Presentació formal Demà coneixeré els pares del meu xicot per primera vegada, fins ara només havíem parlat per telèfon o escrit alguna carta. Pot semblar estrany però el meu xicot va nàixer a Itàlia, on resideixen els seus pares. Tanmateix aquest fet no és el més estrany de la nostra relació, deixeu-me que us ho expliqui. En YYYY (el meu xicot) i jo ens vam trobar per primer cop al tren, en un rodalies que enllaçava amb la ciutat comtal. Jo havia pujat dues estacions abans que ell i a més havia aconseguit seient. Seient que vaig cedir a en YYYY quan va pujar al tren ja que tenia la cama enguixada. Jo em quedar davant d'ell, al arribar a l'estació central, em vaig dirigir a la porta i vaig dirigir-me directament a les escales que portaven al rebedor. A les escales vaig mirar enrere i vaig veure'l a ell i les crosses esquivant una multitud de persones el millor que podia. Aquell dia havíem tingut contacte visual, tanmateix en prou feines va haver-hi més, en YYYY em va agrair que li deixés el seient i jo li vaig somriure, tanmateix no estava gaire desperta per poder dir gaire més. Vam tornar a coincidir el dia següent, les coses anaven igual, però quan em vaig quedar davant d'ell em va preguntar que si hagués esperat una mica potser algú altre em cediria el seient. Jo li vaig respondre que acabava de pujar i que només em quedaven dues parades, - i vaig afegir - a més així baixo abans i no trobo massa gent pel camí ni he de fer cua per entrar al metro. En YYYY, em va mirar i dir - Llavors ets amable amb la gent per tal de perdre-la de vista". Li vaig respondre - Una cosa així. I al meu cap va aparèixer la imatge que havia tingut a dalt de les escales mentre el veia cada cop més lluny. Abans de poder reaccionar, el tren ja frenava per entrar a l'estació central i la gent es preparava per baixar. En YYYY em va dir que no l'esperés, que podríem continuar la conversa l'endemà. El dia va passar sense novetats, només que tenia pel cap la frase "perdre-la de vista", mentre veia la imatge d'en YYYY esvair-se entre la multitud. Aquella nit vaig somiar amb ell, li preguntava per exemple quin nom tenia, les seves afeccions, a on anava aquelles hores, i potser alguna altra cosa si no m'hagués dormit. L'endemà em vaig llevar decidida d'almenys obtenir el nom i la ocupació del "desconegut del tren", tanmateix potser si coneixia el seu nom, perdria aquella "seguretat" que em donava el fet que fos un desconegut que només coincidia durant 10 minuts a primeres hores del matí. Al arribar a l'estació ja vaig notar l'efecte divendres, hi havia menys gent que els altres dies de la setmana. Aquest efecte també es notava al vagó davanter, que disposava de més seient buits del que era normal. Aprofitant que en sobraven vaig ocupar-ne dos de contigus, dels que miren cap al centre com sempre que puc, amb aquest no has de demanar permís de tres persones per poder moure't. No m'hagués vist capaç de mantenir el lloc buit si algú l'hagués reclamat però ningú ho va fer per tant quan en YYYY va pujar i va fer una ullada al vagó va venir i va ocupar el del costat. Però estava "canviat", no duia les crosses i ja no tenia la cama enguixada, en aquell moment vaig pensar que sense l'embolcall a la cama millorava força. Em va demanar permís per ocupar el seient del costat, i jo li vaig donar, a canvi que em digués el seu nom i que havia passat amb el guix de la cama. Ell va dir - Disculpa'm si t'ho dic un cop assegut però tot just ahir a la tarda em van treure el guix i encara tinc la cama dèbil. - I va seure - doncs bé el meu nom és YYYY, i ja t'he dit que ha passat amb el guix, només calien 20 dies per treure-me'l i ahir ja tocava. Jo em vaig presentar, doncs jo em dic XXXX. - I a partir de llavors vam parlar de com s'havia esquinçat en un partit de futbol, però quan vam entrar a la secció de les nostres ocupacions vam notar que la gent s'aixecava per baixar. Era fi de línia per ambdós i ens havíem de separar - vaig pensar. Ens vam mirar i vaig arreplegar les coses per dirigir-me a la porta quan en YYYY em va preguntar - et faria res aguantar una mica la gent i que pugéssim fins al rebedor junts, no podrem anar ràpid per que encara no estic en condicions però almenys podem deixar la conversa en un punt millor. Així ho vàrem fer, vam sortir junts del vago i deixant la multitud ocupes les escales vam fer esperar en un banc. Asseguts la conversa no va continuar però en XXXX em va preguntar a quina hora sortia i si agafar el tren per tornar. Jo, sense pensar, li vaig dir tant l'hora de sortida com la hora i via a la que sortia el tren que agafava per tornar (via 5 a les 20:05). Mentre ens dirigíem a la escala ara ja lliure em va preguntar si ens podríem veure al vespre, que no podia esperar a dilluns per veurem. A part de posar-me vermella m'havia quedat sense paraules, m'estava proposant que una cita, i qui?, un xicot que no coneixia de res, potser de veure'l al tren del matí potser l'havia vist abans i mai m'hi havia fixat, però igualment no en sabia res d'ell. Estava jugant amb desconeguts i no sabia, com podia acabar, per sort la cosa va sortir igualment bé, potser també per sort en YYYY va interpretar el meu silenci com una aprovació per que al separar-nos em va dir - Fins al vespre. Vaig estar capficada tot el trajecte fins la feina, ja era quasi segur que tenia una cita. La primera en força temps i per rematar-ho amb un desconegut que em donava certa sensació càlida com si el conegués de feia molt temps, potser si l'havia vist abans al mateix vagó, però fins que no vaig interactuar amb ell no em vaig adonar de la seva presència. Intentava recordar si l'havia vist abans, però aquelles hores del matí una no està per fixar-se tant amb el personal. Sobretot per que es nota molt quan ho fas i una prefereix passar desapercebuda. La feina em va mantenir el cap ocupat si bé a la hora de dinar em costava concentrar-me en la conversa de rutina de la UUUU i na OOOO. La UUUU se'n va adonar i em va preguntar que passava i els vaig explicar la "gran" aventura. Les noies creien que tenia un toc romàntic i perillós alhora i em van dir si tenia quelcom pensat pel vespre. Jo els vaig respondre que en dues parades no tindríem temps per a fer res que calgués preparació. La OOOO va dir que potser em voldria portar a sopar com agraïment per haver-li cedit la cadira, i de pas conèixer-nos millor les dues estaven convençudes que era un enamorament a primera vista i que el millor que podia fer es deixar-me portar (sempre amb cura de fugir si les coses es ficaven dubtoses). Després de dinar un altre cop a la feina, aquest cop ni aquesta podria treure'm del cap aquell vespre. I si en YYYY em convidava a algun lloc, que podia fer, no em veia capaç de negar-m'hi, i les noies encara m'havien convençut més que havia d'aprofitar la ocasió. Tanmateix amb ho reservada que sempre he sigut i desconfiada, el fet que en YYYY hagués superat les barreres amb tanta facilitat havia de ser per quelcom, potser el destí, potser que de bon matí estic més indefensa, al final i sobretot per poder treballar vaig decidir que si em convidava a fer alguna cosa aprofitant que era divendres al vespre acceptaria. Així doncs, vaig plegar deu minuts abans del normal, ja que volia "arreglar-me" una mica, després de tot un dia de feina poc que vulgui al vespre calia revisar algun que altre detallet. Tanmateix si mai vaig a treballar de 21 botons encara menys sortiria a passar-m'ho bé com la OOOO, que saps quan té un sopar al sortir de la feina pel "modelito" en que apareix pel matí. Sempre he pensat que ho feia per donar-nos enveja a les altres que no una necessitat de fer-ho, ja que viu a 10 minuts caminant de la oficina i podria passar per casa a canviar-se abans de que el seu marit, en PPPP la passes a recollir. Abans de marxar vaig deixar tot allò que no em faria més que molestar si no anava directament a casa a l'armari on es desa el programari de pagament, de la qual només tres persones en tenim clau. Des que vaig entrar a la feina tinc costum d'endur-me les coses a casa, algú cop he aprofitat el cap de setmana per llegir-me els informes més pesats, o m'ha anat bé si el dilluns no em trobava be i donar l'excusa que treballaria des de casa per no anar al despatx. De camí al metro, el tema estrella va tornar, no vaig poder evitar mirar-me en un aparador per assegurar-me que estava presentable, mai abans ho havia fet em sembla que fins aquell dia no vaig assabentar-me que hi havia una botiga de roba de camí al metro. Com havia sortit una mica abans i potser no agafava el tren de sempre, no tenia pressa així que enlloc de quedar-me dreta a prop de la porta em vaig asseure. Tanmateix vaig ser de les últimes persones en deixar el vagó, pel túnel que conduïa directament al rebedor de l'estació de tren vaig deixar passar a la gent. Tot just arribar a les portes de sortida, una mà em va tocar l'espatlla, quan em vaig girar de poc no li clavo un cop de puny, si a en YYYY. Ell no s'esperava la meva reacció com jo no m'esperava que algú em toques pel que ho vam deixar en taules. Ens vam apartar de la sortida i en YYYY va dir que em volia convidar a un cafè o potser un berenar-sopar si jo no tenia inconvenient, i com que era millor anar al centre si donàvem mitja volta m'estalviaria un viatge. Cal reconèixer que aquell acte no el va desmerèixer, jo també hagués fet el mateix, així doncs vaig acceptar la proposta. De camí a l'andana del metro li vaig preguntar si tenia algun lloc pensat. Em va respondre que no però potser al cafè HH-HH que era un bon lloc per parlar. Un cop asseguts al vagó de metro, i amb les coses més clares, en YYYY em va dir que s'havia estranyat de no veurem la primera a la sortida del metro, com al matí sembles tant accelerada creia que ho series sempre, o es que durant el dia perds la empenta - em va preguntar. Jo li vaig dir que normalment si ho era però com havia sortit abans hi havia quedat amb un desconegut, que a més era un impertinent, estava enrederint l'arribada. En YYYY es va donar per al·ludit, cosa que provocà em va deixar temps per pensar en com podia ser que em tingués tant "clissada". Una mica de la sensació de seguretat va desaparèixer però tanmateix la creença que hi havia quelcom entre ambdós es feia més gran. Vam arribar a l'estació GG-GG, un cop a la superfícies, encara quedava uns tres carrers fina al cafè escollit. No m'hi havia fixat però per ser hivern tampoc feia tant de fred aquelles hores del vespre. Cap dels dos deia res potser esperàvem a arribar al destí per poder estar "tranquils" o potser els últims comentaris havien refredat l'ambient. Segurament la sensació de refredament em va fer pensar en que passaria si la cosa no anava per bon camí, si bé encara em veia capaç de tombar-lo si feia falta, per a ell ja no li era una sorpresa que li intentés donar un cop de puny encara que fos un acte reflex. Per sort els pensaments negatius van calmar quan vam entrar al cafè que, on hi feia una bona temperatura i on tot hi haver força gent, encara hi havia lloc. A mesura que ens endinsaven en direcció a una taula del racó que semblava reservada amb un paper plegat a sobre, em vaig adonar que hi havia força gent que el coneixia. Estava en territori enemic i per tant calia extremar la defensa. En YYYY es va adonar del meu canvi d'actitud i em va dir, - ho sento no m'atrevia a dir-t'ho, treballo en aquest cafè. Aquella noticia em va tranquil·litzar una mica però no el suficient, continuava en territori enemic. Una altra cosa que va minar la meva seguretat fou que desprès de preguntar-me que volia, es va dirigir a un cambrer, i li va deixar anar una parrafada en Italià de la qual em prou feines vaig entendre la comanda. Quan aquest va contestar també ho va fer en italià i va durar massa per ser un "de seguida". Quan en YYYY va veure la meva cara em va explicar que volia saber si hi el seu oncle passaria pel local, però era impossible per que ja havia marxat a torre de les DD-DD. I va afegir si no t'agrada podem anar a un altre lloc ja se que potser et sents incòmode però t'asseguro que aquí és on ens tractaran millor de tota RR-RR. Les seves explicacions incoherentment m'havien calmat. Donat que feia molt que no sortia i que havia conegut al noi al tren, després de parlar una estona vaig tornar a casa, aquest en autobús l'últim abans que el nocturn. Tanmateix abans d'acomiadar-nos, em vaig assegurar que recordava el meu nom i com ho va fer, ens vam passar el nombre de telèfon. Quan ja portàvem unes quatre setmanes, que a part de les trobades casuals al tren (ell havia canviat d'horari), també ens veiem regularment. Per fi havia conegut al seu oncle, l'amo de tot, i la descripció que en YYYY m'havia fet era la correcte. El seu oncle una mescla d'Italià treballador o un Català amb accent estranger, tota la seva família era Italiana però la seva mare i el seu oncle eren catalans que van criar-se a Itàlia per qüestions polítiques. Més endavant vaig conèixer que les qüestions polítiques no eren quelcom per estar orgullós, i per aquest motiu el seu oncle va tornar a la pàtria dels seus pares (avis d'en YYYY), i aquest se'n va venir a acabar els estudis més endavant. Com la relació anava bé i semblava no haver secrets entre nosaltres, em vaig veure obligada a explicar el meu secret. Es quelcom que no m'agrada fer per que provoca que la gent s'enfadi amb mi directa o indirectament i molts cops passin de ser amics a persones que no em fan cas o fins i tot m'eviten. Per sort en YYYY em va entendre i no va mostrar cap mena de ressentiment pel que li havia amagat, al començament em va semblar estrany. Era irracional que precisament a ell el podria afectar més que a cap altre persona i tanmateix no es va mostrar negatiu. Al contrari va animar-me a gaudir més de la vida i no preocupar-me tant del meu passat o del que diran els altres. Suposo que a Italià ell també deuria sentir rebuig per quelcom que no era ni tan sols culpa seva. El temps ha refermat la postura d'en YYYY, cosa que m'ha permès viure millor del que havia viscut mai i veure un futur on abans només veia confusió. Potser estava més que enamorada d'ell però en YYYY semblava que també necessites sentir-se compres i ser estimat per ell mateix. Al cap de poc vaig saber que si bé el seu oncle era l'amo del cafè on ens vam trobar el primer cop ell en tenia altres dos de propietat en una altra zona de RR-RR. El meu secret és quelcom més personal, tant personal que ningú no afecta a ningú més que no sigui jo mateixa i per tant és més difícil de portar. Doncs bé resulta que quan vaig nàixer van creure que era un noi, em van posar un nom de noi i com a tal em van tractar fins als inicis de l'adolescència. En aquest temps la olla a pressió va esclatar i després d'especialistes i consultes diverses van haver d'acceptar que era una noia, tant dona com ho era la meva germana gran, encara que el meu cos no mostres aquest fet. Dintre el pitjor vaig tenir la sort d'esclatar prou aviat com per evitar problemes majors, així als 15 anys vaig entrar a estudiar batxillerat com a noia i al entrar a la universitat, ja era oficialment una dona. Des de llavors he viscut com una soltera en un pis ridícul a les afores de la ciutat comtal, m'he guanyat la vida com a persona del meu rang professional i m'he llaurat noves amistats, poques de les quals coneixen el meu passat, però les que si el coneixen m'han ajudat davant el contratemps que la vida i la societat dona a aquelles persones que no "segueixen les normes o regles generals". Però ja fa més de quatre anys i mig des que ens vam trobar per primer cop, les coses ens van bé i creiem que serem capaços de muntar una unitat familiar. Tenim pensat casar-nos en 6 mesos, per tant volem aprofitar aquestes dues setmanes de vacances per tal de conèixer el seus familiars i de pas per acabar de convèncer a la seva mare, la SSSS, que sóc un bona esposa pel seu fill. A la SSSS i en TTTT (el seu marit), els conec d'haver-hi parlat per telèfon, mig en català mig en Italià. A més a més a la germana d'en YYYY, la ZZZZ, ens hem escrit a sovint per tal de poder obtenir més dades sobre el passat obscur i com estaven les coses per allà, mentre jo li informava de com anaven les coses per aquí. El viatge fou interessant, el paisatge no era gaire diferent del català si bé es denotaven certs detalls que li donaven un to especial, diferent. Els pares d'en YYYY, vivien en l'equivalent a un mas allà a "OO-OO", una regió poc turística donat que si bé es costera, no té platges si no penya-segats. Com jo temps enrere ells també havien canviat de domicili a causa del que deia l'altra gent i per tant, es notava cert aire d'enyorança de l'antiga localització a la casa. Hi havia quadre i fotos de l'anga construcció, la majoria de la família de la SSSS havien nascut en aquella casa pel que hi havien quadres antiquíssims on ja pareixia, i seguint els quadres, et podries fer una idea dels canvis i ampliacions que va patir el "mas". La prova de foc era el sopar que s'havia organitzat en honor nostre, aquest reuniria família que vivia més o menys a prop. Era una bona ocasió per reunir-nos abans que em mori va comentar la EEEE, avia materna d'en YYYY. Persona que deuria tenir 93 anys i que semblava més activa i amb millor salut que els meus pares, o potser jo mateixa. El sopar es va preparar a un "riu-rau" que s'estenia davant la porta de la casa, encarregat de donar aixopluc a l'hivern i ombra a l'estiu, sense tapar la meravellosa vista de d'oliveres que resseguien la muntanya que hi havia al davant. Preferia col·laborar en el muntatge, però em van destacar a la cuina, potser a la seva família era més tradicional del que es mostraven a les cartes. Tot i que no sóc gaire bona entre fogons, vaig poder ajudar en tasques menors. Tasques que havia d'interrompre quan algun familiar que veia de lluny, entrava a la cuina per saludar a la SSSS i a les femines de la família, que es quedaven a la cuina més que per cuinar per poder ficar-se al dia dels assumptes, quelcom paral·lel li passava a en YYYY. Suposo que això es comú a les relacions de família, les parelles es separen per obtenir la màxima informació abans que vingui la persona a qui estan "retallant". Aquella conversa d'intercanvi de novetats, em va permetre preparar-me pel que vindria i per conèixer a qui passar la pilota en cas que fos necessari. No m'agradaria fer-ho però sempre cal tenir algú amb qui compartir una tongada de familiars inquiets per criticar i dir la seva. Al poc de sortir amb les safates del sopar, a la cuina a part de la SSSS, la ZZZZ i jo inicials, hi havia les tietes VVVV i IIII, una altra àvia la SSSSa, la dona d'en KKKK, la DDDD i d'en GGGG, la WWWR. Hi havia força menjar pel que es van necessitar dos viatges per treure totes les safates, que es repartiren a una taula força ample, i prou llarga per que hi entréssim 28 persones. Un cop al llit, després de sopar, ambdós vàrem tenir la sensació que tot havia anat prou bé com per deixar-nos dur pel cansament i dormir. L'endemà i el següent ja vam tornar a estar sols amb els seus pares i família més propera, ja que serien els últims dos dies abans de tornar cap a BCN. La nit del primer dia fou l'escollit per la mare d'en YYYY per parlar en privat, la conversa fou forta però va servir per posar en clar tot el que s'havia de dir i acordar. Vam marxar amb la satisfacció que havíem fet el que devíem alhora que ambd¢s ens vam treure un gran pes de sobre. .