Itinerari I
No vull que sentiu aquella sensació que té tothom quan arriba per primera vegada a un lloc. No vull que us trobeu en un entorn estrany, per tant, i en principi, hostil. Sé que, quan un arriba a un indret per primera vegada, tot és nou i sent aquella sensació d’estranyament pròpia de la realitat que es trenca. D’altra banda, quan és un lloc poc exòtic, tot resulta prou familiar com per no despertar cap curiositat. No vull que això us passi.
Per tant, començarem aquesta atípica ruta turística pel bar que veieu aquí darrere. Ara està tancat. Fa anys, de fet. Ni tan sols podeu veure el rètol que va conservar uns quants anys després de tancar. Rere aquesta porta d’alumini plena de pols i aquesta paret bicolor que denota a les clares l’absència d’un antic rètol o similar, hi havia un local de reunió emblemàtic en aquesta vila.
S’anomenava «La Maña», tot i que ningú sap qui era l’aragonesa que servia per denominar el bar. Bé, es tractava d’un bar, sí; però no era un bar qualsevol. De tan típic resultava peculiar. Era d’aquells bars on un inspector de sanitat acabaria el bloc de notes. Un d’aquells bars on la clientela no té cap respecte ni per ella mateixa ni per l’entorn. Un d’aquells bars on coincideix el públic més divers: joves de casa bona que recorren al bar més barat per començar el dissabte, nens petits que hi compren llaminadures o fruits secs, vells apergaminats que viuen de vi dolent i dòmino, alcohòlics solitaris, prostitutes de baixa condició, grups de treballadors que hi fan el cafè abans d’entrar a treballar... La humanitat sencera representada, com es diu de l’infern.
La cambrera o propietària, encara no n’hem tret l’aigua clara, era una dona a qui només li faltava ser bòrnia i amb un pegat a l’ull. Duia el cabell, gris, recollit i tibant, amagat a la vista dels clients per no reforçar les idees engendradores de fàstic. Algun floc se li escapava de tant en tant i se’l reenganxava amb cervesa. Deien les males llengües, clientes del bar però males llengües tanmateix, que no se l’havia rentat mai. Exagerada com era aquesta afirmació, alguna base de realitat tenia. El que sí que estava comprovat era que només tenia una bata (entre de dona de fer feines i de cuinera). Apart de fer-la més grassa, la feia més bruta.
El terra del bar hauria servit per criar-hi xampinyons. La mestressa del bar expressava sense reserves el seu menyspreu envers la neteja. El més semblant a una neteja que duia a terme era deixar els gots en remull (tots junts) i després esbandir-los abans de tornar-los a fer servir. Per no fregar el terra hi acumulava serradures sobre serradures. Els clients del bar contribuïen a renovar-les enduent-se’n grans quantitats enganxades a les sabates. Involuntàriament, tot s’ha de dir. Barra, cadires i taules eren un bon reflex del terra. Segons alguns bons clients, els gots sovint quedaven enganxats a la barra o a les taules. Sens dubte, més que del llard, de l’amor. Van passar molts anys junts i els objectes també tenen sentiments.
[...]
Vidalot i màscares
Els taulons del vell envelat de la Unió grinyolaven sota el pes i els bots de l’escassa gent que bo i disfressada ballava. Amb poca gràcia i molt d’alcohol. Els taulons també cruixien sota els moviments dels estaquirots que corregien la posició de cames o cadires, o que simplement passejaven. Aquest grup era el més nombrós. Ocupaven tots els laterals del quadrilàter que quedava com a pista de ball. Feien una filera sibil•lina davant cada llotja lateral. Just davant l’escenari formaven una doble barrera més infranquejable que les del parxís. En l’extrem contrari de l’envelat, a la barra, els no balladors eren un formiguer en constant moviment.
Dalt de l’escenari, força més sòlid que la resta de l’envelat, la Centauro animava com podia. Acabaven de tocar un rock de tota la vida (Tutti-Frutti) amb una lletra improvisada. Presentaven una cançó de moda, tecno-salsa, amb la qual pensaven ficar-se el públic a la butxaca. Ballaven els mateixos quatre que havien ballat abans i feien la mateixa cara de ballar per obligació, amb la més total desgana. Els que estaven drets, xerrant, passejant, observant, encara eren pitjor. Arrufaven el nas i, de tant en tant, miraven a l’escenari amb un esguard que pronunciava una sola paraula:
-Molesteu.
Com cada any, triomfaven les disfresses clàssiques. Pertot, entre el fum de tabac espesseït gràcies a la inexistent ventilació del mític envelat, es veien pirates, àngels, dimonis, princeses, metges, arlequins, bruixes, transvestits, eclesiàstics de tot ordre, monstres i herois. No faltaven tampoc les disfresses de socors (tradicional granota de mecànic amb accessòria carota) i les estranyes (aquelles que ningú, ni qui la porta, sap què són). Finalment, l’última i menys nombrosa categoria era formada per les disfresses originals i treballades. Representaven tota sèrie d’animals, plantes, objectes, òrgans i persones. El més interessant era veure els grups i parelles heterogènies que el ball anava creant i desfent. Si no és durant el carnaval, és impossible veure un bisbe ballant arrapat a un ou ferrat.
Era una hora ja avançada. El fum condensat formava una calitja que, aliada amb la manca de llum, difuminava els contorns i torbava els camps de visió. La suor copiosa feia adherir les robes i teles de qualitat diversa a les pells (també de qualitat diversa). En aquella hora, el grup que ballava ja havia vist reduït el seu gruix, un cop deixat enrere l’apogeu. Faltava poc, però, per a l’arribada dels reforços, provinents d’altres bars, com encenalls cap a cremar en una foguera festiva. Sempre arribaven en patxanguera companyia, esperonats per l’alcohol, temptats per l’únic lloc que tanca amb llum de dia i seduïts per la relaxació dels vigilants de la porta. També era l’hora en què els accessoris que no han caigut encara van a parar a butxaques o cadires.
[...]
Itinerari VII
No hem caminat gaire, oi? Així m’agrada, que no us queixeu.
El nostre amic, l’immobiliari, estarà molt content quan us ensenyi això. Ho veieu. No res, oi? Sí, l’immobiliari ho ha vist: un bloc de pisos dels anys noranta del segle XX. Molt bé. Com sol succeir, amb l’excusa del progrés i els llocs de treball, en nom d’un suposat benestar i només en interès dels especuladors immobiliaris com el nostre amic, aquest bloc d’horribles pisos ens ha robat als vilanovins un tros d’història. De fet, ens ha robat un trosset de crònica negra, potser la més interessant. Es tracta d’una de les poques anècdotes morboses amb escenari vilanoví que podem explicar.
Abans del bloc de pisos, aquest espai l’ocupava un restaurant. Malauradament, entre que fa molts anys de tot plegat i que sóc una caqueta de guia, no us puc dir el nom del local. Crec que es deia Costa d’Or, però ni jo posaria la mà al foc. Era propietat d’un immigrant de la fornada del 1960, un bon senyor andalús o murcià que va arribar rebotat a Vilanova després de múltiples casualitats. La qualitat del menjar era més aviat ínfima. No era gens estrany veure repartidors de pizza en moto entrant a lliurar pizzes als clients, que òbviament consumien beguda o cafè. L’ambient era del tot curiós, estil «La Maña»,
però més diürn: recordeu el que n’he dit?
Un cau cutre, un antre caspós, un bar de vells que juguen a dòmino o a la brisca...
Tots aquests qualificatius feien servir. L’amo, això sí, era molt simpàtic i molt agradable. Durant un temps, a més de restaurant va funcionar com a pensió.
És fàcil imaginar que no era el Ritz, però si més no contribuïa a augmentar
l’oferta de llits de Vilanova (que entre els hotels i l’hospital, cal dir que era molt baixa).
Un dia, un perillosíssim criminal, conegut com el Rubio, es va escapar de la presó. No, no sé de quina presó, quines coses de demanar tu també. Suposo que seria la Model, l’antiga, perquè l’home no va tenir més idea que venir a Vilanova. Sembla que hi tenia uns amics i algun negoci. Fraudulent, per descomptat. L’altra idea brillant del Rubio va ser posar-se a dinar a la terrassa d’aquest restaurant. Sembla que no era un criminal gaire intel•ligent. Lladre, extorsionador, atracador, però no gaire intel•ligent tanmateix. Ni se sap com es va fugar de la presó; però resulta que mentre dinava amb uns amics, una parella de la Policía Nacional que feia la ronda el va identificar.
Com que es tractava d’un criminal perillós, van fer el tomb i van demanar reforços.
Els reforços van arribar, però, com que la intel.ligència tampoc és indispensable per fer-se policia, la cosa no va anar gaire bé. Ho van fer tan malament, que el Rubio va tenir temps de veure’ls, treure la pistola que aquell dia portava i obrir foc. La policia va respondre sense embuts. Imagineu un restaurant ple de gent i sis policies i un criminal batent-se a trets. La policia disparant des de tres punts diferents. No hi va haver ferits de miracle. Sí va haver-hi un mort: un policia. La mort del policia va caure del costat del Rubio. Finalment el van enxampar. Us podeu imaginar com el van tractar: el Rubio, criminal perillós, convicte evadit i assassí d’un policia. Un cert temps després, el cas es va continuar investigant.
I van descobrir que la bala que havia mort el policia era d’un altre policia. Ja he dit que la intel.ligència no és la característica principal de los forces de l’ordre.
[...]
La Geltrú
Hi havia una vegada, un poblet molt petitó i molt bonic, tot ell
fet de cases de més de divuit pisos. Tot un gran poble de prismes de ciment, acer i vidre. Un poblet gairebé sense places
ni arbres ni fonts. Bàsicament hi havia blocs de pisos, aparcaments i algunes grues, en els edificis en construcció. Aquest
bucòlic poble tenia quatre fronteres. Al nord, una muntanya i una central nuclear la separaven del poble del costat, que es
deia Sitges. A l’est, hi havia la mar, amb aquell color vermell vi que ja feia tants anys que tenia. A l’oest, les antigues
autopistes, ara circuits de competició i prova de prototipus de vehicles terrestres, per als nostàlgics. Al sud, un rierol
que baixava contínuament aigua negra la separava del que havia estat, antany, un altre poble. Ara, aquella zona era només
un erm. No hi vivia ningú ni s’hi podia plantar res. L’urani empobrit i les restes d’altres municions feien que resultés
impossible. Si més no, això deia la gent de La Geltrú (el poblet en qüestió, per cert).
Només els més vells recordaven que, en altre temps, aquell torrent negre no baixava aigua sinó que era un carrer. I a l’altre
costat hi havia un poble que formava part de La Geltrú, que en aquella època era un poble molt més gran. Però, és clar,
explicaven els vells amb tristesa, van venir les tres guerres... Després, a més, van fer la central, les autopistes, la
muntanya va sortir de qui sap on... De fet, ningú no els feia cap cas als vells. Es passaven el dia a la porta de l’hospici
o d’alguna casa, recitant històries per qui volgués sentir-les. Però no les volia sentir ningú. La gent de La Geltrú
treballaven molt. Eren una gent desperta, inquieta, dinàmica i carregada de deutes (per alguna cosa havien de treballar).
[...]
