Irving Stone, 1992 :  La agonia y el éxtasis. Vida de Miguel Ángel, Emecé Editores, Barcelona. (Primera lectura, novembre de 2007)

La meua passió artística per Michelangelo ensems la significació del títol em va provocar unes espectatives equivocades. Esperava trobar al llarg de la novel·la aquesta passió que suposava compartida. Al no trobal-la, vaig rebutjar inicialment la lectura del llibre. Va haver de reposar alguns dies purgant a la tauleta de nit. Agafant-lo a estones curtes, -enmig de la decepció-,  s’obria camí la curiositat per una quotidanitat que m’interesava.

Vaig enllestir-lo en un cap de setmana, - el llarg cap de setmana de Tots Sants del 2007 -.

El volia poètic, com jo mateix entenc el Michelangelo. I com em sugeria el títol. I em vaig trobar, però,  amb una obra de perfecta prosaicitat.

No respira passió artística. Ni de cap altra classe. Un mètode biogràfic quasi perfectament anglès. Excesivament correcte, podríem dir. A excepció del títol. Que obviament el va posar algú, - posem per exemple l’editor -, que comprenia millor quina cosa volia dir Michelangelo i el que esperen de la seua biografia els amants del gran mestre.

L’absencia de passió i de poètica s’hi reflexa fonamentalment en l’absència de ritme. El hi és ritme mecànicament sonor com del transcòrrer del tren -. Agradablement monòton, però. Tots els esdeveniments ténen un lloc a la biografia. Un lloc monotonament calculat : el mateix ocupa el esdeveniment més important que el que no ho és. Per a l’autor tots hi són igualment importants. La mancança de coneixements i de passió artística hi és més que evident.

La fredor de les descripcions hi és igualment destacable. Els detalls hi són els mínims i imprescindibles.

Ambdòs qualitats ensems la imposició que es va posar l’autor de estar present a tots els moments biogràficament importants fa de la novel·la una obra extensa i difícil. S’ha de ser un bon coneixedor de la vida de Michelangelo  per poder aplegar a un  final intel·ligible.

L’estudi. El jardí de l’escultura. El palau. La fugida. La ciutat. El gegant. El Papa. Els Mèdici. La guerra. L’amor. Són les fites que s’imposa l’autor, - tot i que entra dintre d’allò posible que foren disposades a posteriori -.   

Queden els encerts i les errades. Comencem per les últimes.

• L’asepsia sexual amb que es tractat el personatge imposiblita la comprensió d’allò més esencial de l’obra de Michelangelo. Cap referència a la seua homosexualitat.

• Cap referència a la vinculació amb Girolamo Savaranola.

• S’hi refereix a la impossibilitat d’una Inquissició a la italiana oblidant-s’hi de Savaranola.

• Accepta el tòpic del neoplatonisme  com a ideología de Michelangelo.

• Cap comentari sobre l’experiència altament frustrant de la búsqueda  de marbre per a la façana de s.Lorenzo , - Carrara-Pietrasanta -, desprès de la qual no tornà a treballar el marbre tot i ser de tota la vida  el seu material favorit.

• Cap referència a la gran preparació teòrica que poseïen els Artistas del Primer Renaixement, gràcies a la qual  es permitien el luxe de ser pintors, escultors i arquitectes alhora.

I els encerts:

• “(…) hasta en el arte tenemos que contar con un padre y una madre. Nicola Pisano, al iniciar la escultura en este lugar pudo hacerlo porque vio estos sarcófagos romanos que habían permanecido ocultos por espacio de mil años” , p. 121.
• “(…) pero jamás esculpía nada que no hubiese visto ya esculpido. Cuando necesitaba nuevos temas se ponía a buscar nuevas tumbas romanas y copiaba sus diseños.” p 236. En referència a Andrea Bregno.
• Clarament definit l’enfronatment històric Roma-Florència.
• “En la Trattoría Toscana encontraron a Guiliano da Sangallo, el arquitecto florentino amigo de Lorenzo de Medici y el primer hombre que enseñó a Miguel Ángel el arte de la arquitectura.” p. 239.
• “Sangallo quería que empezase por el Panteón, porque era la cima de aquella magnífica estructura adonde Brunelleschi había subido para aprender un secreto arquitectónico olvidado durante mil quinientos años : que aquello no era una cúpula, sino dos, una construida dentro de la otra.” p.240. En referència a Michelangelo.

• En resum, La agonía y el éxtasis, encaixen perfectament dintre de la categoría de contrarreformistes trentins que amb passió i precisió buracràtica repeteixen els tòpics oficialitzats sobre els grans artistas d’abans de la reforma ( aR ). Aquest serà un concepte, - l’art abans de la Reforma ( AaR ) -, ampliament debatut al llarg del curs 2007-2008.