Camping Ja fa molt de temps quan era petita vas haver un estiu que em va canviar la vida i no només metafòricament. Fou l'estiu en que el meu Jo va prendre consciència alhora que el primer avís del que passaria més endavant per molt que ho intentés evitar. Per situar-nos, llavors tenia 12 anys, per les meves preferències personals preferia dur els cabells "curts" però no massa, així com unes ungles que mostraven la part blanca. El càmping estava a uns 2 Km de la platja però disposava de tres piscines dues de petites i una d'enorme. Era el primer any que hi anaven i per tant no coneixia a ningú. Així doncs els primers dies foren de cerca d'algun/a company/a de jocs per passar l'estiu. Al cap de tres dies vaig trobar un grup de quatre noies que en contra del que passava amb els altres grups em van deixar entrar, elles també eren "noves" i per tant els altres grups d'"habituals" no les havien deixat entrar. Entre les activitats que més em divertia era quan ens pentinàvem l'una a l'altre o ens pintaven les ungles (per fi podia lluir-les). Algun vespre que altre al tornar a la tenda "casa" la meva mare m'havia renyat per deixar-me pentinar o pintar-me les ungles ja que un nen com jo no havia de fer aquelles coses. Per aquelles dates en prou feines volia saber que el fet de ser un nen implicava que no es podia ser una nena, aleshores encara creia que algun dia al despertar-me ja seria la nena que era. Tot i això la cosa es va posar difícil quan una tarda les noies van decidir que ja era hora que lluïs completament ja que les ungles pintades no quedaven bé amb la roba que duia i em van deixar un vestit per tal que me'l poses quan anéssim a donar un volt per la part més muntanyenca del càmping. M'ho estava passant tant bé que ni vaig adonar-me que al arribar a la zona recreativa la meva mare estava parlant amb la veïna mentre els "homes" estaven jugant a cartes. La cara que va fer era de dibuixos japonesos, però vaig continuar com si no hagués passat res aquella tarda m'ho vaig passar molt i molt bé, pel que després de donar-los-hi les gràcies a les noies vaig canviar-me i anar a la tenda sense pensar en el havia passat a la zona esportiva. Quan vaig arribar la meva mare ja tenia el sarau muntat, el meu pare va desaparèixer i em va deixar sola davant la cavalleria. La mare em va dir que aquella tarda m'havia passat de la ratlla, que havia tingut sort que ningú em reconegués però que ja s'havia acabat. Fins llavors t'havia deixat passar certes coses - va seguir - per que ets bon estudiant i a l'escola no tenies amics i amb les noies semblava que t'ho passessis bé, però has vist que estan fent amb tu, ets un NOI, ho has sentit un NOI i els nois no usen vestits, ni es pinten les ungles, ni porten el pentinat que et van fer. L'únic que vaig poder dir es que jo era una noia com la YYYY , ZZZZ, VVVV, i la WWWW. I que elles no m'estaven fent res que per mi era el primer o segon cop que estava feliç. La mare em va enviar a la meva "habitació". Aquella nit fou la que més he plorat en tota la meva vida i per plorar no serà. El que li vaig respondre a la meva mare era la veritat encara que ella no em cregués. L'endemà va anar a veure les noies per advertir-les que no volia que se m'acostessin. Quan ho vaig saber de l'enrabiada vaig sortir corrent i em vaig amagar sota una "casa amb rodes", només jo coneixia la entrada que era molt estreta. Allà vaig voler plorar però ja no podia ni fer-ho, des de llavors no he tornat a plorar de manera natural. No sabia que fer, havia de demostrar a la meva mare que era una nena encara que no s'ho volgués creure, encara que no sabia com fer-ho, sabia que hi havia quelcom físic, però no devia ser important ja que ella mateixa va dir-li al meu pare que si no fos per m'havia parit no hagués cregut que era una noia. Però com li demostrava? Quan ja era de nit na YYYY va aparèixer i em va cridar, com no vaig veure ningú més la vaig deixar entrar a l'amagatall. Na YYYY em va dir que els meus pares estaven preocupats i que estaven muntant un grup per trobar-me. Jo li vaig contestar que no sabia que fer no podia tornar a casa i seguir reclòs, necessitava fer-li entendre a la meva mare que era una NENA. La YYYY em va mirar i em va dir - però tu ets un NEN i no una NENA. Allò em va caure molt malament i la meva cara deuria plasmar-ho per que na YYYY va seguir - d'acord que et comportes i penses com una de nosaltres però ets un nen, tens titola. Ja vaig començar a plorar i entre llàgrimes vaig dir - això desapareixerà algun dia no es meu, no pot ser part de mi -. No se si per els plors o per casualitat un dels subgrups de recerca ens va trobar. Així doncs encara plorant vaig acabar a casa la ZZZZ ja que la seva mare formava part del grup, mentre anaven a avisar als altres que ja m'havien trobat, la YYYY, la ZZZZ i la seva mare, na JJJJ, em van intentar calmar. Ens aquells moments només parava de plorar per cridar que era una NENA i algun dia seria una NOIA i una DONA. La JJJJ va avisar a una amiga seva del càmping que era psicòloga per tal de calmar-me. Quan la psicòloga va arribar la meva mare ja m'estava agafant per dur-me a la tenda, fer les maletes i marxar. Na DDDD, que és com es deia la psicòloga la va parar i va dir que anéssim a la seva casa amb rodes. La mare deuria pensar que l'aïllament seria millor que el de la nostra tenda de campanya pel que va acceptar la proposició. Durant el camí el fet que na YYYY m'acompanyes em va calmar una mica i al entrar a la sala d'estar ja havia deixat de plorar. Un cop allà la DDDD va dir-me que m'esperés al patí amb la YYYY que ja m'avisaria més endavant, llavors confiava amb la DDDD, m'havia evitat una bronca desmesurada i amb una mica de sort potser evitava que marxéssim tant aviat del càmping. En aquest temps vàrem sentir que parlaven i la meva mare cridava de tant En tant jo ja estava hi estava acostumava però na YYYY es va arribar a espantar dos cops. No he sabut mai que es va parlar llavors, només conec el que va passar quan em van fer entrar. Estava disposada a plorar encara que poc líquid al cos per poder plorar, per sort no em va fer falta. La DDDD es va dirigir a mi i em va dir em estat parlant i crec que necessites visitar a un especialista, en tot cas fins després de vacances no en trobaríeu cap, per tant després de parlar amb els teus pares hem acordat que m'encarregaré de qualsevol urgència que pogués passar. Després d'allò vaig mirar a la mare que va assentir amb el cap, cosa que em va tranquil·litzar. També hem acordat - va seguir na DDDD - que mentre no es demostri el contrari podràs continuar jugant amb les noies fins i tot vestir-te com elles. En aquell moment volia plorar i per primer cop a la meva vida era d'alegria, en tot cas vaig abraçar i donar les gràcies a la DDDD el més efusiu que era possible. De camí a la tenda (casa), el meu pare em va dir que havien acceptar pel meu bé però que si podia evités aparèixer per casa amb un altre vestit ja que la meva mare no s'ho estava passant gens bé. Més endavant vaig saber que a part de patir pel que em passaria, creia que era culpa seva per que al ésser fill únic m'havia protegit massa. Així vàrem passar les tres setmanes de vacances més ben aprofitades de la meva vida. Aquestes em van permetre per fi demostrar a la meva mare que era una nena per impossible que semblés. [ Opcional: veure camping.Primer Xicot.txt] Durant la última setmana vaig notar que la mare semblava més comprensiva i conciliadora. Pel que vaig saber més tard havia tingut una reunió amb la psicòloga (na DDDD) on van intercanviar opinions sobre mi. Pel que sembla ambdues estaven d'acord que com a noia se'n veia més contenta i oberta que com a noi, a part de que em movia amb tota naturalitat, una naturalitat no forçada cosa que implicava acceptar que realment era una noia. Tanmateix la meva mare començava a acceptar el fet que no era culpa seva cosa que calmava el seu mal humor i m'aplanava el camí cap a una relació filla- mare. Camí que havia iniciat massa tard i amb entrebancs però que en transcurs de la meva vida ha sigut molt important per tal de superar les diferents proves a les que he sigut sotmesa. Al tornar a casa encara teníem dues setmanes abans de començar les classes i les vàrem aprofitar per visitar dos especialistes que na DDDD ens havia recomanat. Ens vàrem quedar amb el segon semblava més amable, i em donava més confiança. Llavors vaig haver d'omplir una sèrie de test i escriure alguna que altra redacció i presentar algun dels dibuixos que havia fet des que era petita, a la majoria d'ells duia vestits cosa que va fer difícil trobar-los ja que la meva mare els estripava i tirava a les deixalles quan no la veia. El col·legi fou el pitjor, allà encara era un noi, si bé la meva mare va parlar amb el director i algun professor no acabaven d'estar convençuts que no fos més que una fase que havia de superar encara que fos de cop per culpa de la crua realitat. Per sort la mare va estar buscant una altra escola propera on poder entrar com a noia, jo hi estava molt il·lusionada, perdria dues amigues, encara que sempre podríem quedar per veure'ns fora de classe i per fi començaria a ser qui devia ser. Durant el primer any a la nova escola les meves cites mèdiques van augmentar ja que havia d'anar a veure un endocrí per tal que em receptes hormones. No tenia molt clar que eren, però si sabia que eren necessàries per evitar que la natura continues pel seu error. Encara que a la mare encara no es feia a la idea ja començava a gaudir de tenir un filla, i per tant van tornar a acostar-nos en la nostra relació emocional, i per primer cop vaig notar que era receptiva a les meves preguntes i forma de ser. Quan només tenia 16 anys i després d'haver viscut 3 anys com a noia va arribar el moment on el psicòleg i l'endocrí em van recomanar començar la cirurgia de correcció. Encara hauria d'esperar uns anys, per poder-me sotmetre, però hi havia cua d'espera i estava en un bon moment per apuntar-m'hi. Als 17 anys i mig, va arribar la hora de la operació de canvi de sexe (SRS), a casa estaven preocupats pel que pogués passar-me ja que hi havia la remota possibilitat que moris en ella. En tot cas com ja havia dit alguna dit de plorera anys abans preferiria morir com a dona que viure com a home. Vaig necessitar el consentiment dels pares, que gràcies a Déu em van ajudar per que si no sabia que podia haver fet. L'operació en el meu cas era molt necessària ja que apart d'evitar el servei militar em permetria que els papers del batxillerat ja constes com a dona i junt a les peticions de canvi de noms i sexe dels altres papers oficials podria començar la Universitat sense haver d'amagar res. Actualment tinc 22 anys, i estudio tercer d'informàtica, la carrera es difícil però m'agrada molt. Gràcies a la "ocultació" d'Internet tinc una plana web on ajudo en el que puc a d'altres transsexuals. En aquest punt és on me n'adono de la sort que he tingut ja que la majoria dels casos el rebuig a la diferència, al acceptar que hi han errors a la natura que no els produeix cap persona i que l'única solució és una operació de cirurgia major. En tot cas estic molt contenta de poder ser la dona treballadora i independent que sempre havia desitjat. Encara que cada vegada em sento més necessària d'una parella per compartir la meravellosa vida que he tingut, una persona amb qui passar la resta de la meva vida. Petons, XXXX, xxxx de yyyyy de zzzz P.D: La meva orientació sexual és indiferent del fet que sigui una dona transsexual, és el que és i no afecta pel que respecta a aquest escrit.