Ací al refugi de Linza l'hemeroteca no és massa ampla. Per supost no falta la
Pyrinaica (s'escriu així?), i és que aquest refugi dóna cabuda sobretot a gent del
País Basc. Sota un laburu tallat en fusta (roure
segur) estic aguaitant l'arribada de dos amics. Ja passen dues també, d'hores, quan arriben. Paga la pena l'espera.
Quasi a mig dia mamprenim l'ascensió a Petretxema. Ací quasi tota la gent ve per fer la Mesa, com diem els forasters.
Hiru Errege Mahaia és el cim senyer d'aquesta vall. Com em contava la
Maite, la muntanya amb la què escomença tot bon euskaldun. Nosaltres ens desviem al coll de Petretxema per seguir el camí més
directe.
Feia temps que tenia ganes de xarrar amb la parella aquesta. No recorde la darrera muntanya amb ells, crec que coincidírem al
Ponoig. Però vam gaudir més en altres, recorde ara uns dies molt freds amb ells,
Pablo, Anie i Irati a Canfranc. Vam intentar
l'Anayet amb molta neu, "haurem de tornar", em diu
Rafa. Fea temps que no eixíem junts, ni tan sols ens véiem; Maite no sabia res de mi en temps, i coneixedora de les meues debilitats
no tarda en preguntar: "que t'has enamorat, o què?"
Em fa recordar una nit molt especial que vam passar a Casa de
Piedra. Josu, Héctor, Rafa i jo, tots quatre
desparellats, compartíem sopar amb aquesta sirena eixida d'un ivó, de cabells emmaranyats pel vent pirinenc i amb olor a fageda humida.
La basca, com tots la coneixíem, ens mirava a cadascún amb eixos ulls atemoridors i ens preguntava què era per nosaltres un sopar romàntic.
A Panticosa ja eren en obres i allavors la llum se'n va anar. Ens portaren
espelmes. Açò, el vi, la companyia i les confesions amoroses de cadascú, van fer d'aquella nit un regal per tots nosaltres. Qui no pot enamorar-se així?! A l'endemà el dolç cabirol es transformà en un fornit isard que trescava com ningú la cresta de les
Argualas, com si no res. Ara segueix preguntant-me pel meu ànim, tot i acompanyat de Rafa, que ha sigut l'únic que li ha trobat el cor. És xulíssim
trobar-los de nou.
No tenim problemes en arribar al cim. Jo ja el coneixia. Enfront nostre les
Agujas de Ansabère, dessig d'escaladors de tota la cordillera. No sé on he llegit que és tot un repte, dels més difícils de tot el Pirineu. Nosaltres aprofitem el cim, i la data, per traure l'estelada i fer-nos altra foto per al record.
"Si mon pare em veu amb açò em mata!", diu el Rafa. I a mi no? O què??
La tornada la faig jo a soles. També m'agrada trobar-me a mi mateixa, i aquest indret, aquests roures i fajos, són llocs excepcionals per endinsar-te, per cercar-te, encara que mai no et trobes... bo, alguna vegada. |
|
|
