Passar i ser sigilós/a Original: From Within - "Passing and Stealth" orig_URL: http://www.thegirlinside.me.uk/fw_passingstealth.htm orig_VER: Last Update: June 10th, 2003 Català: Avís referent a traducció No és una traducció neta del tot, en quant s'ha intentat clarificar dubtes que podrien portar traduccions directes, especialment útil en cas de comparar ambdós documents. [...] <= aclariment/comentari traductor/a English: Translation advise This text is not a "clean" translation, in translation process (and result) the translator tried to clear up those doubts that direct translations can create. This would be especially useful when comparing documents. [...] <= indication/note from the translator. --- Taula de continugut 1. Introducció 2. Vista general (abreujada) a. Aparença facial/corporal b. Veu (inclou un enregistrament de la meva veu en format MP3) 3. Hi ha en algún lloc una ruta certificada per a passar? a. Experiència i seguretat personal b. Confiança i ésser descobert c. Vestimenta, imatge i accions involuntaries (veu) d. Llenguatge Corporal (maneres) e. Veu (i el telèfon) 4. Expectació social a. Aparença física (requeriments) b. Comportaments esperats i conformitat a la norma 5. El resultat de 5 factors és? 6. D'acord, però que passa amb la meva aparença física? a. Diferents formes i mides b. Tú i les altres dones trans c. Per a qui és realment la cirurgia? d. Avaluació crítica: què necessites i què no necessites 7. L'impacte a la vida de cada dia (diaria) a. Passant b. Passant amb sigil [Stealth] 8. Conclusió _________________________________________________________________ Avís important Els pensaments aquí escrits provenen de l'experiència i observació personal, així com opinió de l'autora. No s'ha d'interpretar al peu de la lletra _________________________________________________________________ 1. Introducció El factor més recurrent per a un transexual/trans (TS) és el desig de passar. És a dir ser vist i reconegut per l'altre gent com a persona del gènere/sexe desitjat. El contrari és ser descobert [read en l'original], per exemple que algú usi els pronoms personals "incorrectes", per exemple per a un trans MTF que se'l referencïi com 'ell', 'senyor', etc. enlloc del preferit 'ella', senyora/senyoreta, etc. Es desitjable no ser descobert, encara que sigui per una equivocació 'inocent', també es pot donar com a forma d'abús - verbal, físic o fins i tot sexual. Tanmateix pot incrementar la consciència del que els altres esperen d'una mateixa, reduir la confiança en una mateixa, i en general sentir que has fallat. Les bones noticies que pots millorar, i per tant al final passaràs inadvertida. Existeixen diverses definicions per ser sigilós i ser profundament [de l'original "deep"]/totalment sigilós. El primer indica que per la majoria de gent ets una persona del sexe/gènere desitjat. Aquests no conèixen/sospiten que tens una història (passat o actual) de discomformitat de gènere, cosa que si coneix un grup reduit de gent com pugui ser la família, amics molt propers, la parella, etc. En el cas de ser totalment sigilós, ningú coneix res del teu "passat", a excepció de la teva família. Jo en concret em declaro partidaria de la primera opció, ja que prefereixo explicar la veritat a les potencials i futures parelles, encara que el fet d'explicar el passat pot provocar algún atac de cor. Tal i com defensa l'Andrea, de TSRoadmap.com, passar depend del coll cap a dalt, jo hi estic d'acord. A més vull afegir que el requerit llenguatge corporal adequat, ja el tenia de sempre (de fet el pare i la mare ja se n'havien adonat (possiblement altres persones també), i el meu psiquiatra va confirmar que aquell comportament era el natural per a mi). Tanmateix també del coll a munt depend de com la gent dedueix el teu gènere. La majoria de gent només discrimina entre entre dos gèneres: mascle i femella [traductora: que associa uniquívocament a dos sexes: home i dona]. Així doncs si sembles una femella (en cap cas una bellesa de concurs, aquests extrems no són necessaris per passar), i sones (parles) com una femella, tú passaràs. (per a FTM substituir femella per mascle) 2. Vista general (abreujada) No has de sentir-te obligada a aconseguir unes fites o nivells per passar. Tot i això el punt més important per a MTF és la veu, has de practicar (i força) però amb unes quantes pràctiques trobaràs la teva "veritable" veu, aconseguiràs una veu femenina normal; un cop aquest punt estigui supertat la teva capacitat per passar s'haurà incrementat en gran mesura. a Aparença facial/corporal: avui en dia les cirurgies de feminització facial ja són habituals. Tanmateix cal racionalitzar-ne l'ús. Realment en necessites?, Has deixat temps a les hormones a fer la seva feina?. Les necessites per passar o, més aviat, creus que et faran més "atractiva" o "guapa", t'ajudaran a passar millor? Honestament, les pots pagar?, podràs viure sabent el que t'has gastat en cirurgia estética? Aquests són tots els punts a considerar: + Relament la necessites? Demana als altres per opinions sinceres no els facis dir el que tu creus, deixa'ls que et diguin el que veuen. No siguis massa crítica amb la teva cara, potser només hi ha un o dos trets (detalls), que poden semblar més masculins. Per exemple hi ha dones que tenen el mentó ample, o potser llarg, també n'hi han amb nasos grans, o mandíbules "prominents". No siguis hiper-crítica amb tu mateixa! Especialment les joves noies TS, ja que aquestes compten amb l'avatatge d'arribar a la pubertat a temps per que les hormones ajustin la forma de força parts del cos incloent la cara. Per exemple jo sabia que el meu mentó, la mandívula i la frent encara no estaven formades, i després de les hormones només el meu nas manté cert aspecte masculí. + Has deixat prou temps a les hormones per que facin la seva feina? Les intervencions quirúrgiques abans que els hormones hagin acabat de treballar poden portar resultats horroróssos. Tingues paciència i deixar fer. Per exemple un augment de pits realitzat massa aviat pot provocar una posterior desproporció, o una augmentació de pómuls pot provocar que els ossos siguin més visibles i per tant cridin més l'atenció. També has de coneixer que poden fer les hormones i que no [, així com saber quan aquestes han acabat la seva feina]. + Necessites operar-te per passar... o només milloraran el teu aspecte i et permetran passar millor?. No hi ha dubtes que encara vivim en un món d'homes i quan més semblis una dona amb més atenció et miraran [controlaran/vigilaran]. Estàs cercant la perfecció de les imatges dels mitjans de comunicació? PARA! Torna a la realitat, les models, actrius, cantants i estrelles de pel·lícules estan fotografiats/ades amb la quantitat i forma de llum perfecta, tenen estilistes, artistes del maquillatge i de tot. A més les imatges es milloren digitalment... Només per que tinguis una talla A o B de sostents, no t'has de sentir [de cop] inadequada. Cerca dins teu i preguntat - ets feliç amb tu mateixa? + Pots realment permetret el seu cost? Ja se que sembla obvi, però Pots realment pagar el cost dela circurgia facial?. Abans de fer res has d'estar segura de tenir diners suficients per al lloguer [habitatge], menjar i la resta de necessitats bàsiques. La circurgia facial pot ser bona però també ho és tenir un lloc on viure i una dieta sana i completa. b Veu: com s'ha indicat una veu femenina que es passable al 100% és necessària. A més ha de ser natural, ha de ser teva; per tant cal que la "trobis" tú sola. Tècnicament tothom té la capacitat, però cal perseverança; cal practicar i tenir la voluntat d'escoltar crítiques per tal de millorar. Aquesta última acció, s'ha de pendre constructivament, has de cercar detalls per millorar i saber en que t'has d'esforçar. La veu és molt important. De fet jo puc anar a una lectura després de no dormir durant 24 hores i sense maquillatge, i passar inadvertida donat el passar majoritariament depend de la veu i del llenguatge corporal. Es clar que també és necessàri un aspecte femení "general"! Estigues preparada per sentir que creu sincerament la gent en quant a la teva veu, quan finalment arribis a trobar la teva veu, et sentiràs tant bé de com sona la teva veu que, creu-me, la teva capacitat per passar s'incrementarà en gran mesura [ja sigui "passar" com ser "totalment sigilós"]. Treballa racionalment en la veu, no treballis per aconseguir una veu definida [ja sigui només certes sentencies "predeterminades", o que soni artificial], has de cercar i aconseguir una veu força indescriptiva [més natrual, capaç d'expresar totes les emocions i que s'ajusti a tú, a com et sents en aquell moment]. A mi em va costat a porp d'un any i mig en recuperar la meva veu i sentir-me 100% satisfeta amb aquesta; això em va permetre la total sigilitat. La veu sona com jo,[és la meva,] mai he tingut problemes al telèfon o en persona donat que sempre se m'ha acceptat com a femella. Ara se que era el més necessari! A sota s'inclou un enregistrament de la meva veu. Si-us-plau no distribuir sense primer demanar permís. Download: Voice Sample (MP3 format, 32Kbit/s, 100KB apx.) 3. Hi ha en algún lloc una ruta amb èxit segur per a passar? Tenint en compte que passar significa que ets vist com a persona del teu veritable gènere (p.e.: en el cas d'aquest web, femella) per les altres persones: a certa distancia, en una multitut, cara a cara i ben aprop - nosaltres poden deduir si existeix alguna ruta amb èxit segur per passar; - No, n'existeix cap. Recordó farà més d'un any poc abans que fes el pas a Temps Complert [Full Time; RLT], algú em deia que encara que el meu llenguatge corporal era adequat, encara necessitaria temps per acostumar-me/adaptar-me al rol del meu gènere - I he de dir que era cert. En resum es necessita exeperiència donat que aquesta ajuda a la capacitat per a passar. Cal tenir en compte que el fet de ser persones del gènere futur ajuda molt. En el meu cas però m'havia perdut quinze anys de crèixer en el meu veritable gènere, i sí - les noies són criades diferent dels nois (per molt que es vulgui creure que no és així), i per tant em faltava l'experiència d'aquests anys. Els/les trans tenim molt poca experiència en quant a a actuar com a persones del nostre gènere. Tot i això trobo ofensiu que aquesta manca d'experiència em faci menys dona. Això no és així, jo puc dir que després d'un any, que en els primers mesos vaig millorar molt la capacitat de passar, tanmateix també van ocórrer alguns canvis físics subtils. a Experiència i seguretat personal. El guany d'experiència no es limita al encabir-se dins el que és "acceptable" per a una dona "com tú", realment has d'apendre com viu una dona [i femella], i això és diferent. Jo mai m'havia "aprofitat" de la meva aparença masculina i el "prestigi" i "benefici" que vé amb ella, però durant la transició de sobte em vaig sentir vulnerable, i és díficil d'acceptar però, no se m'equiparava als homes. Per sort no tenia el desig d'esdevenir equiparable, aquesta havia sigut la meva tria i era quelcom amb el que hauria de viure. Les dones són més vulnerables, així com les trans-dones, ambdues poden ser victimes de violència i abús fàcilment. Recordo en els meus inicis un dia en que vaig ser insultada al davant d'un gran aparador en un centre comercial - vaig sentir "coses com tú harien de morir en una riera"... Nosaltres ens espantem amb aquest tractament, també som presa fàcil pels homes. Les noies joves encara avui en dia cal que siguin i ho són advertides sobre els homes. Has pensat mai per que les noies joves són més destres "descobrint" trans-dones? No és agradable, però és cert que nosaltres som un objectiu fàcil per al crim, robatoris de bosses, asalt, i fins i tot a voltes de caràcter sexual. L'experiència és necessària per apendre que és el que cal fer i sentir-te a gust amb tu mateixa tenint en compte l'entorn en que ens trobem. Com a exemple les meves visites a Londres. A voltes vaig a veure uns amics durant el dia que estan a la universitat i passem un dia genial, durant tota l'estona la meva bossa és al meu costat i la obertura de cara a mi per evitar lladres de carteres, també portó calçat pla (tanmateix tampoc sóc amica/fanàtica dels tacons, a no ser que siguin còmodes!) així si el perill s'acosta pots córrer. També pots dur un aparell de seguretat personal, un dispositiu "anti-violacions", que produeixi un so fort i continu que alerta a les persones properes. Vés amb compte!. Si camines darrere una persona alta, mira darrere i canvia la ruta per veure si et segueix. Jo em sento més vulnerable al caminar a prop d'una persona fornida/alta [imponent] em fa por, potse rper què sóc una mica baixa tot i ser trans (que és un punt negatiu afegit). Només estigues alerta. Jo he d'estar especialment alerta al metro de Londres [London's Underground rail network], sobretot a la nit. És un lloc perfecte per al crim. Vigila els teu voltants, estigues alerta, ja que on abans et senties segura caminant sola: en un pas soterrat d'una carretera o tren, en els jardins del campus universitari a la foscor de mitjanit - ara t'hi sentiràs segura? Ja sé que no sempre agafo l'autobús que em deixa a la porta ni que tan sols paguo a un taxi per l'últim tram. (només aplicable quan no vaig amb cotxe i condueixo jo mateixa). Et pot semblar horrorós haver de ser tant cuidadosa, però les dones són vistes com a "objectius fàcils", moltes dones no són atlètiques (per no dir la majoria i fer una supossició esterotípica), ni tampoc són tan "bones lluitadores" com els homes en una gran prpporció. Viure i ser una dona a Temps Complert és diferent a una pre-transició [traductora: o només en certes ocasions, la realitat s'imposa quan ets a temps complert]. Aquesta és una reflexió força negativa, però és així, per aquest motiu les dones acostumen a marxar juntes (caminant agafades del braç, després d'una sortida nocturna) o per que algunes esperen algún amic mascle?. Doncs a part de que socialment s'accepta, és per què anar juntes és una forma de defensa. Són fets que costen d'acceptar, però al final jo també he usat algún d'aquest mecanismes sense sentir-me fora de lloc o malament - costa temps desfer-se dels pensaments i maneres impossats pel rol masculí. Tot i que les meves maneres eren de llarg, inqüestionablement femenines, la meva forma de parlar i expressar-me era femenina i les meves emocions encara que a vegades callades per T. eren totes força femenines - això no vol dir que a no hagi mantingut alguns trets [formes de fer] i prejudicis/prohibicions durant algún mesos, costa temps desfer-se d'aquests. No t'ho prenguis malament, cal acceptar que certes coses canvien i el obrir-se a la realitat et permetrà apendre i progresar més ràpid. En tot cas tot i no ser negativa has de conèixer els aspectes més foscos de viure com una dona. La coneixença d'aquests aspectes et facilitarà l'adquisició d'experiència, el com te'n surts d'aquestes situacions et permetrà conèixer fins aquin punt t'ensurts. Ser una dona i viure com una dona són coses totalment diferents, per el segon és necessari adquirir l'experiència. que ens permetrà millorar la mescla. b Confiança i ésser descobert El segon requeriment és la confiança. En els primers temps de la transició, et qüestionaràs, ja sigui esperant en una parada d'autobús, de tren o acostan-te a un venedor/a - estaràs preguntant-te "estic passant?" "qui m'està mirant?", per supossat que ho has fet (o ho faràs) a no ser que siguis una mentidera o una persona a la qual odiar a causa de la seva gran seguretat en una mateixa :-) *acudit*. Seriosament en els inicis totes trobem que estem una mica neguitoses, potser hem de dur maquillatge cada dia, som cauteloses amb l'entorn, no parem de vigilar tot el que passa al nostre voltan, tot nervioses/neguitoses... Però una de les principals raons per no passar és precissament preocupar-se massa. Poca cosa podem fer per solucionar-ho, cal temps per incremenentar (o construir) la confiança necessària, primer en imatge i després en quant autoestima. Pensa per un moment, que passa si algú no para de donar voltes, o que no para de mirar el seu voltatnt, com si cerques quelcom o volgués amagar quelcom. Així destaquem, els altres es pregunten que li passa a aquella persona?, que està fent?. Així doncs quan més neguitoses ens mostren, mirant els nostres voltants, quan en una botiga de roba se'ns veu perdudes les altres persones es fixen en nosaltres. Si es fixen comencen a imaginar-se coses, quelcom com "De què té por... oh... espera... és un ..." - hem de sentir-nos bé amb nosaltres mateixes. No facis una muntanya d'un gra de sorra, per exemple si has sortit a comprar uns pantalons texans nous, doncs vas a la secció corresponent, esculls el model i talla adequada [traductora: cal que recordis aquests valors, especialment en texans que venen amb diferents unitats de mesura], els agafes i et dirigeixes als provadors on amablement i evitant una veu tremolosa dius en veu clara i bon volum [traductora: per evitar repetir la repgunta i que encara més gent et pugui veure] "una/dues/../'ene' peces si us plau"... i ja està. No et fiquis neguitosa. No intentis fer una veu diferent a la teva [veure apartat anterior], sinò sonaràs com un mascle adolescent, no com una dona. [traductora: fins i tot quan un hom (anant com a home i barba de 3 dies) està en una botiga de roba (tota o majoritariament de dona) pot notar que l'observent, però les normals de qualsevol atre dona de la tenda. Només cal ser una mica destre en la revisió i cerca de peces, mira de no mostrar dubtes sobre el que fas. Mira el teu voltant però només per saber cap a on anar o potser per cercar alguna dependenta a qui realitzar-li alguna pregunta]. Calmat, amb el temps la confiança anirà creixent i estaràs apunt per controlar el fet que algú et descobreixi. Així doncs si la caixera et tracta en masculí enlloc de deixar caure el que portes a les mans, podràs respondre amb la màxima tranquilitat i certesa "en realitat és senyora/eta". Recordo una vegada compant un rellotge, quan me'l vaig emprovar, indiscutiblement vestida com a noia (d'acord que eren uns texans i una jaqueta de denim, però ambdós clarament no masculins), i el rellotge era de noia, tenia forma de bonica flor, una altra clienta preguntar si podia emprovar-me un anell, quan la dependenta va dir "Estaré per vosté quan acabi amb aquets senyor". Hmph. D'això ja fa temps. Un altre cop vaig anar a un bar i em vam dir "aquí té el cèntim de canvi senyor", jo només vaig respondre "realment és senyoreta". Cal dir que en aquell moment em vaig preguntar per quants homes (no trans) tenen pits?). Un altre cop en un vestidor una dependenta em va venir a trobar tot just entrar i em va dir "els homes no estan permesos en els vestidors". Argh! li vaig ensenyar el meu carnet universitari. "Victoria...". Al final l'únic realment dolent fou en una parafarmacia i venta de productes de bellesa (de la cadena d'UK Boots) on la dependenta em va fer destacar i em va demanar una bona colla de carnets. Només feia un mes que havia fet la transició i estava força empipada, no només per qué estava en una zona transfòbica en quant hi havia altres noies de la meva edat dient "allò és un home!". Sinó per que... però d'aquestes històries ja fa uns quants anys, ara ja no em passa. Tanmateix encara em fico nerviosa quan algú em mira massa estona, cosa que és pitjor quan estic amb el meu [sant] pare, que no es pot estar de dir-los "Has de mirar?", això encara em molesta més!, però ell encara ho diu Hehe, vell bon pare! :-) L'últim cop en un restaurant al tornar del bany, quan vaig passar per davant del cambrer que ja havia sigut advertit pel meu pare, vaig sentir com deia quelcom "..jo no creia mai que... si no fos per que he estat davant d'un" o almenys això em va semblar. Per aquest motiu estic convençuda de tirar endavant amb la cirurgia estètica nasal. Però per que de cop cal la cirurgia? Per tenir més confiaça en una mateixa, per supossat NO! jo estic agust amb qui i com sóc i en el meu aspecte en general. Tinc confiança en el meu rol de gènere i en la meva capacitat no per passar sinò de ser femella. Si ti tens confiança i fas les coses directament (sense pensar en el teu gènere), si ets natural, creu-me quelcom meravellós passa al teu voltant en pocs mesos. Si pots millorar la veu fins la perfecció, estar agust amb i sense maquillatge - ja has recorregut un bon tros de camí, però encara en tens més al davant. c Vestimenta, imatge i accions involuntaries (veu) No estic segura del que dic a continuació, potser no ho hauria de publicar - però a voltes la gent que fa poc que ha transicionat deixem molt a desitjar en quant la seva vestimenta, la seva imatge i sobretot la veu. És increible el nombre de TS que conec que han deixat la veu per a l'útlim minut, poc abans d'anar a Temps Complert Però no només és la veu que no els fa justícia, sinó que usen el vocabulari impropi per una noia o mantenen gestos indiscutiblament masculins. Jo no dic res de fer-se la tímida, ni la delicada i encara menys ultra la feminina, cadascú és com és, però trobo que la major desil·lusió és causada per que encara realitzem accions involuntariament que varem desenvolupar en la pubertat masculina. És una desgràcia que una persona no passi per què la seva veu sona masculina quan s'enfada, per què rebufa o estornuda amb gran sonoritat, quan suspira amb profunds sons guturals, aplicable a la resta de gèmecs... i el riure ... El riure normalment es practica però acaba sonant "fals" - per exemple primer penses que cal riure i llavors ho fas. Un avís has de practicar totes aquests "sons", ja que t'ajudaran a passar més, i una vegada et sigui natural sonaràs natural i no falsa. Un riure diferent pot cridar l'atenció, per tant intenta no rugir! Això pot semblar no gaire greu però realment és on cal eforçar-se.. No he trobat mai cap altre M2F TS en la meva vida pública, això és fora dels llocs on és presenten com a tal (per exemple fora de la consulta del psiquiatre o les trobades en grup). Però en llocs indicats, el que et desamina més és el fet que una dona atractiva i físicament ben dotada, es pugui reconèixer com a TS a causa d'un riure profund. Ja que no és bo criticar les altres persones, no penso malament d'elles. Només em recorda que els altres també detectaran aquestes incongruències i que per tant cal treballar fins i tot els actes més involuntaris. Un nota una mica picant, ara fa poc he començat a practicar alguns altres gèmecs, especialment els de plaer, només per un motiu, no vull sonar falsa o brusca :-) - deixaré aquí l'explicació. En resum si aconsegueixes sonar en TOT com una femella/dona passaràs amb major facilitat guanyaràs molt en quant autoconfiança. La vestimenta és un altre tema, anirem al grà. Cada dona, sigui trans o no, ha d'apendre que li va bé a ella, quin estil, quin(s) color(s), quins complements, etc. A cap persona li va bé tot allò que està disponible. Malauradament hem d'experimentar. En la meva juventut mirava a les noies del meu entorn, i al veure que duien pensava "Hmmm això és maco, potser hauria de provar-ho". Llavors es quedava penjant dins l'armari durant mesos fins que ho empaquetava i ho donava, a la mare per exemple. Colors que no m'anaven bé, els pantalons de pell van ser un gran error, veritablement no eren per a mi. Tmbé hi havia peces de roba que tampoc m'anaven bé, o eren barates i horribles, etc. Per exemple un parell de botes amb tacó, que Eghs! [YUCK]. Al final vaig descobrir que m'anava bé, que no; quins colors m'afavoreixien i quins no m'anavem bé. En concret vaig trobar que els rosats, blaus pàlids, blancs, morats (porpre) em senten de meravella; la roba de camuflatge de l'exèrcit també va bé, etc. Cal conèixer quins complements portar, etc. A voltes el temps ajuda, els meus primers vestits eren un no-no, realment mai he desitjat ficar-me'ls sobretot per que realçaven la meva esquena ample i els meus petits pits (aleshores 92-AA), així com les meves caderes i cul encara per desenvolupar. Realment semblava un noi ficat dins un vestit. Res bó!. L'any següent ja m'esqueien bé. Què em fico? - depend del que està de moda, normalment d'estil "surf" i casual per exemple peces d'Animal o QuickSilver. És realment bonic dur la roba que et cau bé, que et fa justícia, i la prova de foc - fa que els nois et mirin! :-) (o les noies si és el que prefereixes). Cal que estiguis preparada per demanar consell i tenir una gran bossa per aquelles peces que no et serveixen. Un bon vestit és el que t'escau millor. Ara ja tinc un fons d'armari adequat, no és excessiu, però tot m'escau bé, hi ha des de texans (formals i casuals), pantalons extra amples, pantalons retallats [foradats?], faldilles (curtes i de llargària mitja) i uns quants vestits que m'agrada dur a l'estiu. Tops que em van bé, senzills, plens de color, algunes caputxes de cotó etc., res estravagant. De fet el meu armari està plena de roba elegant i casual. Per exemple si ets força alta, tingues en compte els pantalons més que les les faldilles curtes, especialment durant el dia per exemple, a la nit són el millor! Llavors pots gaudir de ser una noia amb les cames llargues, mentre la gent més baixeta ens quedem passejant per baix! *acudit* Només sigues considerada i que no et passis, has de dur coses normals, no et fiquis res extravagant, només racionalitza. Jo no sempre he sigut l'exemple ideal, un Març com feia calor vaig creure que una faldilla curta ja aniria bé, no em va importar que a mitjanit havia de tornar en tren a casa, no cal dir que em vaig congelar!. L'últim aspecte ha tenir en compte és el maquillatge. Jo entenc que el maquillatge pot augmentar la confiança en una mateixa, però s'ha de mirar que sigui el més natural possible, encara que t'hagis passat amb les pintures amb anterioritat, amb el temps descobriràs que sense o amb poc maquillatge en tens prou per sortir i veure't maca. Tot i que és agradable veures maca amb una mica de maquillatge, evita anar massa brillant durant el dia, evita la "síndrome de la noia adolescent" és a dir que no és noti que duus maquillatge per primer cop a la seva vida, no et passis. Per supossat per la nit és diferent, llavors pots anar una mica [una mica] més vistosa. Només dir que no et passis, moderat, durant el dia pots atreure massa l'atenció, cosa no desitjada. A mesura que les hormones facin la seva feina, la pell millorarà (la meva pell va tardar 8 mesos en tenir el mateix tacte que el d'una femella), la depil·lació és necessaria per millorar la situació, a part de reduir la quantitat de base de maquillatge [foundation] necessària o almenys alleugerir-la. La conclusió d'aquest subapartat és que no cal passar-se, moderat especialment de dia. Has d'apendre que et senta bé i no et deprimeixis, cal pràctica força pràctica i és qüestio d'anar fent, no descuidis les accions involuntaries, i sobretot actua segons el que sentis. Hi ha més sobre la veu a baix. d Llenguatge Corporal (maneres) No hi ha gaire a comentar sobre aquest tema, de debó; el llenguatge corporal ha de ser quelcom natural. Per mi algunes coses van haver de tornar al seu estat original, ja que hi havien "trets/coses que vaig modificar/apendre" més tard, però realment en el meu cas no era res greu. Un avís no et passis - jo al alliberar-me vaig passar per un temps exagerant com em sentia i les hormones em feien sentir molt "optimista" aquestes sensacions les mostrava a través del meu cos. Ens uns mesos ja estava estabilitzada i calmada, en resum el meu cos havia començat una nova pubertat i aquesta era la bona. Jo vaig reaccionar com la majoria d'adolescents amb les hormones circulant boges per la sang - una mica fora de control! Només recordar que cal que siguis natural. e Veu (i el telèfon) Com s'ha avisat abams, no has de deixar això per l'últim moment, i creu-me no pots passar només pel teu aspecte físic, no pots. Si sones com un mascle [camioner] provocaràs un major estudi per part dels altres, que acabaran trobant "pistes", - i tú no vols això - sigues justa amb tu mateixa. Tanmateix no hi ha res pitjor que no passar ni al telèfon, ser categoritzat com a Senyor [mascle/home] pot ser molt depressiu, "realment és Senyora."... Jo he treballat en la tele-venda i tot i que m'agafessin fora de joc, només un cop em van despenjar algú que m'hagi dit que sonava com un home - potser era algún company de feina - mai ho sabré. Altres cops tenia trucades que perdien temps amb "mmmm" o "sembla interessant", un altre senyal que només era algú que em volia allargar la trucada - he arribat a odiar molt aquella feina, amb només dos mesos estava depresiva per la seva culpa i plorava massa sovint. Estava preocupant a la gent innecessariament a traves del telèfon, per tal de vendre'ls una assegurança contra el càncer femení - força desagradable. Només has de practicar molt, intensivament, tu pots aconseguir la teva veu, sabràs quan hi has arribat, per que et sentiràs a tú mateixa. El gran truc tècnic ve a continuació. La mitjana de la veu humana es situa al rang de 3 1/2 octaves. (no et preocupis pels tecnicismes). En mitjava la veu "afectada" per la testosterona baixa aproximadament una octava (8 tecles de pieno), la veu femenina TAMBÉ es fa greu en aquest segon cas en 1/4 d'octava (2 tecles) per tant en teoria només has de pujar de 2 a 4 tecles - no és tant. En segon lloc el tó pot ajudar en gran mesura i la tranquilitat també. No entraré en detalls - donat que a la xarxa [Internet] s'hi pot trobar gran quantitat d'informació sobre el tema. Tú pots fer-ho. A mi em va costar un any, però "i què!" [hey] jo vaig aconseguir-la i t'asseguro que va valer la pena, ara puc passar en qualsevol lloc per la veu, ja sigui en public o per telèfon. No em cansaré de dir que una veu adequada incrementa la teva capacitat de passar en unes quantes vegades. Si el telèfon és un problema, estic segura que ja saps que la freqüència és més baixa que una cinta de K7 o la radio FM (aproximadament la meitat de la qualitat) i una quarta part la del CD-Audio. Això vol dir que al haver de limitar la qualitat és perd informació. Llavors es comprimeix (encara més pèrdua) fins que la teva veu és destrossada. El meu gran truc no és crear una veu exclusivament pel telèfon, sinò treballar la teva veu normal per que pugui pugi "sobreviure" al telèfon. El tó no ho és tot, només has treballar i experimentar. Jo ho vaig fer trucant la 192 (preguntes al directori) i esperava si responien senyor o senyora (ells sempre diuen algun dels dos) i ja sabia si havia anat bé o no. Llabors la meva feina de tele-venta em va ajudar fins que sempre era referida com a senyora, estimada, etc. Una vegada ja hagis normalitzat la teva veu "pública" i la teva veu telèfonica en una única veu, podràs passar amb major facilitat. El que vull dir, es que quantes vegades has sentit a ta gemana(es) o mare (o enfermera!) usant una veu per al telèfon, elles parlen com sempre fan. Finalment el volum també ajuda, mantingue'l força baix i bastant suau, això funciona. Nota: disculpa els tecnicismes d'aquest subapartat; després de tot tinc coneixement en la tecnologia de la música i el so!. 4. Expectació social a Aparença física (requeriments) Això ens condueix al que la socitetat ens demanda; cal indicar que aquest text s'escriu des de el punt de vista occidental, que no cal dir que té alguns problemes! [errades]. la pregunta és: què espera l'altre gent de tú?, en aquest cas - que espera d'una dona?, quins requeriments se't demanen? - i qui te'ls impossa? Existeixen diverses pressions a les dones d'avui, especialment a les cultures que posen requeriments a les persones, malauradament la majoria en posen a les dones. Abans de començar, vull dir que jo ni sóc feminista, ni estic totalment en desacord respecte la doctrina feminista. El primer ha tenir en compte és la necessitat d'un aspecte físic que invisiblement està a tot arreu. La bellesa s'exemplifica segons un conjunt de percepcions que no són veritats 'indicutibles', per a una dona això pot crear força discomfort de'lla mateixa respecte les imatges que apareixen als mitjans de comunicació. Hem de ser totes rosses, altes, amb pits grossos, primer i amb petits i delicats trets facials, la pell sense defectes i en general haver de ser maques - sense desviar-se d'aquesta imatge. Això vol dir que totes les dones han de tenir o tenyir-se el cabell de ros, ser "primes" (això vol dir que normalment una talla ~42 [12 UK] es consideri grossa...), haver-se fet cirurgia estética quantes vegades sigui necessària per tal de tenir una cara delicada i "perfecte" o uns grans pits. I només per que aquesta imatge és perpetua en els mitjans de comunicació. La resposta és: no siguis tonta Però; les imatges estan allà on miris, qualsevol que és diferent del status quo marcat pels mitjans de comunicació s'arracona, això és constant, si t'hi fixes prou potser començaràs a preguntar-te si és així. Alguns et diran que "per supossat que no!" però per exemple quan era més jove em deien gay, homo, maricón etc. I vaig plantejar-me "I si sóc el que em diuen que sóc?". Doncs extent això als mitjans de comunicació atacant-nos constantment. Ens fiquem a dieta, ens posem sota un ganivet [cirurgia plàstica], només per acostar-nos a la imatge que s'emet per una entitat distant. Qui és aquesta entitat amb desitjos de propagar-se?, és un producte de la moda, de la cultura, o de la societat, és producte de varies coses. Les feministes n'accepten algunes i n'afegeixen l'home com a origen de les demandes realitzades a les dones. Podem culpar només als homes? o hi ha només un única persona? - no hi ha dubte que certs homes són força crítics amb les dones que no entren en els seus models, però si els escoltes descobreixes que hi ha diversitat en els seus punts de vista [defensen diversos models]. Tot i que no crec que els homes en tenen la culpa si és cert que hi participen. Tanmateix potser tampoc hi poden fer res, no només les dones estan sota els efectes de la publicitat. Segur que els homes també cauen davant les imatges de mitjans de comunicació? seria un dels motius que els permetessin manar en aquets món. Jo puc il·lustrar això tornant enrere als meus dies pre-transicionals un dia al sentar-me sola en una taula a l'escola per dinar vaig sentir els quatre nois del costat, per cert força sorollosós, parlant sobre les nenes [totty en l'original]. Sense estar-ne gaire al cas vaig sentir com es reien de les dones amb nassos llargs, que eren descrites com a grosses o d'aquells amb els pits petits - segons els seus ulls. La noia en qüestió diria que tenia una copa A o B de sostents. El fet és que al Regne Unit, mentre la mitjana en quant a mida de pits és una "copa" B, pels mitjans de comunicació acabes creint que és una C o D (cosa que no és certa). La conversa va dona run gir i precisament quan estava apunt de marxar vaig sentir com un deia que "li he dit a la meva xicota que té el pit llis i encara més l'he insultada i l'hi he pegat... estic segur que té una copa A pero encara l'estimo". Només dir que és entendridor :-), saber que els homes tenen sentiments!, D'això ja farà 3 anys. Però el punt clau es que tenim la composició de dues visions, la primera dient que les noies que tenen una copa AA..B tenen els pits petits i això és un "problema", tanmateix la seva xicota podria tenir una copa A i no estar-ne avergonyida. El factor públic/privat juga un paper important, en resum podem veure un propagació dels "valors estàndard" de la literatura masculina i el "llibre d'estàndards" dels mitjans de comunicació que els homes es prenen una normativa indicutible, alguns (aquells que no hi pensen dues vegades, sense voler ser despectiva) els accepten com uns mínims a cumplir i qualsevol dona que no els cumpleixi no es té en compte o s'arracona. Així doncs els homes són presa dels mitjans de comuniació com les dones, però les dones reben el doble, dels mitjans de comunicació i de la veu més forta d'alguns homes. Què passa amb la dona? Cau a la pressió de l'entorn o bé mira dins el seu cor i es pregunta "M'importa el que pensin els altres?" - "Sóc feliç amb qui sóc?" Pel que fa a les dones-trans aquesta qüestió és principalment l'augment de pits i la cirurgia facial. Pots passar amb el que tu creus (sents internament) uns pits petits? Necessites la cirurgia facial [facial feminisation surgery (FFS)] per passar o es que també has caigut davant la imatge dels mitjans de comunicació, que et diuen que no ets maca? El fet és que tothom és bofó, mira dins la teva ànima i fes-te la gran pregunta "Jo sóc feliç com sóc" i "Vull fer això per passar? o estic fent per la pressió dels mitjans de comunicació?". Pensa detingudament sobre això, ja que el que importa és el que tu sents/penses en el fons, isolada, sense la pressió del exterior. b Comportaments esperats i conformitat a la norma La següent qüestió és: què espera la societat de tú com a dona? Ser delicada, maca, anar a comprar, i ser tipicament femenina? La agre resposta a la pregunta és en gran mesura - sí. Potser no comprar que si havia estat associada a les dones en el passat. Com a dona hi han comportaments esperats, principalment per encaixar en un estereotip femení. Per mi aquest no presenta les característiques en tant que jo sóc tant femenina com una noia! Però una dona que potser té un comportament més masculí - es "expulsada" com a "incorrecte" per variats grups socials. La resposta no hauria de ser "incorrecte", en quant tot és tant vàlid com la resta. Tot això porta a queixar-se de la norma a la que estem sotmesses: en la manera que la gent creu que ha de ser tractada, i en la manera que els "altres" creuen que hem de ser tractades. Per que les "marimacho" [tomboy/butch en l'original] encara són anomenades així enlloc de només noies? ; Per què els nois femenins, han de ser anomenats "floreta" [faggot, sissy], per què no poden ser només nois? No és nomès cosa d'enteniment social o d'actitud, el problema és que el terme noi, per la societat, no incorpora el cas dels nois femenins - a més la propia societat troba el terme "floreta" més apropiat per identificar com a noi quan ell realment s'identifica com a noi. A voltes s'usa despectivament, per que no has complert les 'nostres' expectatives!. Encara que ens haurien de preguntar quines (i de qui) són aquestes expectatives - Doncs del concens general... Doncs bé aquesta resposta només serveix per dir-te que la teva opinió no compta, en quant ja se'ns ofereix la interpretació "correcte". Per que hem d'anomenar a les dones masculines, "marimacho"? No existeix cap bona raó per fer-ho, elles són dones y tenen tots el dret d'identificar-se com elles vulguin. _________________________________________________________________ No hi ha dubte que sóc una noia femenina, cosa que no amagaré!. I si m'agrada molt "Hello Kitty"! (Punts per la seva caràtula per a Nokia!) :-) Sigues sincera amb tu mateix/a! _________________________________________________________________ Així doncs que s'espera de les dones trans. En el cas que siguis mitjanament femenina en quant a comportament, doncs no ser diferenciada de les altres dones, donat que tota diferencia per petita que sigui incrementa l'interès cap a tú, podent provocar un major análisis per part dels altres, podent provocar el descobriment. Una reflexió desagradable: quan més única ets més persones és fixaran en tú (es giraran per mirar-te detingudament). Per exemple una noia amb el cap rapat en una zona conservadora, i si li afegim un top de tirants i uns tatuatges acapararà més mirades que una noia amb el cabell llarg i no dur cap tatuatge. Així doncs que hem de fer? acomodar-nos per passar amb major facilitat o ser coherents amb els nostres sentiments. Personalment preferixo ser integra, la primera opció es quedar-te en una gàbia, de fet seria quedar-se a mig camí entre el sexe físic i el gènere propi. Tanmateix donat que una és força feminina tampoc m'ha sigut cap problema. Una aclaració tot i ser femenina no sempre sóc dolça, i si cal aixeco la veu. Tothom té expectatives de nosaltres, que serà, com serà, com vestirà quin aspecte tindrà... Para't un minut, i preguntat - realment algún cop has pensat com vols ser realment? 5. El resultat de 5 factors és? Existeix una suma de factors que expresi que cal per passar?, [per exemple A+B+C = passar] - No. De fet cadascú ha de trobar el seu propi camí, però afortunadament algunes observacions poden fer-te adonar del que comportar passar. Per passar necessitaràs un cert grau d'aparença física femella, d'això no hi ha dubte, pero no sempre cal arribar a millores quirúrgiques, (potser si alguna de concreta). Per aquells/es que ja en porten algunes i encara senten que en necessiten més, haurien de preguntar-se si s'has esforçat en altres aspectes més importants per passar com la veu, més que no deixar-ho tot el mans [o l'escalpel] del cirurgià. Siguem realistes, no tens els xxxx,xx EURO; [8.000 UK Pounds] per operar-te el nas, la mandíbula i barbeta o qualsevol altra cosa, cal que demanis un prèstec. Un consell: has mirat d'avaluar la teva veu, la teva forma de vestir i t'has preguntat, realment és això el que vull, o potser una 'força' exterior está prenent les decisions per a tú? El fet és que abans d'arribar al cirurgià és esforçar-se tot el que es pugui per passar. Primer de tot cal adonar-se que les operacions poden ajudar-te a pasar però no fan meravelles. Una imatge perfecte es pot trencar quan parles - potser la veu és el que necessita millorar?, Has provat de millorar amb el maquillatge, o potser a cercar la roba que et senta millor i no usar només aquella que has vist que sentava bé a les altres. Potser no només és només la veu, peró la veu, amb un maquillatge i roba adequades poden fer més que la cirurgia [traductora: només cal que vegis algunes pel·licules o els carnestoltes]. per acabar el que realment ajuda molt és un comportament involuntari adequat No t'emboliquis amb metges i operacions sense pensar-hi. Sobretot espera que les hormones facin la seva feina abans de pensar en cap operació. No només per no malgastar els diners, sinó per evitar resultats horribles. Les hormones femenines són lentes (quan més gran és la persona més lentes i menys efectes tenen) i els petits canvis al cap de l'any poden crear una imatge GENERAL més femenina que no la cirurgia que actúa LOCALMENT, especialment en el cas de les trans més joves. En el meu cas al estirar-se la pell vaig descobrir que la meva barbeta no només no era quadrada sino que era força normal, tanmateix els pómuls també eren força propers als 'normals'. A més he arribat a una copa B de pits, amb aquests resultats vaig decidir que la única cirurgia no-genital que necessitava i volia era el nas. Si vols operar-te massa haviat potser et faràs un augment de pits, però quan els pits naturals creixin quedarà desrpoporcionat. O en el cas dels pómuls una actuació abans d'hora pot provocar que quedin sobresurtits ridiculament. Deixa temps a les hormones per actuar. No has d'esperar resultats a les dues setmanes, ni tant sols als sis mesos. Almenys espera un any per avaluar i veure com van les coses. En el meu cas ja sospitava que el nas, que era desproporcionat respecte la cara, al ser un ós, ja no canviaria, i així va ser després d'un any amb les hormones. La resta però va agafar la forma adequada sense necessitat de cap intervenció física. Si tens una bona veu, un bon vestir, molta confiança en tu mateixa, un llenguatge corporal mitjanament femení i afegeixes l'experiència que vas adquirint mentre vius a Temps Complert; ja has realitzar bona part del camí a recórrer, i estaràs en condicions de jutjar si les operacions de cirurgia estética et poden ajudar a passar amb major facilitat. En el cas que passis bé hauràs de descartar que t'estiguis veient motivada pel desig de copiar la imatge que els mitjans de comunicació donen. Si també has descartat la influència externa, llavors et serà fàcil preguntar-te: - Realment vull operar-me o ja sóc feliç tal com sóc? Aquesta mateixa qüestió s'ha de repetir abans de fer res que tingui un cost econòmic important o que impliqui un risc pr la salud. 6. D'acord, però que passa amb la meva aparença física? Així doncs a que podem "esperar semblar-nos"? Anteriorment ja s'han expossat d'on venen els requeriments, també quina és l'aparença real? Limita l'ús de la cirugia; es necessari que siguis crítica amb tú mateixa per tal de corregir i millorar. (p.ex.: Jo em prenc la meva futura rinoplastia com una correcció; en quant estic segura que mai hauria d'haver sigut tant gran com és, i la meva mare hi està d'acord, tanmateix el meu nas encara presenta un aspecte curiós causat per dos trencament anteriors). a Diferents formes i mides Jo tinc un parell de pantalons. Aquest estan etiquetats com a talla gran [large]. És a dir una 42 [12 UK], cosa que és una tontada, com una talla 42 pot ser gran. Jo només dic això per que no vull ser sincera i reconeixer que "sóc gran!". La veritat és que no sóc una noia ágil i prima. Jo tinc un gran cul, i estic agraïda d'això, ja que m'han donat una mica de forma a les caderes. Tanmateix les meves espatlles/pit no són més aviat amples per les meves mides. Normlament per a una alçada de 167,64cm [5'6"], una talla 42 es realment gran. Però de fet has de deixar veure't grossa, prima, adequada segons els altres? - No, t'has de veure com ets. [traductora: alçària 1,68m usant talla 44] Qui et fa sentir malament per usar la teva talla? Els amics, els companys sentimentals, els altres? O potser és a dins teu? El problema és que les meves paraules no canvien el món (potser ja és bo que sigui així!) però si tu ets feliç amb tú mateixa, seràs capaç de suportar el moments durs i els moments dolços (i si, és molt dur no jutjar-te a tu mateixa per tot) i ser capaç de desempallegar-te'n quan realment vols ser feliç tal com ets. Un altre tema és quan trobem l'amor, especialment si no encaixem en la imatge dels mitjans de comunicació. La sónora resposta és 'si' i tampoc has de fer concessions. el fet es que algú [de fora] t'estimarà pel que ets /per tal com ets, i amb sort alguna d'aquelles persones seràs tu mateixa a mesura que avancis (no es tracta que t'enamoris de tu mateixa, si nó que no deixis d'odiarte pel que ets i/o com ets). Només per que no tinguis una pits que omplin una copa D, no has de realitzar-te una cara i invasiva operació quirúrgica? Un altre cop la pregunta a fer-se és: - en el fons és això el que vull o jo ja sóc feliç tal com sóc? No oblidis mai d'anar preguntant-ho. Un pits majors no t'ajudaràn a passar, que en tinguis si es convenient [però d'una mida 'realista' que no cridin l'atenció i facin sospitar a la gent que has passat pel quiròfan]. Als homes també els agraden els pits petits, per tant si t'agraden els homes, no cal que intentis fer-los embogir amb uns "pits enormes" (estic segura que algún hi haurà que només els vulguin així, però aquests no són suficientment bons per a mi!! hehe) El fet és que les dones "venen" en totes les formes i mides, i per tant no existeix una imatge homogènia, algunes dones, tenen el nas llarg, d'altres barbetes quadrades, i algunes un front ample. Has de tenir clar que només per que el teu cos físic és així NO ho has de canviar per que no és adequat. Si tu sents que passes prou bé amb la teva aparença física actual i ets feliç amb tu mateixa i en la teva imatge - per que t'ha de preocupar la imatge que els mitjans de comunicació donen de la bellesa. Pensa detingudament sobre que necessites per passar, i de qué estàs genuïnament contenta respecte la teva imatge [extensible a: el teu cos, la teva personalitat] b Tú i les altres dones trans D'aquest punt poques vegades se'n parla, potser només en algún grup de suport. Què passa amb la teva imatge respecte les altres dones trans. Nosaltres normalment ens comparem, amb les dones no-trans, per exemple el passar és respecte aquestes. No és habitual comparar-se amb una altra dona trans. Quan jo ho vaig fer em vaig deprimir, va ser quan vaig connectar-me per primer cop a Internet, ja farà uns anys, i volia anar endavant. Després de veure alguna foto i mirar-me al mirall tenia una gran enveja per qualsevol noia trans. Era un sentiment desagradable, però sóc prou sincera per no amagar-me'n. L'enveja era doble, primer - jo mai arribaria a veure'm tant bé com ella (en aquell moment estava pensant en que no passaria mai) i segon - per la vida que havien viscut. Ja no m'he preocupat més per aquests pensaments, que de fet erem molt limitants, des de que he iniciat la transició i vaig començar a pendre hormones. Aquells sentiments eren equivocats, el primer sobre la imatge, em feia pensar "D'acord que jo prefereixo veure'm com jo mateix/a, però mai passare tant bé, si continuo semblant jo mateix/a". Aquest afirmació s'ha demostrat ser falsa, mai havia desitjat tenir una gran bellesa (com aquelles dones que surten a la premsa), ni tant sols res sobre mi, per que el meu "atractiu" en aquells moments no m'interessava, tot el que volia era passar a poder passar inadvertida. El segon punt, elles tenien la seva vida (i jo mai en tindria). També va resultar infundat encara que és força habitual amb els TS. Quàntes vegades a l'escola no has vist a certa distància un grupet de noies parlant, rient i caminant ben juntes, i no t'has sentit realment malament amb tu mateix/a i les envejaves en gran mesura. Jo no ho diré per por a no trobar un número ho suficientment gran per contar les vegades!. La veritat és que acabarem tenint les nostres vides, jo en tinc, i aquest cap de setmana estiva sentada al meu llit i enlloc de mirar-me al mirall estava observant el solejat cel i pensant "Sóc tant feliç". No tinc gaire però el que tinc ho tinc en gran estima. A més amb el temps he aprés que tot i que no hi ha manera d'eliminar els sentiments d'enveja, en mica en mica tindràs la teva oportunitat i amb una mica de sort aquesta serà aviat. Pertant no et desesperis! I que passsa amb el factor passar? Jo diria que ara sóc més sigilosa, pertant és una prova que tú també passaràs, necessitaràs esforçar-te quasi tot tot el temps, tal com ja t'he dit unes quantes vegades. Espero que les meves indicacions i experiències t'ajudin d'alguna manera. Només has de confiar en tú mateix/a, ja sé què és difícil abans de començar el tractament hormonal, abans que ho hagis fet públic, abans de començar el Temps Complert,.. Abans de tot hi ha força odi flotant al voltant, i costa creure en una mateix/a. Un consell, enlloc de deixar crèixer l'enveja, mira de convertir-la en admiració, en admiració del que aconseguiràs aviat. Cinc anys enrere no podia imaginar-me vivint a temps complert com jo mateix/a, com a noia, però he aconseguit recorrer un llarg camí, i fins i tot sóc capaç d'atreure als nois. La meva imatge no és comparable a la model de la plana 3 del The Sun (diary de mides reduides i format més proper a un comic encara que el seu contingut no val res, està ple de deixalles i referencies "poc decoroses" [full of trash and sleezy]) però els nois no se m'acosten només per la meva imatge. Tot aquestes coses només eren possibles en els meus somnis, però ara les tinc a la mà, les estic vivint, són reals. Recorda aquestes paraules de comfort, no aquelles que alimenten la flama del dolor, la depressió i la "engrandida" enveja. T'has de dir a tú mateix/a "ho aconseguiré, dintre de poc seré Jo, trobaré la meva felicitat i la meva pau" (línia opcional: jo sortiré amb el home/dona més sexy del món" :-) ) c Per a qui és realment la cirurgia? Aquest apartat pot semblar mal titulat, donat que si necessites cirurgia qui ho ha de saber ets tú - ningú més et pot dir si has d'operar-te o no - només en el teu interior està la resposta. El que passa és que treient la CRS, la resta de cirurgies s'han de veure com l'últim recurs, només quan no hi hagin més alternatives. Per mi hi ha dos motius principals per tirar endavant una cirurgia facial: + La necessitat per passar millor i; + El discomfort d'alguns trets que t'obsessionen i que pots modificar. Per mi el meu nas cumplia una mica dels dos motius a dalt indicats, tot i que no m'era essencial per passar millor donat que no tenia problemems en aquest aspecte, tanmateix la meva necessitat per modificar-lo era la necessitat de tenir una imatge irrefutable (tenint en compte que vull treballar en una llar d'infants/primària), en cap moment volia despertar la sospita de ser quelcom [un home] que no era [és una feina en les que cal donar confiança als pares/clients]. Odio que la gent em vegi com a mascle, així com el fet d'haver tingut una fisonomia masculina, m'horroritza. Donat que el meu nas m'obsessiona, en quant aquest és un enllaç amb passat que no vull recordar, que no vull veure físicament. A més el meu nas encara mostra amb claretat allà on es va trencar dues vegades a causa de persecucions malintencionades, a més de ser l'única cosa que té un aspecte masculí a la meva cara, amb la resta estic més que contenta. El cost de l'operació no és alt, uns xxx,xx EUR (3.000 UK pounds). Què tampoc és barat, pel que necessitaré estalviar i treballar dur per poder-m'ho permetre. Però he arribat a la conclusió que ja he fet tot allò que podia per ajudar-me a passar, i he millorat molt, ara ja passo inadvertida [i sigilosa]. Tanmateix aquest l'últim recurs que és operar-me el nas em permetrà despreocupar-me de davant un mirall veure res que em recordi el meu passat en quant no acaba de lligar mab la resta de la cara. d Avaluació crítica: què necessites i què no necessites Com passava en l'anterior secció, només tú pots realment saber com et et sents, només tú pots pendre la decissió del que creus necessari fer, només tú pots avaluar el que estàs fent; com pots imaginar estic parlant de l'augment de pits i la cirurgia plàstica facial. Aquesta última està composta per les següents operacions: - no les conec totes ni estic segura de tots els noms, pertant disculpeu-me si algún nom no és el més adequat! + Rinoplastia (refer el contorn del nas) + Mandíbula (arrodonir-lo) + Mentó/barbeta (arrodonir-lo i aprimar-lo) + Augment de pómuls + Lifting de front (disminuir el front) + Transpant capil·lars (de cabell) + Afeitat de tràquea (de la nou) Després de cercar informació sobre elles tot i quei realment només m'he llegit quelcom de les que m'interessaven. Vaig avaluar-ne la utilitat quan només duia 4 mesos en la teràpia hormonal substitutiva, no gaire temps, però només me les vaig mirar, no vaig pendre cap decissió - haguès sigut massa prematur fer-ho. En aquell moment vaig apuntar "mandíbula, mentó, nas i afeitat de tràquea". Al final però només he decidit una rinoplàstia. Per que? Per què primer de tot la meva nou es força petita, i abans de tocar-la vull veure com va sense operació. La mandíbula està en un estat que no és massa femenina, potser ua mica ample però res no-femení, tanmateix no és problema donat que el cabell s'encarrrega d'ombrejats els angles. La meva barceta és prou petita i rodona com per ajudar a l'aparença. De fet una cosa que tinc clara és: "no et toquis la mandíbula i la barbeta!". Havia mirat el lifting de front per que les meves celles eren força planes i no gaire allunyades dels "anells supraorbitals" [l'arc sobre els teu ulls]. Ara ja no se'm veu tant l'ós del front com per operar-me en tot cas, jo miraria de donar una millor forma a les celles que no pas recòrrer a una cara i dolorosa cirurgia. En el meu cas les hormones van allisar la pell i van desplaçar les celles lleugerament cap a munt i donat que queden per sobre de la "arc supraobrital", feminitzant el meu aspecte. Tanmateix al no tenir els ulls grans molts cops m'han dit que aquell són els meus millors trets!. + No abandonis "a la primera" - cerca altres opcions En resum només estic pendent de la rinoplàstia, i després d'aquesta "ja seré molt feliç"//ja hauré acabat amb els metges?? Així doncs com decidir que és el que necessites? Cal que siguis crítica però sense passar-te. La regla d'or en aquest cas és "tampoc seria perfecte si hagues nascut amb el cos adequat". Totes les persones, incloses aquelles que no han tingut una pubertat amb discomformitat de gènere, es lamenten del seu cos, de no tenir uns pits majors, de tenir els peus massa grans, etc. Tothom pot trobar quelcom amb el que no estigui content. Tampoc et passis cercant defectes, la idea no és desmoralitzar-se o possar-se a plorar. Cal que preguntis als altres, demana que siguin honestos amb el que veuen i no t'enfadis pel que et diguin. És difícil esbrinar allò que ha fet que et descobrissin, donat que no pots preguntar-li a les persones que s'ho han pres malament, tampoc pots comptar amb aquelles persones que et coneixen d'abans de la transició, encara recordaran i per tant no han de cercar res per veuret com a persona del sexe contrar. Clarament els millors consells provenen d'aquelles persones que sense conèixer que ets TS han tret el tema de la diàsfora de gènere i/o similars. Aquestes són les persones que poden dir-te com ho han "notat". En tot cas no et sorprenguis si et diuen quelcom com "no és res en concret, és quelcom general", o potser la teva veu, la teva manera de parlar de moure't, de fer les coses... Estigues preparat/da per tenir ull crític però alhora reponsable, no sempre rebràs respostes clares i curtes. L'únic que pots fer si estàs en temps complert, és deixar a les hormones fer la seva feina durant almenys un any abans de decidir res. Hi dos motius per fer-ho, el primer per que en aquest temps podràs avaluar els canvis que s'han produit i el segon per que un cop tot el que hagi de modificar-se per l'efecte de les hormones sigui estable el cirurgià podrà saber que és el que pot fer. Tanmateix sempre que puguis cerca altres solucions no clíniques, la cirurgia no ho pot arreglar tot, per exemple la veu es quelcom que has de treballar-ho, cap cirurgia te l'arreglarà, i tanmateix una bona veu t'ajudarà a passar molt més que la SRS. + Assegura't que has pres la decisició més encertada. 7. L'impacte a la vida de cada dia (diaria) No hi ha manera d'explicar com el fet de passar i ser sigilós pot canviar la teva vida, de com t'afecta. Tot i que existeixen alguns efectes negatius per mi caren ser tant pocs, altres persones poden tenir més problemes. En aquesta secció es supossa que la persona en qaüestió passa be o que ja passa sigilosament, tanmateix et pot donar una idea de com és la vida un cop has arribat a aquest punt, s'ha de dir però que sense ànim d'acobardir-te no hi ha res garantit. Aquest text es basa en observacions i experiències personals, per tant hauria de variar per cada persona, com ja s'ha dit al començament de l'article no t'has de pendre aquest text al peu de la lletra, donat que és subjectiu. a Passant Així doncs com afecta el passar a la teva vida? te la facilita o potser te la complica? - la resposta es que la vida millora, i força. Una vegada comences a passar consistentment cada cop ho fas amb major facilitat. Les pors de com la gent et veu disminueixen, i apareix la confiança en un/a mateix/a. Enlloc d'un cercle vicios tenin un circle beneficiós donat que la confiança i la manca de nervis, de por t'ajuden molt a passar, tal com s'ha indicat en la secció anterior. La confiança t'ajudarà a sentir-te còmode i estable. Les noies no-trans es preocupen de passar? - no oi, doncs bé elles també han hagut de crear la seva identitat femenina, doncs les persones trans han de crear la seva identitat establint-la com a masculina o femenina. Una identitat ajuda molt a passar, si tens confiança en la teva imatge, en com vesteixes, en la teva veu, i en els teus sentiments i actes, la gent ja no et mirarà com una curiositat, ja que el que ets i el que transmets corresponen, encaixen. Sentir-te bé amb el teu sentit de la moda, amb la teva veu o amb tú mateixa són sensacions agradables que potser no has sentit mai abans, és una experiència meravellosa. Recordo un cap de setmana en el que vaig sentir que tot estava al lloc, que tot era correcte, en el que realment m'agradadava a mi mateixa així com la meva imatge, que per fi tenia tot allò que mai havia volgut - havia trobat la pau després de tot. I aquest sentiment encara perdura, és el que transmeto a les altres persones, potser a través del meu somriure constant (ara sembla que ho sigui), en certa manera encapsula la meva personalitat i em fa sentir bé amb les coses petites, de fet comences a valorar la vida, és com una llumeta que entra dins la teva ànima creant-te una sensació d'iluminació. Aquesta també dona sentit a la meva vida i m'anima a sortir fora i gaudir-ne. És com si una part de la innocència es recuperès de la perduda infantesa, avui me sentat a la gespa de davant del meu pis, sota el sol calent sobre una tovallola de platja, deixant de dibuixar per tal d'observar les flors del meu voltant. (He d'admentre que des de petita he tingut gran interès en les flors, des de els meus dies de recol·lecta (voluntària i involuntària) de grans de flor salvatge. Sembla absurdament simple, però em fa sentir tant bé. Fins i tot quan t'aixeques enlloc de sentir-te depressiva, creure que ja no tenies res a veure amb la resta del món et sents amb forces de fer coses aquell i el dia següent. Tanmateix altres dies al aixecar-me premo el botó "callar" del despertador i torno a dormir, després de tot no oblideu que encara sóc una estudiant! L'alt nivell de "passabilitat" et facilita molt la vida, tens menys estress, menys preocupacions. Set pot fer difícil quan tot i passar bé encara ets "descoberta" en alguna ocasió. Jo sempre ho he vist com tenir un globus d'autoconfiança, cada dia sense incidents aquests s'infla i amb els incidents es desinfla una mica. Alguns dies no seran bons però has de seguir endavant i dir-te a tú mateixa que vas millorant, que cal tenir paciència, que vas pel bon camí i que els altres no poden fer-te sentir malamament. El que importa és el que tú sents i res més, ningú pot dir-te que NO ets femella per que no passes el 100%, recorda que l'interior compta molt. b Passant amb sigil Passar amb sigil [sigilosament] és lleugreament diferent al passar normal. Com s'ha indicat el sígil implica que a part de passar inadvertida, (quasi) ningú coneix el teu passat, potser n'hi ha alguns als qui els ho has explicat, en aquest context ésser descobert sembla impossible. És perfecte, oi? doncs ho és si no fos per uns factors a tenir en compte. Primer, com saps que realment estàs passant amb sigil? (bona pregunta) - bàsicament passes quant no ets descoberta durant força temps, i la gent et tracta sense inquietud. El que vaig descobrir els primers dies del pas a Temps Complert era que quan la gent em descobria no tenia clar com tractar-me. M'havien de tractar com les altres noies, o calia ser tractat diferent; a més la pregunta més adequada és: què és un transexual? quan la gent m'arriba a conèixer se n'adona que sóc aburridament normal, res exòtic, només una noia més. Passar sigilosament significa que enlloc de ser jutjada com a transexual, i haver-me de preguntar que sóc, la gent directament pensa en femella [dona/noia]. Això vol dir que la gent s'adreça a mi d'una manera força diferent. Un dia a la feina, recordo tenir un dolorós mal de panxa, una noia amable em va preguntar "Vicky que tens el període, sembla que no et trobis bé", jo li vaig seguir el joc i li vaig respondre "Si, i avui que és foça dolorós m'he deixat les pastilles antidolor". Ella amablement em va donar algún Ibuprofen i vaig anar a fora a pendre-me'ls, obviament no era la regla (d'acord que tinc en compte el dia del mes, però no és així amb la part física, *sigh*. Personalment no li canvio els petits dolors de panxa de les hormones per els dolors del període [la regla], encara que al mateix temps tinc enveja de no "ser complerta" almenys en aquest aspecte. Doncs bé mentre jo no hi era un supervisor va parlar amb la companya, quan tornanr al meu lloc em vaig trobar el supervisor aquest em va dir amb una veu mostrant-se disgustat "coses de dones" i no va dir res més!. Existeixen altres situacions que no m'agrada mencionar, per exemple aquelles en que els mots "transvesti" i/o "transexual" aparèixen i he hagut d'actuar amb "normalitat". Per exemple un cop a la meva ciutat un espectacle anomenat "Les senyoretes nois de Bangkok" (The Lady Boys of Bangkok). El nom és força descriptiu i si bé no tenia res d'obscé, la gent hi anava per què així ho creia. Doncs estavem en una hamburguesseria després d'una pel·lícula i van conèixer que el Circ Estalat Xinès també estava al poble. Llavors va aparèixer el tema de l'altre circ, els "Lady Boys..." la conversa va derivar cap a com de terrible deuen sentir-se aquells que han de fer coses rares/fer-se passar per persones diferets per tal de guanyar-se el sou. Sé que en cap moment van voler dir que ells eren realment freaks i/o que només ho feien veure. La conversa va canviar aviat, com sempre havia intervingut però no havia dit res que pogues indicar el meu coneixement sobre el tema. Un altre moment força violent, fou quan vaig comentar que feia uns mesos que no anava a comprar a un barri del poble i un dels meus amics em va dir que ell havia assistit a una reunió de "Lesbianes, Gays i Transsexuals" per la zona amb un amic unes setmanes abans. Aquest comentari van reforça molt el meu sentiment de passar sigilosament. Cal dir que "et sents tant bé quan et tracten tal com ets", en el meu cas femella, i quan els altres et jutgen per la teva personalitat, enlloc d'escoltar "en proves!!" [tranny] ... * abaixar el cap amb un sigh* Així és com hem volgut sempre ser tracatdes i sempre hem desitjat ser, jo no vull que ningú ho sàpiga, no vull provocar simpatia o histèria als altres: vull que hem jutgin pel que sóc - sense marques, ni res especial, sóc la persona davant teu a l'autobus, el tren l'avió o la que camina davant teu en en una tenda, a les caixes d'un supermercat, o en un vestidor, com tothom no hi ha res que en marqui ni tinc el desig de tenir-ho. No desitjo ser tractada com un transsexual, si m'has de tractar seguin algun estereotip, usa el de dona - però no penso rentar-te els plats o fer-te la bugada! La gent que necessitava conèixer el meu passat doncs bé... ja ho el coneix. En la resta de la meva vida només vull passar amb sigil i gaudir-la sense preocupar-me gens Però que hi ha de les contrapartides de passar en sigil? jo en trobo dues. Ja no compto la de ser deshonesta, per què de fet portava molt de temps mentint abans de que ho fes públic. La meva vida actual no és una mentida, és la veritat que he tingut el coratge de defensar, i per aquest motiu no crec necessari explicar-li a ningú que "vaig nàixer amb el cos d'un noi". Després de tot, és un dels motius per que aquest lloc web sigui anònim, indicant només el nom de Victoria, és que la gent necessita saber qui sóc exactament per poder aprofitar l'ajuda i suport que en petita mesura crec que dono. La cara negativa és mínima i en la meva ment ambdues estan camí de desaparèixer: + Si aconsegueixes passar amb sigil massa aviat, i et sents malament a causa de la discomformitat de gènere, no pots parlar amb els teus amics/gues donat que ells no conèixen la veritat. + Vius preocupat/da que algú descobreixi el teu passat i et faci mal amb això. El primer s'explica millor amb un exemple, així doncs mentre a la feina mai he tingut problemes per passara amb sigil, els primers dies em sentia malament per la meva imatge, o més aviat per la manera que m'afectava tot allò relacionat amb la meva discomfortmitat de gènere, en quant no podria parlar d'això. I es clar els altres no s'atrevien a preguntar per què cada cop semblava més preocupada, ells veien que hi havia quelcom que no lligava i jo no els deia res. Amb el temps la diàsfora de gènere es redueix i no et sents atromentada per ella, estigues segura que encara odio els meus genitals fins que la SRS els corregeixin en un futur proper, però ja no em deprimeixen tant donat que la resta del meu cos per mi és adequat. I donat que no tinc la necessitat de parlar dels meus problemes de gènere amb cap altre persona. Al anar pel bon camí han anat desapareixent els problemes respecte al meu gènere, que de fet no m'he curat er que mai havia emmalatit, així com havia demanat patir-les o fer-les públiques (fora d'aquest lloc web). El segón és quelcom que encara m'amoïna en quant per 'accident' algú pot trobar coses sobre el meu passat. Ja no parlem de deixar objectes impropis com pot ser una maquineta d'afeitar d'home, sinó de la injustícia que representa qué a UK els certificats de naixement no es corregeixen, cosa que facilita que qualsevol que cerqui el teu passat et pot destrossar la teva vida actual. Per exemple en aquest web no hi ha cap referència al meu nom complet ni a cap de les adreces de correu personal que tinc. Mira de cercar en els cercadors d'Internet com el google pel teu nom i quelcom relacionat amb gènere. Cal que protegeixis la teva via privada, amb els mateixos cercadors d'Internet mira de cercar pistes que puguin relacionar ambdues "identitats". Has de ser prudent el que fas a Internet, conec a més d'un que al tenir la costum de ficar els seus nom i els dels seus amic s'han trobat desagradables sorpresses al introduir el seu nom en un cercador. + Presta atenció i vigila el que fas i a on et fiques. 8. Conclusió Així doncs ja hem arribat al final, per sort al final aquest text ha servit per quelcom, una altra cosa serà que hi estiguis d'acord o que ho trobis útil. La majoria del text es basa en experiències personals, i descobriments després d'un any vivint a temps complert, espero que siguin útils. En cap moment estic denegant les cirurgies, només demano que t'ho pensis bé abans de pendre decisions, cal meditar i pensar bé qué és el que més t'ajudarà a passar, o discernir aquelles accions que afectaran a la resta de la teva vida. Allargant la conclusió, he rebut força correus electrònics sobre aquest article, i també he llegit una mica més, pel que suposso que es prou bó com per despertar la necessitat de pensar de la gent. Primer de tot jo no discutiré sobre el que han dit els altres, en segon lloc - allò he escrit a l'advertència és molt important (per això n'he augmentat la mida i ho he possat més amunt) els pensament aquí expressats són provinents de l'observació, opinió i l'experiència PERSONAL, en cap cas s'ha de pendre com una norma o una veritat absoluta. Per ara ningú m'ha dir res al respecte però per si de cas!, voldria calarir algunes coses. Primer ja se que la situació d'una persona no és extrapolable a la situació de cap altre, donat que casdacú ha viscut experiències i observacions diferents, aquest escrit es basa en observacions i pensament personals així és com m'han anat les coses - això vol dir que no és una guia rígida de com han d'anar les coses en el teu cas. Tanmateix en certs temes he mirat de ser realista, per exemple a les demandes socials per a qualsevol dona sigui trans o no. Com ja he dit cadascú és diferent i s'organitza de manera diferent, també tenim diferents experiències, en el meu cas tot ha sortit bé i el fet que inicialment només volgués passar inadvertida va ajudar molt. Com li vaig explicar al meu pare farà unes setmanes, aquesta espècie no voler sobresortir em va permetre emergir el Març/Abril del 2003 i establir noves amistats i adquirir experiència per avançar encara més dins el meu Temps Complert. Ara la meva capacitat per passar es prou alta per dir que rarament tinc algún problema, en aquest article he explicat que encara estic avançant per resoldre les rares ocasions. To i que aquesta necessitat de no sobresurtir em va ajudar a passar sigilosa (si bé no excesivament, donat que la meva família i alguns amic sempre sabran qui sóc, i si alguna futura parella m'ho demana també li ho explicaré) si s'ha mostrat suficient ara per ara. I ho repeteixo un altre cop aqixò no és una guia o una norma, és la meva experiència. L'última confusió a aclarir, i que no m'ajudarà gens, és que les forces i els ànims els vaig treure de les meves ganes d'arribar fins aquí, on sóc ara. Les meves definicions en quant a passar i passar sigilosament foren escrites a l'inici del document per tal de clarificar a què em referia, - el fet és que tu pots passar bé; així com ser algú que explicat la veritat sobre el teu passat, però no pots ser obert amb la teu problema de gènere (per una bona colla de motius). Aquest fet no et fa menys igual que una persona que encara manté un passar sigilos en quant no ha explicat res a ningú. En el meu cas vaig decidir no explicar res als meus amics i coneguts sobre el meu passat per que no m'afectes en l'actualitat. Tampoc pots parlar amb els teus amics sobre coses que no coneixen (veure la secció Passant amb sígil). Si necessites suport, jo et recomano que miris de mantenir algún dels amics que tenies, donat que com va dir un col·laborador a TSRoamap, algú necesitaràs al teu costat. On la meva situació diferia en primer lloc, per que de la llista de desitjos que havia escrit un dels majors era el passar inadvertida, el segon motiu era per que tenia a propr els pares (pare i mare), amb qui podia parlar quan ho necessitava. Ara per ara és una situació estranya donat que fins a l'estiu del 2004 no tornaré a casa, només fa 2 anys que he entrat a la Universitat, però encara ens veiem algun cap de setmana ja sigui aqui o allà, però només han sigut dues setmanes en 10 mesos, almenys procurem parlar sovint per telèfon. Una fet que m'a sorprès és que ara sóc feliç i tinc moltes energies, cosa impensable farà uns anys. També em sento forta mentalment i el fet d'estar fora de casa m'obliga a fer-m'ho tot jo sóla, ja que no tinc ninggú que em faci la feina, no a xxx,xx Km de distància [300 miles] en tot cas estic contenta d'haver-me adaptat prou bé i de poder ser independent, diria jo. El viure lluny de casa també té de bó que ningú coneix el meu passat i això m'ha ajudat molt. Aquests són els factors que m'han portat fins on ara estic, i això no em fa ni millor ni pitjor que tú tan sols em fa diferent, un altre cop recordo que aquestes són les meves observacions i experiències personals, només espero que hagi fet bé d'afegir aquesta conclusió. Al contrari del que potser heu llegit en altres parts d'aquest article, no penso defensar que passar amb sígil [sense que ningú conegui el teu passat] és l'única manera de fer. El missatge que s'intentava donar era la realitat d'una transició, en aqeust cas la emva. No t'has d'enganyar a tú mateixa, cal que siguis crítica i que treballis per millorar. El factor més important és que has d'apendre coses que les noies no trans han aprés des de el seu naixement, però en cap cas això no et fa menys dona que elles. Sigues realista amb tu mateixa i amb aquells que t'estimen. Ja coneixeràs el teu camí, aquest només és una descripció del meu. El sentiment que ha crescut a causa de la meva situació és el que un col·laborador de TSRoadmap em va recordar - es que he sigut capaç de passar sigilosament tot i que encara sóc pre-OP (per un altre any), tanmateix cal que vagi amb compte a la meva feina donat que treballo en una guarderia els mesos d'estiu, i els nens juguen i es mullen a la piscina, tot I que jo normalment podria nedar, els meus companys de feina creuen que jo no puc fer-ho. Per vosaltres no és dificil d'imaginar per que no puc nedar, donat que coneixeu la meva situació (ells no la coneixen, encara que si m'ho preguntessin hauria fer un esforç i ser sincera sobre el motiu), em sento malament per no participar-hi però com amb les activitats normals amb les criatures he d'anar amb compte amb el que faig he de "restringir-me", així doncs no sóc lliure del tot encara que tampoc em preocupo excesivament per no participar-hi més. En tot cas no dubtis en enviar-me els teus comentaris, o allò amb el que estiguis d'acord o en desacord, sempre és agradable llegir quelcom vostre, i només recorda que agafis el camí que agafis, al final trobaràs aquell que se t'ajusta millor, només cal que siguis realista. Escrit per Victoria el Maig del 2003. Actualitzat el 10 de Juny del 2003. _________________________________________________________________ Avís important Els pensaments aquí escrits provenen de l'experiència i observació personal, així com opinió de l'autora. No s'ha d'interpretar al peu de la lletra _________________________________________________________________