomia i es convoquen eleccions que guanya ERC el mateix any de la seva fundació.

A Espanya, la recessió econòmica i la inestabilitat política ajuden a reforçar ideologies extremes que provoquen el 1936 una rebel·lió militar amb Francisco Franco al capdavant, començant així la Guerra Civil, entre nacionals i republicans. La derrota republicana fa que Catalunya iniciï un període on es prohibeixen totes les manifestacions d'identitat catalana, no només polítiques i socials, sinó també culturals i lingüístiques. Una part important de catalans s'exilia, i molts són empresonats o afusellats per motius polítics.

Als anys 60 es produeix un creixement econòmic, i una tímida obertura del règim a l'exterior. Catalunya pateix un creixement demogràfic a causa de la immigració. Comença la recuperació de la cultura catalana, es creen alguns moviments universitaris de protesta, i més tard, apareixen grups sindicalistes. Comencen haver-hi accions de protesta d'activistes nacionalistes catòlics, del PSUC, o i fins i tot formacions més radicals com ara el Front Obrer de Catalunya. Paral·lelament també sorgeixen moviments cívics de sensibilització o resistència passiva. Als inicis dels anys 70 les diferents forces democràtiques s'uneixen en l'Assamblea de Catalunya, que va protagonitzar diferents mobilitzacions populars.

Amb la mort de Franco el 1975 s'inicia la transició democràtica amb la restauració de la monarquia i la recuperació de les llibertats. Es convoquen eleccions el 1977, guanyades per UCD, Adolfo Suárez, qui restableix provisionalment la Generalitat de Catalunya. El 1978 s'aprova la Constitució Espanyola, que reconeixia el dret de les nacionalitats i regions a assolir l'autonomia, i seguidament es redacta un nou Estatut d'Autonomia aprovat el 1979, que reconeix Catalunya com a "nacionalitat", el català com a llengua pròpia de Catalunya i com a idioma oficial juntament amb el castellà. Concedeix a la Generalitat més poders que el 1932 en matèria d'ensenyament, cultura i mitjans de comunicació, però menys en ordre públic i justícia. Els aspectes de finançament es deixen en una situació d'ambigüitat.
Es convoquen eleccions al Parlament el 1980, i Jordi Pujol de CIU esdevé president de la Generalitat, càrrec que ostenta fins el 2003. Amb l'inici de l'etapa autonòmica, es comença el procés de traspàs de competències, que va perillar amb l'intent de cop d'estat de Tejero el 1981, i s'inicia la normalització del català.

Durant els anys 80 i 90 es van desenvolupar diferents aspectes de la construcció autonòmica, com el desplegament dels Mossos d'Esquadra (la policia autonòmica), la creació de l'administració comarcal i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Es van crear diferents mitjans de comunicació, de ràdio i televisió catalans i la celebració el 1992 dels Jocs Olímpics va servir per donar a Catalunya un reconeixement internacional. Durant els anys 90, l'absència de majories absolutes al govern espanyol no va permetre ampliar les competències autonòmiques de Catalunya, i el 2003 Ciu va perdre el poder a favor d'un tripartit d'esquerres format per PSC, ERC i IC-V amb Pasqual Maragall com a president. El 2006 s'aprova un nou Estatut d'Autonomia que estableix el deure de conèixer el català, dóna més poder judicial a Catalunya, i més competències, com els transports ferroviaris, la immigració, educació infantil i polítiques d'habitatge, i dóna més poder a la Generalitat sobre els impostos.

 

Juliol 2006

EPISODIS CLAUS DE LA HISTÒRIA (I)
LA GUERRA DELS SEGADORS

L'any 1640, el rei va obligar la pagesia catalana a allotjar uns 10.000 soldats del seu exèrcit, que havien de lluitar contra els francesos. Els abusos d'aquests soldats a les cases i poblacions van provocar que els pagesos organitzessin avalots. A la vegada, aquests avalots eren contestats per accions cada cop més violentes dels exèrcits. Quan el comte-duc d'Olivares, favorit del rei Felip IV, va fer empresonar dos consellers de Barcelona i el diputat militar de la Generalitat, un grup de camperols armats els van alliberar.

Uns quants dies més tard, després que un segador resultés ferit, una munió de camperols es va dirigir a Barcelona a la casa del lloctinent, comte de Santa Coloma. Com que els van prohibir l'entrada, els camperols van saquejar diverses cases de funcionaris reials. Més tard, es van dirigir a les Drassanes, on s'amagava el lloctinent, i el van matar en una acció que s'ha anomenat el Corpus de Sang. Hi va haver entre 12 i 20 morts.

La Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat amb els francesos van acabar amb la signatura d'un pacte pel qual Catalunya proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l'ajut militar francès contra les tropes espanyoles. S'iniciava així, la Guerra dels Segadors.

La mala actuació dels soldats francesos, la pesta i algunes concessions per part de Felip IV, van anar augmentant el nombre dels catalans partidaris de retornar a la monarquia hispànica. Finalment, a la tardor de 1652, Barcelona es va rendir després d'un llarg setge.

El Tractat dels Pirineus, que espanyols i francesos van signar set anys més tard, va suposar per a Catalunya la pèrdua del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

EPISODIS CLAUS DE LA HISTÒRIA (II)
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.

Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.

La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.

A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat.

La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.

LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Amb la victòria franquista, una part molt important de la població catalana, polítics, dirigents i militants de partits obrers i republicans, quadres sindicals i intel·lectuals van haver de marxar a l'exili. Es calcula que durant els primers mesos de 1939 van travessar la frontera entre Catalunya i França mig milió de persones, que fugien dels exèrcits franquistes sota bombardejos. La majoria, un cop a França, van ser internats en camps de refugiats.