Atropellada
Era un dilluns d'hivern, havia plogut tota a la nit i feia força fred,
el despertador no m'havia pogut despertar a l'hora de sempre. Quan em
vaig adonar vaig saltar fora del llit i després de vestir-me i esmorzar
vaig sortir corrent.
Els carrers estaven ben molls i els passos de zebra relliscaven, per tant
saltava esquivant bassals i la pintura dels passos de zebra que els quals
es podia lliscar. Com tenia calculat a la velocitat que anava agafaria
l'últim pas posant-se verd, així fou i no vaig haver de parar.
Però qui tampoc va parar va ser un 4x4 que va sortir del no-res a velocitat
superior a la meva. Vaig perdre el coneixement, ja que el següent que
vaig veure fou una habitació d'Hospital, suposo que la trajectòria del 4x4
i la meva es van intersecar.
Una infermera fent una volta per les habitacions fou la primera en
preguntar-me com estava.
- Una mica dolorida i força atontada - vaig respondre-li.
La infermera va marxar i al moment va tornar amb el em va semblar un
metge, però en realitat era un infermer administratiu.
Aquest va seguir l'interrogatori.
- Com te dius?
- XXXXa
- Quina edat tens?
- X1X1X1
- On vius?
- X2X2X2X2
- Alguna informació mèdica a comentar?
- * No se'm coneix cap reacció als medicament normals,
* Sóc donant de sang habitual grup O+, i quan em mori ho seré d'òrgans,
* I com s'indica a la tarja grapada al DNI, una dona en procés de prova
de vida real (RLT).
- Això últim ha provocat cert desconcert als de l'ambulància que l'han
recollit. que trobava coses a faltar.
- Doncs encara sort que duia la cartera a sobre i no a dins la motxilla,
com faig normalment.
- Mes que la cartera del fet de dur tanta roba, i la motxilla, encara que
els pits també van esmorteir ho seu. - al que va afegir - l'infermer de
l'ambulància amb les presses no va mirar la documentació i de poc li
agafa quelcom quan la resta del pits de silicona van caure al terra de
l'ambulància a causa del massatge cardíac.
- No em faci riure que em fa mal aquí baix - vaig contestar.
- Doncs bé com no hem trobat ningú de la seva família, i donat que sembla
estar en plenes facultats mentals, necessitaríem el seu permís per realitzar
una segona intervenció de reconstrucció de la pelvis-maluc.
- Això sembla més greu del que em pensava, en quin estat estan.
- Donades les circumstancies força bé però caldrà assegurar que la soldadura
es realitzin correctament i revisar que no hagi quedat cap tros que pugui
perforar cap òrgan vital.
- Si volen fer una segona que fan fer a la primera intervenció?
- Durant la primera es va posar al lloc les parts trencades, de pas també
es va comprovar que no hi hagués cap òrgan intern afectat. - Si li he
de dir la veritat -, de poc que no li reconstruïm el d'una dona, ja que a
les radiografies no es veia bé.
Si no fos per que l'encarregada d'admissions ens va avisar a temps.
Na QQQQ deuria ser la primera persona que es va mirar els papers.
- Doncs no m'hagués queixat pas, si ho haguessin aconseguit, em podria
haver estalviat 400 EUR, si els hagués tingut, es clar.
- No crec que ens hagués pogut passar, la comprovació de documentació és
un pas rutinari per les entrades en estat greu, sempre es cerca papers
conforme al ser de tal religió no accepten trasplantaments, o ni sang,
o al contrari saber si la persona és donant o ha escrit un testament vital.
També serveix per localitzar algun familiar o amic, per si cal prendre
decisions de vida-o-mort.
- En el meu cas ho tenen difícil per trobar algú, des que vaig decidir ser
jo mateixa, la família em va desterrar i a la majoria d'amics/gues fa
temps que no els veig.
- No cal que entrem en terreny personal, una última pregunta, sobre la
reconstrucció, si vol parlo amb el metge a vérem si es pogués obtenir un
resultat més adient amb el seu gènere.
- Per mi perfecte, tanmateix en quin hospital estic?
- En el B1B1B1.
- Uix, de poc, si arriba a ser B2B2B2, podria demanar per l'endocrí que em
porta des que prenc hormones. Podríem aprofitar per realitzar la operació
de canvi de sexe, ja que he d'estar entubada.
- Ja estem en això - davant la meva sorpresa va afegir -, donat el seu
historial i davant les possibles dificultats que podien sorgir de la
recomposició del penis i l'escrot, es va optar per la seva amputació.
- Aquesta anestèsia és molt forta, per que no he notat res a faltar.
Encara que tampoc feia especial cas del que hi havia allà sota.
- Segons com miri ja és a mig camí de ser una dona.
- Ja fa molt que vaig superar el mig camí, el fet que físicament no ho
sigui no és el més important per mi. Però és quelcom que sempre he sabut
que havia d'acabar passant, mai vaig pensar que no seria jo qui decidís.
- Tècnicament si vàreu decidir, la tarja grapada junt al DNI ja advertia
dels passos que seguiria i entre aquells estava el realitzat ahir.
- Tranquil, que no tinc cap queixa, vam fer el millor que van poder,
tanmateix no crec que s'esmeressin especialment.
- No, era qüestió de vida o mort no d'estètica. Per tant haurà de passar
per una petita operació de cirurgia plàstica per millorar l'aspecte
físic dels genitals.
- Ara que hi caic, al ser un accident de tràfic totes les operacions les
pagarà qui conduïa el 4x4?.
- Aquest és un altre punt a aclarir, tècnicament hauria de ser així i tal
com la va deixar era més senzill (i barat) continuar el procés cap a dona
que no cap a home, tanmateix l'advocat del conductor ja ens a avisat que
no pagaria més del compte, per tant la plàstica final potser se l'hagi
de pagar, igualment el doctor ja m'ha dit que després de la reconstrucció
de l'operació de demà haurà d'esperar un anys fins poder tocar res.
- Suposo que alguna pega havia de tenir, almenys així tindré temps per
acabar de recollir els diners, mentre ja tinc força avançat.
L'administratiu va marxar, i jo em vaig quedar feliç pel que havia sentit
fins el moment.
Al cap de dues hores ja vaig començar a notar a faltar coses, a part de
poder moure els dits dels peus, no m'havien dit res de paràlisi però no me'n
refiava.
Després de la segona operació encara havia d'estar ingressada quatre mesos.
El cop havia sigut força gran i calia que es refés adequadament. La
recuperació anava bé, i jo estava molt animada. Suposo que per mi el fet de
saber que després de tot el dolor i el patiment es veurien recompensats amb
la possibilitat de poder lluir cintura sense complexes.
En tres setmanes ja estava prou bé com per tal que m'enviessin a casa,
encara que llavors em quedaven tres mesos amb visites a l'hospital per fer
recuperació dos dies a la setmana.
Per aquelles dates, estava una mica "després", per haver de deixar a alguna
de les amigues que havia realitzar amb les infermeres, a qui sempre intentava
ajudar, mai m'he pogut estar quieta i tenia ordre de moure'm per tant
intentava aprofitar els viatges per l'edifici per fer encàrrecs.
També estava trista per que per primer cop no havia notat rebuig per la meva
"forma de vida", no sabia que m'esperaria al pis. Tothom només sabia que em
deia XXXXa i per tant que era una dona, i ara que si algú s'hagués assabentat
que era - que dirien transvestit, draq queen -, hauria de buscar un altre
habitatge.
Tot va ocórrer al passadís on estava amb l'encarregada del torn de nit fent
temps per anar a dormir, durant tota l'estada vaig intentar aprendre tot allò
que podia. Al no tenir una infància adequada al meu gènere sempre he tingut
la sensació que hi havia coses que mai podria conèixer, sent la única via de
coneixença les experiències de les altres dones.
Na KKKK era una persona fabulosa, tenia força vivències amb gent que estava
al llit i de com les persones se'n surten de les pitjors situacions. Tanmateix
na KKKK era capaç de donar-te energia i ganes de viure només de veure-li el
somriure que feia quan tornaves de recuperació tota destrossada.
Na KKKK compartia el torn de nit amb la LLLL i la MMMM, encara que amb
aquestes no tenia la mateixa confiança. Com intentava explicar, estàvem les
dues xiuxiuejant, i despotricant de la moda, aquell matí la seva filla li
havia demanat força diners per comprar-se un pantalons de marca, i pensar que
en els meus inicis només m'atrevia anar a les rebaixes i tendes de segona mà
per que si no tenia suficient per comprar-me res sense que ningú ho notés.
La KKKK estava a punt de dir quelcom en un to més alt quan el telèfon va
sonar. La LLLL el va agafar de seguida, donat que la planta estava tranquil·la
la KKKK em va dir que només podia ser algun accident greu que requeria més
personal i potser alguna de les tres havia de baixar.
La LLLL es va girar em va mirar, llavors vam sentir com deia per l'aparell
que la MMMM estava fent una ronda però que ja tornava. Va penjar el telèfon
i em va dir que reclamàvem la meva presència a urgències, ella mateixa
m'acompanyaria al despatx d'admissions.
En tres mesos havia recorregut força per l'hospital, tanmateix mai havia
passat per urgències, segurament quan vaig entrar vaig estar-m'hi una mica,
però no recordava res de llavors.
Un cop al despatx en OOOO, encarregat de nit ens va informar que havia hagut
un accident de tràfic amb un ferit i un mort. Ambdós arribarien en qualsevol
moment, i calia anar de pressa per que la família de la difunta els havia donat
permís per la donació d'òrgans.
Fins aquí vaig estar més aviat espantada, jo havia entrat sota mínims i
encara estava allà, i en canvi per d'altres les coses eren pitjors. Al veure'm
la cara en OOOO, em va dir - Tranquil·la que no necessitem res de vostè. La
LLLL estava callada asseguda al meu costat.
Si l'he fet cridar a part de per que potser necessito alguna infermera de
planta per ajudar a l'equip de donacions, que està llest. Cap dels òrgans
aprofitables es quedarà a l'hospital, per tant el quiròfan només s'usarà per
realitzar l'extracció.
I a mi que, em convida a veure l'extracció, que volen que canvii el
consentiment a la donació? - Vaig deixar anar.
No, no és això, ja ens aniria bé que la gent estigués tant concienciada com
vostè, encara que li facin pànic veure sang. El que passa és que hi ha certs
òrgans que es poden desar per a l'ús posterior i d'altres que no són
aprofitables. Normalment no toquem aquest últims, però en aquest cas
el doctor QQQQ, m'ha demanat permís per realitzar una operació que encara no
s'ha practicat en aquest hospital encara que estem capacitats per fer-ho.
Es tracta del trasplantaments de genitals, al país només s'ha realitzat en
casos de dones joves amb problemes greus i només en centres privats, i el
doctor QQQQ ha participat en una d'aquestes operacions.
Dels meus ulls sortien llàgrimes, inicialment eren per la família del
donant, per la mort, una gran amiga amb la que havia jugat "racionalment"
molts cops quan creia que no tenia solució o no em veia capaç de seguir
endavant.
Molts cops 'havia cridat i mai havia vingut, fins i tot després de l'accident
encara pensava per que havia sobreviscut, que el millor seria que fos jo qui
morís deixant viure a d'altres persones, com per exemple la que aquell vespre
estaria al quiròfan.
Les llàgrimes no van parar quan vaig adonar-me del que m'estava proposant.
Vaig tardar en reaccionar per que ara m'imaginava el donant com una dona, i
em veia com si li estigués robant la seva ànima. Era allò que els llibres
feministes qualificaven de centre de força i la seva inexistència servia com a
excusa a d'altres per discriminar-me.
Per tal d'assegurar-me que el que havia entès era correcte, vaig interrompre
en KKKK amb la pregunta - I vostè em dona la oportunitat de poder tenir un
genitals amb la capacitat completa enlloc del simulacre que em proporcionaria
la plàstica?
En OOOO una mica sorprès em va contestar - si fa no fa sí. Des que va
arribat s'ha fet molts amics un dels el doctor WWWW, qui la portada des de
llavors, ell ha sigut qui ha convençut en QQQQ per treballar aquesta nit, per
tal de fer feliç a una futura donant d'òrgans.
Ara si que no podria deixar de plorar. Havia a tornar a moure a les persones
que em rodejàvem, només per als meus interessos. Tenia la sensació que una
tenia el poder malèfic d'embolicar els altres per treure'm la feina de sobre.
Aquell era un dels motius que hagués preferit no despertar a l'hospital, no
s'haurien d'haver demanat favors, no hauria molestat a ningú i sobretot
tothom s'estalviaria diners.
Tranquil·litzat - va dir la LLLL -, ara és moment de pensar fredament i
decidir, oi KKKK?.
Sí, per poder tirar endavant necessitem el seu consentiment i una carta
conforme coneix els alts riscos de l'operació. Ja deu suposar que és una
operació major i molt més complicada que la plàstica de reconstrucció vaginal.
Intentant contenir les llàgrimes vaig dir allò que sentia - prefereixo
arriscar-me. En cas que em negues me'n penediria tota la vida, i si va
malament, encara tenen la carta de donació d'òrgans i el testament vital, no?
allà tenen tot el que necessiten, si hi ha qualsevol complicació -.
La KKKK em va abraçar i em va dir tranquil·la que tot sortirà bé, no et
preocupis més i preparat per tornar baixar.
Abans de marxar no em vaig estar de dir, que per que ja sabia que no era
possible i que no era el moment de demanar, que sinó també podrien realitzar
un trasplantament de pits.
Els dos es van posar a riure. Cosa que em va animar, necessitava quelcom
per parar de plorar, i amb allò en vaig tenir suficient.
En OOOO es va ficar seriós i va dir, creu-me en aquest cas no serien
aprofitables. I dirigint-se a la LLLL va afegir - serà millor que la vagi
preparant per quiròfan, tant bon punt finalitzi l'extracció d'òrgans li
tocarà a ella.
La LLLL em va dir que anés a dalt i que demanés ajut a les noies, que ella
havia de cercar a l'anestesista, i passar-li l'historial i les últimes
anàlisis per tal de que m'adormís sense perill.
Vaig donar la noticia a les infermeres del torn, que es van alegrar per mi,
em van ajudar a empaquetar les coses per si em canviaven d'habitació (també
era feina feta si quelcom no sortia com era d'esperar). Un cop llesta la MMMM
va dir que ja desaria ella les coses. I vaig tornar al vestíbul a esperar que
em vinguessin a buscar.
Van tardar quasi tres quarts d'hora, cosa que va fer que em posar nerviosa.
Dels nervis se'm va accelerar el pols cosa que va dificultar la tasca de
l'anestesista. Quan vaig perdre el coneixement, estava recordant el comiat
que havia donat a les noies a la planta, un - Tornaré - ple d'alegria.
Com l'últim cop, el següent que vaig veure va ser l'habitació d'hospital,
en aquell moment vaig pensar que potser tot havia sigut un somni i que
només feia unes hores que un 4x4 m'havia envestit en un pas de vianants.
El dolor va anar augmentant fins que no podia més, llavors vaig prémer
el timbre, va entrar la FFFF, qui es va dirigir pel meu nom (jo també
coneixia el seu o sigui que no podia ser un somni, a no ser que encara
estigues somiant). Un cop al meu costat li vaig descriure el dolor que
sentia, a part d'un atontament general, podia moure bé la part inferior
allà l'entrecuix, sentia una coïssor molt intensa.
Na FFFF em va obrir la bata el suficient com per mirar la zona, jo també
vaig mirar-la, estava tota vermella, i es notaven certes marques de cosit a
la part interior. Va tornar a tancar la bata i em va dir que em calmes que tot
estava com devia. I va afegir que el dolor era normal.
En aquells moments jo ja no sentia dolor, estava al cel, o bé havia mort o
estava en un somni, el que havia començat entre una lluita a vida o mort
m'havia servit per poder ser jo mateixa. la FFFF em va donar un cop al cap
per comprovar que la cara de "fora de mi" no era res mèdic.
Quan em vaig queixar es va disculpar i va marxar no sense abans escoltar
un tènue gràcies, moltes gràcies. I em vaig posar a plorar.
Aquella mateixa tarda els doctors assistents a l'operació van passar a
veure com estava, van haver de reconèixer que el meu cos tenia una capacitat
extraordinària per recuperar-se al que vaig comentar, és que sap el que li
convé i només el deixo tocar a experts.
I com encara no controlava la zona de l'entrecuix de poc que no em pixo
de riure, no per la frase si no per el doctor KKKK té una manera molt peculiar
de riure, sobretot el gest de la cara. Al marxar la DDDD em va confirmar que
m'havia de quedar un mes més per la recuperació. Abans de deixar-la marxar li
vaig preguntar si coneixia d'alguna feina de mitja jornada, que amb tant de
temps sense treballar, i les factures del lloguer del pis pagant-se, el meu
compte bancari estaria sota mínims, - i vaig afegir encara que val la pena,
tal com he quedat.
Llavors em va comentar que l'amo del pis s'havia posat en contacte amb elles
no faria ni 20 dies de que havia entrat, per dir que donat que anava per llarg
i que havia descobert la meva identitat anul·lava el contracte i que desaria
les meves coses al traster fins que sortís de l'hospital.
Em vaig quedar amoïnada, però vaig dir, dons m'he estalviat tres mesos de
lloguer, això junt amb el que tenia estalviat per la transició em donaria per
cercar un apartament - vaig dir en veu alta. Donat que a la feina ja hauran
trobat algun substitut i a hores d'ara ja sabrà com funciona caldrà cercar
quelcom - això només ho vaig pensar - però si vaig dir a la DDDD que si
trobava algun diari me'l portes que podria anar cercant pels anuncis de
la secció de demandes treball.
En dues setmanes el dolor ja havia desaparegut i per segon cop vaig haver
d'aprendre a pixar correctament. Almenys esperava que fos l'última vegada, a
la meva edat tant de bolquers no era normal. Però aquest cop si era definitiu,
els resultats eren impressionants, no només en aspecte ja que les cicatrius
quasi no es veien, si no en sensibilitat ja que en tenia. Encara que
segurament eren les ganes i la imaginació més que el físic, però sempre he
sentit dir que l'orgasme es quelcom mental, o sigui que anàvem bé.
Per tal de guanyar encara més sensibilitat les noies em van regalar un
"consolador", d'una bona mida. Donat que la meva vagina tenia una mida
adequada i que la reconstrucció de la pelvis va permetre allotjar-la
correctament i per tant quan aquell va entrar en la seva totalitat, vaig
plorar d'alegria.
El dies van passar i amb ells un mes, em va semblar que to va passar més
ràpid en comparació amb el que ja duia allà dins. En aquest temps ja havia
contestat a dues ofertes de treball. La EEEE m'ajudava en la selecció, per la
qual cosa li vaig haver d'explicar quina mena d'anuncis preferia.
Les noies com la majoria de gent es pensa que les/els informàtiques/ics
som o bé oficinistes amb títol per pitjar tecles o bé mecànics d'ordinadors,
jo ja havia mostrar capacitat de mecànic amb l'ordinador de la planta que
feia el tonto a causa de les xorrades que havien anat ficant en mica en mica.
També havia ajudat a la MMMM a escollir un ordinador per a casa, em va
donar les gràcies ja que gràcies a la recomanacions de botiga i components,
s'havia comprat un que amb la meitat del cost en els grans magatzems tenia
els nens contents per que anaven bé tots els jocs.
Només em quedava demostrar que al estar en els últims cursos de
l'Enginyeria Informàtica volia dir quelcom més que el realitzat fins el moment. I
ho pensava fer mostrant-los una espècie de documentació de quan havia
treballat de becari en una empresa de serveis informàtics.
Per fer-ho necessitava un ordinador amb Internet i d'aquesta classe només es
trobaven en els despatxos dels metges. Ens vam dirigir al doctor OOOO, a qui
després de tanta revisió ja hi havia més confiança, per que ens deixes usar
el seu ordinador. Aquest es va resistir però al final va acceptar.
La presentació es va realitzar a última hora de la tarda per que hi hagués
la major quantitat de persones possibles, al final, el van assistir 10
persones. El manual tractava de "la implantació de sistemes de baix
cost per a instal·lació i manteniment en entorns ofimàtics".
La presentació s'havia preparat de cara a convèncer a futurs clients, o
almenys això deia l'encarregat de la publicitat que va revisar i reordenar
la presentació que li havia donat.
Per no fer-lo pesat vaig saltar de la introducció directament a les
afirmacions i promeses del sistema, saltant-me la poca part tècnica que el
publicista va creure oportú deixar.
Alguna de les afirmacions van sorprendre al personal, sobretot aquelles que
escrites amb grans lletres de colors sòlids. Així l'afirmació que assegurava
que "en 5 minuts un ordinador espatllat tornava a funcionar correctament" o
la que deia "els canvis en l'aplicatiu es realitza automàticament en tots els
equips sense necessitat de desplaçament equip a equip".
Qui és mostrà més interessat fou la KKKK, aquesta ens va explicar que
encara tenia ben present que faria 3 mesos, a causa d'obrir un correu intern
amb virus, se'ls havia espatllat l'ordinador de planta. Apart de la bronca
que van rebre, el pitjor era que durant una setmana van haver d'apuntar-s'ho
tot en una lliberta i de tant en tant anar a l'ala oest a traspassar les
dades.
- Des de llavors vigilem més amb els correus (va dir la LLLL, al que ).
També volia presentar-los la segona part del sistema, la manera de
minimitzar del tot els costos, amb l'ús de sistemes operatius i eines
alternatives. Vaig anar a la secció GNU/Linux directament a transparència que
mostrava el càlcul de cost dels equips anual. Sota una gràfica de barres en
horitzontal amb una barra força llarga respecte l'altra hi apareixia la frase
"En una oficina amb 20 ordinadors el fet d'usar eines GNU enlloc de
solucions propietàries pot esdevenir un estalvi de prop de 10.000 EUR l'any"
Les xifres sense impressionen sobretot si són d'estalvi, només cal veure els
anuncis del centres comercials. Però el que em va estranyar fou la pregunta de
la LLLL, aquesta fou - Realment costa tant a l'any un ordinador?
vaig haver d'explicar que s'incloïa tot el manteniment i l'adquisició de noves
versions o canvis en els programes, que era difícil de calcular però que la
xifra no estava inflada.
La sessió es va tancar després de 35 minuts que com sempre se'm van
passar en un tres i no res (sóc un perill en les presentacions). Vaig decidir
acompanyar a la KKKK que encara havia de canviar-se de roba. Si be només
em quedaven 10 dies per que em donessin l'alta, encara no podia córrer.
Tanmateix després de tant tocar la mateixa zona, encara notava punxades per
dins, res greu però preferia tenir algú a prop per si queia, cosa que no
havia passat només un cop quan vaig fer la valenta direcció a la dutxa.
Un cop canviada, ja vàrem tornar a l'ala est, on estava residint des de
feia ja quatre mesos i mig. En tot aquest temps i fins aquell dia no havia
tocat un ordinador per a quelcom relacionat amb els estudis o la feina.
Tanmateix en aquest temps tenia una llibreta, gran que vaig demanar al poc
de ser conscient, que estava plena d'idees i plans de coses a fer, moltes
d'elles amb ordinadors.
Al revers de la llibreta, escrivia un diari del que em passava físicament
així com les idees que tenia. També hi havia algunes histories i apunts sobre
fets a les vides de les noies que podien servir per a una espècie de
biografia/auto-biografia. Fins i tot tenia per inventar-me algun passat que
encaixés amb mi mateixa, passat creat en forma d'història en primera persona.
Amb el material que tenia per casa, és a dir el traster, i aquella llibreta
tindria per 300 fulles, de desmuntatge i muntatge emocional, un bon nombre
de personatges i força hores de feina si volia escriure un Best-Seller i no
haver de treballar mai més.
La cerca de feina anava malament, però la de pis que havia començat poc
després no era millor. Així doncs quan la LLLL em va preguntar si volia
compartir pis no vaig poder negar-m'hi, vivia una mica lluny, però entre
tren i metro eren 15 minuts.
El primer mes a l'exterior entre viatges als jutjats, les revisions i la
cerca de feina vaig estar més que ocupada. La majoria d'empreses no es
fiaven de la meva situació legal, donat que a l'hospital havia anat tot
"massa ràpid", encara que ja duia 5 mesos, a part que la justícia era lenta
les cues d'espera per l'operació de reasignació de sexe són properes als dos
anys, de fet com estava en la llista d'espera vaig haver d'anul·lar la
petició amb una instància oficial, abans i tot d'haver rebut cap possible
data de primera visita.
Poc abans de la meva sortida de l'Hospital, havia trobat dues empreses
disposades a contractar-me. Però aquestes demanaven una condició que no
estava disposada a acceptar. Volien que demanés els papers com home, que
tenia un problema mental d'aquesta manera s'estalviarien diners i de pas
podrien dir que a l'empresa tenien persones marginalitzades.
Amb aquest quadre, cal reconèixer que la meva esperança i l'autoestima
estaven molt baixes. També havia d'acabar els estudis, per poder pagar-me la
matricula, necessitaria diners pocs aquest cop per que al no presentar-me als
exàmens finals degut a causes alienes a la meva voluntat no caldria pagar
tot de nou.
Però quan la cosa semblava impossible, un altre cop des de l'hospital vam
trobar la solució.
Alguna de les infermeres de planta, amb el doctor OOOO, havien comentat en
un dinar amb l'encarregat de compres que amb tants diners que es gastaven en
manteniment, tenien una pacient informàtica, que coneixia un mètode que
facilitava les reparacions, fins i tot els havia parlat que sense piratejar
es podia tenir un ordinador només pel cost del maquinari.
L'encarregat de compres en dubtava i va demanar a la LLLL més referències.
De l'ordinador d'en OOOO van treure la referència a meu lloc web. No crec
que realment es mires com anava si no que deuria mirar la presentació,
no m'estranyaria que anessin directament als quadres de costos/nombre
d'equips segons les solucions proposades.
Així doncs, per enèsima vegada, les infermeres de l'ala oest van fer
d'àngels de la guarda. El dijous em vaig entrevistar amb en JJJJ, l'encarregat
de compres i contractes externs. Li vaig exposar en que es basava el sistema
i quines limitacions tenia. Ell estava més interessat en quant a costos, jo
no podia dir-li exactament però li vaig posar exemples on els sistema reduïa
o fins i tot estalviava hores dels responsables de manteniment.
En quant a usar programari lliure, no va quedar convençut. Vam quedar que
miraria d'aconseguir un equip com els de l'hospital per que li demostres que
podrien treballar sense notar la diferència.
Per tal de poder implantar la solució va dir que miraria de parlar amb
l'enllaç de l'empresa que els donava el suport informàtic, potser em podrien
contractar per tal de d'implantar les meves idees.
Al cap de poc ja aprofitava les visites a rehabilitació, amb el muntatge del
PC de demostració. Preferia fer-ho a l'hospital per que de tant en tant amb
l'excusa de veure que necessitaven o que els oferia el sistema actual, podia
parlar amb les noies. El muntatge es va allargar un mes, unes 6 visites pel
capbaix. l'última setmana també vaig demanar a en JJJJ si podria deixar-me un
PC dels nous només per fer la demostració d'adaptació als equips existents.
La demostració es va fer un dijous a les 6 de la tarda, tot va anar força
bé només vaig patir l'efecte demo amb el lector de correu intern que em va
demanar per si volia registrar-me (vaig haver de deixar clar que era gratuït,
i que el fet de registrar-se era opcional).
Un cop realitzada la demo tal com estava prevista, vaig executar l'annex,
aquest va consistir en només canviant el disc dur amb el equip dels nous que
m'havien deixat arrancar el sistema. Ja m'havia mira't bastant la configuració
gràfica, tot i així quan vaig poder obrir correctament el lector de correu
(que aquest cop ja no va dir res). amb això vaig poder aclarir les avantatges
que el sistema fos genèric.
Al final però van ajornar la implantació de GNU/Linux, l'any següent hi
havia canvis en la direcció i seria millor esperar que estigués la nova per
demanar el suplement en quant a cost de manteniment informàtic que
suposaria revisar tots els equips de l'edifici.
La reunió amb en BBBB, el cap i l'encarregat de servei en CCCC, de $4$4$4,
l'empresa que realitzava el manteniment fou dura. Com és normal aquests no
volien perdre els seus ingressos. Tanmateix, quan vaig aconseguir que
entenguessin que la reducció era els de les petites atencions, les que
s'incloïen al contracte anual. Pel que feia a les urgències i els extres que
és on totes les empreses de manteniment es guanyaven els diners continuarien
existint, encara que es podrien arreglar abans.
En CCCC es va apressar a dir - Cobrant el mateix, només faltaria.
Això es cosa seva, tanmateix la implantació requerida d'un petit extra,
d'uns xxxxxxx EUR, que estan disposats a acceptar.
En quant a la situació legal, en mica en mica van arribar les sentencies.
Aquestes em van permetre aconseguir un nou DNI, amb el camp de sexe corregit.
Aquella lletra del DNI m'havia portar molts problemes, sobretot a les sortides
nocturnes. També vaig anar a recollir el carnet de conduir, i la targeta de
sanitat, així vaig poder classificar i desar a un altell el munt de papers
de les peticions, junt amb les fotocòpies del documents antics i nous.
A la setmana de l'entrevista ja tenia tots els papers en regla així doncs
quan en BBBB va trucar a inicis de la següent no vaig tenir cap problema en
passar-li les dades per fer-me un contracte laboral. Era un contracte
"temporal a projecte", no era molt segur, però almenys tronava a estar en
actiu i em podria pagar la fi dels estudis.
La jornada laboral seria de 7 hores (clàusula meva), i seria de tarda
(també cosa meva), d'aquesta manera, tenia els matins per anar a classe. Pel
que fa el dinar, podria dinar a l'hospital a baix preu, si arribava abans de
les 3 quan tancaven la cuina.
Ho tenia tot ben lligat, pel que em vaig quedar tranquil·la.
Si be ja m'havia canviat el nom a l'expedient de la universitat no faria
ni un any, ara tocava demanar el canvi definitiu. Com amb la resta de papers
"oficials" calia canviar una lletra normalment en una casella a l'esquerra
i a sota del nom. Per sort el carnet d'estudiant no té marca de sexe i amb
el nom i la foto de quan vaig canviar el nom de l'expedient encara era usable.
Per sort els professors van canviant per assignatures i quadrimestres, per
tant la majoria d'ells no sabien que segons el DNI era un "home", encara que
en realitat mai n'he sigut un, encara que si n'hi tenia l'aparença.
Quan vaig anar a la secretaria del centre, em vaig trobar que els estava
demanant un canvi bastant important, quan encara no havien acabat amb el canvi
anterior. Com sempre foren molt amables i amb les fotocòpies compulsades de
les resolucions judicials necessàries tenien tot el que necessitaven. Per
sort no s'incloïa la petició de cap títol nou, aquest era l'únic paper que
havia de pagar si n'hi havia algun canvi.
La VVVV fou prou amable, per no demanar-me gaires explicacions, ja m'havia
atès l'últim cop i sabia que no era quelcom agradable d'explicar. Potser
per aquest mateix motiu es recordava que aquest era una dels "tràmits" que
tard o d'hora havia de realitzar.
Ara ja tornava a tenir l'"expedient en canvi", tanmateix quedaven les
notes. Donat que no m'havia presentat als exàmens feia que tingués un "No
Presentat" a les diverses assignatures, assignatures que hauria de tornar
a matricular, encara que hagués faltat per un accident de trànsit.
Com a molt podria intentar salvar algunes notes parcials, i algun lliurament
de pràctiques. Però per fer-ho havia de parlar amb l'encarregat de cada
assignatura.
Havia d'estar segura de quanta feina tindria i així van començar tres matins
de reunions amb els diferents encarregats de les assignatures. Jo només volia
que em mantinguessin les notes parcials, però en alguns casos el canvi de
professor dificultava la possibilitat, quan no la negava.
El més curiós va passar el segon dia, anava a una reunió quan em vaig trobar
un professor, en IIII. Feia temps que no ens trobàvem, pensant-ho bé deuria fer
uns tres quadrimestres (un any i mig per la resta de
la humanitat) que no el tenia de professor. Per tant no deuria reconèixer-me,
aleshores encara era un noi. Un noi molt rar i amb un estil vestit d'allò més
incoherent, definició d'una companya de pràctiques va fer de la meva
presència aquells primers anys a la facultat, descripció que va corregir amb
un com a noia ets força rara i continues tenint un gust per la roba estrany
encara que no és el pitjor del campus.
Vaig suposar que em va reconèixer, per que es va quedar massa estona
mirant-me. Em vaig acostar i després de saludar-nos em vaig presentar, em va
preguntar si tenia un germà a la carrera, per que la cara i el cognom li
sonaven. Feia temps que no havia de donar explicacions pel canvi, com
sempre vaig preferir fer-lo i ja està, mai he sigut molt donada a donar
explicacions sempre he preferit els actes. En IIII es va quedar una mica parat,
però tampoc es va ficar a cridar o a córrer, encara ara m'espero aquesta
reacció quan em presento a algú encara que mai l'he vist a ningú aplicar-la.
L'últim dia que havia d'anar pel matí, un dijous, en IIII em va venir a
trobar. Jo sortia del despatx d'un company seu del que no vaig treure res.
Al final després de tanta reunió i negociació per estalviar-me feina,
vaig quedar que havia de fer quasi tota la feina de nou. L'única alegria fou
amb l'assignatura Q5Q5Q5Q5 de la qual estava exempta de pràctica, cosa que
em va tranquil·litzar molt, per que d'aquelles pràctiques que acabes fent a les
nits i festius per que sembla que no s'acabi mai.
Mentre esperava a l'ascensor vaig sospirar, tenia força feina a fer. Llavors
sento una veu que crida "XXXXa", se'm va fer una mica estrany, no queia en
qui voldria quelcom de mi en aquell edifici. Em vaig girar, per comprovar-ho,
en IIII va sortir del seu despatx i es va acostar. Vaig aguantar la porta de
l'ascensor però em va preguntar si podia parlar amb ell un moment.
Per que em necessitava? - vaig pensar. Ja no el tenia com a professor, vaig
entrar i em vaig asseure en la cadira del davant com quan havia anat a
consultes. En IIII va dir que si ho preferia podíem anar al bar de la
facultat. - vaig proposar anar una mica més lluny, a una fleca-cafeteria
del carrer de sobre del campus.
El tema de conversa que vaig usar en el recorregut era defensar que una de
les avantatges dels campus urbans es que enlloc de zona verda tens la
civilització a menys de 300 metres, encara que com a pega tenia que també
era proper la contaminació i el soroll.
Un cop a la fleca-sala de té, vam ocupar una taula per a dues persones.
En IIII va demanar un cafè. Jo en canvi vaig optar per una pasta, com sempre
m'havia aixecat de bon matí i ja començava a tenir gana.
Vaig ser la primera en parlar, li vaig demanar que per que tenia tant
d'interès. Potser la pregunta era massa directa però sóc així, i em servia per
obtenir un cert avantatge al fer sentir l'altra persona incòmode i era una
advertència si l'altra persona esperava que em deixés aixafar.
En IIII em va dir que tenia un possible treball dirigit que
s'acostava molt al manual que li havia deixat feia temps. Aquell treball fou
la primera versió del que després d'ampliar-se refinar-se va acabar publicat
al web, però allà s'apuntava força del que més endavant vaig desenvolupar.
En IIII va seguir dient que m'havia intentat localitzar però li havien dit
que havia deixat l'empresa, tanmateix creia que ja havia acabat la carrera,
sobretot al no trobar-me en una cerca ràpida al llistat d'alumnes.
Li vaig explicar que havia deixat l'empresa per acabar la carrera, tot i que
"treballava" en una espècie d'ONG on podia fer experiments de tant en tant.
Tanmateix en aquell quadrimestre vaig preparar el canvi, i al següent ja vaig
assistir com a noia, que era com havia assistit els darrers anys.
Pel que feia a l'actualitat, tornava a treballar per pagar-me els estudis
i per tant havia de refusar l'oferiment encara que era temptador. Havia
de repetir l'últim quadrimestres, fer alguna assignatura nova a part de la
feina per les tardes.
Em va saber greu, en quant seria un bon grapat de crèdits de lliure
elecció per només haver de provar quelcom i documentar-ne el resultats,
resultats que podrien afegir-se al web. A més en IIII era dels professors
més enrotllats de la facultat i em feia cosa fer-li el lleig. Tanmateix
tampoc volia fer més del que sabia que podia.
Així doncs em vaig oferir com a assessora, i li vaig donar l'adreça on tenia
la versió més o menys actualitzada del manual, allà tenia força feina feta.
El fet de parlar temes "professionals", em va relaxar, aquella part era
la més estable de la meva vida i tot i que no durava més de 2 anys en una
mateixa empresa.
Potser al veurem més tranquil·la, en IIII es va atrevir a preguntar-me com
havia anat el fet de canviar de sexe, encara que la pregunta que va usar
fou més indirecta i llarga. Li vaig intentar resumir tota la meva vida en 3
minuts, però es clar sempre quelcom que t'agradaria detallar, aquella anècdota
que voldries explicar (encara que només fos per que et va servir per seguir
endavant en algun moment difícil, ja que de gràcia no en feia).
Potser va ser massa informació de cop però es que em feia cosa parar, temia
que em posaria a plorar. I el dia tampoc era tant trist, les coses anaven bé
i jo tenia més motius per saltar d'alegria que no per plorar a causa de
records ja superats.
La pregunta clau va acabar sortint d'en IIII, volia conèixer detalls sobre la
cirurgia de reassignació sexual. Jo havia esquivat a propòsit el tema. A part
que el meu cas podria entendres com "rar" dins la resta de casos, hi havia
persones que davant de certs detalls se'ls quedava la cara en blanc.
Vaig exposar el cas general i el meu cas com a quelcom excepcional, que
podia donar-me la possibilitat de tenir un fill, encara que era una
possibilitat molt baixa. Davant la seva cara mig de dolor vaig afegir - per a
un home pot semblar el més dolorós del món perdre el seu membre, però per
una dona el membre no és res més que una cosa que sobra i li recorda que la
societat no la tractaria adequadament cosa que em va quedar per sortir en la
contraportada d'algun llibre.
Em IIII, va intentar millorar la cara i em va felicitar per ser tant
decidida i haver tirant endavant en circumstàncies tant adverses. - Potser fou
la 3a vegada que més orgullosa m'he sentit d'haver escollit ser jo mateixa.
Ens vam acomiadar, dient-nos que ja ens trobaríem pel campus, segurament
seria cert però ambdós tindríem massa feina en pocs dies per poder parar-nos
gaire estona. Tampoc m'importava, almenys, tenia algú més o menys al meu
favor entre el professorat.
Tenia dues setmanes per acabar de recollir papers i passar-los a la següent
administració. Un fet curiós es que a la caixa d'estalvis enlloc de canviar el
nom del compte l'encarregat em va recomanar que obris una llibreta nova, així
no constaria el canvi de nom i era segur que a tots els efectes sortiria com
a dona. Segons ell algun que altre número de DNI estava duplicat a causa
d'errors burocràtics, per tant no seria tant estrany que apareguessin dues
persones, encara que el fet de compartir cognom era si més no sospitós.
Així doncs vaig acabar per obrir un compte nou, llavors amb la meva firma
vaig treure els diners de la vella per ingressar-los a la nova sense haver
de realitzar cap transferència. Per acabar vaig cancel·lar l'antiga, incloent
la targeta de dèbit.
Les tardes de recuperació es feien doloroses, tot anava bé però cada cop
havia d'arribar més lluny i més ressentit em deixaven. També em cansaven,
tant que algun vespre que altre vaig anar a dormir tot just sopar per que no
m'aguantava.
Vaig tenir sort que la LLLL m'acceptés de companya de pis a part
d'estalviar-me diners en un pis per mi sola. La LLLL feia uns massatges que
et deixen com nova, i al ser infermera havia vist que no acostumava a fer el
número, encara que algun cop si ho vaig fer (d'acord, només dos cops).
Jo per la meva part intentava ajudar amb les coses de casa, on tenia més
destresa que la LLLL, encara que potser era més qüestió de pràctica.
I del fet que sempre m'ha agradat el fer de ser la mestressa de casa, en
molts dels meus somnis estic ocupant aquella posició totalment satisfeta de
tenir cura de les criatures i treballar amb l'ordinador des de casa. Un somni
potser massa "carca" en idea, però que consti que en cap moment he dit que
que una fos molt "moderna".
En realitat el meu feminisme es basa en que la dona podia fer el que volia,
jo preferia una casa, d'altres potser una feina molt ben remunerada, jo no
m'hi oposaria. Tanmateix havien d'entendre que jo valorava més la natura, la
vida familiar i sobretot els meus (sic, possibles) fill o filles que no pas
l'èxit professional. Potser és causa que un èxit personal després d'haver
passat tant de temps renegant de mi era més reconfortant.
Un altre avantatge de canviar de habitatge és que a l'antiga la majoria
de veïns van acabar coneixent la meva situació "de prova" i era possible que
s'haguessin creat i segurament cregut tot d'històries sobre altres "maldats"
que realitzava. En canvi auri no coneixien res i encara que ho fessin, ja era
legalment una dona quan vaig entrar. Amb aquesta seguretat, vaig establir
relacions veïnals amb força gent, cosa que mai m'havia atrevit quan vivia sola
a l'apartament de lloguer, on em prou feines coneixia la veïna de sota
un veí per que havia sigut president quan vaig entrar.
Hi havia cada quadre que era per fer una comèdia de la tele. O millor encara
podria ser un segon llibre, si algun cop acabava el que hauria de narrar la
meva vida.
Les coses van anar sortint, en dos anys a part d'acabar la carrera i ser
fixa a l'empresa que s'encarregava del manteniment de l'hospital. Per fi fou
possible la introducció de programari lliure (junt a programari tancat i
de pagament), primer a l'hospital on estava assignada després en d'altres
centres que tenien en manteniment informàtic a l'empresa.
Amb el temps em van oferir diversos ascensos, però vaig negociar-me un
una mica especial. Ja que volia quedar-me a prop de la gent que havia fet
tant per mi.
El contracte final el vaig considerar avantatjós, ja que tenia
responsabilitats sobre tot l'edifici i un sou quelcom inferior al d'altres
ofertes. Tanmateix continuava treballant set hores cada tarda, dos o tres
dissabtes tenia hores extres, que pagaven força bé,
Amb el temps vaig acabar la carrera, així disposava dels matins per
col·laborar en la ONG que ara ja era més gran i coneguda, des de llavors
també col·laboro amb una associació de dones transsexuals. I amb
alguna que altra participació en cursos i xerrades a la Universitat, mai
podré marxar del tot d'allà dalt.
Per celebrar el primer aniversari del canvi oficial del sexe en el DNI, vaig
gastar-me tres sous en operar-me els pits, que encara tenien una mida menor
a la que podria considerar-se normal per la meva edat i constitució. Amb
aquesta operació vaig donar per tancada les visites a quiròfan que no fossin
extraordinàries per una bona temporada.
Primera regla (de possible mort a possible vida)
La vida social (es possible llevar-se aviat i sortir de nit)
Pel que fa el segon aniversari, vaig fer l'estrena oficial del pis. Aquest
es trobava a la mateixa escala que el la LLLL, i el vaig estrenar una mica
abans després de reformar-lo al meu gust. Tant l'una com l'altra necessitaven
més intimitat, ella feia temps que anava sortint amb un xicot, i jo tenia
esperances que en W2W2W2 i jo continuéssim endavant després de sis mesos
de relació.
El canvi de pis també em va permetre muntar una habitació amb ordinadors i
trastos per desfogar-me de la feina. I cercar noves coses, les informàtiques
som encara més rars que els informàtics, cal estar força boja per anar a
estudiar en un lloc que hi ha més homes que l'acadèmia militar.
Adolescència tardana (només 10 anys de retard)
la joia del meu cos
xicots
primera vegada
Entrant a l'edat adulta (estabilitzant-se de nou)
relació ++
Suddently a new life (
embaràs desitjat
Tres a la vida familiar
Del part a la tornada a la feina (canvi horari).
--