Bartomeu Rosselló-Pòrcel

“OH PREGUIÇA DO AR”

Oh preguiça do ar, como se esgarçam
o mel, o diáfano veludo, a seda
das nuvens que se alteiam e se enlaçam
à roda deste céu iluminada!

A câmara das sombras se condensa
com aquela claridade e aquele odor
desfeita no arfar leve do ar
parada em meio à nuvem gris que passa.

Os ladridos do vento se esvanecem
ausentes desta terra minha, morta
e não escuto mais fremir o espaço

remotíssimo, de uma asa que transporte
– chama de céu a céu, susto, bulício –
à alta solidão a voz mais forte.


[“OH PERESA DE L’ AIRE...” – Oh peresa de l’aire, com es bada/ la mel, la seda i el vellut diàfan/ dels núvols que s’arboren i s’agafen/ a la roda del cel illuminada!// La cambra de les ombres s’endomassa/ amb aquella claror i aquella flaire/ desfeta en l’alenada lleu de l’aire/ aturat en el núvol gris que passa.// Tots els batecs del vent son en desmai,/ absents d’aquesta terra meva, morta,/ i només jo sento fremir l’espai,// Remotissim d’una ala que s’emporta/ – flames del cel al cel, tumulti, esglai –/ a l’alta solitud la veu més forta.]

 

RONDA COM FANTASMAS

As filhas do silêncio presente e vigilante
levam-me sempre àquela perversa distância
sabem do meu espanto, do meu espanto o instante,
de isolamento, melancolia e agonia.

Oh cidade dos terrores! Entre as avenidas
estéreis – árvores lívidas do entardecer – viverei
a hora impura das ásperas angústias mudas
com medo de morrer completamente só na rua.

Terror entre as salas vazias, ao ver o leito
com a morte, viva entre os lençóis, e serenatas
na praça, e o rumor de facas, do lado de fora,

mais terrível por tantas coisas adivinhadas
durante a fuga, pelas trevas, lá onde chora
o esqueleto mastigado pelos cães da morte.


[RONDA AMB FANTASMES – Les filles del silenci present i vigilant/ em porten sempre a la perversa llunyania,/ saben el meu espant, el meu instant d’espant,/ d’isolament, malenconia i agonia.// Oh ciutat dels terrors! Entre las avingudes/ estèrils – arbres lívids de la tardor! – viuré/ l’hora impura de les aspres angúnies mudes,/ amb la por de morir tot sol en el carrer.// Terror entre les sales buides, quan veig el llit/ amb el mort, viu entre els llençols, i serenades/ a la plaça, i remor de ganivets, enfora,// més terrible per tantes coses endevinades/ durant la fuga, per les fosques, allà on plora/ l’esquelet mossegat pels gossos de la nit.]

 

voltar à página de entrada

Hosted by www.Geocities.ws

1