ONG La història comença l'any 1999, aleshores jo encara estava estudiant la carrera d'informàtica i per un cop a la vida vaig decidir-me a fer quelcom pels altres. Em vaig apuntar a una ONG per tal d'anar a donar classes d'informàtica en un poble d'Àfrica. I vàrem preparar tot el necessari per maximitzar l'eficàcia de la nostra curta estança. Un cop allí vàrem detectat un problema que no havien comptat, el fet que les noies no acudien a les classes tot i n'hi havien força ja que els pares emparant-se amb la religió no les deixaven anar. Així doncs amb el nostre enllaç na UUUU vàrem mirar de trobar una solució per tal que alguna de les noies pogués anar a classe. El problema era que tots érem homes pel que no hi havia cap professora a l'equip, amb aquest aspecte era on els pares s'acollien en quant les classes per a dones les han de donar dones. Vàrem preguntar a l'enllaç si podria trobar una dona per tal que realitzes els cursos introductoris de manera que almenys haver fet quelcom per a elles. Però la resposta fou que no hi havia cap disponible mai abans s'havien preocupat d'aquest tema. En mig de la desesperació i després de sopar i beure van sortir a la terrassa. Ja era fosc i la beguda va propiciar un autèntic brainstorming, tots vàrem anar dient bejenades. Es va decidir aplicar la de trucar a BCN per tal de cercar una noia disposada a col·laborar encara que donat que no s'hi havia presentat cap la cosa estava difícil, estàvem disposats a usar les fotos que havíem fet per tal de vendre d'estada com unes vacances. Vàrem intentar-ho amb 5 noies i cap d'elles va acceptar, per tant aquell vespre el consell intentava trobar una altra solució abans de deixar-ho com a impossible. L'alcohol i el sol no combinen gaire bé i les idees que surten d'aquests estats acostumen a ser desencertats, en aquest cas també ho fou però almenys va anar be, cosa que mirat fredament no hauria d'haver anat. El pla consistia que un de nosaltres es fes passar per dona, faríem com si hagués arribat de l'aeroport i venia a ajudar-nos, per suposat s'encarregaria de les classes per a només noies (una altra condició). L'endemà al matí vàrem avisar a les autoritats locals l'arribada d'una col·laboradora que substituiria un dels nostres, ja que aquest anava a un altre poble a col·laborar en un altre projecte, la nova no s'encarregaria si no de les classes orientades a noies. Després vàrem parlar amb alguns pares i tot i que ens va costar amb l'ajut del UUU, al vespre ja teníem la nova col·laboradora presentada a les autoritats i 16 alumnes (2 classes) per als cursets. Les classes foren força bé i tot haver començat 4 dies més tard de seguida van arribar al nivell cosa que va permetre relaxar la velocitat i assegurar-se que comprenien correctament el que els explicava la traductora. Les classes a més del curset d'informàtica també es va creat una classe de "la dona al món occidental", les noies molts cops preguntaven com era la meva vida d'allà on venia i pel que se la traductora també hi estava interessada. Les noies havien sentit/vist per la TV que la dona a occident era més lliure i moltes altres coses que la seva religió no els permetia nio sentir, per sort el fet d'estar en una ciutat ajudava a una interpretació menys extremista de la religió. Per tant es podria dir que en certa manera vivien millors que a les poblacions de l'interior on les coses estaven més enrederides. Per sort els meus coneixement de la psicologia/fisiologia de femella humana van servir per poder quedar bé, o almenys no descobrir-me ja que tot aquell temps si bé havia adoptat roba local per que tapava més i facilitava l'engany, a les classes estava sola davant el perill. Al arribar al final del projecte estava tant identificat amb el meu rol de dóna (i professora), que alguns companys m'havien comentat si estava bé, cal reconèixer que estava bé molt bé estava fent quelcom que sempre havia volgut ensenyar i el fet de que fos dona u home en aquells moments no m'importava, era una persona i ja està. Pel que sembla la cosa no era tan simple com podia pensar, ja que al tornar a casa el meus companys em deien que em comportava com una noia, no sabia que volien dir feia el que havia fet "sempre" tampoc i donava més importància. Més endavant després d'una xerrada amb una amiga alertada pels mateixos sintonies que els meus companys havien advertit, vaig descobrir que era com sempre m'havia sentit i que l'adaptació a la vida com a dona no havia sigut res més que la possibilitat d'expressar quelcom que feia molt de temps que tenia dins meu reprimit i que provocava la meva coneguda irritabilitat, com apunt important ja qe des de que havia tornat semblava que ja no en tingues. Així doncs des de llavors estic en espera per poder convertir-me físicament en una dona ja que psicològica i solament ja ho sóc. P.D: Cada estiu torno a col·laborar en els cursets d'informàtica que ara ja dono a tres pobles diferents on crec haver ajudat al desenvolupament de dues empreses només de noies que gràcies a les noves tecnologies viuen d'una manera més còmode la seva existència.