L’aprenentatge de l’àrab es una empresa apassionant, es la descoberta d’un idioma utilitzat per uns 70 milions de persones i es la descoberta de una manera de fer diferent amb molts segles d’història al darrera.

Ficar-s’hi val la pena, però cal veure com seguir, quin objectiu pot tenir aquest aprenentatge, quins mitjans hi ha i pensar en quin àrab cal aprendre.

En tots els països àrabs passa com a casa nostra (en el nostre cas català vs. castellà, llàstima!), on hi conviuen llengües diferents o diversos estats d’una mateixa llengua (el que s’en diu disglòssia). Es a dir, la convivència entre un àrab clàssic i un àrab dialectal (dialecte) o/i un idioma diferent com per exemple el tamazight (berber es el terme donat pels àrabs) o l'hebreu.

Cadascuna d’aquestes varietats de la llengua te “majoria” en un sector precís de la societat i de la comunicació, amb influencies mes o menys recíproques.

L’àrab clàssic es comú a tots els països àrabs (es l’idioma “invasor” en molts casos), es la llengua principal o única en els escrits (diaris, llibres, cartes, e-mails) i en la resta de mitjans de comunicació (radio, tv), en la comunicació oral d’un cert nivell i en situacions formals (discursos, conferencies).

El dialecte canvia d’un país a l’altre, o fins i tot d’un poble a l’altre; encara que podem fer uns grups on els punts en comú siguin apreciables (magribí, egipci, sirio-libanes, iraquià).

La comunicació oral entre dos àrabs de països diferents parlant cadascun el seu dialecte pot ser mes o menys difícil. Si els dialectes formen part d’un mateix grup, o si els interlocutors parlen l’àrab clàssic, o si un dels interlocutors parla un dels dialectes mes coneguts (com l’egipci que es molt conegut per pel·lícules i cançons molt conegudes dins del mon àrab), aleshores la comunicació es farà sense massa problemes.

Al canto contrari, un marroquí i un iraquià no massa cultes tindran molta mes dificultat per entendres.

Els dialectes es fan servir sobretot al parlar, però també per escriure com per exemple a novel·les contemporànies o als acudits dels diaris.

Els lligams entre el clàssic i el dialecte son tan importants que per a tots dos cal saber àrab; al mateix temps, però, les diferencies fonètiques, sintàctiques i morfològiques son prou importants que fan que sigui un error pensar que parlant-ne un se’n sàpiga l’altre.

Cal, doncs triar un punt d’inici, i pensar que s’està avançant en un dels elements de la llengua mentre que en tot moment ens queda per estudiar l’altre, encara que d’una manera mes fàcil.

No existeix pas un àrab mitja. Hi ha dialecte o hi ha clàssic, els dos son importants i cal triar per on es comença i per on s'avança.