| Masos i masos. Tan idíl·lic
què em semblava fa anys, ara cada vegada ho vaig trobant més
difícil. Em sorprén recordar la claredat d'idees que en
tenia abans. Em sorprén recordar que la meua idea de
felicitat es trobava molt aprop, al costat, de qualsevol
masset d'aquestos. Lluny de la city, aprop de les muntanyes.
De la Muntanya en majúscules, de Penyagolosa. Ara, la tinc
davant meu i la trobe més alta. I aquests indrets més
salvatges encara, menys habitables. Potser perquè ja me
n'adone de la dificultat de passar dia rere dia sobre
aquesta terra. |
|
|
| S'apropem al Carbo. Ens
trobem amb senyals, cartells, identificant el territori,
delimitant-lo. Sembla com si, de sobte, ens trobàsem en
terreny ocupat. Em recorda la primera pàgina de qualsevol
comic de l'Astèrix. Una aldea gala al bell mig de l'imperi
romà. Xavi explica breument la repoblació dels masos per
part d'alguns "hippies, amb escola i tot". Interessant. |
|
|
| Tot seguit és Manoli qui
trau ses pròpies conclussions. I el silenci de la resta li
fa descansar la seua pròpia consciència. Vol minvar mèrit a
qui ha vingut ací, deixant-se comoditats, poques de les que
ella gaudeix ara mateix, per exemple, però deixant-les
enrrere. Per a ella no funciona aquesta vida amagada de la "realitat",
com diu ella. T'enganyes Manoli, nosaltres no vivim en la
realitat, són ells i elles, almenys, qui cerquen una vida
real, una vida digna, compromessa amb les seues consciències.
Són feliços així? Ho som nosaltres?? Estic convençut que
només cercant et trobes a tu mateix. |
|
 |
 |
 |
 |
|
|
