Tarragona, 4 de novembre de 1998

UNA LLENGUA SENSE POBLE?

Miquel STRUBELL i TRUETA

Em permetreu, per un dia, deixar em banda qualsevol paper institucional i, com correspon al marc acadèmic d'una universitat, que reflexioni en veu alta sobre la situació que vivim avui. No pretenc pas defensar ni a criticar una o altra política lingüística. Només a distanciar-me una mica del dia a dia de la feina, i compartir amb vosaltres aquests minuts, amb la secreta esperança -ho he de confessar- que algú em pugui corregir o contradir algunes de les afirmacions -potser provocatives- que faré avui en forma de preguntes.

En un moment clau de la transició política a l'Estat espanyol, transició cap a la democràcia d'un Estat privat dels drets humans, individuals i col·lectius per un militar rebutjat durant anys per les potències aliades per culpa de les seves afinitats i connivències amb els règims nazi -d'Alemanya- i feixista d'Itàlia; en un moment clau, deia, a finals de 1979, i pocs mesos abans de les primeres eleccions catalanes d'ençà de 1932, sis filòlegs escrivien -o subscrivien- un article que generaria un gran debat a l'entorn de la llengua.

Els sis eren joves professors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tots han seguit després trajectòries prou brillants. Per donar-ne només dos exemples, en Josep M. Nadal esdevindria (i continua essent) rector de la universitat de la seva ciutat, Girona, i en Joan Argente avui és president de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

L'article feia una abrandada crida per a una política lingüística decidida a la vista dels molts senyals de crisi que feien notar en la situació social de la llengua catalana, que sortia de la dictadura en una posició de greu subordinació. Conegut universalment com el "Manifest dels Marges" -seguint la capçalera de la revista en què apareixia, el consell de redacció de la qual assumia el text com a co-autors- portava un interrogant com a títol: "Una nació sense estat, un poble sense llengua?".

Avui, en aquesta primera conferència d'un cicle que promet ser de gran trascendència, no em proposo d'examinar punt per punt aquell article-manifest sinó de fer unes reflexions a l'entorn d'un nou interrogant -el títol d'aquesta conferència- que, tot i així, no deixa de voler ser un petit homenatge a Joan Argente et alia.

A diferència dels conferenciants que parlaran de la situació del català en territoris que potser vostès han visitat relativament poc, a mi (i segurament al company Albert Branchadell) no ens cal recitar dades sobre l'ús de la llengua en diferents àmbits o fer de cronistes dels esdeveniments principals que hi fan referència. Vostès ja els deuen conèixer, viure i/o patir de primera mà. Jo, en canvi vull vertebrar la meva intervenció en diferents eixos que neixen del títol-pregunta que els he proposat: Una llengua sense poble? Sintèticament aquests eixos els formularé com a cinc preguntes.

La primera: fins en quin punt la llengua catalana té una comunitat de parlants conscients de compartir-la?

La segona: fins en quin punt la llengua catalana és emprada (produïda, consumida), no ja per les institucions o en àmbits regulats per les lleis, sinó per la gent, pel poble (poble=mercat)?

La tercera: amb quina confiança podem preveure l'evolució de la demografia de la llengua catalana?

La quarta: compta amb suport intel·lectual, amb un discurs legitimador del seu futur?

Finalment, una pregunta que no tinc autoritat per contestar a fons, però que tanmateix intentaré afrontar: fins en quin punt l'evolució interna, lèxica, fonològica, morfosintàctica de la llengua ens permet assegurar que el seu geni, el seu tremp, no està essent engollit per un lent però inexorable procés de dialectalització respecte de les llengües que eufemísticament en podríem dir "veïnes"?

1.      Una llengua sense un poble conscient de la seva unitat?

Els filòlegs coincideixen a afirmar que d'entre les llengües romàniques, el català és de les que té menys varietat territorial. En canvi, segurament som l'única comunitat lingüística que, en ensenyar la llengua als aprenents, de seguida en subratlla la varietat dialectal. El mapa corre amunt i avall, als llibres de text i a les enciclopèdies hi trobem el tortosí, l'apitxat, el menorquí, el català nordoccidental, el fragatí, l'empordanès, el salat ... ens hi recreem, de debò, i després ens sobta que un gran nombre de persones no siguin ni conscients de parlar la mateixa llengua que nosaltres.

Com he dit, qualsevol filòleg ens dirà que el català és una llengua amb força menys varietat geogràfica que moltes altres llengües. Però no cal ser-ne especialista: quants de nosaltres no hem estudi anglès i en canvi no hem estat capaços d'entendre el cockney de Londres o el geordie de Newcastle? Per altra banda, de ben segur que la distància entre els diferents parlars andalusos i el vernacle de Valladolid o Salamanca és tan o més gran que entre les varietats catalanes.

A títol d'exemple, us convidaré a acostar-vos un moment a una comarca ben propera: el Baix Ebre. Al Cens Lingüístic de 1986 hi detectàrem un nombre considerable de ciutadans afectats per la mateixa desorientació. M'explicaré. Vàrem calcular, per a cadascuna de les aleshores 38 comarques (avui són 41) de Catalunya, el percentatge de censats nascuts a Catalunya, per un cantó, i el dels capaços de parlar català, per l'altre. Com era perfectament previsible, trobàrem que la relació era molt i molt estreta.

gràfic núm. 1

Fins a tal punt era estreta la relació que podíem unir tots els punts per formar una ratlla gairebé recta. Gairebé, perquè el punt corresponent al Baix Ebre (marcat amb el número 90) quedava tretze punts per sota del previst (un fenomen més atenuat s'observava a la Terra Alta, punt 96). Una anàlisi més acurada revela que és sobretot entre la gent gran que aquesta falta de consciència s'observa més sovint (Strubell[1] 1989:132-3). Cal dir que amb el pas del temps, aquests fenòmens han anat disminuint.

A les Illes Balears també s'ha produït un fenomen per culpa de la ignorància (interessada per part del poder) respecte de la identitat de la llengua que parlen. Entre el cens lingüístic de 1986 i el de 1991 es va produir un fet aparentment estrany: mentre el nombre i el percentatge de persones que entenien, sabien llegir i sabien escriure el català augmentava entre aquestes dues dates, el nombre de parlants va baixar. Va ser un resultat espuri, fruit del canvi de la pregunta sobre coneixements lingüístics del full. El 1986 es va referir a les "llengua pròpia de les Illes Balears", i el 1991 a "català". Hi havia (i segurament continua havent-hi) persones que, com al Baix Ebre, consideren que el català l'entenen (perquè segueixen sense problemes TV3, per exemple) i en canvi no el saben parlar ... perquè "només" parlen mallorquí, o formenterenc, o  pollensí!

Suposo que tots teniu informació sobre el que s'arriba a afirmar sobre el tema. Per si hi ha alguna persona aquí present que desconeix el fenomen del gonellisme, heus aquí un botó de mostra: un grupúscul de ben minsa incidència popular com el Centro Cultural Mallorquí "la asociación para la defensa de la idiosincrasia del pueblo mallorquín y balear", que proclama les seves idees a les sofertes i acrítiques pàgines de l'internet[2].

El seu poc interès pel mallorquí es veu ràpidament il·lustrada per aquesta afirmació:

"Esta nuestra incursión en Internet, hemos querido hacerla en el idioma español por ser conocido por estos cientos de millones que la hablan y no encerrarnos en el provincialismo de unos cientos de miles que conocen la Lengua Mallorquina y Balear".

Continuen explicant l'origen de la seva preocupació, que més que promoure res, s'oposa a l'expansió de tot el que no sigui el castellà:

"Con la llegada de la democracia se planteó un grave problema que nunca se había detectado en las Baleares: a la fuerza, dictatorialmente, se pretende convencernos de que hay que hablar, escribir, pensar y actuar según los cánones de lo catalán, eliminando por completo nuestras formas hablada y escrita, arrastrando en la maniobra al idioma español, hasta tal punto que la Universidad Islas Baleares tiene decretado el bilinguismo catalán-inglés."

Amb un pseudocientifisme proven de demostrar que això del català és un invent pervers i extern:

http://www.digigrup.com/user/ccmallorqui/doc.html

Existen pruebas escritas de que una cosa es la lengua mallorquina y balear y la otra la lengua catalana, aserto demostrado en mil y una ocasiones. Para ello nada mejor que recurrir a los libros heredados de aquellos antepasados, que plasmaron en sus obras que estaban escritas en mallorquín.

D. Benito Español, 1482-1553, escritor y poeta, que en varias de sus obras especificó estar escritas en mallorquín (Citamos este autor porque es el más antiguo que hemos localizado que dice usar el mallorquín).

[...] los políticos catalanes, por aquello de "una llengua, una nació", encarga-ron al ingeniero cubano Pompeyo Fabra la redacción de gramática y diccio-nario de la lengua catalana, que fueron editados un siglo después de que Mallorca dispusiera de ellos en su propia lengua.

De tota manera, si algú s'hi vol interessar més, sàpiguen que fan una Fuya informativa[3] (sic).

Tot això queda en anècdota al costat del País Valencià, on el grau de desorientació i les afirmacions intoxicades arriben a alçades més pròpies -en el llibre Guinness- d'un campionat d'atletisme. Us en parlarà amb coneixement directe de causa -i amb coneixement d'efecte- en Miquel Àngel Pradilla el dia 18, en aquest mateix cicle. N'hi ha prou, per ara, de recordar el xou escandalós que encara perdura, sobre la composició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El PP advierte al PSPV que si no cede en la Acadèmia, cambiará la ley tras las elecciones

Los socialistas replican que sólo aprobarán la reforma del Estatuto si se incorpora la AVL

El Partido Popular lanzó ayer un órdago sin precedentes que hizo temblar los frágiles cimientos sobre los que se asienta la negociación, al menos virtual, con los socialistas sobre la composición de la Acadèmia Valenciana de la Llengua. El portavoz popular en las Cortes, Fernando Castelló, advirtió que si los socialistas no ceden en sus pretensiones, el PP cambiará la ley tras las elecciones de junio del 99 para nombrar a los académicos por mayoría simple. El PSPV replicó que no aprobará la reforma del Estatuto si no se incorpora la Acadèmia al texto estatutario, blindando la fórmula de elección de sus miembros. (Levante, 3 de novembre de 1998)

En definitiva, com a cloenda d'aquesta primera part (La consciència de la unitat lingüística) veiem el risc d'acabar tenint una llengua sense poble, però amb massa poblets!

2. Una llengua emprada i amparada per les institucions, però poc pel poble: Una llengua sense usuaris?

Des dels anys 60, en què successives campanyes populars organitzades per Òmnium Cultural, l'Assemblea de Catalunya, el Congrés de Cultura Catalana, i la Crida... reclamaren l'ús del català a les escoles, l'ús oficial del català, el català al carrer, etc., ha quedat manifest que el poble català desitja i vol que les seves institucions utilitzin el català. Diferents estudis han demostrat com la majoria de la gent, a més, vol que la Generalitat impulsi la llengua catalana amb una política activa.

El resultat d'aquesta voluntat és igualment manifest. Al Parlament de Catalunya predomina de tal manera l'ús oral i escrit del català que, en les rares ocasions en què alguns diputats -la competència oral en català l'han manifestada en discursos- han intervingut en castellà, una proporció més o menys gran de diputats nacionalistes catalanes els han esbroncat o xiulat. No vull ara entrar a valorar aquesta reacció: només vull deixar constància que l'ús del català hi és gairebé total.

Passant a l'executiu català, és gairebé impensable que un Conseller, o el mateix President, facin una intervenció davant un públic català en una llengua que no sigui la catalana. Hi ha hagut protestes quan el President ha intervingut en una altra llengua (castellà, anglès, alemany...), però generalment ha estat davant d'un auditori forà, o per adreçar-se momentàniament en algun càrrec foraster. Quan alguns mossos d'esquadra varen decidir parlar amb el públic només en castellà, com a protesta en el context d'unes reivindicacions laborals, molta gent no va voler entendre llur actitud.

Els estudis sobre l'ús de la llengua catalana per part dels departament de la Generalitat, o les administracions locals, generalment indiquen un predomini clar del català, sobretot en els tractes escrits, o no falten solucions bilingües en casos concrets (ajuntaments del cinturó de Barcelona, instruccions per pagar multes de circulació ...).

L'opinió pública, en menor grau, també vol que la resta d'administracions a Catalunya augmenti l'ús del català. Aquestes són, principalment:

·          l'administració perifèrica de l'Estat (que es va afanyar fa anys a produir impresos en català per a la declaració d'hisenda: però només de les persones físiques. No hi ha ni declaració de societats ni d'IVA en català, signficativament).

·          l'administració de justícia, on el grau d'ús del català és escandalosament baix. El tema em fa recordar el cas d'un president d'audiència, d'origen no català, que va dir que a la sala penal no calia introduir-hi el català perquè tots els acusats eren castellanoparlants: si ho hagués dit un català, l'ABC encara patiria paroxismes....

Com he comentat abans, l'opinió pública ha estat constantment favorable a l'impuls del català des de la Generalitat, com han revelat successives enquestes d'opinió i valoració de la política lingüística. En aquest sentit, tots els grups parlamentaris del Parlament de 1983 hi varen votar a favor; i en la negociació i tramitació de la llei de política lingüística de 1998, va quedar clar que el Partit Popular no s'oposava gens a les mesures de foment del català. En un estudi recent de la Vanguardia (30/9/98) a "nota" donada, en una escala d'1 a 10, a l'actuació del govern de la Generalitat en matèria de "llengua catalana" va ser més alta que les de totes les altres àrees: un 6,59 (per davant d'un 6,22 per a "cultura", 6,20 per a "obres públiques", un 5,75 per a "educació", etc.).

Per tant, aquest aspecte de la situació sociolingüística -la voluntat popular que les administracions emprin i impulsin la llengua catalana- està força ben atès, i a satisfacció general. Com a funcionari que treballa en aquest camp, és d'agrair! Conec persones que fan feines semblants a la meva a les Illes Balears o a València, i no dic a la regió Llenguadoc-Rosselló, la tasca de les quals resulta molt més difícil per l'absència d'aquesta mena de consens social a l'entorn d'aquest tema.

Un cop dit això, tornem a l'enunciat d'aquest apartat: Una llengua emprada i amparada per les institucions, però poc pel poble. És veritat això?

Vull defugir les impressions subjectives ("Al metro no se sent més que castellà ...") i sostenir la meva tesi amb dades més objectives.

Una primera font pot ser un estudi encarregat pel Departament de Cultura l'any 1996: un estudi sobre el consum cultural realitzat per l'empresa Line Staff:

Nou càlcul, amb els casos vàlids:

Tenim, doncs, que un 62% dels enquestats adults varen fer l'entrevista en català. Però l'ús del català davalla considerablement per parlar amb el/la company/a (no pas més del 51%) o per fer sumes (un 50%). La dada més preocupant, a la primera taula, és que només el 35% parla català amb els fills. És evident en aquests darrer cas que el 40% afirmen no tenir-ne, per la qual cosa la xifra resultant del nou càlcul, sobre la base dels qui sí que en tenen, dóna una xfira molt superior. A la vegada, però (i hi tornaré al final de la conferència), aquest mateix 40% és potser la dada més alarmant de tot l'estudi, i reflecteix la qüestió més determinant per al futur de lanostra llengua, molt més enllà del que pugui fer una o altra política pròpiament lingüística. Hi tornaré.

L'ús oral potser més determinant per al futur d'una llengua és la llengua emprada en les converses inter-etnolingüístiques. Em temo no només que el castellà hi continua predominant, gràcies a les normes de tria lingüística imposades en èpoques passades, sinó que manca una projecció pública de la voluntat d'una altra norma social, favorable a la llengua del país, que surti (d'una part) de la mateixa societat civil.

Però no tot l'ús lingüístic es redueix a l'ús oral, ni de bon tros. Això deixa marge, doncs, per a una política lingüística: allà on menys legítimament pot incidir és en el terreny de les relacions socials...

A quins altres àmbits d'ús em refereixo? Doncs a molts que tenen a veure amb les indíustries culturals i de comunicació audiovisual i/o escrita. Cada vegada que m'assec davant el televisor o compro el diari o un llibre, o vaig al cinema o al teatre, si puc triar entre dues llengües, faig una opció lingüística. En aquesta mesura són un agent actiu de la política lingüística. Però de quina d'elles? Perquè no ens enganyem: hi ha més d'una política lingüística a casa nostra. Cada vegada que triem, donem suport a una o altra, encara que no ho vulguem. I aquí pesa molt l'hàbit.

Les xifres de consum cultural en llengua catalana, si fossin d'un nivell "normal", tendirien cap a una xifra d'entre 50 i 60% del total en cada cas. Em demano, però, si podem estar satisfets amb la xifra que trobem, per exemple, en el camp de la televisió:

He agafat tres dies com qui diu a l'atzar. Els programes en català, de TV3 i Canal 33, sumen el 27-32% del total. Caldria afegir-hi algun percent més pels programes en català a TVE-2. Però estem lluny de la xifra de 50-60% que he dit abans.

Em direu que, és clar, la gent tria en funció de la qualitat: però replico que, primer, tots els estudis coincideixen a concloure que la televisió catalana és la que té més qualitat, i segon, que segurament hi ha una part de la població, si més no, que tria sempre programa en castellà, i punt. Que mai no veu un programa en català.

Quan acabava de preparar el text d'aquesta conferència, he llegit al diari Avui una entrevista amb el polític i mallorquí Josep Melià que m'ha semblat especialment pertinent:

Fa 35 anys [...] aquest era un país invertebrat. Ara les minories compromeses han canviat i la situació és millor, però em preocupa que la literatura catalana mori en el seu millor moment [...] La nostra cultura cada cop està millor, es publica més, però els referents sociològics són cada cop més depriments. La cultura catalana pot morir envoltada d'èxit social, però sense públic (Josep Melià, AVUI, 3/11/98)

El nostre problema, el problema dels catalans, dels illencs i dels valencians, no és tant la qualitat de la creació literària, sinó la manca de lectors, la manca de consumidors en definitiva. Si no volem una cultura eternament "de peatge" (reprodueixo la penetrant metàfora del gran pedagog i patriota Joan Triadú) hem de consumir preferentment allò que es produeix en català, com a acte militant.

Un altre camp. El doblatge cinematogràfic. La Generalitat de Catalunya no va inventar-se això de doblar les pel·lícules estrangeres: ho va fer el general Franco per decret. El decret va crear un hàbit que fa que resulti poc competitiva una pel·lícula americana en versió original subtitulada, al costat de la versió doblada. Aquesta és la realitat. El nostre govern ha volgut, des dels primers anys 80, encoratjar l'existència d'una tria, entre la versió doblada en castellà i la doblada en català. Per fer-ho, s'ha vist obligada a assumir íntegrament el cost del doblatge català (les empreses n'assumeixen el cost de l'altre sense parpellejar), i a més, el cost de les còpies en català: si no, les empreses no hi jugaven.

La gràcia, en aquest cas, fóra que l'assistència a les versions catalanes fos notòriament superior a l'assistència a les altres versions. És cert que els exhibidors sovint fan jugar a perdre la versió catalana. És encoratjador saber que el nombre mitjà de persones que arriben a veure cada còpia en català supera, normalment, el nombre de persones que veuen cada còpia en castellà. Ara bé, la diferència és petita, la qual cosa fa difícil que els distribuïdors i exhibidors s'entusiasmin pel tema...

Falta un autèntic moviment, en conclusió, de persones disposades a donar preferència clara als productes culturals en català, de forma decidida i militant.

 Abans he dit que som criatures de costums, que generalment són tries tan rutinitzades que esdevenen subconscients. Això té l'avantatge que puguem anar pel món concentrant la major part de l'atenció en les novetats, i no havent-nos de precupar per aquelles coses que ens en distreurien. Us imagineu que cada dia em despertés i que la presa decisions hagués d'anar de la forma següent?

- Apago el despertador, o no? Ben mirat, com que molesta el soroll, val més que sí. I ara, de quin costat del llit m'aixeco? Va, avui per l'esquerre. Em poso o no les sabatilles? Potser sí. Però on les he deixades aquesta nit? Mira, sota el llit. I ara què faig? Potser que vagi al lavabo a fer pi .. a orinar, que si no... Em poso la bata? Psi, que fa un xic de fred. I on vaig ara? A la cuina a esmporzar? O m'afaito i em dutxo primer? O poso la ràdio?

Així, com veieu, no arribaria enlloc el zombi que em mira, ulls vermellosos, cada matí a través del mirall del bany!

Quan canvien les circumstàncies és quan aquests hàbits poden resultar inadequats o fins i tot contraproduents. Aquest és el cas, sostinc, per als hàbits de tria lingüística, que es bvasen en unes normes de tria apropiades per a un país de turisme, de persones de pas, però no per a la integració de gairebé dos milions de persones residents d'origen castellanoparlant, quasi tots catalans de primera o segona generació.

En sereu molts de vosaltres, catalans de segona generació: i us demano si els companys catalano-parlants (potser catalans de tecrera generació, potser de més temps) us han facilitat la incorporació a la llengua catalana o si, tot sovint i de manera inconscient, us han continuat tractant lingüísticament com tractarien un foraster...

En conclusió, el català és una llengua emprada i amparada per les institucions, però relativament poc pel poble, tant en les relacions interetnolingüístiques com en l'adquisició i consum de productes culturals.

3. Una llengua amb poca descendència

Catalunya es troba des de fa una quinzena d'anys amb un nombre decreixent de naixements cada any. Si s'ha estabilitzat en els darrers dos anys és perquè arriben a les edats fecundes les generacions dels baby boom  del anys 60. Ara neixen pràcticament la meitat de nens comparat amb fa només 20 anys.

En conseqüència, la distribució de la població per edats s'ha convertit de la clàssica pyràmide en un romb! A baix de tot tenim els pares autòctons de la generació de nens que neixeran previsiblement cap a l'any 2030, si no s'estimben amb la moto abans. Són francament pocs...

A Catalunya des de fa temps hi ha una clara tendència a tenir pocs fills (Strubell 1998b). Això és indiscutible i a més a més ja fou denunciat els anys 30:

An added problem is demographic. Since the 1930s the fecundity rate (or average number of children a woman has) of Catalans has been close to or even below replacement levels (Sarrible 1987). During the 1950s and 1960s, as so often happens, the first generation of immigrants had a much higher fertility rate. Today the present fecundity rate is well below the replacement level, even when we look at the whole of the population. This will make Catalonia extremely fragile in terms of its ability to integrate newcomers linguistically. It makes the position of Spanish (Castilian) much stronger. Monolingual Spanish-speakers living in a monolingual enclaves within Catalonia may grow in number. Why Catalans are having such small numbers of children, if any at all, is beyond my brief on this occasion, but is certainly beginning to have a negative impact on the language^[1].

Fruit d'aquest doble efecte  - baixa fecunditat i alta immigració - és la composició actual de la població catalana. Mirem els subjectes de l'enquesta encarregat pel Departament de Cultura sobre consum cultural (Line Staff 1996) que hem comentat abans. Només dos de cada cinc eren fills de pares catalans (de naixement). Tres de cada deu havien nascut fora de Catalunya, i dos de cada onze havien nascut a Catalunya, però els pares no.

Si miréssim la distribució d'aquestes persones segons l'edat, veuríem com en les generacions adultes més joves la proporció de fills de pares catalans (de naixement) seria més petita encara, i que la suma dels fills de persones nascudes fora seria més alta.

Com és això, si resulta que una proporció més gran dels enquestats, ho acabem de veure, diuen que parlen que parlen català amb els fills (el 50%) que amb la parella (el 45%)? La resposta la començarem a trobar amb el fet que a la taula anterior hi ha un percentatge alt (41%) que diuen no tenir fills que no tenir parella (el 27%). Em fa l'efecte que aquesta tendència és molt més visible entre els catalanoparlants.

Ja fa temps que vaig trobar, en un estudi sobre les famílies de matrimonis mixtos a Barcelona, que les mares catalanes de naixement tenien, de mitjana, menys fills que les mares nascudes fora de Catalunya, en aquests matrimonis.

La xifra donada fa poc, que indica que a Catalunya la mitjana de fills per dona en edat fertil no arriba a 1,2, és francament escruixidora. Si no hi hagués migració de cap mena, a cada generacioó el nombre d'efectius baixaria de 40%. Una aula que tingués trenta-dos alumnes, al cap de cent anys en tindria menys de cinc. Per mantenir efectius, la immigració hauria d'haver aportat, al costat dels cinc autòctons, ni més ni menys que 27 nens. Francament, és impossible imaginar que un país sigui capaç d'integrar lingüísticament i cultural tantes persones vingudes de fora. No és que sigui pessimista. Només us demano que me'n doneu un exemple, en tota la història de la humanitat. I penseu que no m'he referit a la qüestió de la llengua dels 32 "autòctons", molts dels quals són de llengua castellana, fruit d'un període d'impossible integració dels anys 50, 60 i 70.

El problema no és, com sabeu, exclusiu del Principat. Josep Melià ho deia a l'entrevista a què he fet esment:

Em preocupa la manca d'integració dels immigrants en el teixit social de les Illes. El caràcter privilegiat que té el castellà respecte de les altres llengües oficials o parlades a l'Estat fa impossible la convivència en igualtat. Dissorta- dament, caminem cap a una realitat cultural annexionista i cap a un model definitivament colonial (Melià 1998)

Davant d'aquestes dades, el que pot fer una política lingüística és gratar la superfície del problema. Perquè, vejam: qui hi haurà per parlar català (o qualsevol llengua), a l'aula, d'aquí a cent anys? El problema principal no ve de la llengua, però l'afecta profundament. Cal trobar remei[4] des d'ara a les causes que han provocat aquesta davallada tan forta, que ha provocat una generació "buida", que ara es troba a l'escola, i el descens de la qual anirà deixant cada cop més places universitàries buides al llarg dels pròxims vint anys, i cada cop més cases abandonades.

4. Una llengua sense un poble que legitimi el seu ús i el seu futur.

Qualsevol llengua que es trobi en una situació de contacte lingüístic (sobretot quan el contacte ve -si més no en part- per la convivència qquotidiana de persones de llengües diferents, en un mateix territori) es pot trobar fàcilment en un foc creuat entre arguments -i fins i tot campanyes més o menys articulades- de legitimació o deslegitimació. Mirem, una mica per sobre, les principals línies dels uns i dels altres. Encara que siguin a costa d'una simplificació que pot semblar caricaturesca, en direm els arguments territorials o els arguments imperials o colonials. M'interessen més els segons.

En síntesi, afirmen que hi ha una llengua superior que un pot portar a qualsevol banda d'un imperi (real o imaginat). Un no té cap obligació d'apendre la llengua de cap banda perifèrica de l'imperi, al contrari, es defensa el monolingüisme, que comporta l'obligació de tots els interlocutors de canviar de llengua en parlar-li. Qui no ho fa és titllat de maleducat, o de pagès. Tota la retolació, senyalització, informació pública ha de ser "almenys" en la seva llengua, que en definitiva és una llengua de debò. Qualsevol acció per promoure o defensar una altra llengua és vista, d'entrada amb grans recels: així, a partir del profund sentiment de monolingüitat, exigir el coneixement d'una altra llengua per cobrir-ne una plaça laboral és un atemptat. No hi fa res que aquests arguments hagin estat rebutjats pel tribunal constitucional espanyol. No hi fa res que els defensors de l'altra llengua és limitin a legislar i regular en el mateix sentit i mimèticament, sovint de forma atenuada, que els "colonitzadors". 

Fa pocs anys es va produir el cas curiós de Puerto Rico, on el fet que la llengua territorial esdevingués la llengua oficial del territori va ser àmpliament aplaudit pels nacionalistes catalans (pel que suposava de reconeixement del criteri de territorialitat per garantir una llengua), i en canvi va ser aplaudit pels nacionalistes espanyols que demanaven el mateix per a Catalunya (pel que suposava de garantia dels drets dels hispanòfons residents a Catalunya)! Ja va bé que hi hagi un acord entre els uns i els altres, de tant en tant, però si és per raons tan oposats....!

És la ideologia del colonitzador que aspira a l'homogeneïtzació del mon, imposant la seva allà on va a parar, que ha estat capaç de gairebé destruir l'enorme varietat i riquesa lingüística i cultural de l'Amèrica llatina, per exemple.

Allà on els toca la moral més profundament és a l'escola. L'amic Albert Branchadell ha estudiat aquest tema amb profunditat. El gran encert -no en tinc cap dubte- de la nostra classe política és el d'haver adoptat un model d'escola pública vàlida per a tots els alumnes, siguin de llengua familiar catalana o castellana, i amb el mateix objectiu de domini oral i escrit d'ambdós idiomes per al final dels estudis de tothom. L'altra solució -la separació dels nens en escoles per a catalans i escoles per a castellans- hauria portar molts problemes. Potser no sempre els previsibles. A Eslovènia, per exemple, després de la Segona Guerra Mundial es varen obrir escoles per a nens eslovens i escoles per a nens hongaresos. A la vista de la imatge de baixa qualitat que les segones varen projectar, haurien acabat de perdre tota la seva clientela si no s'hagués decidit, el 1959, per un model semblant al català: escola pública única, amb objectiu bilingüe. Un fenomen invers va produir-se més recentment a Brussel·les. Havent-hi dues xarxes escolars paral·leles, els francòfons (valons) envien els fills a l'escola francesa, i els neerlandòfons (els flamencs) a l'escola neerlandòfona. Ara bé, el nombre creixent de fills d'immigrants del tercer món, que es decanten majoritàriament a l'escola francesa, ha fet que aquest ja no sigui l'elecció automàtica per a les famílies francòfones: la neerlandòfona ha arribat a ser considerat millor, entre altres raons pel nombre més reduït d'alumnes per classe.

Un altre fenomen que forma part del discurs contrari al català és el pseudobilingüisme que es predica, sovint des de posicions que l'únic que volen és poder continuar essent monolingües castellanoparlants. Un dels arguments més insidiosos és el que vol desarmar: Tant és ! És igual! Tant se m'en dóna! Que cadascú parli com vulgui.

Aquesta reacció, davant de la tria de llengua, i que sentim o percebem a tothora, interessen profundament al més fort. Una metàfora futbolística ens ajudarà a entendre-ho.

Estan a punt de jugar l'equip A i l'equip B. L'equip A ja té els punts matemàtics per guanyar la lliga. Una desfeta en el partit que comentem els pot tocar la fibra, pot fer empipar el seu públic -però no els ve d'aquí: el partit no els és decisiu, no és qüestió de vida o mort. La reacció dels jugadors pot ser, doncs, tranquil·la. "Tant se m'en dóna! " no és, en definitiva, una reacció perillosa per al fort.

L'equip B, en canvi, és juga la permanència a la lliga. Necessita els tres punts del partit per no baixar a segona A. La reacció que els cal és una que els motivi a esforçar-se al màxim. La desesperació és el pitjor que els pot passar. "Tant se m'en dóna!" en aquest cas seria una reacció perillosa, suïcida.

Davant de la tria de llengua, no és el mateix que prediqui la neutralitat o la falta de preferència un no catalanoparlant que un catalanoparlant. Per a un, permet el manteniment d'un status quo que en Melià, ja ho hem vist, denunciava ("El caràcter privilegiat que té el castellà respecte de les altres llengües oficials o parlades a l'Estat fa impossible la convivència en igualtat"), i que obstaculitza greument la recuperació del català.

No tots els atacs dialèctics vénen "de fora". A casa mateix hem vist com es feien atacs força contundents, no tant a la llengua en sí, sinó més aviat als esforços per part del nostre govern d'endreçar-ne la normalització, pel que fa a la seva presència i al seu ús a les institucions. S'han arribat a vertebrar des de posicions diguem-ne neoliberals, entre gent de catalanitat indubtable. Un dels atacs més furibunds contra la política lingüística de la Generalitat (que, recordem-ho, ha estat durant vint anys fruit del consens entre els principals partits polítics la qual cosa destrueix la base del pretès "pujolisme" o "nacionalisme" inherent al seu contingut) ha vingut d'una banda més "moderna", en els darrers temps. Es tracta d'un discurs articulat amb força claretat (se li ha d'agrair almenys això) pel jurista prestigiós Francesc de Carreras, i vertebrat principalment a através de l'anomenat Foro Babel. Es fonamenta aquest discurs en els principis del neoliberalisme que ja va avançar força en alguns països durant els anys vuitanta, i s'ha accelerat durant els anys noranta al darrere de la caiguda del mur de Berlin (com a metàfora, és clar: em refereixo al col·lapse del sistema econòmic comunista).

Com s'han afanyat a indicar-los molts pensadors catalans, no és just atacar a les nacions sense Estat per intentar emular el que fa temps que fan impúnement els mateixos Estats. D'una manera més general, també ho denuncia el filòsof canadenc Will Kymlicka:

Contemporary liberals [...] have become more reluctant to impose liberalism on foreign countries, but more willing to impose liberalism on national minorities. This, I think, is inconsistent^[2]. (Kymlicka 1997: 167)

Agradaria pensar que tota una bateria de pensadors catalans desmunten sistemàticament aquestes argumentacions, amb lògica però, a la vegada, des d'una altra perspectiva, no pas menys legítima que la que ha defensat l'hegemonia del casetllà a l'Estat espanyol des de fa segles. Però les rèpliques són poques, i solen tenir molta menys repercussió (no pass per culpa dels autors) als mitjans de comunicació. Ha passat a la història la trempera de la Crida a la Solidaritat... dels anys 80. En Branchadell és un dels autors més clars, en aquest context, i cal també fer esment de les trames espanyolistes estudiades per Eduard Voltes (1996).

Lluís Flaquer se'n queixa, de la poca fermesa en aquest terreny i en el dels necessaris canvis d'hàbits:

[...] Sorprèn la passivitat i el desinterès que tant els responsables polítics com la comunitat catalanoparlant en general mostren davant d'aquestes qüestions. Per descomptat que no es tracta de fomentar una actitud de crispació esporàdica o de rauxa cíclica [...] però sí d'encetar un debat que permeti calibrar i escatir quines són les opcions que ens resten obertes. [Els ciutadans] al capdavall, són els artífexs reals del canvi d'hàbits lingüístics de la població catalana". (Flaquer 1996:353[5])

Tot sovint hem pogut llegir o sentir com uns senyors retreien al nostre Govern una actitud "triomfalista" o fins i tot "cofoïsta" en parlar de la situació de la llengua. Crec sincerament que aquesta aifrmació no s'ajusta a la realitat. Pot ajustar-se a uns titulars de diari dels quals els polítics no són responsables. Però el discurs polític que he pogut constatar al llarg dels anys mai no ha amagat l'existència d'elements de preocupació pel que fa a la situació social de la llengua catalana.

Un cop dit això, no deixa de ser veritat que ens manca un discurs renovat, legimitador de l'objectiu d'una Catalunya en què tots els ciutadans hagin après el català, i que l'utilitzin en tots els contactes interètnics (Boix 1993), discurs que involucri els ciutadans, o els converteixi en protagonistes o fins i tot en autors.

Aquesta absència no seria greu si no fos que hi ha hagut un intent seriós de fer el contrari: de vertebrar un discurs contrari a la legimitat d'aquest objectiu.

Per primera vegada des del 1981 aquests sectors [és a dir, persones, interessos i associacions que han protagonitzat la revolta contra la política lingüística de la Generalitat] s'han organitzat amb un mínim d'èxit [...]. I a diferència d'aleshores, la societat civil i el món nacionalista en general han estat incapaços d'articular una resposta organitzada. La diferència entre un moment i l'altre és palmària: el Manifiesto del 1981 va ser neutralitzat, entre altres motius, per la formació de la Crida a la Solidaritat, mentre que el del 1994 va arribar quan aquesta organització d'autodefensa lingüística s'havia dissolt [...](Voltas 1996:11[6])

Aquest discurs, que s'articula en diferents fronts a la vegada, va començar en un moment òptim des del punt de vista de la incidència mediàtica: un context -entre 1993 i 1996- en què Convergència i Unió manava a la Generalitat, i donava suport als guanyadors de les eleccions generals de 1993, el partit socialista. Bona part dels mitjans de comunicació de la dreta o de tendència radical varen recollir amb tota mena de facilitats, i sense pràcticament donar dret a la rèplica o al desmentiment, una sèrie de testimonis que venie a dir que la Generalitat portava a terme una política encoberta de neteja ètnico-cultural. Aquesta mitjans venien a dir: com pot el partit socialista ser tan feble, que a dintre mateix d'Espanya hi ha uns exaltats extremistes que a Catalunya estan actuant impunement. Això ho he explicat en diversos llocs, per a públics internacionals (per exemple, Strubell 1998a[7], 1998b[8]) perquè la confirmació d'aquesta hipòtesi la vaig obtenir l'endemà de les següents eleccions, en què, com sabeu, el partit popular en va sortir guanyador, però va haver de negociar amb la mateixa coalició: i la munió d'articles i programes carregant-se la política de la Generalitat van quedar reduïts, en un tres i no res, a un simple degoteig.

Òbviament és legítim expressar una opinió, per molt que els recursos de difusió són totalment desiguals, a favor de posicions diguem-ne "de l'espanyolisme tradicional". Ara bé, tinc la sospita (poc fundada, ho he de confessar) que molts dels atacs es vertebren en fets i arguments que els mateixos autors reconeixen com a falsos. No es tracta, en la meva opinió, de la legimititat d'opinar, que està fora de tot dubte, sinó de la necessària honestedat en la tasca.

El discurs contrari té diferents fronts:

1. El discurs segons el qual els poders públics tenen l'obligació d'oferir escoles que ensenyin en castellà. ...

2. El discurs segons el qual qualsevol exigència del coneixement del català és un atac a la llibertat de moviment dels treballadors espanyols. ...

3. El discurs segons el qual no és legítim legislar i regular l'ús d'una llengua, en els afers privats com ara la relació empresa-client. ...

4. El discurs segons el qual el castellà és una llengua tan pròpia de Catalunya com ho és el català. ...

Un darrer punt, que ens afecta de dins; no ve de fora. És aquesta maleïda menyspreu, gairebé criminalització, de l'acció voluntària. "No volem màrtirs, volem ser normals" sentim a dir, i s'entén la bona fe amb què això es diu. "La Generalitat ha de crear les condicions perquè això sigui així", sol ser la segona part del comentari. No vull (només faltaria!) insinuar que la Generalitat no hi ´te les seves responsabilitats, i importants. Però s'oblida que el canvi sociolingüístic, com qualsevol canvi social, és la suma de petites decisions individuals, de petits canvis de conducta individual. Si ens trobéssim amb dos països, un primer en què tothom parla la llengua territorial però llegeix i escriu en una altra; i un segon en què totes les institucions utilitzen la llengua territorial però tothom parla en una altra llengua, sincerament crec que el primer estaria més a prop de la "normalitat". És allò de la llengua del pati i la llengua de l'aula: el futur de la nostra llengua es decidirà (deixant de banda les sales de part) al pati. I al pati (és a dir, al taxi, a la botiga, a l'escola, contestant el telèfon, parlant amb un desconegut) les administracions ni imposen ni poden imposar les normes.

Per tant, jo almenys crec fermament en la necessitat que algunes persones -no cal que sigui una munió, però en tot cas cal que siguin molts més dels qui actuen, dia a dia i amb fermesa, en un sentit contrari- algunes persones liderin amb el seu exemple voluntari la transformació de les normes socials, de manera que arribi a ser incòmode no poder contestar un interpel·lant en català. I això, actuant amb una normalitat nova, creada, semblant a les normalitats que existeixen arreu del món. Sense manies ni vergonyes.

5. Una llengua en vies de dialectalització

Hi ha coses en català -paraules, expressions- que avui dia ens semblen arcaiques, passades de moda; i ho són en la mesura que s'han deixat de fer servir en favor d'una fórmula que, mira per on, s'assembla molt a l'equivalent castellà. Aquesta influència insidiosa, lenta, gairebé imperceptible, no només ens allunya de segles de tradició literària catalana, i per tant fa més difícil endinsar-nos en els nostres clàssics i més difícil, també, que ens entenguem amb els catalans del nord; sinó que ens acosta cada cop (vegada?) més al castellà. Al cap i a la fi el català es va convertint en una traducció literal del castellà. Aquest procés l'han sofert altres llengües com l'aragonès o l'asturià, sense anar gaire lluny; però també l'escocès (el Lallans Scots) respecte de l'anglès, el francoprovençal respecte del francès, i així successivament.

El model estàndard d'on ve? A quin català s'exposa el ciutadà que no tingui un filòleg a la família (per dir-ho d'alguna manera!)? Si hem de jutjar per les audiències de la televisió, ve sobretot dels comentaristes d'esports i les entrevistes als futbolistes: i si és així, que Déu ens agafi confessats!

Qui planteja aquestes coses corre el greu risc de ser acusat de purista, de retrògrad, d'academicista. Jo només us feia el comentari en tant que llicenciat en psicologia .....!

Conclusió

Us he volgut exposar el meu dubte sobre si la llengua catalana té una comunitat de parlants conscients de compartir-la. Us he demanat si, al costat de l'esforç que han fet les institucions, la gent empra i consumeix el català tant com podria. Us he expressat les meves recances sobre l'evolució de la demografia de la llengua catalana: vaja, de la demografia, punt. He intentat trobar, sense gaire èxit, un discurs popular legitimador del futur del català que contraresti un discurs contrari. I he demanat, finalment, una reflexió sobre el camí dialectalitzant que pren dia rere dia el català com a sistema lingüístic.

Ja n'hi ha prou per avui. Gràcies.

                                        Notes

^[1] "Un problem afegit és demogràfic. D'ençà dels anys 30 la taxa de fecunditat (o nombre mitjà de fills que té cada dona) dels catalans ha estat prop de, o fins i tot per sota, del nivell de remplaçament (Sarrible 1987). Durant els anys 50 i 60, com sol passar sovint, la primera generació d'immigrants va tenir una taxa de fertilitat molt més alta. Avui la taxa de fecunditat actual queda lluny del nivell de remplaçament, fins i tot si mirem el conjunt de la població. Això farà que Catalunya esdevingui extremadament fràgil en termes de la seva capacitat d'integratr lingüísticament els nouvinguts. Fa que la posició del castellà es reforci molt. Els castellanoparlants monolingües vivint en enclaus monolingües a Catalunya poden críexer en nombre. Perquè les catalanes tenen nombres tan petits de fills, si és que n'arriben a tenir, queda més enllà de l'abast d'aquesta intervenció, però és segur que comença a tenir un impacte negatiu damunt la llengua."

^[2] "Els liberals contemporanis [...] han esdevingut menys disposats a imposar el liberalisme a països estrangers, però més disposats a imposar el liberalisme a les minories nacionals. Crec que això no és consistent."

[1] Strubell  i Trueta, Miquel (1989) "Evolució de la comunitat lingüística", a El nacionalisme català a la fi del segle XX. II Jornades. Edicions 62 / Edicions de la Magrana, Barcelona. pp. 103-140.

[2] Per ser exactes, http://www.digigrup.com/user/ccmallorqui/.

[3] "Si Ud. está interesado en recibir en su domicilio la Fuya informativa puede solicitarlo por E-mail a [email protected] o dirigiéndose al Apartado de Correos 1034 07080 Palma de Mallorca."

[4] Justament avui 2 de novembre he sentit a la televisió com el conseller Mas anunciava unes ajudes a certes famílies amb nens petits, que s'incorporaran al pressupost de 1999.

[5] Flaquer ViIlardebò, Lluís (1996) El català, ¿llengua pública i llengua privada? Empúries, Barcelona.

[6] Voltas, Eduard (1996) La guerra de la llengua. Empúries, Barcelona.

[7] Strubell i Trueta, Miquel (1998a) "Language and diversity: The case of Catalonia". Discurs al seminari: "Launching the Oslo Recommendations on the Linguistic Rights of National Minorities", Vienna, febrer.

[8] Strubell i Trueta, Miquel (1998b) Language, democracy and devolution in Catalonia. Ponència d'un seminari amb el mateix títol, Aston University (Birmingham, Anglaterra), juny. Pròxima edició a Current Issues in Language and Society.